"Veus mai les rodes de premsa de jubilació dels atletes?", va preguntar Ethan Hawke mentre prenia un caputxino. "Imagina't si et digués que la carrera per la qual has estat treballant sempre s'ha acabat entre els 38 i els 42 anys. Hauràs de reiniciar completament la teva vida i fins ara només t'has preocupat de jugar a beisbol o llançar un touchdown". Per a Hawke, aquests anuncis són tan tristos i commovedors com qualsevol obra de Beckett. "És com si algú estigués en el seu propi funeral", diu. "Ja no saben qui són i no tenen ni idea del que els oferirà l'endemà, i és terrorífic".

Ethan Hawke no és només una de les grans estrelles d'aquesta edició de la Berlinale, sinó un dels actors més estimats del festival, on ha presentat les tres entregues de la Trilogia de Linklater, Boyhood i, fa només un any, Blue moon, per la qual està nominat a l'Oscar. Però fins i tot ell es va veure esquitxat aquest dimarts durant la presentació del seu nou treball, el magnífic film d'aventures The weight, per la polèmica que està marcant aquesta edició: l'absència d'una condemna de la Berlinale al genocidi de Palestina i el pols entre la premsa i la direcció del festival al voltant de les preguntes que reclamen als creadors un posicionament explícit sobre temes polítics candents.

A Els assassins de la lluna, Martin Scorsese partia dels codis del western per revisar el relat fundacional dels Estats Units i posar en evidència, a partir d'un episodi real, fins a quin punt la riquesa petrolífera del país s'havia aixecat sobre la depredació i massacre de la població indígena. El film tenia lloc en terres del poble Osage, a Oklahoma, un estat que també ha passat a la història per una altra fita en la violència racista, la massacre de Tulsa del 1921. És just a Tulsa on se situa Verdades ocultas, la nova sèrie creada per Sterlin Harjo després de Reservation dogs, que s'ambientava en una reserva índia de la zona. Aquí el protagonista és el Lee (Ethan Hawke), el propietari blanc d'una llibreria de segona mà de Tulsa que fa també de periodista i detectiu aficionat. En un dels seus articles en una publicació local ha denunciat els tripijocs dels Washberg, una de les famílies amb més poder d'Oklahoma, encapçalada per el Donald (Kyle MacLachlan), que aspira a convertir-se en governador de l'estat. Però el germà del Donald, el Dale (Tim Blake Nelson, del millor de la sèrie), apareix mort a casa seva en el que sembla un suïcidi. El Lee s'ensuma que la mort no ha estat autoinfligida i comença a investigar el cas, a partir d'una carta que troba entre les primeres edicions de novel·les de Jim Thompson que el Dale atresorava a la seva biblioteca. La pista l'acosta de mica en mica a una llarga història de supremacisme blanc i robatori de terres.

No sé si Blue moon és la millor pel·lícula de l’any, però sí que m’atreviria a dir que és la més acollidora. El mèrit no és menor, tenint en compte que comença anunciant la mort del seu protagonista, Lorenz Hart, lletrista que va establir una memorable col·laboració amb el compositor Richard Rodgers, i a qui devem fites del teatre musical com My funny Valentine o la cançó que dona títol al film. Però Hart, que a la ficció té les faccions d’un Ethan Hawke empetitit i amb calba prostètica, posseeix carisma suficient perquè ens oblidem de l’anticipació luctuosa i l’acompanyem gustosos al bar on es refugia de l’estrena d’Oklahoma!, espectacle que el seu company Rodgers va realitzar amb Oscar Hammerstein. Al despit per aquesta infidelitat s'hi sumen els nervis per la trobada imminent amb la jove que té fascinat l’homosexual Hart, que projecta en ella un ingenu ideal romàntic.

“Coneixes l’expressió per a bé o per a mal? Doncs jo estic entrant en la fase per a mal de la meva vida”, diu el protagonista de Blue moon, presentada aquest dimarts a la Berlinale. La frase podria servir de resum del moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: My funny valentine o la mateixa Blue moon són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta Blue moon és precisament la de l’estrena del musical Oklahoma!, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart.

Pedro Almodóvar li ha agafat el gust a rodar curts. Primer va ser el caprici pandèmic de La voz humana, amb Tilda Swinton recitant un monòleg inspirat en un text teatral Jean Cocteau. Ara, deu dies després de presentar-lo a Canes, el manxec estrena als cinemes un nou curt, Extraña forma de vida, una personal aproximació al western amb Ethan Hawke i Pedro Pascal interpretant un xèrif i el seu antic amant, que es retroben després d’anys sense veure’s. "Tret d’algunes excepcions com Johnny Guitar, el western és un gènere molt masculí –explicava el director fa uns dies a Canes–. Estic segur que en aquest territori devia sorgir el desig entre homes, ja fossin pistolers o cowboys, però jo no ho he vist mai en el cinema, així que em semblava que era un terreny per explorar".

Fa un parell de dècades, uns productors nord-americans van oferir a Pedro Almodóvar dirigir una pel·lícula a partir del conte d'Annie Proulx Brokeback mountain sobre la relació homosexual entre dos cowboys. El manxec va rebutjar l'oferta i el projecte va acabar a les mans d'Ang Lee. En una de les escenes, quan ja fa una pila d'anys que els dos cowboys es veuen d'amagat de les seves famílies, un d'ells (Jake Gyllenhaal) li proposa a l'altre (Heath Ledger) d'anar-se'n a viure junts. “I si tu i jo tinguéssim un ranxo en algun lloc amb un grapat de vaques? Seria una bona vida”, li diu. Però Ledger s'hi nega. “Dos homes vivint junts? Ni parlar-ne”.

Què diferencia Las últimas estrellas de Hollywood d'altres docusèries que ens endinsen en la vida i obra d'actors i actrius claus de la història del cinema? Hi ha la dimensió mítica dels protagonistes, Paul Newman i Joanne Woodward, que van sumar al seu carisma per separat el fet de convertir-se en la parella ideal del Hollywood postclàssic. Però el documental en sis episodis creat per Ethan Hawke aporta a més a més una aproximació d'allò més adient a aquest matrimoni que van compartir mig segle de vida i van fer 16 pel·lícules plegats.

'El hijo'

Els superherois també poden fer por

Els superherois dominen la taquilla i s’han convertit en els mites més potents de la cultura popular. Ara bé, deixant de banda estratègies industrials i de màrqueting trencadores i la revolució narrativa de l’univers expandit dels còmics aplicada al cinema –fites que s’han de valorar–, el grapat de títols que estan fent possible aquest fenomen segueixen uns patrons bastant tancats, en què els experiments i les sorpreses gairebé no hi tenen cabuda. Les propostes que han utilitzat un model diferent es poden comptar amb els dits d’una mà i no els faríem servir tots. 'El hijo' és una d’aquestes excepcions, i s’inscriu amb lletres d’or dins de les rareses del gènere. Continuar llegint

]]> Fa un parell d’anys, quan Paul Schrader parlava amb algun crític amb la mirada esbiaixada d’'autoritis' que pretenia buscar-li els tres peus al gat a Com gossos salvatges –l’estirabot 'neonoir' que acabava d’estrenar–, el cineasta arrufava el nas i suggeria reservar les estovalles de transcendència per a millor ocasió, com la que oferiria la pel·lícula que estava preparant. La profecia de Schrader no era en va: 'El reverendo' és el film que connecta de manera més explícita (i més deliberada) amb aquell cinema espiritual sobre el qual va escriure en la seva joventut, lloant el geni essencial d’Ozu, Dreyer i Bresson.

]]>

És un any dolç per a Ethan Hawke (Austin, 1970). L’actor nord-americà ha encarnat un dels papers més elogiats de la seva carrera a First reformed, de Paul Schrader, que es va poder veure al D’A; ha donat a conèixer el seu quart film com a director, Blaze, un biopic al voltant de Blaze Foley, un obscur cantant de country també d’Austin, i acaba de ser homenatjat al Festival de Locarno. Diu que el seu amic, el director Richard Linklater, l’avisa que no s’ho cregui gaire, que és el típic premi per confirmar-te que has arribat a un punt intermedi de la teva carrera.

]]> Tot i que etzibar un “Sembla un telefilm!” a una pel·lícula com si es tractés d’una comparació pejorativa és una apreciació pendent de revisar des de fa uns anys (a la HBO o la BBC, per exemple, s’han fet telefilms excepcionals i a Netflix es fan llargmetratges que encara no sabem ben bé com catalogar), Maudie, el color de la vida és ben bé un telefilm. Com els d’abans. Com els telefilms amb què cap estrena en sales de cinema volia ser comparada mai.

]]> Hi ha artistes, en essència escriptors i cineastes, absolutament obsessionats a dissertar sobre la incomunicació humana dels nostres temps. Furguen i furguen en els nostres vicis, manies, neures, alts i baixos emocionals, estats anímics al límit, tots plegats carn de psiquiatre. I, centrant-nos en el cine, d’aquí n’extreuen relats amb voluntat introspectiva i mirada esmolada, no se sap si il·lustradora o sarcàstica, que suposadament ens retrata o –ai!– qui sap si caricaturitza. El rei d’això és Noah Baumbach i té alguns acòlits. Rebecca Miller ha dirigit ara un film que perfectament podria estar signat per Baumbach, per to, per història i per actriu protagonista, aquesta Greta Gerwig que ja és un gènere en ella mateixa, víctima d’un estrany cas d’encasellament que no em veig capaç d’explicar. Maggie’s plan s’interroga a l’inici sobre la maternitat i el rellotge biològic per passar després a dissertar sobre el món de la parella i les bones o males eleccions. Ens explica el que mil vegades ja hem vist en pantalla i s’entesta a recalcar l’antipatia dels seus personatges per si no quedava prou clar que toca reflexionar sobre els temes tan incòmodes i actuals enumerats al principi d’aquestes línies. Pot ser del tot cert que avui som d’una determinada manera, però per intentar perfilar el nostre caràcter erràtic i infantil a través del cine –posant-me cursi– potser caldria utilitzar una altra paleta de colors, il·luminar-nos una mica millor, tenir un traç més humà, no tan cínic ni descregut.

]]>

L'actor i guionista nord-americà Ethan Hawke rebrà el premi Donostia en la pròxima edició del Festival de Sant Sebastià. Hawke serà homenatjat al festival abans de la projecció de gala del seu últim treball, 'The magnificent seven', un 'remake' d''Els set magnífics' i, per extensió, d''Els set samurais'.

]]>

Sis anys després d''Ágora', Alejandro Amenábar torna a dirigir una pel·lícula de terror psicològic, gènere en què havia triomfat comercialment gràcies a 'Abre los ojos' i 'Los otros'. A 'Regression', el detectiu Bruce Kenner (Ethan Hawke) investiga el cas de la jove Angela (Emma Watson, que acusa el seu pare, John Gray (David Dencik) d'haver comès un crim terrible. Quan el pare, que no recorda el que va passar, admet la seva culpa, un reconegut psicòleg s'incorpora al cas per ajudar-lo a reviure els records reprimits. El que van descobrint desemmascara una conspiració sinistra.

]]>

Els dos actors americans tornaran a ser parella cinematogràfica a la nova versió del 'western' 'Els set magnífics', després de compartir la pantalla a 'Training Day', segons informa la revista 'Variety'. L'equip de 'Training day', amb la qual Washington va guanyar un Oscar, tornara a cavalcar al complet amb el director de la cinta, Antoine Fuqua, que estarà al darrera de la càmera a 'Els set magnífics'.

]]> Segons informa 'Variety', l'actor nord-americà Ethan Hawke serà el protagonista del nou film del director madrileny Alejandro Amenábar, 'Regression'. La pel·lícula representarà el retorn d'Amenábar al gènere del terror, després del melodrama 'Mar adentro' i el drama històric 'Ágora'.

]]> Ja és a la xarxa el primer tràiler de 'Before midnight', la tercera part de la saga cinematogràfica protagonitzada per Julie Delpy i Ethan Hawke que va encetar 'Abans de l'alba' el 1995 i va continuar el 2004 'Before Sunset'. Altre cop amb Richard Linklater a la direcció, la pel·lícula retroba el Jesse i la Céline nou anys després de l'enigmàtic final d''Abans de la posta'. Avís: el tràiler desvela la incògnita que deixava oberta l'anterior film sobre la possible relació entre els protagonistes.

]]>

Segons 'Variety', el director nord-americà Richard Linklater ha completat una nova entrega de la sèrie cinematogràfica formada per 'Abans de l'alba' (1995) i 'Abans de la posta' (2004). A 'Before midnight' ['Abans de mitjanit'], Julie Delpy i Ethan Hawke reprenen els rols que van interpretar als films anteriors, Jesse i Celine.

]]>