Moguda a la dreta i desolació a l’esquerra dels socialistes, on els lideratges sorollosos de fa quatre dies s’estan perdent en un desdibuixament general. Amb casos canònics tant a la política catalana com a l’espanyola, encara que amb formes i estils diferents. Dos exemples de com les estrelles que semblava que trencaven barreres s’apaguen: Pablo Iglesias, convençut que amb la seva presència n’hi havia prou, no va voler entendre que la política té una part de feina pesada i poc vistosa darrere l’escenari, li van fer mandra els embolics orgànics i es va encallar a l’hora de passar de la retòrica a l’acció. Resultat: cada dia està una mica més fora de joc. En el cas català, Ada Colau, que va entrar amb empenta a l’alcaldia, es va anar desdibuixant com si no trobés lloc en el món de la política institucional i es perdés en el pas de les il·lusions verbals a la concreció pràctica. La deriva de Podem i Comuns i la consegüent fragmentació del seu espai, en camí directe a la insolvència, obliguen a interrogar-se sobre l'anomenada extrema esquerra. I no és només un problema de Catalunya o d’Espanya.

En l'enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) del mes de juny passat va ser quan Gabriel Rufián va aparèixer per primera vegada com un dels noms que els espanyols valoraven com a candidat a la presidència de l'Estat. El percentatge era baixíssim, d'un 0,6%, però el que era significatiu era que un dirigent d'ERC, en concret el portaveu del partit al Congrés, aparegués a les travesses. El fenomen Rufián ha anat creixent amb el pas dels mesos –en l'enquesta d'aquest mes de març el percentatge havia crescut fins al 5,8%–, esperonat per la seva campanya a favor d'un front d'esquerres. Tots els partits sobiranistes d'esquerres, començant pel seu, ERC, li van girar l'esquena i la sensació era que Rufián remava a contracorrent, tot i que ell no es cansa de dir que el que defensa és el que sent al carrer i el que a l'esquerra sempre se li ha criticat: la manca d'unitat. I especialment en un moment d'auge de la dreta i l'extrema dreta. Sumar va saludar la proposta de Rufián, però va convidar-lo a afegir-se a la coalició que ja estava negociant amb Esquerra Unida, Comuns i Més Madrid. Un projecte on no hi és, per cert, Podem. És precisament per això que la persona que ha agafat el guant a Rufián és Irene Montero, la número dos del partit lila.

Podem ha arribat a un acord amb Esquerra Unida i Sumar per presentar-se en coalició a les pròximes eleccions andaluses del 17 de maig. El pacte s'ha segellat abans que es complís el termini màxim legal per registrar la confluència d'esquerres sota el paraigua de la marca Per Andalusia, que acabava a les 23.59 h. En una negociació a contrarellotge, que s'ha allargat més de dotze hores des que es va iniciar dijous al matí, les tres formacions han anunciat un acord per concórrer plegats en una candidatura que estarà liderada pel candidat a la presidència de la Junta d'Andalusia, Antonio Maíllo.

Nou vegades ha repetit el portaveu de Podem, Pablo Fernández, la "mà estesa" dels liles per anar en coalició amb Esquerra Unida (EU) i Moviment Sumar a les eleccions d'Andalusia del 17 de maig. I és que després de dues sonores patacades a les urnes a l'Aragó i a Castella i Lleó –amb menys de l'1% dels vots–, Podem fa un gir de 180 graus a l'estratègia dels últims mesos i, per primer cop, s'obre a aliar-se amb el partit de Yolanda Díaz en una cita electoral. Aixeca així el veto que havia imposat a Sumar i que havia fet descarrilar altres enteses: "Amb tots els actors", ha deixat clar en roda de premsa. L'oferta, que arriba a quatre dies perquè acabi el termini per registrar coalicions, no canviaria el número 1 de Per Andalusia, el líder d'EU, Antonio Maíllo.

La setmana comença d’una manera molt perillosa. Com saben, Trump ha anunciat atacs a les centrals elèctriques de l’Iran si no desbloqueja l’estret d’Ormuz i l’Iran ha avisat que la seva resposta serà atacar les plantes dessalinitzadores dels països del golf Pèrsic. Tu m’ataques la llum i jo t’ataco l’aigua.

El PSOE i Podem van pactar a principis d'any una regularització massiva de migrants per donar papers a mig milió de persones que ja viuen a l'Estat. Ho van fer a través de l'elaboració del reglament d'estrangeria perquè no hagués de passar pel Congrés, on difícilment haurien reunit la majoria per tirar-ho endavant. Però el PP ha trobat una escletxa per intentar influir-hi al Senat, a través de la llei sobre la multireincidència impulsada per Junts que es va votar la setmana passada a la cambra alta. Els populars van impulsar una esmena per endurir les condicions de la regularització de migrants i, segons ha pogut saber l'ARA, Junts hi votarà a favor aquest dijous en la votació definitiva al Congrés. La regularització tirarà endavant igualment, però augmentaran els controls per obtenir el permís de residència.

Ha sigut una setmana convulsa a l'esquerra del PSOE. Va començar amb la ressaca d'una sonora patacada a les eleccions de Castella i Lleó i ha acabat amb els ministres de Sumar fent un pols a Pedro Sánchez per incloure mesures en habitatge en l'escut social contra la guerra. Enmig, la irrupció del tàndem Irene Montero - Gabriel Rufián ha sacsejat el tauler. L'acte que compartiran a Barcelona d'aquí a vint dies ha fet entrar Podem de nou a l'equació i treure'l de l’aïllament en què estava immers des de feia temps. L'entorn del portaveu d'ERC al Congrés ho circumscriu a "un acte i res més que un acte", però els morats deixen entreveure que pot cristal·litzar en una futura aliança electoral. "No se m'acut un equip millor, tenen un camí que espero que puguin recórrer", va reivindicar la secretària general de Podem, Ione Belarra. I la mateixa Irene Montero va reconèixer públicament que un tàndem electoral amb Rufián és una "molt bona idea" i, a diferència del que sostenen des de l'entorn del republicà, va confessar que cites com aquesta es fan "no només per a les generals, sinó també per a les generals".

"Un partit que ha tingut Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas i Pere Aragonès està per sobre de tot". El president d'ERC, Oriol Junqueras, ha reivindicat aquest divendres la importància de la seva formació per sobre de qualsevol disputa concreta, també pel que fa al nom dels candidats. "No tenim cap por de res", ha respost en una entrevista a la SER Catalunya quan se li ha preguntat si tem que Gabriel Rufián pugui abandonar ERC a la recerca d'un front estatal d'esquerres. "ERC va molt més enllà de tot", ha insistit. "Si no hem tingut por de la presó, com hem de tenir por de qualsevol altra cosa, i menys d'això", ha dit.

La divisió de l’esquerra deu ser tan antiga com l’esquerra mateixa. El purisme ideològic, la rigidesa doctrinal i l’escassa habilitat tàctica, afegides a vegades a un personalisme que teòricament rebutgen, són característiques històricament associades als grups i grupuscles que s’han situat a l’esquerra de l’esquerra “oficial”. Uns condicionants que sovint els porten, de forma gairebé inexorable, a la dissidència i a la fragmentació, i que s’acaben traduint en una impotència política inversament proporcional a la virtut ideològica que prediquen.

"Seria inacceptable que en properes cites electorals, les forces progressistes democràtiques no fossin capaces d'articular-se de la forma que sigui per construir fronts populars democràtics amplis que puguin aturar la dreta i l'extrema dreta". Són les paraules que va pronunciar Ada Colau a l'octubre, just després de tornar a Catalunya després de participar en la Flotilla per dur ajuda humanitària a Gaza i que va acabar retinguda pel govern d'Israel. En aquestes declaracions ja hi ressonava un aval velat a la proposta de Gabriel Rufián d'un front plurinacional d'esquerres. Ara que el portaveu d'ERC al Congrés fa un pas més per defensar aquest projecte, amb un acte conjunt amb un portaveu de Més Madrid, Colau ha fet explícita la seva benedicció a la crida de Rufián a la unitat de les esquerres.

La legislatura espanyola sovint penja d’un fil. L'aritmètica endimoniada que van deixar les eleccions del 23-J obliga Pedro Sánchez a “suar la samarreta” en cada votació. Una de les assignatures en les quals pateix més el govern espanyol és en la convalidació dels decrets llei, normes que aprova el consell de ministres i que necessiten l’aval del Congrés. Aquesta legislatura se n’han derogat cinc, el mateix número que en els 45 anys anteriors. No sorprèn que els dos aliats habituals que més cops han abandonat la Moncloa siguin Junts i Podem. En canvi, Esquerra és l'únic soci que ha votat a favor dels 31 decrets llei que el govern espanyol ha impulsat i que s’han sotmès a votació a la cambra baixa. Els republicans són, al costat del PNB, els únics que tenen una clàusula específica en l’acord d’investidura que van signar amb el PSOE en la qual es comprometen a “donar estabilitat” a la legislatura “en paral·lel al compliment dels compromisos adquirits” a través de la “voluntat d’aprovar”, entre altres coses, els decrets llei.

Voldria creure que pel que fa a la seva manera de concebre la participació en la vida política, el ministre de Transports, Óscar Puente, no serà el mateix després de les experiències que està tenint aquests dies. L’acte més solemne i digne pels accidents ferroviaris d'Adamuz i Gelida va tenir lloc dijous passat al Palau d'Esports Carolina Marín, de Huelva. En aquest funeral d’estat el més important va ser la intervenció de Liliana Sáenz, filla d’una de les víctimes mortals. “Som les famílies [ara ja 46] que lluitaran per saber la veritat”, va dir, per subratllar el sentit i el propòsit de les seves paraules. “Només la veritat –va afegir– ens ajudarà a curar aquesta ferida que mai no es tancarà. Sabrem la veritat, lluitarem perquè mai hi hagi un altre tren, però ho farem des de la serenitat, des de l’alleugeriment”.

El president Illa continua ingressat i, per tant, avui ha estat el conseller de Presidència, Albert Dalmau, qui ha contestat les preguntes formulades al president a la sessió de control. 

Podem havia estat fins ara un mur davant l'acord entre el PSOE i Junts per a la delegació de les competències d'immigració a Catalunya. "No es farà amb els vots de Podem", assegurava el partit lila, molt bel·ligerant amb els motius "racistes" que atribuïa al pacte. Aquesta oposició frontal era el principal escull per materialitzar una de les exigències dels de Carles Puigdemont per donar suport parlamentari als socialistes. L'incompliment d'aquest punt va ser, de fet, un dels principals motius esgrimits pels juntaires per trencar amb la Moncloa. En un dels moments més delicats de la legislatura, amb el govern espanyol contra les cordes per la crisi ferroviària, el PSOE ha premut la tecla que Podem ja havia apuntat que podia ser el desllorigador d'aquest bloqueig: la regularització de mig milió de persones que ja són a l'Estat.

Pacte entre el PSOE i Podem per regularitzar els immigrants irregulars que ara mateix són a Espanya. Així ho ha anunciat la formació lila, a través de l'eurodiputada Irene Montero, en un acte aquest dilluns a Madrid, on ha anunciat que el govern espanyol farà un decret de forma immediata per posar fi a la situació d'irregularitat d'aquestes persones en el si de l'estat espanyol. Fonts de la Moncloa confirmen a l'ARA que serà aquest dimarts mateix. La mesura afectaria mig milió de migrants (dels quals més de 150.000 resideixen a Catalunya), segons càlculs de la formació lila, els quals hauran d'acreditar cinc mesos de residència a Espanya previs al 31 de desembre del 2025. Tindran temps per fer els tràmits fins d'aquí sis mesos, el 30 de juny.

Fa temps que l'esquerra del PSOE ha engegat una operació de renovació. Sumar, el moviment ciutadà que Yolanda Díaz va impulsar l'abril del 2023, va convertir-se precipitadament en una coalició electoral de cara al 23-J per aixoplugar progressistes d'arreu de l'Estat. Però gairebé tres anys després ha perdut l'empenta que tenia en un inici. Des de la unitat d'aquell moment, la galàxia de Sumar ha patit un divorci irreconduïble amb Podem; la deserció de part de Compromís; tres desfetes electorals a Galícia, al País Basc i a les europees, i ha desprès una polifonia en temes cabdals sense aconseguir la seducció que buscava. Ara bé, les esquerres no tiren la tovallola i s'han conjurat per reflotar-se. Des de fa mesos, amb especial èmfasi en les últimes setmanes, Moviment Sumar, Esquerra Unida, Més Madrid i Comuns –els quatre partits amb presència al consell de ministres– estan mantenint converses per fer una actualització global necessària a l'aliança de cara a les futures eleccions generals. Ara bé, el nou horitzó es dibuixa després que Podem se n'hagi separat i Compromís se n'hagi distanciat, sense un lideratge definit i amb dubtes profunds sobre el rol que ha de tenir Yolanda Díaz.

Els gairebé 88.000 aragonesos que a les eleccions generals de 2023 van optar per la papereta de Sumar es trobaran amb un dilema a les pròximes eleccions autonòmiques, el 8 de febrer. Si en aquella ocasió van poder votar una candidatura unitària de les forces a l'esquerra del PSOE, ara hauran de triar entre tres llistes diferents: la d'Esquerra Unida i Sumar, la de Podem i la de la Chunta Aragonesista (CHA) i Verds Equo. A aquesta trencadissa s'hi afegeix el fet que, mentre competeixen electoralment, la Chunta seguirà integrada dins del grup de Sumar al Congrés. De totes tres formacions, la CHA és ara mateix qui més pes té a les Corts de l'Aragó: té tres diputats, per davant de Podem (1 diputat) i Esquerra Unida (1 diputat). Per acabar-ho d'adobar, el candidat de la CHA és ni més ni menys que Jorge Pueyo, diputat al Congrés i, per tant, membre de Sumar a la cambra baixa.

S'ha fet habitual veure el govern espanyol perdre votacions o necessitar acords amb múltiples partits polítics. Però tot just fa deu anys que el PP o el PSOE van començar a tenir aquest maldecap. Les eleccions del 20 de desembre del 2015 van donar pas a una fragmentació inèdita al Congrés dels Diputats, i van acabar amb el bipartidisme històric: va perdre 83 escons, mentre que Podem i Ciutadans –procedent de Catalunya– van irrompre a la cambra baixa amb 69 i 40 diputats, respectivament. Malgrat les discrepàncies polítiques evidents, la nit electoral les dues formacions van fer el mateix diagnòstic: Pablo Iglesias, el líder dels morats, va reivindicar que havia “nascut” una “nova Espanya” i Albert Rivera, el rostre més visible de Cs, va celebrar que començava una “nova era política d’esperança i il·lusió”. Cap dels dos projectes té avui aquella força –Cs fins i tot ha desaparegut–, però el bipartidisme no s’ha recuperat. Ara són Vox i Sumar els que els han agafat el relleu per consolidar un sistema amb quatre partits estatals que conviuen amb el reguitzell de partits autonòmics que també són clau per a la governabilitat.

La unitat a l'esquerra del PSOE que va aconseguir Irene de Miguel a Extremadura va pel camí de convertir-se en un miratge. Unides per Extremadura és la coalició que va sumar Podem, Esquerra Unida i Aliança Verda sota el mateix paraigua –Sumar no es va presentar i hi va donar suport–. I és també la suma que va permetre injectar optimisme a un espai que no passa pel seu millor moment arran de la trencadissa entre Sumar i Podem, i en un moment en què la demoscòpia li pronostica una davallada a escala estatal. Per això, els resultats d'Extremadura, en què Irene de Miguel va fer créixer tres escons la coalició unitària, són un petit oasi que, ara per ara, es fa difícil de replicar en altres territoris que tenen eleccions autonòmiques a la vista, com ara Andalusia, però també a tot l'Estat, on la unitat que Yolanda Díaz va teixir per les eleccions del 2023 està debilitada: Podem va trencar amb Sumar, i Esquerra Unida s'allunya cada vegada més de Díaz.

Una de les preocupacions al PSOE de cara al pròxim cicle electoral és la capacitat de resistir de l'espai a la seva esquerra. Fonts socialistes titllen de "desastre" la possibilitat que diverses marques concorrin per separat, perquè pot diluir la seva força, i insten les formacions d'aquest espai polític a organitzar-se per evitar que aquesta atomització els deixi sense un soci amb prou escons per revalidar una coalició de govern. Si Pedro Sánchez aconsegueix aguantar fins al 2027, tal com ha dit que pretén fer, encara hi ha marge de maniobra en l'àmbit estatal. Ara bé, l'avançament electoral a Extremadura ha obligat aquestes formacions a moure's de pressa per tancar una candidatura autonòmica de cara al 21 de desembre. El resultat és que la nova cita ha tornat a revifar la batalla entre Sumar i Podem.