El cinema francès manté una relació especialment fluida amb les seves estrelles musicals. De Juliette Gréco a Benjamin Biolay, són molts els músics que s’han col·locat davant la càmera en projectes que no aparenten simples vehicles promocionals, sinó prolongacions naturals d’inquietuds artístiques. Una de les incorporacions més recents a aquesta tradició és la de Juliette Armanet, cantant que sembla haver-se aficionat a la interpretació en els últims anys, i que troba a Elegir mi vida la intersecció dels seus talents.

Germans de sang va néixer a principis dels anys 80 del segle passat de l’encàrrec d’una obra de teatre de text per a públic juvenil d’instituts. Poc després, l'autor Willy Russell el va reconvertir en un musical aplaudit al West End, a Broadway i també a Barcelona en la producció estrenada el 1994 al Teatre Condal amb direcció de Ricard Reguant i amb Àngels Gonyalons com a coprotagonista. Des de la platea del Condal, Daniel Anglès va conèixer la història dels dos bessons de la Sra. Johnstone, separats per la precarietat de la seva mare. Tot seguit es va incorporar al repartiment per a la gira i ara ha assumit la direcció d’una nova i molt reeixida mirada que es distancia voluntàriament tant de l’original de Londres com de la Barcelona.

Quan tenia tretze anys, Mariona Castillo va veure per primera vegada Germans de sang des de les últimes files del Teatre Condal i va fer que volgués dedicar-se al teatre musical. "El vaig veure tres vegades en directe i, en VHS, cada dia durant molt de temps", confessa. Aquest divendres el presentava des de dalt de l'escenari del mateix teatre, trenta-un anys després, convertida en una de les veus més importants del teatre musical català i caracteritzada com a Sra. Johnstone, una de les protagonistes. "He hagut de fer l'exercici de no recordar-me d'aquella versió que em sé de cap a peus, perquè hem assajat des de zero com si fos una producció nova –assegura–. No sento l'ombra d'Àngels Gonyalons a sobre meu [que feia el seu paper], sinó acompanyant-me i donant-me la benedicció com, de fet, ha fet", confessa l'actriu.

Si hi ha un espectacle que es pugui considerar el rei dels musicals, des de fa gairebé 40 anys, és El fantasma de l'Òpera. El muntatge d'Andrew Lloyd Webber, estrenat originàriament el 1986 al West End de Londres i el 1988 a Broadway, ha revalidat any rere any el seu tron com un dels musicals més vistos i més premiats al llarg de la història. Considerat un clàssic del gènere, fa més de 30 anys que l'espectacle es representa als Estats Units i al Regne Unit de forma ininterrompuda, però fins ara mai ningú l'havia portat sencer a Catalunya. Els primers a fer-ho són la productora Lets Go, en una proposta impulsada per Antonio Banderas, representada en castellà i que ja ha estat en cartellera els dos darrers anys a Madrid. Ara farà temporada al Teatre Tívoli de Barcelona del 23 de setembre i a l'1 de febrer de l'any que ve.

A les sis dones d’Enric VIII se les coneix, sobretot, pel seu tràgic final. Ens les han explicat i descrit com a dones d’un monarca amb fama de tirà i sense gaire compassió, a qui Charles Dickens va definir com "una taca de sang i de greix en la història". Eren Caterina d’Aragó, Anna Bolena, Joana Seymour, Anna de Clèveris, Caterina Howard i Caterina Parr: dues van morir executades i una poc després d'un part; i de les altres tres, dues van veure com el rei anul·lava el matrimoni. Totes sis són les protagonistes del musical Six, que ha guanyat dos premis Tony, ha estat nominat als Grammy i que des de la seva estrena a Edimburg el 2017 ha viatjat arreu del món. El veuen 3,5 milions d’espectadors cada any i aquest cap de setmana arriba a Barcelona. Les sis dones —Enric VIII no apareix en cap moment, però se’l menciona moltíssim— ballaran i cantaran al Teatre Coliseum fins a l’11 de maig.

El dia de la marmota és la història de les segones oportunitats. D'entrada, perquè el musical, basat en la popular pel·lícula del 1993 dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Bill Murray, es va estrenar el 2016 a Londres, però no va ser fins l'any passat, quan els seus creadors —Tim Michin i Danny Rubin— van refer-la en una nova versió, que no va triomfar. Però també perquè l'espectacle parla precisament d'això, de viure una vegada i una altra el mateix dia fins a aconseguir veure el món amb optimisme i esperança. "És un espectacle realment preciós, molt diferent del que estem acostumats a veure", explica el director d'El dia de la marmota, Enric Cambray. El muntatge, que s'ha adaptat al català gràcies a la feina de David Pintó i a la subvenció de la Generalitat, és una producció de Nostromo Live —la productora de grans musicals en castellà com La jaula de las locas (2018), Cantando bajo la lluvia (2021) i The producers (2023)— i s'estrenarà el 23 de desembre al Teatre Coliseum de Barcelona.

La primera versió fílmica d’El color púrpura (1985) va rebre algunes crítiques que el seu realitzador, Steven Spielberg, va acabar assumint. Havia suavitzat massa una novel·la travessada per la violència masclista i el racisme? Dur la mateixa història d'una dona afroamericana maltractada pel marit als terrenys del musical, previ pas per Broadway, ha implicat nous canvis. La hiperestil·lització pròpia d’aquest gènere afecta tota l’obra. Quasi no hi ha terme mitjà entre els moments en què la dura vida de la maltractada protagonista es contempla sota un cert prisma d’embelliment hipster, que projecta una rara nostàlgia d’un passat terrible convertit en escenari de parc d’atraccions, i algunes escenes de maldats humanes que s’acosten al cinema de terror.

Des de la cantonada de la Gran Via amb Rambla Catalunya ja es podia intuir dimarts al vespre que al Teatre Coliseum no hi havia una estrena convencional. L'encarregat de supervisar-ne l'entrada, de fet, va haver de respondre diverses vegades als curiosos que s'hi apropaven a xafardejar i a preguntar. Alguns creien que era una festa de Halloween o un comiat de solter davant la desfilada de perruques, barrets de copa, cares pintades i mitges reixades. Però ni l'una ni l'altra: es tractava de l'aterratge a Barcelona de l'espectacle The Rocky Horror Show, el musical de Richard O'Brien en la producció del West End de Londres. Per primera vegada, el xou britànic –amb tot el seu repartiment d'intèrprets i músics en directe– es pot veure a Barcelona fins al 5 de novembre.

Durant els set mesos que la companyia de La historia interminable ha fet estada al Teatro Calderón de Madrid ha vist de tot: des d’espectadors tatuats amb l’Àuryn, la insígnia de la novel·la de Michael Ende, fins a pares que van posar al seu fill Bastian pel protagonista del llibre i que ara, amb el nen ja adult, s’han plantat al teatre per reviure junts aquella història que els va marcar tant. Fins i tot han viscut un compromís matrimonial a dalt de l’escenari per part d’un fan del món de Fantasia, que va disfressar-se de tècnic i va agenollar-se davant la seva parella durant els aplaudiments d’una funció. 

Hi ha tres llocs on Marta Ribera (Girona, 1971) se sent realment feliç i plena: nedant al mar, al costat de la seva filla i a l’escenari. “En la vida real soc molt vergonyosa, i és davant del públic quan em sento segura de mi mateixa i ningú em pot jutjar”, explica emocionada. Som a la terrassa del bar Núria, i Ribera s’acaba de demanar un tallat “a l’estil de Madrid, amb una gota de llet”. Gironina de soca-rel, ha forjat la carrera durant dècades a la capital espanyola, on ha tocat totes les tecles del millor teatre musical fent d’actriu, cantant i ballarina en més d’una vintena de produccions. Chicago, Cabaret, Jekyll&Hyde, The hole, Spamalot i, recentment, Company, on s’ha convertit en la musa d’Antonio Banderas. “Tenim una connexió especial, com si ens coneguéssim de tota la vida”, diu sobre la feina plegats.

A la discoteca, com s'anomena la sala destinada al ball i a les actuacions que solen acompanyar els grans àpats al restaurant Can Xel de Santa Pau, la Núria López s’hi tancava de ben petita. Sola o amb les amigues, engegava l’equip de música i el micro i cantava i ballava somiant ser una estrella que actuava davant de milers de fans. "Quan repasso les fotos meves de petita, gairebé sempre duc un micro a la mà", revela. Can Xel és el restaurant de la família de la Núria, però és molt més que això: "Tenim la casa al costat, però ja des de petita passava la major part del temps al restaurant, i en guardo records inesborrables: les nits al bar jugant amb els amics, el tracte amb les treballadores, que eren adorables, les celebracions familiars, les trobades amb la colla, les festes a la sala de ball... Can Xel és el meu santuari", confessa. També és el lloc on ha après el valor de l’esforç i el treball, ja que hi va treballar ajudant a la cuina o servint els clients de ben joveneta, els estius i caps de setmana. "Se m’ha educat en el treball, en el pencar i pencar. Aquesta és la marca de la casa, el meu segell personal", destaca.

Golfus de Roma va estrenar-se el 29 de juliol de l'any passat al Festival de Mérida. L'espectacle, produït per Focus, es va fer en castellà amb Carlos Latre com a protagonista i 25 artistes més a l'escenari. Després de passar pel festival extremeny, Golfus de Roma va fer temporada al Teatro La Latina de Madrid des del setembre fins al gener. Van exhaurir entrades en algunes funcions i, en general, la rebuda del públic "va ser bona", explica el director de l'espectacle, Daniel Anglès. Tot feia pensar que la cartellera catalana acolliria amb el mateix entusiasme el muntatge, així que la productora va decidir fer una inversió extra i reconstruir el musical en català. "És la línia natural de Focus. La gran majoria de les seves produccions són en català. I Catalunya ha tingut grans èxits històrics de musicals en català, com ara Germans de sang, Memory i Mar i cel", recorda Anglès. El fet que els musicals sempre se situïn al capdamunt del rànquing dels espectacles amb més públic de la temporada era un altre punt a favor per apostar-hi.

El secret més ben guardat del musical Pretty woman ha arribat aquest dimarts en limusina blanca a l'Hotel Palace de Barcelona: Cristina Llorente i Roger Berruezo seran els protagonistes de l'obra, un èxit de Broadway basat en la pel·lícula del 1990 que van protagonitzar Julia Roberts i Richard Gere. El musical s'estrenarà el 27 de setembre al Teatre Apolo del Paral·lel i farà temporada a Barcelona; a la tardor marxarà a Madrid, on s'instal·larà al Teatro Gran Vía.

Una església de McAllen, Texas, va representar a principis d'agost una versió de l'exitós musical Hamilton. Però resulta que no només no en tenien els drets d'autor, sinó que a més el van transformar per fer-ne una nova "versió cristiana", amb nous temes inserits, referències a Déu i amb un sermó de presentació que s'ha titllat d'homòfob perquè considerava l'homosexualitat "un problema" com "l'alcohol o les drogues". Per les xarxes van aparèixer alguns fragments de l'enregistrament i es va aixecar la polèmica.

El director David Serrano es va enamorar per primera vegada als onze anys. Ella es deia Layla i era una companya de classe. També en aquella època Serrano es va comprar el seu primer casset i es va enamorar d’un grup, Hombres G. Els seus dos amors infantils conflueixen a Voy a pasármelo bien, la pel·lícula musical que estrena aquest divendres el cineasta espanyol amb més experiència en el gènere, guionista d’El otro lado de la cama i la seva seqüela i responsable d’èxits del teatre musical com Hoy no me puedo levantar, Grease i Billy Elliot.

L’estiu és l’estació de la rumba. I El Terrat el vol aprofitar per presentar una festa escènica anomenada ¡Chakapum! Del 21 al 31 de juliol al Tívoli de Barcelona i a l’agost al Teatro Príncipe Pío de Madrid, la banda del programa Late motiv d’Andreu Buenafuente protagonitzarà un musical de rumba i rock amb un fil conductor teatral. El protagonista serà el músic Litus, el cantant de la banda televisiva durant set temporades, que desgrana la seva biografia en escena i l’entrellaça amb la història de la rumba catalana des dels anys 50 fins als 90. Sonaran la Gitana hechicera de Peret, Gitanitos y morenos del Gato Pérez i Caramelos de Los Amaya, i també cançons originals i pròpies de Litus com Gitano catalán i les tornades de temes de David Bowie o ACDC.

El musical Next to normal va estrenar-se el 2009 a l'Off-Broadway i es va convertir en tot un fenomen. L'espectacle de Brian Yorkey amb música de Tom Kitt va guanyar aquell mateix any tres premis Tony i el 2010 es va endur el premi Pulitzer a millor drama. A Catalunya se'n va representar una adaptació el 2017 titulada Casi normales i amb la Nina al paper de la protagonista, la Diana, una mare de família amb un trastorn bipolar. Ara, l'Ideal ha escollit aquella història per convertir-la en el primer musical immersiu. Ho farà amb l'actriu nord-americana Alice Ripley –que va encapçalar el muntatge de Broadway– al capdavant. El nou espectacle és una versió condensada de 60 minuts del musical original titulada Next to normal immersive, que es representarà en anglès amb sobretítols en català i en castellà. S'estrena oficialment el 6 de juliol dins el Festival Grec, que l'ha coproduït, però també hi haurà funcions els dies 1, 2 i 3 de juliol, i es podrà veure de dimecres a diumenge fins al 31 de juliol.

Ara que als diaris anem plens de joves estrelles de la música, hem volgut anar a buscar el contrapunt d’una artista amb quaranta anys d’ofici a la música, el teatre, la ràdio, la televisió i la pedagogia per parlar dels camins de l’èxit. Perquè, a més, Anna Maria Agustí Flores, Nina, (Barcelona, 1966) és d’aquelles persones auto-exigents que sempre ha reflexionat sobre la feina i els instruments que cal tenir afinats per excel·lir professionalment. Tant és així que la Nina és graduada en logopèdia per la UAB, professora de pilates, entrenadora i rehabilitadora de veu a la seva acadèmia, entre altres coses. I no parla des de la nostàlgia d’un temps que va ser el seu: d’aquí uns mesos protagonitzarà a Madrid el musical Els ponts de Madison, una oportunitat professional que ja no s’esperava però que l’ha agafat en forma. I després d’Els ponts de Madison, qui sap si una jubilació activa a Mallorca.

Si aquest vespre pretens anar al teatre a Barcelona, cap problema: hi ha entrades disponibles a tots els teatres. Què està passant? Després d'un inici de curs que augurava el retorn a la normalitat prepandèmica, les sales estan passant per un hivern més dur del previst. L'ocupació mitjana al febrer i al març és del 55%, la xifra més baixa de l'última dècada per aquesta època, que tradicionalment és temporada baixa. Però és que la temporada porta una ocupació mitjana del 58%. "Estem un 8% per sota del públic d'una temporada normal", diu Isabel Vidal, de la patronal Adetca.

No tothom troba lògica quan, de cop i volta, l’acció es deté perquè els actors es posen a cantar o a ballar o, com és el cas dels musicals integrats, que l’acció s’expressi també amb cançons i balls. Quan hi entres, però, s’obre un panorama extens i riquíssim des del punt de vista musical, coreogràfic i teatral. I també argumental: el gènere ha sigut capaç de connectar amb el signe dels temps i d’oferir històries i mirades tan revolucionàries com les del teatre de text o de qualsevol altre tipus d’expressió artística. “Quan arriba a l’excel·lència és una combinació perfecta de teatre, música i dansa, tres disciplines que em fan la vida més feliç”, diu Xavi Casan, actor, director i professor a l’emblemàtica escola barcelonina Memory que s’avé a compartir amb nosaltres la seva passió pel gènere.