Els arquitectes suïssos Emanuel Christ (Basilea, 1970) i Christoph Gantenbein (St. Gallen, 1971) es van formar a l'Escola Politècnica Federal de Zúric (ETH) i van començar a col·laborar poc després d'acabar la carrera. Són coneguts pel seu afany innovador, i a Catalunya perquè són els autors, juntament amb l'estudi Harquitectes, de les ampliacions del Macba i el MNAC. Christ & Ganbentein és un gran estudi amb un centenar d'arquitectes i obres, amb projectes a Suïssa, França, Alemanya, la Xina, Noruega i Mèxic. I no descarten mantenir seu a Barcelona quan acabin les obres del Macba i el MNAC. "Barcelona és una gran ciutat europea.Estem molt il·lusionats i molt agraïts de tenir l’oportunitat de treballar aquí", afirmen.

Via lliure a l'ampliació del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) al Palau Victòria Eugènia. Aquest dilluns el president, Salvador Illa; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, han presentat institucionalment el projecte arquitectònic dels estudis Harquitectes i Christ & Gantenbein, que van guanyar el concurs per unanimitat fa un any amb una proposta titulada Passatge del museu. El projecte arquitectònic de l'ampliació s'ha fet públic al mateix Palau Victòria Eugènia tan aviat com s'han tancat diversos recursos presentats per un dels equips que no van guanyar el concurs. "Arribar fins aquí és un èxit col·lectiu", ha dit el director del museu, Pepe Serra, que qualifica l'ampliació de "legítima i necessària". En la mateixa línia, per al president de la Generalitat, Salvador Illa, l'ampliació és un projecte de país, "de la mateixa importància que la Sagrada Família, el Catalunya Mèdia City, el Museu Arqueològic de Tàrraco, la transformació de Fira de Barcelona, l'aeroport de Barcelona o l'estació de la Sagrera". I, d'altra banda, el president del museu, Jaume Oliveras, ha dit que el veu com "fruit de la poètica de la perseverança".

El catedràtic d'història de l'art i exdirector del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) Eduard Carbonell va morir diumenge als 79 anys, segons ha avançat Vilaweb i han confirmat a l'ARA fonts del MNAC. Carbonell va ser el director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat entre el 1988 i el 1994, i era considerat com una figura cabdal entre els museòlegs catalans. També en el terreny institucional, va participar en la creació de la Llei de museus de 1990 (17/1990), la Llei del sistema bibliotecari (1993) i la Llei del patrimoni cultural (1993). El 2020 Carbonell va rebre la Creu de Sant Jordi. Pel que fa a la seva feina al MNAC, va dirigir la reobertura del museu amb totes les col·leccions que s'havien disgregat durant la Guerra Civil reunides, des del Romànic fins a les primeres avantguardes. "Tant el president, en nom del patronat, com tot el museu, estem profundament tristos per la mort d’Eduard Carbonell", afirma el director del MNAC, Pepe Serra.

L'artista Helios Gómez es definia a ell mateix com a sevillà, català i, sobretot, gitano. Malgrat tota la repressió que va patir, sempre es va mantenir fidel a les seves idees. Gómez va estar sempre al costat del poble, i ara la seva col·lecció personal s'ha convertit en pública, gràcies a la donació que el seu fill Gabriel ha fet al Museu Nacional d'Art de Catalunya. La donació inclou sis pintures, vint-i-set dibuixos i un llibre il·lustrat. Així mateix, el museu ha comprat les tres pintures que Gabriel Gómez havia dipositat al museu i que es poden veure a les sales d'art modern: Evacuació, Agre andalús i Dolor aerotransportat (paracaigudes amb l'ull). "Aquesta donació canvia la col·lecció, i el museu passa a ser el centre de referència d'Helios Gómez, que és un artista absolutament clau en el relat de l'avantguarda a Catalunya i Espanya", afirma el director del museu, Pepe Serra. "No sé si hi ha un altre artista tan rellevant en aquesta condició d'avantguardista, de revolucionari, de la idea de l'art i el conflicte", subratlla. "El meu pare mostrava el poble amb les seves penúries, la gent torturada, assassinada... Una part que normalment queda oculta en l'art", diu Gabriel Gómez, que promou l'obra del seu pare des de fa tres dècades.

A l'artista francesa Suzanne Valadon (1865-1938) la van qualificar de "terrible", quan va ser una dona forta que va triomfar en l'entorn artístic altament competitiu del Montmartre de les primeres dècades del segle XX, com es pot comprovar en la gran exposició que li dedica el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) des d'aquest dijous fins a l'1 de setembre. Valadon va fer callar tots aquells que la veien com una intrusa: va començar com a model d'artistes com Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, de qui va ser parella, i Pierre-Auguste Renoir. Però ben aviat va començar a dibuixar i tot seguit va aprendre a pintar d'una manera absolutament autodidacta. Valadon va aconseguir consagrar-se en vida, fins al punt de guanyar prou diners per comprar-se un castell. I quan va morir el 1938, al seu funeral hi van assistir grans artistes com Pablo Picasso i Georges Braque.

La profanació de les hòsties per part dels jueus va ser una acusació antijueva molt estesa durant l'Edat Mitjana. La història del miracle eucarístic del 1290 a París, conegut com el miracle de la capella de les Billettes, recull com la forma consagrada es va mantenir intacta després que un jueu l'hagués punxat amb un ganivet i una llança, li hagués clavat claus, l'hagués colpejat amb un martell i l'hagués tirat dins una olla d'aigua bullent. El jueu hauria aconseguit l'hòstia d'una dona cristiana que volia recuperar un vestit empenyorat. I no només l'hòstia hauria quedat intacta, sinó que també hauria sagnat i s'hauria convertit en un crucifix. El Retaule de l'Eucaristia de Vilafermosa (Alt Millars), atribuït a Llorenç Saragossa, recull aquesta història i a partir d'aquest divendres es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Coincidint amb el desè aniversari al capdavant del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra ha afirmat aquest dimecres que el museu viu "un molt bon moment" i que "des de fa uns tres anys es noten els resultats". Això vol dir que al llarg del 2024 es desplegaran moltes de les línies que ha endegat en el camp de les exposicions temporals, les intervencions en la col·lecció permanent, la feina dels artistes contemporanis al museu, els projectes de caràcter més social (com les col·laboracions amb l'Hospital de la Vall d'Hebron) i els serveis que dona a una vintena de museus del país, entre els quals hi ha el préstec de més de 600 obres. "El 2024 no és una culminació, però sí que es consolida un model de treball del MNAC", ha subratllat.

El Pol, l’Eduard, la Maelys, el Jorge, l'Aitana i l’Ainhoa tenen entre 12 i 17 anys. Són pacients del Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtriques de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Alguns estan seguint un tractament de baixa intensitat, uns altres estan en manteniment i alguns ja han acabat el tractament. La malaltia ha estat també un cop psicològic i emocional que aquests adolescents, i mitja dotzena més, estan treballant a través de la creació artística gràcies a un nou taller del programa Arts en Salut de l'hospital i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

La llista de peticions era molt llarga, segons la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i moltes coses han quedat al tinter durant la reunió que hi ha hagut aquest divendres amb el nou ministre de Cultura, Ernest Urtasun. Entre els acords hi ha el compromís del ministre de donar suport a les inversions necessàries per fer factible l’ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), però no s'ha especificat com serà aquesta ajuda. D'altra banda, Urtasun s'ha compromès a dur a terme la licitació del projecte de la Biblioteca Provincial de Tarragona durant el 2024. Tanmateix, encara s'ha de decidir on s'ubicarà l'equipament. Una opció que es defensava des de Tarragona és que la biblioteca es fes a l'imponent edifici de l'antiga Tabacalera. D'altra banda, Urtasun també ha fet explícit que el seu ministeri es farà càrrec de la licitació i el pagament de 3 milions d'euros per a la museografia del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). L'Arqueològic, que és un equipament estatal, va tancar portes el 2018. Havia de tornar a obrir el 2020, però es va fixar com a nova data el primer trimestre del 2023. De moment, continua tancat i, fins que no pugui tornar a obrir, el museu té una exposició reduïda d'unes 200 peces al Tinglado 4 del Moll de Costa.

“Sempre hi ha guerra, encara que ens n’oblidem. Els europeus només pensem en termes europeus”, adverteix Àlex Mitrani, el conservador d’art contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i comissari de la nova exposició temporal del museu, Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966). Es tracta d’un repàs ambiciós i al mateix temps refinat a l’art català, espanyol i internacional de postguerra, amb unes noranta obres d’uns vuitanta artistes, com Henry Moore, Francis Bacon, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Antonio Saura, Manolo Millares, Josep Maria Subirachs, Jorge Oteiza, Alberto Giacometti, Maria Helena Vieira da Silva, Anoni Clavé, Zoran Music, Renatto Gutuso i Germaine Richier.

La Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha acollit treballs monumentals d’artistes com Antoni Miralda, Francesc Torres i el coreògraf nord-americà William Forsythe. Ara, l’artista Laia Estruch (Barcelona, 1991) rebla el clau amb Trena, una escultura penetrable gegant amb la qual aprofundeix en la seva experimentació amb el so, el moviment i la veu. “Trena és cent passes endavant en la meva investigació”, reconeix Laia Estruch. “Quan hi entrem, ja no som a casa, som a la Trena. No som a la ciutat de Barcelona, no som al MNAC", diu Estruch. “Veiem fragments de l’edifici i del cel, però en podríem prescindir i pensar que som realment en un altre lloc, viatjant”, subratlla. 

Amb la perspectiva d’ara, els millors pintors del Gòtic català formen un star system d’una volada que no té el reconeixement massiu que es mereix. Sembla estrany que noms com Jaume Ferrer Bassa i el seu fill Arnau, els germans Jaume i Pere Serra, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, Lluís Dalmau i Jaume Huguet no siguin més coneguts, i que no ens hàgim acostumat a parlar d’ells pel nom amb la mateixa naturalitat que parlem de Marià Fortuny, Ramon Casas, Salvador Dalí i Antoni Tàpies. Com es pot veure en l’exposició que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) dedica a Lluís Borrassà (Girona, cap a 1360 - Barcelona, 1424/1425), va ser un pintor extraordinari.

La humanitat en crisi, les intervencions sobre els fons medievals i la història del museu seran tres dels puntals de la programació d'enguany del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Per al seu director, Pepe Serra, es tracta d'un programa "molt satisfactori", tot i que l'equip del museu ha minvat. "Cada any som menys i cada vegada fem més i millor", adverteix. Aquestes són les exposicions destacades del 2023 al MNAC:

Passin, passin. Fixin-s’hi bé: Picasso va pintar aquest Dona amb barret i coll de pell el 1937, una figura simultàniament de cara i de perfil, i de sorprenents colors gauguinians. Espero que el president Aragonès els expliqui, senyors Sánchez i Macron, que aquest quadre el va pintar a París el mateix any que el Guernica. Pablo Picasso va trobar feixisme a Espanya, i després nazis a França, on ja es va quedar. Per aquells temps era fàcil pensar que la qüestió catalana ja estava resolta. O vençuda. Picasso va viure en directe l’esmicolament d’una idea, de la qual tant s’havia impregnat durant els anys dels Quatre Gats. En teoria ja no calia patir pel tema, se’n podia passar pàgina. Però la realitat és una altra cosa, presidents. Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al museu de l’art català.

Després que l'ARA fes pública l'existència de dues donacions de l'Arxiu Jujol, primer al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i després al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, aquest divendres el MNAC ha emès un comunicat amb el qual es resol la disputa: el gruix de l'Arxiu Jujol se'l quedarà el MNAC, i el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) rebrà, seguint la voluntat que Josep Maria Jujol fill els ha transmès amb un comunicat, "únicament els plànols tècnics referits a les obres" a la demarcació de Tarragona. El COAC rebrà aquests materials "una vegada acabat l'inventari" de tot el fons. Fonts del COAC afirmen que la situació no ha canviat respecte al comunicat que fan fer públic després de signar l'1 de desembre, és a dir, després del MNAC; un conveni de donació amb Josep Maria Jujol fill de “tota la documentació vinculada a l’obra que Josep Maria Jujol té al Camp de Tarragona”. Al COAC també hi ha plànols i dibuixos de les obres a la demarcació de Barcelona que van ser donats pels hereus de Jujol el 2017.

Ferran García Sevilla (Palma, 1949) és un artista irreductible i incombustible. Un creador que parla sense pèls a la llengua, encara que la sinceritat li pugui fer perdre amistats o oportunitats. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ja es poden veure les obres que l'artista ha donat al museu, i a partir d'aquest dimecres el Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat n'ofereix una gran exposició retrospectiva. Al final de la visita al Tecla Sala amb la premsa, García Sevilla s'ha rebel·lat, davant la mirada sorpresa del conservador del MNAC i comissari de la mostra Àlex Mitrani: "Estic rabiós amb el món del galerisme, amb curadories i intel·lectuals que deixen aflorar l’art emergent, que moltes vegades jo deixaria submergit perquè la pressió el polís una mica més", ha dit l’artista. Aquesta ràbia prové del fet que considera que els gestors donen prioritat a uns treballs que són "com les estupideses que Joan Brossa va fer amb les arts visuals", basades en associacions d’elements aparentment allunyats, en lloc d’unes creacions més ambicioses. “S’hauria d’exigir que el discurs artístic tornés a tenir una mica més de nivell i perplexitat, perquè si no és fast food”, ha advertit García Sevilla, entre referències constants a filòsofs, científics i poetes de totes les latituds i èpoques. 

El futur de l'arxiu de l'arquitecte Josep Maria Jujol viu una situació insòlita. L'ARA ha pogut saber que existeixen dos acords de donació signats: un del mes d'octubre amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya i un de l'1 de desembre amb el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC). Prèviament, el 2017 els hereus de Jujol van donar al COAC els plànols i dibuixos corresponents a les obres que Jujol tenia a les comarques de Barcelona. El degà del COAC, Guim Costa, té previst reunir-se amb el director del MNAC, Pepe Serra, per abordar la situació.

Viu Montjuïc celebra la segona edició amb més de 60 activitats culturals i de lleure el dissabte 8 i el diumenge 9 d'octubre. Hi participen una vintena d'equipaments, que col·laboren en el finançament de la proposta juntament amb del Districte de Sants-Montjuïc, l’Institut de Cultura de Barcelona i la Regidoria de Turisme i Indústries Creatives, que hi aporta fons procedents de l’impost turístic.

El pintor alemany Erwin Bechtold (1925-2022) va ser “un artista eivissenc, català honorari”, com el va definir el crític Josep Corredor Matheos. Aquesta distinció de Bechtold com a català honorari ressona amb més força després de la seva mort la setmana passada, perquè recorda la importància que va tenir en la seva trajectòria el seu pas per Barcelona. La petjada que va deixar a la ciutat va ser no només com artista sinó també com a interiorista i grafista. “Sempre va tenir presència a la ciutat. Era un artista amb un vincle sostingut amb Barcelona encara que va marxar a viure a Eivissa”, afirma el conservador del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) Àlex Mitrani.

El 1605, el pintor Annibale Carracci (Bolonya, 1560 - Roma, 1609) va pintar per encàrrec de Juan Enríquez de Herrera un conjunt de frescos a la capella fúnebre que el banquer tenia a l'església de Sant Jaume dels Espanyols, a Roma. Va ser l'última gran obra de Carrracci, que durant la realització va patir una crisi d'una malaltia que ja no li va permetre emprendre projectes de grans dimensions. La capella Herrera va ser un treball molt elogiat d'un pintor que era considerat el millor de Roma i que estava en el seu millor moment, just després d'enllestir els frescos de la galeria Farnese, cim de la pintura barroca romana. Però després de ser arrencat de les parets de l'església el 1835 i repartit entre Madrid i Barcelona, el conjunt es va degradar fins al punt que, el 1971, l'historiador de l'art David Posner va assegurar en una monografia sobre Carracci que les pintures eren irrecuperables.