Ha causat consternació la notícia que la Fiscalia de Milà investiga la participació de ciutadans italians en una forma de turisme macabre a la ciutat assetjada de Sarajevo –durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina, entre 1992 i 1996– denunciada per una investigació de l'escriptor i periodista Ezio Gavazzeni. Persones adinerades i d'extrema dreta pagaven fortunes per anar a fer de franctiradors a Sarajevo i divertir-se disparant impunement, des d'alguna finestra o algun terrat, contra els civils que passaven pels carrers. Com disparar al plat o als ànecs de goma, però amb armes de precisió i amb humans, a tant la peça. Les dones i els infants sortien més cars. Evidentment, la Fiscalia investiga els ciutadans italians implicats en aquesta atrocitat, però n'hi havia de moltes nacionalitats. Eren centenars. Sarajevo era en aquells anys una ciutat assetjada per les tropes del general serbi Radovan Karadzic, condemnat anys després per crims contra la humanitat.
La confirmació que aquests safaris de persones realment van succeir a Sarajevo ha regirat com dèiem l'opinió pública internacional, i amb raó. Però ens equivocaríem si penséssim que es tracta d'un fet aïllat: ben al contrari, aquesta mena d'atrocitats són freqüents en països en guerra o colonitzats, i situacions en què els drets humans són abolits. Per esmentar només un exemple, al Congo belga, en temps del rei Leopold II, els colons blancs jugaven a un joc que consistia a obligar els esclaus negres a nedar dins una bassa, o un estanc. Quan treien el cap per agafar aire, els disparaven des de la vorera. Hi jugaven en família, i hi participaven els jovenets i les jovenetes de les famílies riques, propietàries dels esclaus. Ningú hi veia res de censurable: ho consideraven com disparar als ocells, o a les granotes.
Però no cal remuntar-se a l'Àfrica colonial de finals del segle XIX ni a la Sarajevo de finals del XX. En ple segle XXI, podem trobar diferents modalitats del tir contra humans a les zones en guerra sobre les quals rebem informació més o menys habitualment (Ucraïna, Palestina) i a les que en rebem molta menys (el Sudan, Somàlia, el Iemen, el mateix Congo). En el cas de Sarajevo s'hi afegeix la turistificació, la comercialització de l'assassinat. En efecte, aquesta és l'escatologia del capitalisme, les conseqüències darreres de la lògica capitalista. La bravata de Donald Trump, quan va presumir que ell podia sortir enmig de la Cinquena Avinguda i disparar contra algú sense que li passés res, deixa de ser un simple flatus vocis com els que acostuma a emetre el president dels EUA per convertir-se en un advertiment: si tens els diners que calen, pots comprar el tiquet per matar éssers humans desvalguts.
És necessari que la justícia treballi per aclarir els fets, i si encara és possible per castigar els assassins, però ningú pot fer res ja per les persones que van morir sota els trets d'algú que els disparava per pura diversió, i que havia pagat per fer-ho. I ningú pot fer res tampoc per evitar que la condició humana sigui, també, això.
