Alfonso Guerra afirma: "Em fan pena els humoristes, ja no poden dir res. Abans podien parlar d’homosexuals i nans; ara no". Pablo Motos replica: "Ara estan més temps parlant de totes les coses de què no poden parlar". El públic aplaudeix, qui sap si animats per un regidor. L’escena és de fa pocs dies a El hormiguero. Avui a l'ARA parlem amb Josep Ramoneda i l'advocat penalista expert en drets humans Xavi Muñoz per analitzar els límits de la llibertat d'expressió.

L'amnistia no és l'única preocupació d'Alfonso Guerra. L'històric dirigent socialista, de 83 anys, no perd ocasió per expressar la seva oposició als valors de la societat actual i, especialment, als avenços en termes d'igualtat i no discriminació. Aquest dimecres ho va tornar a demostrar en una entrevista a El hormiguero, d'Antena 3: hi anava a presentar el seu llibre La rosa y las espinas (La Esfera de los Libros), però va acabar denunciant la manca de "llibertat d'expressió" que creu que hi ha a Espanya i la "censura" que, a parer seu, pateixen els humoristes: "Em fan molta pena els humoristes, ja no poden parlar de res. Abans hi havia [acudits] d'homosexuals, de nans, de tot. Ara no, ara és: Això no! Això no!", va afirmar qui en el seu dia va ser vicepresident del govern espanyol.

Aquest parell de senyors un dia van ser la cara progressista d’Espanya al món (i a Catalunya). Van representar el canvi, l’adeu definitiu a la dictadura, i van pilotar l’entrada a Europa. La màgia es va començar a esvair aviat. La Loapa, tombada per un aleshores Tribunal Constitucional progressista (un altre miratge), ja va ser un seriós avís. Amb ella, el PSC s’acabaria quedant sense grup parlamentari. Després va venir l’entrada a l’OTAN amb aquell esperpèntic "d’entrada no" que volia dir exactament que "sí", al mateix temps que assistíem al terrorisme d’estat via GAL per acabar amb ETA. Es van emborratxar de poder i de popularitat, i realment en van tenir molt i molta. Tres majories absolutes seguides i una quarta victòria el 1993. Felipe González va governar de 1982 a 1996.

Sovint els canvis socials són lents, però de vegades s’acceleren i deixen molta gent descol·locada. Ho hem vist amb l’episodi del petó no consentit del llavors president de la RFEF Luis Rubiales a la jugadora Jenni Hermoso, que ha provocat un autèntic terratrèmol i un canvi en les percepcions sobre comportaments que eren considerats normals fa quatre dies i que ara veiem com a inadmissibles. Però aquest masclisme estructural contra el qual lluiten les jugadores no és només patrimoni del futbol o de l’esport, sinó que el trobem en la resta d’àmbits socials, com ara l’empresa, l’acadèmic, el món artístic, els mitjans de comunicació i, evidentment, la política.

Alfonso Guerra fa dies que es passeja pels mitjans de comunicació i protagonitza actes públics per carregar contra l'amnistia que el president espanyol, Pedro Sánchez, pretén pactar amb l'independentisme. Però aquest dijous ha deixat anar un comentari masclista dirigit a la vicepresidenta segona en funcions i líder de Sumar, Yolanda Díaz. Guerra ha afirmat que la també ministra de Treball "dedica molt de temps" a la perruqueria i "no té cap essència". Les paraules de l'exvicepresident socialista les ha respost la mateixa Díaz poques hores després: "A l'Europa del segle XXI els comentaris masclistes no hi tenen cabuda".

Aquest dijous al matí Susanna Griso entrevistava Alfonso Guerra a Espejo público per promocionar el seu llibre. En la conversa, la presentadora li ha recordat les crítiques de Yolanda Díaz a Felipe González, en què atribuïa a l’expresident socialista falta de rigor polític a l’hora de referir-se a l’amnistia. I Alfonso Guerra, que és gat vell, va fer veure que se sorprenia: “¿Quién? ¿La vicepresidenta? ¿Criticando falta de rigor político, jurídico...? ¿Ella? ¡Le habrá dado tiempo entre una peluquería y otra!” I Susanna Griso, sorpresa pel comentari, va abaixar la mirada, va somriure i va dir-li amb indulgència: “Ay... este comentario, señor Guerra… ¡Le aseguro que le van a caer muchas críticas!” I Alfonso Guerra, com si fos la reencarnació del mateix Vidal Sassoon i tot un expert en gestió capil·lar i pentinats, va reafirmar-se: “No. Pero es verdad. Le dedica mucho tiempo”. Després, Alfonso Guerra va poder continuar tranquil·lament amb les seves explicacions.

Escandalós sempre. Però res de nou. Ni de sorprenent. Potser perquè per a molta gent de la meva generació, González i Guerra no responen a cap adjectiu amable. Potser perquè des de fa molt més temps que aquests temps, mai vam creure que la transició tingués res d’exemplar. I encara menys de revolucionari, quan el lideratge el perpetren senyors i més senyors. Que si la sagrada Constitució espanyola només té pares per alguna cosa serà. I ves que no sigui per això que la consideren intocable. Que no hi volen mares enlloc. Que de les mares només se’n recorden quan han de dir paraulotes.

Pedro Sánchez va donar dimecres oficialment per oberta la negociació de l’amnistia, mentre Oriol Junqueras insistia a donar-la per lligada, com a contrapartida per a la configuració de la mesa del Congrés. D’aquesta manera, Junqueras pressiona Sánchez i al mateix temps reclama per a ERC la medalla de l’amnistia, que anirà molt disputada, per posar-la a la col·lecció dels republicans juntament amb la dels indults i la de la reforma del Codi Penal. Però aquesta vegada Junts han decidit passar del bloqueig a la negociació i volen demostrar que, quan s’hi posen, ells són els que més i millor negocien amb l’Estat. O amb el govern espanyol, ni que sigui en funcions. Bé, amb aquest argument es barallaran previsiblement els partits independentistes en els propers mesos.

S'ha d'admetre que Alfonso Guerra, amb 83 anys fets, és encara un adversari temible, amb una llengua esmolada i una mala llet infinita, capaç de fer aixecar el públic de la cadira. Això sí, els que ara l'aplaudeixen no són els treballadors de Dos Hermanas sinó els representants de la dreta madrilenya més rància i fins i tot alguna aristòcrata com Eugenia Martínez de Irujo. Aquest dimecres Guerra ha convertit la presentació d'un llibre i un documental sobre ell mateix, La rosa y las espinas. El hombre detrás del político (La esfera de los libros), en un aquelarre contra Pedro Sánchez i la seva intenció, no explicitada encara però sí avançada de forma implícita, d'aprovar una amnistia per a les persones encausades pel Procés. "L'amnistia significa una humiliació deliberada de la generació de la Transició", ha proclamat l'exvicepresident amb veu atronadora.

Si Pedro Sánchez vol aprovar una llei d’amnistia per pactar la investidura amb ERC i Junts, no ho tindrà fàcil. A l’oposició furibunda de la dreta i l’extrema dreta política, mediàtica i econòmica, de l’aparell judicial i de l’alt funcionariat, se suma també la de la vella guàrdia socialista, encapçalada pel mateix Felipe González, i el PSOE més jacobí, que ja ha sortit en tromba a deixar clar que no ho acceptarà. Aquesta setmana un dels seus representants, l’exlíder dels socialistes bascos Nicolás Redondo Terreros, que de fet ja feia anys que s’havia distanciat del partit i que participava en actes del PP, ha estat expulsat del PSOE per les seves crítiques constants a la direcció.

Com que ell mateix es troba graciós, fa uns dies Alfonso Guerra es va permetre una ocurrència a compte de les negociacions dels independentistes catalans amb el govern d'Espanya, comparant-les a una llonganissa (sempre és xocant recordar la tírria que es professen mútuament Guerra i Felipe González, sense que això impedeixi l'acord fonamental que mantenen en tot allò que concerneix la configuració i la unitat nacional d'Espanya). Segons Alfonso Guerra, els insaciables catalans desmunten l'estat de dret i la democràcia espanyola de manera semblant a com es va menjant una llonganissa (ell va parlar d'un salchichón): ara un tallet que serien els indults, ara una altra mossegadeta que seria la reforma del Codi Penal, ara l'ús del català al Congrés, i suara una tallada grossa i definitiva, l'amnistia, després de la qual ja no hi hauria democràcia que valgui. Tot això amb la col·laboració necessària del malvat i traïdor Pedro Sánchez, etc.

Les condicions que ha posat l'expresident Carles Puigdemont per abordar una possible investidura de Pedro Sánchez han desfermat l'ànima més jacobina del PSOE, que representa la vella guàrdia del partit. L'últim a aixecar el crit el cel ha estat l'exvicepresident del govern espanyol, Alfonso Guerra. En una entrevista aquest dijous a Onda Cero, el que va ser la mà dreta de Felipe González ha mostrat la seva oposició a una possible amnistia. "Jo no em resigno, em rebel·lo contra això. No ho suportaré", ha sentenciat. Guerra, però, ha anat més enllà en els seus estirabots contra el líder de Junts, que té la clau de la governabilitat de l'Estat, i no s'ha mossegat la llengua a l'hora de criticar la reunió de Yolanda Díaz amb Puigdemont a Brussel·les: "Aquest viatge posa cap per avall tot allò en què creu un demòcrata. Un senyor que dona un cop d'estat, que declara independent una zona del país, que crea segons ell una república a Catalunya, que després covardament, com un gàngster de poca categoria, es fica en un maleter per fugar-se, per evitar que la justícia li exigeixi responsabilitats, que se'n va a Waterloo a un palau espectacular que segurament hem pagat entre tots [...]. I que una vicepresidenta del govern vagi a negociar amb aquest tipus em sembla una infàmia contra la democràcia”, ha etzibat.

Quaranta anys i gairebé dos mesos després de la històrica victòria del PSOE a les eleccions del 1982, la vella guàrdia socialista s'ha retrobat aquest dimecres a la nit en un sopar a Madrid. La trobada no s'havia publicitat, però els fotògrafs de mitjans com El Confidencial o El Español han captat a la porta del famós restaurant La Manduca de Azagra, al carrer Sagasta, l'arribada de l'expresident Felipe González, del seu primer vicepresident, Alfonso Guerra, i de fins a una quarantena d'exministres del PSOE. Tot i la coincidència amb el xoc al Congrés per la reforma del Codi Penal i les crítiques dels barons socialistes a Pedro Sánchez per les cessions a l'independentisme, fonts presents a la cita expliquen a l'ARA que no hi havia cap intencionalitat política. "Va ser un sopar d'amics", afirmen. Un retrobament quatre dècades després de l'arribada dels socialistes al poder.

Aquesta setmana s’han complert 40 anys de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero. El seu record s’ha volgut fer servir per intentar reviscolar la memòria de Joan Carles I com a salvador de la democràcia, tot i que paradoxalment el rei emèrit deu haver viscut l'efemèride sota el paraigua de la dictadura dels Emirats Àrabs, on es refugia per por d’haver de rendir comptes pels seus negocis tèrbols. Però el llegat més immediat d’aquell cop d’estat fou un tancament de files que va materialitzar-se amb l’aprovació de la Loapa, l’any 1982, que permetria fer una aplicació centralitzadora de l’estat autonòmic.

Una lectura al que explica avui l’Albert Martín ens diu on és una part de nosaltres: la quarta empresa més gran de Catalunya pot deixar de ser catalana molt aviat. Em refereixo al Banc Sabadell. El BBVA i el Sabadell exploren una fusió. El terme fusió, però, és poc exacte i la realitat és més crua: l’entitat més necessitada de l’operació és el Sabadell, que és més petit.

Alfonso Guerra era diputat socialista el 2005 quan el Congrés, amb els vots del PSOE (i de la resta de partits, excepte el PP) va votar la despenalització del referèndum. Tot i això, l'exvicepresident del govern no ho recorda i creu que l'argument, esgrimit pels independentistes per denunciar al judici, és fals. "No tinc ni idea de què diu, perquè ells viuen de la mentida. Seria una proposició no de llei", li ha respost al periodista Jordi Évole, en l'entrevista que li ha fet a La Sexta. La votació del 21 d'abril del 2005, després d'un debat molt tens, va derogar la reforma del Codi Penal que havia inclòs els referèndums dos anys abans per frenar el pla Ibarretxe.