Llegim a l’ARA que el partit polític Ciutadans “ha fet una aposta als tribunals” i s’ha personat com a acusació popular en el cas Ábalos, sobre presumpta corrupció del PSOE i el govern espanyol, i en el de la gestió de la dana al País Valencià. Comprenen, els que mouen els fils, que això et dona visibilitat, com li va passar a Vox amb el Procés.

El 2017, Ciutadans va fregar el cel a Catalunya: amb 36 diputats, es va convertir en la primera força al Parlament i agafava embranzida per l'assalt definitiu al Congrés a les eleccions del 2019. El resultat als primers comicis espanyols d'aquell any va ser històric. Albert Rivera va aconseguir situar-se com a tercera força, amb Inés Arrimadas com a número dos. Però igual d'històrica va ser la patacada a la repetició electoral set mesos després: la formació va passar de 57 escons a 10. El partit cauria aleshores en una espiral de baralles internes i en una pèrdua de lideratges (amb una OPA hostil del PP inclosa) que l'han dut a la pràctica desaparició de les institucions. Però, què se n'ha fet de les velles glòries del partit taronja?

El partit taronja es queda sense representació al Parlament: no ha arribat ni a l'1% dels vots, per sota del PACMA. Però fa cinc anys que Ciutadans s’acomiada. Des de la dimissió d’Albert Rivera, el partit es va convertir en un zombi de l’escenari polític: mort en vida, anava perdent representació en cada cicle electoral. Però és a Catalunya, escenari del seu naixement, on Carlos Carrizosa en signa l’epitafi. Adeu al partit que va néixer per arraconar el català, va guanyar les úniques eleccions que s’han fet amb el 155 en vigor i va ambicionar governar Espanya. El projecte original ja no té res a veure amb el rebost del PP en què s’havia transformat en els darrers anys. Ni tan sols el retorn de Carles Puigdemont ha fet revifar un foc que s’extingia.

Després de mesos de rumors, la nova relació d'Inés Arrimadas, exlíder de Ciutadans, ha sortit a la llum. L'expolítica s'ha deixat veure acompanyada d'un excompany de partit, l'exdiputat Guillermo Díaz, durant les celebracions de la Setmana Santa a Màlaga. La parella va anar en actitud afectuosa a la processó del Crist de la Bona Mort, que té lloc el Dijous Sant i en la qual els legionaris traslladen el Crist fins al seu tron processional. Un dels punts culminants de l'acte és quan els militars canten Novio de la muerte.

Alberto Núñez Feijóo ha de decidir qui proposarà per a la candidatura del PP a les eleccions catalanes, però encara té diversos escenaris sobre la taula malgrat el compte enrere. El temps apressa i la decisió segurament serà pública abans de Setmana Santa, segons fonts de la direcció estatal del partit. L'avançament electoral ha impedit que internament es resolgués el conflicte latent que fa mesos que dura entre Feijóo i el líder del partit a Catalunya. Alejandro Fernández, de fet, manté el pols i ha fet un pas endavant per tornar a liderar la candidatura, esperonat pels suports els últims dies de diversos càrrecs interns del PP català i de la societat civil espanyolista. Tot i això, a la seu del madrileny carrer Génova preferirien un canvi i ja han sondejat diversos perfils, entre els quals destaca l'eurodiputada Dolors Montserrat, atrafegada els últims dies en la seva croada des de l'Eurocambra contra la immersió lingüística.

Els vincles entre polítics o expolítics i empreses energètiques són coneguts històricament a Espanya. Una allau de noms, principalment provinents del PP i el PSOE, componen una llista quasi infinita d'exemples de portes giratòries. Per anomenar-ne alguns, el mateix expresident del govern espanyol, José María Aznar, va fitxar per Endesa el 2014 com a assessor, però no és l'únic, per allí hi han passat altres noms coneguts com Rodolfo Martín Villa, Pedro Solbes o Luis de Guindos.

No és un any fàcil per a Inés Arrimadas. Després d'abandonar la política pels pèssims resultats de Ciutadans a les eleccions del 28 de maig, ara se separa definitivament del que ha estat el seu marit durant sis anys, Xavier Cima. La primavera passada ja van transcendir els rumors de crisi de parella que els dos polítics estaven vivint i per això van decidir començar una nova etapa abandonant Barcelona i traslladant-se a Jerez de la Frontera, la ciutat natal d'Arrimadas. Però, finalment, no han aconseguit superar les diferències de parella.

Abans la nova precampanya electoral ja en marxa no ens faci oblidar del 28-M i del seu recompte de baixes, em sembla d’estricta justícia dedicar unes paraules de balanç i comiat a tres figures polítiques que han tingut, arran de les recents municipals, els últims instants de protagonisme. Em refereixo a les senyores Inés Arrimadas García, Anna Grau i Àrias, i Eva Parera i Escrichs.

El dia que Inés Arrimadas anuncia que abandona la política hi ha càrrecs de Cs que reben felicitacions cada hora. No perquè l’exlíder taronja hagi fet un pas al costat, sinó perquè resisteixen en alcaldies arreu de l’Estat amb majoria absoluta. Un d’ells és Javier Fernández, el candidat taronja que més suports ha obtingut (70,2%), en el seu cas en un municipi amb més de 18.000 habitants. El 28-M es va endur 15 dels 17 regidors d’El Astillero, a Cantàbria. També Soledad Delgado, guanyadora de les eleccions a Borox, un poble d’uns 4.000 habitants de la província de Toledo. Són l’última resistència d’un partit que el 23-J perdrà els 10 escons que mantenia al Congrés i que haurà de basar la seva supervivència en els municipis, on alguns candidats triomfen malgrat la marca.

Dues dones van perdre ahir la seva condició política: el Parlament va retirar ahir l’escó a la presidenta Laura Borràs i Inés Arrimadas va anunciar que plega de la política. 

Un dels escassos somriures que m'ha provocat Inés Arrimadas va ser quan va coincidir en algun debat electoral amb Cayetana Álvarez de Toledo. Se'n recorden? A banda de demanar la dimissió del director de TV3, o el tancament de la cadena per “sectarisme” (mira, s'anticipaven a Juana Dolores), Arrimadas i Álvarez de Toledo formaven un duet còmic tan involuntari com eficaç. Totes dues eren igualment barroeres a l'hora de divulgar i defensar falsedats, però quan Álvarez de Toledo es dirigia a Arrimadas, o s'hi referia, ho feia amb una condescendència que era l'expressió d'un classisme insuperable. “Como ha dicho Inésss”, sil·labejava la pepera aristòcrata, i en la manera com arrossegava les consonants i com aixecava el nas en pronunciar el nom de la líder de Ciutadans hi ressonaven segles d'aquella prepotència que tanmateix Arrimadas s'obstinava a atribuir a les classes populars catalanes.

Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981) havia de regnar a Madrid. Després de la seva victòria a les eleccions del 21-D del 2017 a Catalunya (1.100.000 vots i 36 escons) era la política de moda a Espanya, la figura que havia plantat cara a l'independentisme i l'havia derrotat en el seu terreny, el de les urnes, malgrat que l'aritmètica parlamentària li barrava el pas a la Generalitat. Era una mena de Joana d'Arc espanyola que brillava amb llum pròpia i que, junt amb Albert Rivera, conformava una parella que semblava destinada a ocupar la Moncloa. Ciutadans era una aposta segura, i a la premsa madrilenya (El País, per exemple) li feien amplis reportatges, sobretot després de saber que encapçalaria la llista de Cs per Barcelona a les eleccions del 28-A del 2019. En aquell moment ningú dubtava que el seu futur era esplendorós.

Inés Arrimadas abandona la política. La desfeta de Ciutadans d'aquest 28-M ha acabat definitivament amb la carrera política de l'exlíder del partit taronja, que quatre dies després ha anunciat que se'n va. "He decidit posar fi a la meva etapa política i iniciar una etapa al marge. La política ha de ser només una etapa i totes comencen i acaben", ha afirmat en una compareixença al Congrés de Diputats sense preguntes. S'havia especulat molt sobre si, amb Ciutadans agonitzant, Arrimadas decidiria fer el pas al PP com han fet molts quadres territorials. Ella mateixa va dir ja fa unes setmanes que se'n tornava a Jerez de la Frontera a viure amb la seva família i que seria fidel al partit taronja fins al final. Tot just dos dies després que Ciutadans decidís que no es presentarà a les eleccions generals del 23 de juliol, Arrimadas ha confirmat el seu adeu aquest migdia acompanyada del seu equip més proper i de l'únic diputat fidel al Congrés, Guillermo Díaz.

Hi ha un moment clau a la història de Ciutadans. N’hi ha diversos, sí, però n’hi ha un de clau. Estiu del 2019. Pedro Sánchez havia guanyat les eleccions, necessitava Ciutadans per governar. I Albert Rivera va decidir que no era el moment. L’ambició de voler superar el PP, van dir alguns, o les enquestes internes, diuen altres. 

Han passat gairebé disset anys des d’aquell calorós cap de setmana del 8 i el 9 de juliol del 2006, a l’Hotel Campus de Bellaterra, on una assemblea caòtica fundà Ciutadans-Partit de la Ciutadania –aquest en va ser el primer nom– i n’investí president un jove advocat de 28 anys per l’única raó que es deia Albert Rivera i que la informàtica el posà alfabèticament el primer de la llista de quinze membres de la flamant executiva. Si, en el moment final del congrés, algú hagués dit que aquell partit arribaria a tenir 4,1 milions de vots i 57 diputats al Congrés, tots els que hi érem l’hauríem pres per boig.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, és esmunyedís com una anguila i a les sessions de control al Congrés ho demostra cada setmana. Just quan el seu executiu està vivint l'enèsima crisi interna per la reforma de la llei del només sí és sí, la dreta no aconsegueix posar-li el peu al coll. I això que la portaveu popular, Cuca Gamarra, ho ha intentat de valent traient a col·lació l'excarceració del "violador del portal de Lugo" i barrejant-ho amb Catalunya. "Tanta pressa per reformar la llei per als seus socis independentistes i tanta parsimònia per mitigar els efectes perniciosos de la llei del només sí és sí", li ha etzibat.

Al principi, es van veure a ells mateixos com els protagonistes d’una aventura romàntica, com un grapat de proscrits que, a la manera de Robin Hood i els seus amics del bosc de Sherwood, lluitaven gairebé inermes contra la tirania identitària construïda pel reietó Pujol i que Maragall no havia volgut desmantellar. El seu Sherwood era el restaurant El Taxidermista, els seus arcs i fletxes articles i manifestos interminablement discutits, si bé comptaven a Espanya amb el suport d’una poderosa coalició mediàtica que els legitimava el discurs de la persecució contra el castellà, del totalitarisme catalanista, etcètera.

Resulta encomiable la resistència d'Inés Arrimadas a tirar la tovallola. Després de ser traïda per gairebé tothom al seu propi partit (Albert Rivera, Juan Carlos Girauta, Edmundo Bal, etc.) aquest dimecres i dijous es juga la seva supervivència política en unes primàries que l'enfronten a Bal i que han obert el partit en canal. Els partidaris de la candidatura oficialista, que encapçalen l'eurodiputat Adrián Vázquez i la dirigent balear Patricia Guasp, s'han reunit aquest dimarts al vespre en un local de copes del barri de Chamberí per celebrar el final de la campanya, però en realitat l'acte s'ha convertit en un homenatge a Arrimadas i en un festival de retrets al seu número dos al Congrés.

La dreta espanyola veu paral·lelismes entre l’assalt ultra a les institucions al Brasil i el Procés català. Fins i tot el nou portaveu de campanya del PP, el teòricament moderat Borja Sémper (que havia deixat la política per discrepàncies amb l’anterior direcció), ha deixat un missatge en aquesta direcció durant la seva presentació. “Algú creu que d’aquí a cinc anys a Lula se li acudirà rebaixar les penes dels que ahir van intentar un cop d’estat contra l’ordre constitucional?”, s'ha preguntat en una clara referència als indults i a la derogació del delicte de sedició. "Amb tu, a Espanya això ara només serien uns simples desordres públics", va piular Gamarra en contestació al tuit de Sánchez on condemnava l'assalt i oferia el seu suport al president Lula.