Entre els nombrosos usuaris que ahir no van poder agafar l'AVE des de Barcelona per anar cap a Madrid –un miler dels quals continuen atrapats a la capital catalana, segons el Govern– hi havia una cara ben coneguda, la de l'actor Viggo Mortensen. Aquest matí, després de dormir a casa d'uns amics, ha tornat a l'estació de Sants amb l'esperança de poder viatjar cap a la capital espanyola. I ho ha fet vestint una dessuadora amb l'escut d'Ucraïna i amb el diari ARA sota el braç.

El dia a dia d’un home que viu a la Pampa tallant arbres amb la seva destral. La libertad (2001) va ser la minimalista carta de presentació d’un director clau en el cinema d’autor del segle XXI, Lisandro Alonso (Buenos Aires, 1975). Vint-i-tres anys i cinc pel·lícules després, l’argentí culmina la seva carrera amb el seu treball més ambiciós: Eureka és un viatge a través del temps i l’espai que va del western postmodern al thriller eixut, i de la gèlida Dakota del Nord a la selva amazònica, però sempre a través del filtre radical d’un autor que despulla el cinema d’històries i psicologia a la recerca de la veritat de la poesia. L’acompanya en aquesta cerca l’escriptor argentí Fabián Casas, coguionista d’Eureka i de l’anterior Jauja (2014), treballs en què Alonso desplega "una poètica molt diferent" de la de les seves primeres pel·lícules gràcies a la col·laboració de Casas, que l’ha impulsat a "buscar noves geografies i a jugar amb l’ús de la cronologia". Alhora, afegeix, creu haver arribat "al màxim d’experimentació" amb aquests elements. "La pròxima pel·lícula serà més semblant a les primeres; ja he investigat i viatjat prou", assegura.

Només cal transitar per uns quants festivals de cine per prendre consciència que l'anomenat slow cinema –combinació de morositat en els plans i esperit contemplatiu– ha esdevingut tant un segell de qualitat com una fórmula autoral. Els practicants i imitadors d’aquest estil surten com bolets, sobretot en contrades asiàtiques i llatinoamericanes, però pocs abracen aquest realisme sever amb la brillantor de l’argentí Lisandro Alonso, un dels pares de l'anomenat cinema lent. Eureka no només consolida l’aposta del director de Jauja per l’exploració de la bellesa del món sinó que també referma l’esperit polític de la seva obra, que aquí ofereix una meditació sobre les dificultats que afronten els pobles indígenes arreu del planeta.

Viggo Mortensen (Watertown, Nova York, 1958), el rei Aragorn d’El senyor dels anells, va aprendre a estimar el cinema amb la seva mare, que des dels tres anys el portava sovint a veure pel·lícules i, en acabar, sempre comentava amb el fill què li havia cridat més l’atenció o la manera en què estava narrada. En aquelles converses es va gestar una necessitat que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en la prioritat de Mortensen: explicar les seves pròpies històries, i no només les dels altres. És el que fa a Hasta el fin del mundo, el seu segon treball com a director, que acaba d’estrenar-se, i on ell és productor, director, coprotagonista i fins i tot firma la banda sonora. Una versatilitat que no és nova: fa anys que la paraula actor va quedar curta per descriure Mortensen, que també és fotògraf, pintor, escriu poesia, enregistra música i té una petita editorial especialitzada en llibres d’art i poesia, Perceval Press.

El segon llargmetratge com a director de Viggo Mortensen arrenca (després d'una misteriosa escena amb una figura cavalleresca enmig del bosc) amb la protagonista, la Vivienne (Vicky Krieps), al llit de mort, acompanyada pel seu home, l'Olsen (Viggo Mortensen). Les esposes mortes són un lloc comú al western i a altres gèneres tradicionalment masculins. Atorguen una aura tràgica a personatges endurits que s'han humanitzat gràcies a elles, i alhora permeten que la narrativa segueixi avançant en un entorn exclusivament masculí sense haver de justificar-se. Sense perdó presenta un bon exemple d'aquest arquetip, i resulta inevitable pensar en la pel·lícula de Clint Eastwood davant d'Hasta el fin del mundo. Perquè en aquest western d'aires clàssics, la dona també mor de sífilis. Però aquest cop no es limita a ser un bonic record que atorga un toc romàntic al protagonista.

David Cronenberg (Toronto, 1943) ha presentat aquests dies a Sant Sebastià la seva nova i radical pel·lícula, Crímenes del futuro, un audaç retorn al terror orgànic dels seus films dels 70 i 80 que s'estrena aquest divendres. Convertit en llegenda viva del fantàstic modern, el director també ha rebut el premi Donostia, el màxim reconeixement del festival basc.

“Materia teatrali, digna spectaculo”, va dir l’anatomista del Renaixement Alessandro Benedetti sobre els misteris del cos humà. Impulsor del teatre anatòmic de Pàdua, l’escenari canònic per a la pràctica de la dissecció, Benedetti va encapsular en aquesta sentència, amb una potència gairebé contemporània, tota la dramatúrgia que envolta la qüestió de la corporalitat: els rituals de la ciència, l’espectacle de la humanitat.

La història d’un equip juvenil de futbol atrapat en una cova inundada a Tailàndia l’any 2018 va convocar centenars d’especialistes que buscaven una manera d’executar el rescat abans que els nens morissin. Aquest incident ja havia generat diversos films, tant documentals com de ficció. Ara arriba la corresponent dramatització per a tots els públics que signa el veterà Ron Howard (Una mente maravillosa). Colin Farrell i Viggo Mortensen (en un paper amb quelcom de taciturn heroi eastwoodià) encarnen dos bussejadors decidits a fer possible la missió impossible.

Amb els anys, la majoria d'artistes van perdent la capacitat per sorprendre i la seva obra va moderant les seves arestes més incòmodes. Per sort encara queden creadors com David Cronenberg, que als 79 anys s'ha presentat a Canes amb la seva obra més audaç i radical, Crimes of the future. És el retorn del canadenc al body horror dels temps de Videodrome (1983) i a la provocació conceptual de Crash (1996) o The naked lunch (1991). Això sí, no s'han produït les desercions en massa que anticipava el mateix Cronenberg en unes declaracions de fa uns dies, que, vista la pel·lícula, s'han d'entendre més com a esquer promocional que com a mesura real de la capacitat del film per violentar l'espectador.

En una altra vida és una de les cançons del disc de Ricky Gil Infinites rutes invisibles, en què el membre de Brighton 64 compta amb el grup vilanoví com a banda, a la manera dels Crazy Horse de Neil Young. A més, en aquesta cançó hi col·labora la vigatana Joana Serrat, l'autora del magnífic àlbum Hardcore from the heart. A l'hora de pensar un videoclip per a En una altra vida, el músic barceloní, germà de l'actriu Ariadna Gil, va tenir a l'abast unes filmacions de Viggo Mortensen, el seu cunyat de facto.  

És Àragorn, Alatriste i Sigmund Freud. També l’assassí d’Una història de violència, el pare de La carretera o el xofer de Green book. Però Viggo Mortensen (Nova York, 1958) és, sobretot, un artista humil i inquiet que ha gestionat amb intel·ligència el seu èxit i que aquest divendres s’estrena a la cartellera com a director amb Falling, un notable melodrama sobre la difícil relació entre un pilot gai (el mateix Mortensen) i el seu pare, un home amb un principi de demència i profundament amargat per a qui passat i present es confonen en una nebulosa infinita.

Viggo Mortensen (Nova York, 1958) explica que és un home tossut i curiós. La tossuderia ha fet possible que finalment hagi pogut debutar com a guionista i director amb Falling, que descriu la relació entre un pare amb demència senil i una educació molt conservadora i un fill gai que ha de fer-se'n càrrec. El film s'ha estrenat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i arribarà als cinemes espanyols el 2 d'octubre. La curiositat ha facilitat la relació de Mortensen amb els actors: "Si has sigut un actor que es queda sol al camerino, aprens el text i et mostres inflexible, et perds moltes coses, perquè no deixes que res t'influeixi ni aprens coses diferents, però si tens curiositat, tindràs més possibilitats de connectar més fàcilment amb els actors", ha explicat avui dijous l'actor i director durant la roda de premsa que ha ofert poc abans de recollir el premi Donostia.

"No tinc res contra Viggo Mortensen. M'agraden tots els actors de Hollywood", va dir Andrés Calamaro cap a la meitat del concert que va oferir aquest dimecres al Liceu amb les entrades exhaurides. I aquí va quedar la cosa fins que al cap d'una estona, concretament després d'interpretar una desena de cançons, va recuperar el fil per criticar Mortensen. Primer li va retreure que fes "un discurs demagog antifeixista per ficar-se internet a la butxaca". Tanmateix, Calamaro en cap moment va citar el context del discurs de l'actor: una carta a la directora publicada a 'El País' en què Mortensen denunciava "la ineptitud política i mediàtica de Vox" per fer servir el personatge d'Aragorn de la trilogia cinematogràfica 'El senyor dels anells' per "legitimar un grup polític antiimmigrants, antifeminista i islamòfob" en la campanya electoral.

Que bonica que és la intel·ligència quan es percep clara, cristal·lina, diàfana. Preciosa. Esdevé gairebé palpable. Podries dir: “Caram, quina intel·ligència més robusta, que molsuda i que agradable que és”. Et vindria de gust embolcallar-t’hi, enfarinar-t’hi, posar-t’hi les botes. Menjar-te-la de viu en viu. Fins i tot petonejar-la, fer-hi l’amor. Estimada intel·ligència, com n’ets de benvinguda, com m’agrades. I que escassa que ets. Cada dia estàs més cara. Cada dia costa més creuar-se amb tu pel carrer, o en engegar el televisor. Et vaig poder tocar l’altre dia; eres suau, vellutada, molt eròtica. Va ser quan vaig llegir a Twitter el breu escrit que el gran Viggo Mortensen va dedicar a Vox. Cada cop em costa més escriure aquesta paraula, preferiria substituir-la sistemàticament per “banda de tarats”.

Viggo Mortensen s'ha convertit en ambaixador de les tradicions catalanes. En una entrevista al programa 'The Late Late Show with James Corden', de la cadena CBS, l'actor –que viu a l'estat espanyol– explica la tradició del tió davant la sorpresa del presentador i el públic.

L'actor Viggo Mortensen (Nova York, 1958) s'acaba de fer soci d'Òmnium. Amb el protagonista d''El Senyor dels Anells', l'entitat ja suma 115.000 socis.

L'espectacle de poesia i música 'Ramas para un nido', de Viggo Mortensen i Rafael Plana, inaugurarà la catorzena edició del Festival de la Veu de Banyoles, (A)phònica, que se celebrarà del 30 de juny al 2 de juliol. La programació també inclou concerts de Marlango, José González, Andrea Motis & Joan Chamoro Quartet i La Iaia, entre d'altres.

El manifest internacional 'Let Catalans vote' ha sumat una quinzena d'adhesions més, i ja en són unes 40. El manifest es va fer públic abans del 9-N del 2014, i va ser subscrit per 26 personalitats. Ara, a les portes del referèndum del setembre, la xifra ha augmentat fins a les 40.