Oriol Fontdevila i Subirana (Manresa, 1978) és el nou director del Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona. Curador, professor i crític d'art, ha combinat la gestió de centres culturals d'arreu de Catalunya, com la Sala d'Art Jove de la Generalitat, amb una sòlida trajectòria acadèmica a la universitat. Aquesta tardor, Fontdevila ha pres el relleu d'Ingrid Guardiola al capdavant de les tres sales del museu d'art contemporani gironí, inaugurant la primera exposició Dona Vida Llibertat, de l'artista d'Arbúcies Tere Recarens. La mostra, que es pot visitar fins al mes de febrer, aborda amb respecte, implicació comunitària i mirada global la lluita de les dones iranianes per la justícia de gènere, amb peces extremadament potents, com la catifa pintada a terra de la seu de la Rambla. Tota una declaració d'intencions que condensa les línies mestres de la nova direcció: promoció d'artistes locals, educació en valors democràtics i aliança amb agents socials, tot plegat per refermar el Bòlit com un espai viu, accessible i compromès amb la realitat del seu voltant.

Aquest mes de maig Ingrid Guardiola (Girona, 1980) tancarà la seva etapa com a directora del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. Ho farà després de quatre anys molt intensos i profitosos, en què ha tirat endavant un munt d'exposicions i activitats sobre diferents temes candents de la societat contemporània, sempre exposant peces interessants i amb una línia discursiva molt crítica i potent. Malgrat els resultats inequívocament positius, Guardiola ha decidit no optar a la renovació: esgotada per la burocràcia, els tràmits i la paperassa ingent amb la qual ha de lidiar dia a dia, prefereix apartar-se, almenys durant un temps, de la gestió al capdavant d'una institució pública d'aquesta envergadura. Els seus últims mesos com a directora del museu d'art contemporani gironí coincideixen amb la publicació del seu segon assaig, La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona, amb contundència però sense fatalisme, sobre com el sistema de regles, convencions, pautes i algoritmes determina la nostra conducta i la percepció. El llibre, partint d'un ventall amplíssim de referents filosòfics i sociològics com Foucault, Deleuze, Marcuse, Kracauer o Shoshana Zuboff, atén de manera molt lúcida a l'ecosistema de protocols diaris i concrets que, en l'era de les xarxes socials, la informàtica i la tecnologia, ens afecten i dominen.

Acabem d’entrar en un període de cinc anys al final del qual tindrem dos museus expandits, MNAC i MACBA, i un de nova planta a Barcelona. Voldria elaborar sobre el fet consolidat que el museu d'art modern o contemporani hagi deixat de ser únicament una capsa receptora de sediment històric que estudia, preserva, explica i mostra l'art a final de trajecte –tradicionalment arribaves al museu quan ja havies passat per tots els filtres previs, no al revés– per transformar-se de mica en mica a partir de la primera meitat de la dècada dels setanta del segle passat en un productor actiu d'art encara sense testar que ha fet que els artistes, no tots, però una part molt significativa, vagin abans que res al museu a treballar, a “fabricar” allò que exposen. Això implica d'alguna manera que l'espai del museu sigui, de facto, l'estudi d'aquests artistes abans de transformar-se en el seu espai d'exhibició. És el que caracteritza l'art basat en producció tal com s'ha entès des de sempre a les arts escèniques, al cinema o, fins i tot, a les arts musicals. De quina manera va passar tot això fa gairebé mig segle és una història fascinant que encara està increïblement per escriure i representa el canvi més radical que s'ha produït dins del museu d'art des que va emergir la seva versió moderna al segle XVIII. El que comentaré en aquest article són les conseqüències i les mancances que aquesta situació ara ja implícitament acceptada ha generat, però sense ser abordades ni debatudes, sorprenentment, d'una manera tècnicament seriosa.

L’any 1994 es va estrenar Art, de Yasmina Reza, en un teatre dels Camps Elisis de París. L’obra va tenir un èxit fulgurant i va començar a córrer pel món. Traduïda a 35 idiomes, és la peça de teatre francès contemporani més representada en els darrers trenta anys. Jo l’he vist dues vegades, al Tívoli de Barcelona (en català, amb Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, i en castellà, amb Ricardo Darín, Germán Palacios i Oscar Martínez). 

El cantant Robbie Williams, que va arribar a vendre 75 milions de discos en solitari, ha decidit canviar de disciplina. Des d'aquest 8 de març fins al 8 de juliol el britànic presentarà els seus dissenys gràfics al Moco d'Amsterdam, un museu amb seu també a Barcelona. L'exposició porta per nom Pride and self-prejudice (orgull i prejudici personal), una clara picada d'ullet a la novel·la de Jane Austen, i és una reflexió sobre problemes de salut mental, un tema que Williams coneix de primera mà.

Nascuda amb l'objectiu de “crear un espai de cultura amb les portes obertes a la ciutat”, la Fundació Valvi de Girona compleix vint anys amb un balanç admirable, especialment en un moment en què s'estan perdent espais privats on els artistes puguin exposar la seva obra. Des del 2004, la seu de la Fundació, situada a la Gran Via de Girona, ha acollit 120 exposicions, que constitueixen un recorregut per l’art contemporani gironí de les dues primeres dècades d’aquest segle.. Hi han passat artistes de reconeixement internacional, però també autors emergents, alguns dels quals avui encara poc coneguts pel gran públic. Contribuir a “fer-los visibles” és un dels mèrits de la Fundació Valvi, va destacar la directora de l'entitat, Maguí Noguer, en el multitudinari acte d'inauguració de l'exposició col·lectiva 120 artistes. Fons d'art de la Fundació Valvi, que es pot veure a la Casa de Cultura de Girona fins al 2 de març. S'hi mostren un total de 130 obres del centenar llarg d'artistes que han exposat a la fundació durant els darrers vint anys, amb obres que abasten diferents disciplines: la pintura, l'escultura, la ceràmica, el gravat, la fotografia o el videoart.

La decisió de l’artista Alicia Framis de casar-se amb un holograma creat a partir de la intel·ligència artificial ha suscitat moltes burles. No té gaire sentit, però, entrar a valorar aquest projecte des d’una perspectiva que esquivi la transgressió i la voluntat d’exploració artística que li és inherent. És evident que, deixant de banda els mecanismes de provocació i les excentricitats que sovint són inseparables del món de l’art, Framis cerca reflexionar sobre unes qüestions que transcendeixen l’anècdota individual per repensar conceptes com la companyia, la connexió intel·lectual i emocional, la parella.

La teoria del color de Kandinski, l’experimentació al món editorial, la respiració del ioga convertida en so, el deteriorament del Mediterrani i la transmutació del fang. Aquests són conceptes d’algunes obres que s’han exposat en els últims anys al Centre d’Art La Panera de Lleida, un referent de l’art contemporani català. I alhora també són produccions que s’han traslladat a les escoles bressol de Lleida. Des del 2015, artistes de diferents disciplines elaboren cada any autèntiques obres d’art contemporani i les adapten perquè les consumeixin nadons de fins a tres anys. Una iniciativa pràcticament única al nostre país.

La Panera dels Canonges era com es coneixia antigament l’antic edifici medieval on s’emmagatzemava el gra que collien els residents de la catedral de Lleida al segle XVII. El que aleshores era un lloc per guardar aliment per a l’estómac, al segle XXI ha esdevingut un magatzem de combustible per a l’esperit. De la construcció medieval es conserven poc més de vint columnes de pedra de gairebé sis metres d’alçada. L’esplendor de les restes històriques contrasta ara amb un art sempre basat en la més absoluta contemporaneïtat.

Les autoritats sèrbies van actuar de manera terrible quan van tenir el control de Kosovo a finals dels anys 80: pel que fa a l’educació, van acabar amb l’ensenyament en albanès amb mesures com l’acomiadament generalitzat dels professors albanesos i el tancament d'escoles. Un dels episodis més cruents d’aquesta persecució es va produir el març del 1990 quan van ser enverinats entre 4.000 i 8.000 estudiants i professors arreu de Kosovo. Aquells fets van provocar una onada de mobilitzacions col·lectives. Una icona en són les ruïnes de l’escola Hertica, una de les 400 que es van crear en domicilis privats de la capital de Kosovo, Pristina, per poder fer classe en albanès, encara que fos clandestinament. Fins al 30 d’octubre, aquesta escola obre les portes al públic com un dels vint-i-cinc espais de la 14a edició de Manifesta, la biennal itinerant que se celebrarà a Barcelona el 2024.

"Cada dia, quan t’hi poses, comences per fer coses que no has fet abans i, curiosament, acabes fent una obra que s’assembla molt a tu mateix”. El pintor alemany Erwin Bechtold ha mort aquest divendres als 97 anys a Eivissa, on residia des del 1958. I sí, Bechtold, “curiosament”, s’assemblava força a la seva obra: va ser un home elegant, els seus gestos eren grossos, de vegades continguts i altres més lliures. Auster, era molt auster amb els colors. I així era també la seva pintura abstracta, que va practicar fins als darrers temps de la seva vida: “No puc deixar de fer feina”, deia quan va presentar, el mes de febrer del 2017, una exposició a la galeria Altair de Palma.

La frase feta "tirem-hi un vel espès" ha funcionat de manera literal a la Documenta de Kassel, la cita més important del món de l'art contemporani, que va obrir diumenge passat. Els organitzadors han decidit tapar amb draps negres una obra d'art monumental d'un col·lectiu indonesi, instal·lada en una plaça de Kassel, perquè el govern alemany i la comunitat jueva la consideren antisemita.

Antònia Maria Perelló ja era al Macba abans que el Macba existís. L’actual conservadora i cap de la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona va aterrar-hi el 1992 quan ja s’estava construint l’edifici de Richard Meier però encara s’havia de definir el projecte museogràfic. Hi havia com a màxim quaranta obres que calia inventariar, dipositades en un magatzem de Pedralbes. Des de llavors, Perelló ha contribuït a construir la col·lecció que ha donat al museu “una personalitat única i característica”. Si s’entén la col·lecció, es pot entendre el museu d’art contemporani que avui té Barcelona.

El sector de l’art contemporani barceloní viu un moment convuls, en paral·lel als estralls del covid en el món de la cultura. El conjunt de la situació, que sembla impensable en altres àmbits com els teatres i els auditoris, afecta fins a mitja dotzena d’equipaments d'entre els més importants del país, tant públics com privats. L'última novetat és la convocatòria del concurs per fitxar nova direcció per a l'Arts Santa Mònica, que s'ha anunciat aquesta setmana tres anys després de cessar l'anterior responsable. Fa tres setmanes va aixecar polseguera la divisió del centre d’art i la fàbrica de creació de la Fabra i Coats i la rebaixa de les condicions laborals de la directora, Joana Hurtado. Al Macba va cridar l’atenció al juliol que es renovés el director, Ferran Barenblit, només per un any en lloc de cinc. Tampoc té director la Fundació Antoni Tàpies, una institució que com la Fundació Joan Miró viu una situació econòmica delicada. Què passa en el sector de l'art contemporani de Barcelona?

E l crític d’art Robert Hughes va escriure que els millors artistes tenen una visió del món i un sentit de la història. En el cas de Miguel Ángel Campano (Madrid, 1948 - Cercedilla, 2018), un dels representants destacats de la generació d’artistes que als 80 del segle passat tornaren a posar en voga la pintura en el panorama artístic espanyol, la seva visió del món -la singularitat de la seva mirada i del seu estil- ve justament de la manera com llegia la tradició, com s’hi relacionava i com s’ubicava a ell mateix dins el curs cabalós de la història de l’art.

La pandèmia del coronavirus ha tornat a posar damunt la taula que els equipaments culturals siguin tractats com a vertaders serveis bàsics. Hi ha directors que han dit que els museus tenen cura de la gent com els hospitals, així que és fàcil imaginar-se el gran atri blanc i impol·lut del Macba, que aquest dimecres ha tornat a obrir les portes, com un hospital de l'ànima, també perquè la polèmica amb Salut per la capella del carrer Montalegre es va resoldre satisfactòriament per a tothom. La reobertura del Macba no ha tingut l'al·licient de ser en un dia festiu, així que només una desena de persones hi han acudit aquest matí. Una d'elles és la Nati, que finalment ha pogut veure l'exposició de l'artista grec Takis, prorrogada fins al 23 de setembre. "Tenia una setmana de vacances al març i el museu va haver de tancar precisament el dia que tenia previst venir".

El Govern ha aprovat concedir una subvenció de 330.000 euros a l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per finançar les activitats a la Fabra i Coats, Centre d'Art Contemporani de Barcelona durant el 2019 i 2020. També ha aprovat una subvenció de 335.000 euros a l'Ajuntament de Girona per finançar les activitats del Bòlit, Centre d'Art Concemporani per al 2019 i 2020. Aquests dos centres formen part de la Xarxa Pública de Centres i Espais d'Arts Visuals de Catalunya, que té per objectiu garantir una presència bàsica de les arts visuals contemporànies al país per ajudar a equilibrar el teixit artístic a Catalunya, de manera coordinada amb l'administració local i els agents artístics del territori.