Recorrent-la en cotxe, des dels accessos fins a les principals avingudes, Marbella té allò de ser una ciutat que podria ser moltes altres ciutats. Més ben dit, qualsevol altra ciutat massificada de la Costa Daurada, de la Costa Brava, de la Costa Blava o de la mateixa Costa del Sol de la qual és emblema. Els edificis més alts són hotels i no oficines, els blocs d’apartaments, també imponents, tenen piscines comunitàries, i les muntanyes que queden a l’horitzó estan plenes de punts blancs; edificis que han destrossat el paisatge natural. Però si t’endinses en les carreteres que desfilen entre les muntanyes veus que no són xalets ni cases velles: hi ha moltes mansions, complexos, clubs de tenis i camps de golf exclusius. Les creus sanitàries van acompanyades de cartells que diuen “arzt” i “apotheke”, i no “doctor” o “farmàcia”. Les tanques publicitàries són en anglès i anuncien clíniques privades, la majoria per fer-se retocs estètics, per tractar la baixa fertilitat o la falta de cabells, i estan adreçats a un públic d’una certa edat que no vol –o almenys vol dissimular– fer-se gran.

El passeig de Gràcia de Barcelona repeteix per quart any consecutiu com el carrer comercial amb els preus de lloguer més alts d'Espanya, amb una renda de 3.420 euros per metre quadrat a l'any, la qual cosa significa un augment del 8% respecte a l'any passat. També ha avançat una posició, de la 17 a la 16, en el rànquing mundial de carrers comercials més cars, segons la consultora immobiliària Cushman & Wakefield.

L'ampolla de Château d'Yquem 2010 és una meravella. Albercoc, ametlla torrada, ratlladura de cítrics, llimona sucosa, tòfones blanques: ho té tot. Fins no fa gaire el preu del millor vi dolç del món pujava constantment. El 2023 una ampolla d'aquest productor es venia un 60% més cara que a mitjan dècada de 2010. Aleshores totes les formes d'opulència s'encarien. Els cotxes clàssics, els whiskies vells i les enormes mansions es van disparar de valor. Entre el 2015 i el 2023, un índex d'inversió de luxe elaborat per Knight Frank, una immobiliària, va pujar un 70%.

Idalija Nacaite és de Lituània i va trepitjar Barcelona per primera vegada quan era una estudiant de turisme gràcies al programa Erasmus. "Barcelona era i segueix sent un punt exemplar pel que fa al turisme perquè hi ha de tot: mar, muntanya, una ciutat molt metropolitana", explica. Des de fa més de 10 anys treballa com a conserge a l'Hotel El Palace, una feina amb la qual somiava quan es va instal·lar definitivament a la ciutat. "Jo vivia a Arc de Triomf i cada dia passava amb el bus per davant d'El Palace i em queia la bava. Somiava amb treballar-hi i un dia vaig entrar-hi i vaig deixar el meu currículum. Quan em van fer l'entrevista de feina es van quedar sorpresos perquè ho sabia tot, de l'hotel", recorda.

Lamine Yamal ha marxat de vacances en jet privat i exhibeix un tren de vida que és un insult a la seva classe social de procedència. Aconseguir que els pobres aspirin a fer-se immensament rics és el gran èxit del sistema neoliberal, que eleva als altars la diversitat d’identitats mentre amaga i camufla el factor que més condiciona la vida de les persones: els diners. Però què voleu que en sàpiga, un nano que encara no pot votar, de l’empobriment de la majoria que amaga l’enriquiment descomunal d’uns pocs escollits? Criat més a La Masia i en la indecent cultura materialista del futbol-negoci que no pas a Rocafonda o la Torreta (on vivia amb la mare, encara que el jugador només es reivindiqui del barri de Mataró, prioritzant la filiació paterna), és del tot normal que Lamine Yamal estigui cec davant de les desigualtats que regeixen el món. Les estrelles esportives encarnen, més que cap altra figura mediàtica, l’individualisme extrem basat únicament i exclusivament en fites personals. No deuen res a ningú, el seu talent innat fa eclosió per generació espontània i els diners que reben per marcar gols sorgeixen del no-res. Si la majoria de les persones amb ingressos normals no coneixem ni de bon tros el magma de violència, explotació i extractivisme sobre el qual sura el nostre consumisme absurd i nihilista, com hem d’esperar que un producte perfecte d’aquesta cultura, modelat des de petit en els valors del triomf narcisista (algú sap a quina edat va entrar el blaugrana a La Masia?) entengui la injustícia de la desigualtat que encarna? Ens diran que li hem d’agrair que es reivindiqui com a noi de barri, però de què parla en realitat quan parla d’aquest espai de procedència? L’orgull de perifèria en aquest cas no sembla més que un clixé, un tòpic que evoca humilitat i reconeixement de les arrels sense trepitjar gaire el territori, un concepte buit i romàntic que gaudeix de bona premsa i surt a compte a nivell de màrqueting (per al jugador i per al Barça, que pot treure pit de trobar talent entre els pobres i de promoure'ls sense discriminar-los). Consti que tot això ho dic observant la marca Lamine Yamal i no pas la persona de carn i ossos que hi ha al darrere, que no tinc cap intenció de jutjar.

El luxe evoluciona de moltes maneres, com ara en l'elecció dels materials que utilitza. Una demostració d'aquest fenomen és la nova col·lecció Atelier Next de la firma Silhouette, especialitzada en ulleres d'alta qualitat tant de vista com de sol. Per a aquest nou llançament, la marca austríaca ha escollit materials com la pell vegana o l'or reciclat. D'aquesta manera, Silhouette ha volgut fusionar la innovació creativa i tecnològica que l'ha caracteritzat des dels seus orígens amb les noves tendències del sector del luxe, ja que amb la incorporació d'uns clients més conscienciats ha de procurar que els articles siguin més respectuosos amb el medi ambient.

L'oferta d'habitatges de luxe no havia estat mai tan alta a Espanya, segons l'informe presentat aquest dijous pel portal Fotocasa i Infinitum, el complex que Criteria Caixa està construint a la Costa Daurada. Des del 2019 fins al 2024, l'oferta d'aquest tipus d'habitatges ha crescut un 150%. I tots aquests immobles que hi ha al mercat estan trobant compradors, ja que en el mateix període de temps, el nombre de persones interessades a comprar una casa d'aquestes característiques ha crescut un 97%. Aquest interès en els habitatges de luxe (que són els que costen més de 800.000 euros) ha anat acompanyat d'un increment del preu del 28%, un percentatge deu punts superior a l'increment del preu que ha viscut el mercat immobiliari estàndard en el mateix període. Si abans el preu mitjà dels habitatges de luxe era d'1,56 milions d'euros, ara ja és de dos milions. "El mercat immobiliari de luxe està experimentant un boom a Espanya", ha valorat Maria Matos, directora d'Estudis i portaveu de Fotocasa.

Els gegants de luxe pateixen a Europa. El 15 de juliol Swatch Group, l'empresa rellotgera suïssa, va informar que els seus ingressos i beneficis operatius semestrals van caure fins al juny un 14% i un 70% interanual, respectivament. L'endemà Hugo Boss, una firma de moda alemanya, va retallar la seva previsió de guanys per al 2024 i Richemont, un altre grup suís, va informar que les seves vendes trimestrals a la Xina, que representen una quarta part del mercat mundial de luxe d'1,6 bilions de dòlars anuals, van caure un 27% comparades amb l'any passat. Ara els ulls estan posats en el gran colós de luxe, LVMH, que informarà dels resultats el 23 de juliol.

En podíeu detectar una de falsa a un quilòmetre de distància. Les carteres plàstiques Prado exposades damunt de llençols a les voreres prop de Canal Street a Nova York només tenien una lleugera semblança amb les que es venien a la botiga Prada del Soho. Les bosses de mà de Chanel falses que hi havia al costat eren deformes i feien una mica d'olor de gasolina. Un intent de guanyar diners ràpidament comprant-ne una i fent-la passar per genuïna –potser portant-la a una botiga de segona mà– hauria topat amb un arqueig de celles i una rialla. Quins temps més innocents! 

El temps és or, sens dubte, i si es vol un Rolex per mesurar-lo, encara més. I per raons no només relacionades amb el preu, que també, sinó, literalment, pel temps que podeu trigar a comprar-vos-en un de nou. Això, si us el podeu arribar a comprar mai. Perquè encara que tingueu tots els diners del món, ser-ne propietari no és tan senzill com bufar i fer ampolles. No és possible, per exemple, entrar en una de les botigues distribuïdores oficials a Barcelona, al passeig de Gràcia, o a Bond Street, al centre de Londres, i sortir-ne amb 9.000, 30.000 o 60.000 euros menys al compte corrent –depèn del caprici– però, almenys, lluint un Rolex al canell.

Un dels dos o tres grans epicentres de les marques del luxe global de Londres va tenir l'any passat una baixa rellevant. Des d'aleshores, Bond Street no és el que era. I ara corre el perill de perdre pistonada i d'acabar esdevenint un carrer qualsevol, i no l'ànima i el cor de Mayfair, allí on els rics molt rics, londinencs i d'arreu del món, s'exhibeixen amb una arrogant manca de pudor. El febrer del 2023 Mulberry –la companyia d'articles de pell, sobretot bosses de mà per a dones, fundada el 1971; no s'ha de confondre amb Burberry, igualment exquisida, però que es remunta al segle XIX– va tancar la botiga que hi tenia, de 500 metres quadrats. I aquest dissabte vinent, Fenwick, present a la mateixa Bond Street des del 1891, tanca també el que era un dels més icònics i exclusius grans magatzems de la zona. Què està passant?

El xalet de Formentor que va ser de l’advocat i empresari Alfonso Cortina, conegut com Villa Cortina, està a la venda per 35 milions d’euros, segons ha pogut saber l’ARA Balears. De 4.600 m2, amb baixada particular a les tenasses del mar i mig amagat pels pins, és allò que el sector immobiliari de luxe anomena una trophy home. Es calcula que ara mateix a les Illes Balears n’hi ha més de deu de disponibles al mercat.

Les sancions de la Unió Europea a Rússia com a resposta a la invasió d'Ucraïna serveixen de ben poca cosa en alguns casos. Ho denuncia la Fundació Anticorrupció FBK, de l'opositor rus empresonat Aleksei Navalni, que a partir de les dades obtingudes de 8.000 correus electrònics enviats durant dotze anys ha documentat els excessos i privilegis extraordinaris de Timur Ivanov, número 2 del ministeri de Defensa rus, i la seva dona, Svetlana Maniovitx. La Fundació FBK ha demanat reiteradament que Maniovitx no pugui viatjar a cap territori de la Unió Europea pel paper en la guerra d'Ucraïna del seu marit, ara oficialment exmarit, després que la parella protagonitzés al juny el que consideren un divorci de conveniència i preventiu.

Triava àtics d'hotels de luxe i mansions a preus prohibitius, hi organitzava festes multitudinàries durant un cap de setmana i després desapareixia. Es feia passar pel fill d'un ric magnat americà acabat d'arribar a Barcelona, però en realitat era un estafador de només 27 anys que deixava un rastre de deutes per pagar als immobles que suposadament havia llogat per traslladar-s'hi a viure una temporada. No tenia pràcticament res en propietat ni ingressos. Els Mossos l'han detingut dues vegades en menys d'un mes i li atribueixen diversos episodis similars d'estafes que sumen uns 300.000 euros.

Tot i que hi havia auguris que deien que pel que fa als premis era una gala previsible, a la catifa vermella estava tot en l'aire. Un cop resolt l'enigma sobre qui han estat finalment els guanyadors de més estatuetes, podem dir que la catifa vermella també ha tingut alguns èxits previsibles, però que no per això ens ha deixat sense sorpreses –tant bones com dolentes– en termes estilístics. I és que a la catifa vermella del Dolby Theater de Los Angeles, que enguany per primer cop en dècades no era de color vermell, les principals cares del cinema actual han apostat fermament per intentar obtenir el seu tros de pastís mediàtic i, de passada, aconseguir un lloc en la indústria de la moda, que sempre els resulta tan profitosa quan la feina davant les càmeres afluixa.

La setmana passada es batia un rècord al sector immobiliari barceloní: un particular estranger comprava per més de 40 milions d'euros el pis més car de la història d'Espanya. Té 650 metres quadrats i forma part del complex residencial de luxe de Mandarin Oriental situat al passeig de Gràcia, a l'antiga seu del banc Deutsche Bank. Què empeny algú a deixar-se tants diners en un habitatge al centre de la capital catalana? Una compra purament per capritx, una demostració del "Puc comprar-ho i ho faig" i el perfil del col·leccionista de propietats explicarien una adquisició d'aquesta magnitud.

Té 650 metres quadrats i unes vistes espectaculars de tot Barcelona. El pis més car de la història d'Espanya s'ha venut a Barcelona per 40 milions d'euros. Forma part del complex residencial de luxe de Mandarin Oriental situat al passeig de Gràcia i la seva venda ha batut un rècord històric segons el grup inversor KKH Property: és el preu més car que s'ha aconseguit mai per un pis a Espanya, tant pel preu global com per metre quadrat, 61.538 euros el metre. La companyia el va posar a la venda el juny passat i, finalment, l'operació s'ha tancat. Segons ha avançat El Confidencial, el comprador és un particular estranger.

La venda d'habitatges viu un dels moments més dolços des de la bombolla immobiliària, i el mercat de luxe no n'és una excepció. Tot això amb el permís d'una incipient moderació del sector causada per la inflació i les pujades de tipus d'interès, que en el cas d'aquest segment prèmium no s'espera que tingui un gran efecte.

"Jo no havia vist mai aquest ritme de vendes i aquestes cues, és una bogeria!" És el retrat que fa el responsable d'una de les botigues de grans firmes del passeig de Gràcia de Barcelona del moment dolç que viu el carrer més noble de Barcelona en el que és el seu 200è aniversari. I especialment, diu, les botigues que venen productes de luxe. Algunes parlen d'augments de vendes d'un 20%, un 30% o fins i tot un 50% en comparació amb abans de la pandèmia. Un boom que és especialment evident des de l'estiu, quan ja hi havia cues en molts establiments. I que es dona en un moment de molta incertesa econòmica (que no afecta els més rics) i quan encara no s'ha recuperat del tot l'arribada de turistes, que ja està només un 3% per sota del 2019 a tota la demarcació, segons l'últim informe de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Però encara no s'han normalitzat mercats importants, com el rus o el xinès.