Le nozze di Figaro és una de les òperes més difícils del repertori. I, tot i la seva aparent lleugeresa, no es pot prendre a la lleugera (valgui la redundància). A Sabadell la coneixen prou bé, perquè és un títol programat en diverses ocasions pels Amics de l’Òpera, ara sota l’empara de la FOC (Fundació Òpera Catalunya). Però en aquesta ocasió no es pot dir que el matrimoni entre el títol mozartià que obre la trilogia Da Ponte i l’entitat vallesana hagi acabat de funcionar.

Escrivia el pensador polonès Władysław Tatarkiewicz que l’obra artística és una activitat humana conscient, capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, amb resultats que poden delectar, emocionar o produir un xoc. Queda fora de dubte que tota escenificació és un acte artístic que reinterpreta i visualitza una realitat precedent, sigui literària, musical, visual o una barreja de les tres. En aquest cas, el sempre controvertit director italià Romeo Castellucci ha fet una interpretació de la mort i de la vida com a cicles circulars a partir del Rèquiem i d’altres obres de Mozart vinculades més o menys amb una mort que, per al músic i d’acord amb una cèlebre carta enviada al seu pare, era “la millor i veritable amiga de l’home”.

A priori, tot fa pensar que serà un dels espectacles de l’any: una obra mestra musical, el Rèquiem de Mozart; un director musical extraordinari, l’italià Giovanni Antonini, fundador d'Il Giardino Armonico; i un reputadíssim creador escènic, el també italià Romeo Castellucci, que s'estrena al Liceu. Tot plegat amb l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu, on es faran set funcions, del 18 al 26 de febrer (el dia 17 hi haurà una funció en versió concert per a menors de 35 anys a la Sagrada Família, que serà enregistrada pel canal Arte).

¿És legítim acabar obres que un artista ha deixat incompletes, no per l’adveniment de la mort sinó perquè les circumstàncies professionals o d’inspiració així ho han disposat? ¿Caldria acabar les últimes escultures de Miquel Àngel? Aquestes són algunes de les preguntes que es plantejava qui signa aquestes ratlles dijous a la tarda de camí cap a L’Auditori. El cicle El So Original acollia una nova vetllada amb Jordi Savall, aquest cop davant d’una partitura de perfectes inacabats com és la Missa en do menor de Mozart, escrita per donar gràcies pel seu casament amb la seva esposa Constanze. Inacabada per raons desconegudes o amb parts escrites i que s’han perdut, la missa és, juntament amb el Rèquiem i amb el conegut com a Kyrie de Múnic, l’obra més gran del repertori mozartià en matèria sacra: el contrapunt d’herència bachiana comparteix espai amb àries d’inspiració italiana com el Kyrie inicial, el Laudamus te o, sobretot, l’Et incarnatus est.

Estrenada el 29 de gener de 1781, dos dies després que Mozart hagués celebrat el seu vint-i-cinquè aniversari, Idomeneo, re di Creta ha reaparegut al Liceu exactament 244 anys més tard de la primera funció a Múnic.

Es pot escenificar un oratori? Responguem a aquesta pregunta amb una altra qüestió: ¿és legítim escenificar teatralment una novel·la fins i tot inacabada com Els Watson (per posar un exemple de rabiosa actualitat)? O encara més: ¿és lícit adaptar una novel·la o un text escrit per al teatre a la gran o petita pantalla? Si s’ha respost afirmativament a les dues últimes qüestions, també es pot respondre a la primera amb un sí rotund.

Hi ha obres que, de tant programar-les, poden acabar generant rebuig, per la banalitat que suposa una reiterada presència als nostres escenaris. Entre elles, una peça mestra i inqüestionable com el Rèquiem de Mozart (i Süssmayr), que el Palau de la Música ha escollit com a concert inaugural de la temporada. Tanmateix, i tot i el que hem dit suara, si la interpretació té alguna cosa nova a dir-nos del molt que podem saber de l’obra en qüestió, es pot obrar el miracle. I així va ser en el cas de la missa de difunts mozartiana a les mans de l’Ensemble Pygmalion (cor i orquestra) dirigit per Raphaël Pichon.

La música de Mozart pot alleujar el dolor en els nounats sotmesos a la prova del taló. La conclusió arriba després d'una investigació feta amb 100 nadons que ha publicat la revista Pediatric Research, que ha comparat les reaccions de bebès d'una edat mitjana de dos dies i una edat gestacional mitjana de 39 setmanes. La meitat dels nadons va escoltar una cançó de bressol de Mozart durant tres fases: vint minuts abans de la prova del taló, mentre els practicaven el procediment i cinc minuts després, mentre que l'altra no va escoltar la música en cap moment. Com a part del procediment estàndard, tots van rebre una petita dosi de solució de sucre (0,5 mil·lilitres) dos minuts abans de la punxada al taló.

Fa molts i molts anys, quan l’OBC encara ocupava l’escenari del Palau de la Música Catalana, es van celebrar els primers Festivals Mozart. D’ençà de la primera edició (1997), la cosa ha conegut diversos alts i baixos, fins a arribar a un petit cicle que ara du per títol Festival Mozart Nits d’Estiu. La proposta és interessant, tot i que posar el nom del compositor salzburguès a concerts com el de dijous potser resulta exagerat: tan sols l’obertura i fragments del ballet conclusiu per a l’òpera Idomeneo van ser exclusius de Mozart. La resta, un aiguabarreig sense gaire sentit pel que fa al disseny del programa, tot i l’excel·lent tasca de Nicolas Altstaedt en el Concert per a violoncel en do major de Haydn, amb un fraseig envejable i domini de les dinàmiques.

Orquestra Filharmònica de Berlín

Palau de la Música Catalana. 2 maig del 2023

L’endemà del concert a la Sagrada Família, l’Orquestra Filharmònica de Berlín i el director titular Kirill Petrenko van fer estada al Palau de la Música, un espai escaient i natural per a una formació com l’alemanya, i als antípodes de la impossible sonoritat del temple de Gaudí. Amb una primera part idèntica a la del concert de dilluns i una segona amb la quarta simfonia de Robert Schumann, els senyors filharmònics van demostrar un cop més que són uns mestres en el rigor sonor, en la seguretat en els atacs i en l’entesa entre seccions. I Kirill Petrenko contribueix a l’excel·lència del rendiment global.

]]>

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. 

]]>

Cada diumenge, a les 12 del migdia, hi ha concert de música clàssica al Teatro Real de Madrid. Els Domingos de Cámara comencen amb tres peces de Mozart per a violí i violoncel i segueixen amb composicions de Richard Strauss i de Dmitri Xostakóvitx. Els dissabtes són una altra història, i més quan els caps de cartell tenen més aviat poc a veure amb la música. Unes hores abans que el públic gaudís amb el Se vuol ballare de l’òpera Les noces de Fígaro, al Teatro Real va triomfar-hi el Cumpleaños feliz. 70 anys ha fet José María Aznar, i va voler convertir la nit de dissabte en una celebració especial amb amics i nombrosos càrrecs polítics.

]]>

El crític Toni de la Torre ens proposa cinc plans culturals per fer en les properes setmanes.

]]>

Les comarques tarragonines només acullen el 5% dels festivals de música clàssica que es fan a Catalunya. Els compositors catalans només són presents en el 15% de les programacions. La presència de les compositores tot just arriba al 8,6% i la de les compositores catalanes al 0,5%. Aquestes són algunes de les dades, referents al 2021, de l'informe sobre la situació de la música clàssica a Catalunya elaborat pel grup de recerca Rescue, de la Universitat de Barcelona, a petició de l'Associació Catalana d'Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC). L'estudi, dirigit per Magda Polo i Arlinda Garcia, neix amb voluntat de "continuïtat anual", tal com ha explicat aquest dimecres Lluís Rodríguez Salvà, president de l'ACIMC.

]]>

El de Don Giovanni és un dels rols més complets, complexos i cobejats per a cantants amb registre greu (barítons, baixos-barítons o baixos). Assumir-lo i sortir-ne airós implica directament una consagració. I aquest ha sigut el cas de Carles Pachón, que ja havia interpretat el rol titular de l’òpera de Mozart en una edició de l’Escola d’Òpera de Sabadell i que ara ho fa en un primer cast, dins de la 40a temporada d’Amics de l’Òpera de Sabadell i de la 35a del cicle Òpera a Catalunya.

]]>

Temps era temps, l’OBC muntava uns festivals Mozart a inici de curs per greixar la maquinària de l’orquestra amb bones, il·lustres i especialitzades batutes i amb solistes instrumentals de primer nivell. Festivals que es van fer entre el Palau de la Música i un Auditori aleshores recentment inaugurat. Ara aquest mateix esdeveniment té lloc en ple estiu i amb pretensions molt més modestes. Potser no és aquest el millor moment per endegar propostes mozartianes, perquè escauen molt més a inicis de temporada. I és que Mozart exigeix molt i a les acaballes del curs, amb la plantilla orquestral cansada i després de tant i variat repertori, els resultats tenen èxit a mitges. El mateix passa amb els espectadors, que amb prou feines omplen mig Auditori. Si a això hi sumem directors d’escàs relleu, ja es pot veure que la predisposició no és la millor a l’hora d’abordar l’immarcescible repertori de l’àngel de Salzburg.

]]>

Mozart no s'acaba mai. A vegades se'n fa un ús sorprenent, per no dir maldestre, com en els anuncis del departament d'Educació, que fan servir l'apocalíptic Dies irae del Rèquiem del geni de Salzburg per celebrar el retorn a l'escola. Altres vegades, però, Mozart és un reclam justificadíssim, com passa en la segona edició del Festival Mozart Nits d'Estiu que organitza L'Auditori de Barcelona del 30 de juny al 16 de juliol. Tal com defensa el director de L'Auditori, Robert Brufau, es tracta de "posar en valor" l’obra del compositor austríac i alhora explorar "la connexió amb els seus contemporanis i amb els autors que s’han inspirat en la seva música". I els instruments per explicar-ho seran l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), tres batutes i tres solistes molt interessants.

]]>

Després que el Liceu ens oferís les tres grans òperes de Mozart amb llibret de Lorenzo da Ponte, Les noces de Fígaro, Così fan tutte i Don Giovanni, ara hi arribarà una de les seves últimes obres per a l’escena, de molta anomenada, La flauta màgica.

]]>

S’acosta l’estrena al Liceu d’una de les òperes més prestigioses de Mozart, Les noces de Fígaro, i els amics d’aquest gènere que també ho són de la literatura tenen l’ai al cor. ¿Tornarem a veure les Noces presentades en un apartament de Manhattan? ¿Sortiran, per casualitat, membres de les SS amb uniforme, cosa ja reiterativa en les òperes de Wagner, encara que el nazisme és un tros d’història molt posterior? ¿Aniran vestits com esqueia a final del segle XVIII a Sevilla –que és on passa l’acció–, o aniran disfressats amb aneu a saber quins figurins d’un artista tan carregat de fantasia com d’ignorància? Ja es veurà.

]]>

La trajectòria conjunta de Wolfgang Amadeus Mozart i el llibretista Lorenzo Da Ponte va ser fulgurant com un cometa: la mort prematura del compositor va estroncar el camí sensacional que havien començat amb Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Ara el Liceu es rendeix a aquestes tres òperes amb una proposta insòlita, ja que les han reunit en un festival del 7 al 25 d’abril. “La col·laboració mítica entre Mozart i Da Ponte va donar un moment irrepetible en la història de la música –explica el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar–. Les tres òperes no van ser previstes per ser representades de forma consecutiva com una trilogia, però respectant la unitat del teatre clàssic de lloc, temps i acció podíem imaginar que són tres episodis seguits dels quals en podíem fer una interpretació conjunta". Le nozze di Figaro es podrà veure els dies, 7, 11, 19 i 23 d’abril. Don Giovanni arribarà el dia 8 i se’n faran tres funcions més els dies 12, 20 i 24. Pel que fa a Così fan tutte, se’n faran quatre funcions els dies 9, 13, 21 i 25.

]]>