La ficció audiovisual sembla que ha detectat que estem tots una mica ensopits, per no dir angoixats, amb la deriva de la civilització en aquest tram del segle XXI. Per això tira llenya al foc amb sèries i pel·lícules sobre la fi dels temps des de diferents punts de vista apocalíptics, ja siguin pre o post (de Civil War a El eternauta, d'Una casa llena de dinamita a En fin, etc.). Potser aniria bé, però, algun títol que sembrés un bri d’esperança davant d’aquest estat d'ànim tan pansit. O, potser, algun que se'n fotés de tant nihilisme. Yorgos Lanthimos s’ha abraonat sobre aquesta segona opció amb Bugonia, un acudit negre, exagerat i grotesc sobre les teories conspiranoiques que asseguren que el món va pel pedregar.

El Festival de Cinema de Venècia porta bons records a la parella artística formada pel cineasta grec Yorgos Lanthimos i l’actriu nord-americana Emma Stone. Va ser a la Mostra del 2018 que es va estrenar La favorita, la pel·lícula que va inaugurar una llarga i fèrtil col·laboració que, fins ara, té com a punt àlgid el Lleó d’Or que va endur-se Pobres criatures el 2023. Aquest dijous la 82a edició del certamen italià ha acollit l’estrena mundial de Bugonia, el quart projecte compartit pel director de Llagosta i la protagonista de La La Land, que és en realitat un remake del film sud-coreà Save the green planet! (2003). Aquell film de Jang Joon-hwan era un esbojarrat i surrealista deliri pop que jugava amb la teoria que el directiu d’una gran empresa podia ser l’emissari d’una raça alienígena disposada a eliminar la Terra. Ara és rellegit, amb urgència i en clau depurada, per un Lanthimos que hi troba un receptacle idoni per a la seva mirada misantròpica, el seu domini de la posada en escena i el seu gust per la brutalitat.

Un dels grans temes del món actual és com la polarització ideològica de la política s’està traslladant cada vegada més a la vida quotidiana i posa en risc la convivència, sobretot en una societat armada fins a les dents com la nord-americana. En aquesta direcció apunta Ari Aster a Eddington, el debut en la competició oficial del Festival de Canes del director d’Hereditary (2018) i Midsommar (2019), que després de ser aclamat com a mestre del terror modern en els seus primers films sembla decidit a ampliar registres. Ja ho va fer en la dislocada comèdia existencial Beau té por (2023) i repeteix la jugada a Eddington imprimint un to obertament satíric i misantròpic a la història, que segueix un xèrif més aviat sapastre (Joaquin Phoenix) i amb un matrimoni disfuncional en el seu enfrontament amb l’alcalde de la seva ciutat durant els inicis de la pandèmia de coronavirus.

Les coses clares: ningú necessitava una pel·lícula com Kinds of kindness… excepte Yorgos Lanthimos. El cineasta grec va rodar aquest film durant el llarg procés de postproducció de Pobres criatures (2023), una obra dominada per la interpretació d’Emma Stone, la brillantor dels diàlegs escrits per Tony McNamara i un espectacular disseny de producció. Qui sap si, aclaparat per aquesta suma de talent, Lanthimos va anar donant forma amb Efthimis Filippou, el seu coguionista de confiança d’ençà dels dies de Caní (2009), a un projecte paral·lel en què ningú pogués confondre la seva mirada autoral amb el treball d’equip. Per això, Kinds of kindness, estrenada a Canes, sembla sobretot la bufada d’un director –com la que faria un gat– que no està disposat al fet que la carícia de Hollywood li canviï el temperament.

Barcelona fa dies que treballa en silenci per acomodar el gran elenc de celebritats internacionals que arribarà a la ciutat per un dels esdeveniments més rellevants de l'any. Serà el pròxim dijous quan els vips que aquests dies es passegen per la capital catalana deixin de banda les ulleres de sol i les gorres d'incògnit i surtin a lluir les seves millors gales pel recinte modernista del Parc Güell amb motiu de la desfilada de Louis Vuitton. L'esdeveniment, que combregarà personalitats rellevants de la indústria de la moda, del cinema, de la música i de l'esport, serà la presentació de la col·lecció Creuer 2025 dissenyada per la 37a Copa Amèrica Louis Vuitton, que, com el nom de la regata indica, té com a principal patrocinador la firma de moda francesa.

Amb les dues últimes pel·lícules, La favorita (2019) i Pobres criatures (2023), Yorgos Lanthimos va rebaixar el nivell d'estranyesa i incomoditat del seu cinema i va aconseguir cinc Oscars i vint-i-una nominacions que l'han convertit en un dels directors de moda a Hollywood. Lluny d'acomodar-se, el cineasta grec ha aprofitat la seva posició per deixar enrere les incursions en el gènere històric i retornar als registres més incòmodes i terrorífics que el van donar a conèixer internacionalment amb Caní (2009). Presentada aquest divendres al Festival de Canes, Kinds of kindness és la pel·lícula més pertorbadora de Lanthimos des d'El sacrifici d'un cérvol sagrat (2017) i la més ambiciosa de la seva carrera: dura prop de tres hores i la formen tres històries independents que interpreten la mateixa troupe d'actors hollywoodians de prestigi (Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe i Margaret Qualley, entre d'altres), tot i que fent personatges diferents.

Qui pensi que Bella Baxter, la luxuriosa i famolenca (d'experiències, de sexe, de vida) protagonista de Pobres criaturas constituïa una opció massa arriscada per a una estrella de Hollywood com Emma Stone, és que no coneix les seves freqüents i desvergonyides incursions al mític programa còmic nord-americà Saturday Night Live. En un dels seus esquetxos més coneguts, Stone, amb perruca, ulleres i impostada veu masculina, encarna una dona amb escasses habilitats socials que escandalitza les amigues en un comiat de soltera amb comentaris i regals fora de lloc, com un lubricant de sexe anal. En un altre, grandiós, l'estrella de La La Land (2016) interpreta brillantment una actriu que intenta conèixer el rerefons del seu personatge mentre roda una pel·lícula porno gai.

Aquest dilluns a la matinada s'ha posat punt final a la temporada de premis de cinema del 2024 i, de retruc, a la de les desfilades de vestits, joies, elegància i disbauxa de les catifes vermelles. La 96a gala dels Oscars ha estat marcada per vestits rectes d'alta costura i poca disbauxa al Dolby Theatre de Los Angeles, l'espai on es llueix més glamur de tots els lliuraments de premis. Però hi ha hagut també moments memorables, com veure Messi, el gos d'Anatomia d'una caiguda, aplaudint entre el públic, la caiguda de Liza Koshy a la catifa vermella i el discurs reivindicatiu en el lliurament de l'Oscar al millor llargmetratge documental per 20 dies a Mariúpol.

¿Ha creat Yorgos Lanthimos, per a sorpresa de totes, una divertidíssima odissea feminista? ¿O és Pobres criaturas un film que planteja de manera molt intel·ligent –i fent servir les paraules d'una col·lega de professió– la perfecta fantasia masculina d'una atractiva dona-nena amb un insaciable apetit sexual? En alguns passatges, aquesta versió femenina, còmica i luxuriosa del mite de Frankenstein potser flirteja amb la segona idea (el segment de París, el personatge de Margaret Qualley), però dos elements inclinen la balança cap a la primera opció: un desenllaç radical, diferent de la novel·la d'Alasdair Gray, i el treball actoral –i autoral– d'Emma Stone, també productora del film.

Una cosa és plorar mentres actues, i Emma Stone ho pot fer. El que no li agrada i en canvi es va trobar fent és plorar durant una entrevista.

Les expectatives davant de la nova proposta de Nathan Fielder eren altíssimes, tant per les crítiques entusiastes rebudes des de la seva estrena als Estats Units com perquè la seva creació anterior, Los ensayos, suposa una obra suprema de la creació televisiva. Aquest cop, a més a més, Fielder s'ha conxorxat amb dues altres figures d'altura, l'actriu Emma Stone i l'actor, coguionista i codirector Benny Safdie.

El tercer dia, el gran cinema ha arribat per fi a la Mostra de Venècia. I ho ha fet en un receptacle singular. No en un llargmetratge candidat al Lleó d’Or, sinó en un migmetratge de 40 minuts presentat fora de competició, titulat The wonderful story of Henry Sugar, dirigit per Wes Anderson i produït per la plataforma Netflix, que l’inclourà en el seu catàleg el 27 de setembre. En aquest pot petit, el cineasta texà regala a l’espectador la seva obra més radical, una adaptació del conte homònim de Roald Dahl en què una flamant però reduïda nòmina d’actors –de Ralph Fiennes a Ben Kingsley– s’entreguen a la tasca de recitar veloçment i íntegrament el text original mentre interpreten la ficció envoltats de decorats que pugen i baixen com telons teatrals. El resultat d’aquest joc escènic és una carta d’amor als vincles entre el cinema, el teatre i la literatura. André Bazin, el teòric del cinema més important de la història, que va escriure a favor d’un cinema impur, capaç de dialogar de tu a tu amb les altres arts, hauria sentit una emoció profunda contemplant l’agosarat experiment d’Anderson.

Emma Stone i el seu marit David McCary esperen el seu primer fill, segons avança la revista People. Aquest dilluns el Daily Mail publicava unes fotos en què es pot veure l'actriu de 32 anys passejant per Los Angeles amb una incipient panxa. Stone i McCary, humorista i director, van anunciar el seu compromís el desembre del 2019. Mesos després, al març, es van veure obligats a ajornar el casament a causa del covid. Finalment, la parella va celebrar una cerimònia íntima al setembre del 2020.

Després de la seva participació a Maniac (Netflix), Emma Stone prepara ara el seu retorn a la televisió amb la comèdia The curse, sèrie escrita pels directors d'Uncut gems, Josh i Benny Safdie. Amb capítols de mitja hora, la ficció narrarà els problemes que una suposada maledicció causa a una parella que està intentant concebre el seu primer fill i que alhora dirigeix un programa de reformes de cases, segons avança The Hollywood Reporter.

El coronavirus ha obligat a l'actriu Emma Stone a ajornar el seu casament amb el guionista i director de Saturday night live Dave McCary. Segons Page Six, la parella tenia previst l'enllaç aquest cap de setmana a Los Angeles, però la pandèmia declarada per l'Organització Mundial de la Salut els ha obligat a treure-s'ho del cap. Sobretot després que el president Donald Trump recomanés fa uns dies que se suspenguessin les reunions de més de 10 persones en un intent per evitar la propagació del virus.

Scarlett Johansson ha desbancant Emma Stone de la llista de les actrius més ben pagades de Hollywood. La protagonista d''Els venjadors' encapçala el rànquing de la revista 'Forbes' després de guanyar 40,5 milions de dòlars (35,6 milions d'euros) entre juny del 2017 i juny del 2018. El paper de la Viuda Negra, que reprendrà en la nova entrega de la franquícia de Marvel que s'estrenarà el 2019, li ha servit per quadruplicar els ingressos respecte al període anterior. Sorprenentment, Johansson no apareixia a la llista de l'any passat.

Després de divorciar-se de Jennifer Aniston el febrer passat, Justin Theroux, de 49 anys, ha refet la seva vida. Segons les publicacions nord-americanes, la seva nova parella és Emma Stone (29 anys), la guanyadora de l'Oscar per 'La la land'. la parella han treballat junts a 'Maniac', sèrie de Netflix encara pendent d'estrena.

És molt probable que si ens trobem concursant en un programa de televisió i ens pregunten per títols de pel·lícules on el tenis tingui cert protagonisme, ens costi Déu i ajuda omplir el minut de temps amb més de dues o tres respostes. A diferència de la boxa -amb molta probabilitat l’esport més cinematogràfic de tots els temps-, del bàsquet, del beisbol o fins i tot de l’atletisme, el tenis ofereix un recorregut més desigual, difús i amagat al llarg de la història del setè art. I és indubtable que hi ha uns quants films que li dediquen atenció i que l’utilitzen com a recurs argumental, però, tret d’algunes excepcions que han transcendit per la pròpia qualitat i importància del film en qüestió, la veritat és que la majoria són desconeguts per al gran públic o, el que és encara més trist i preocupant, han quedat totalment oblidats.

La coreògrafa Mandy Moore estava sota pressió. Però no era perquè estigués rodant una escena amb 30 ballarins, 100 extres i prop de 60 cotxes a la rampa de sortida que connecta dues de les grans autopistes de Los Angeles.