El quart títol de l’era Hansi Flick ja és aquí. El Barça s’ha imposat al Reial Madrid (3-2) i continua dominant el panorama estatal de la mà del tècnic alemany, que ha igualat Luis Enrique després d’aixecar quatre dels cinc primers títols que ha disputat a la banqueta catalana. Joan Garcia, Marc Bernal, Marcus Rashford i Roony Bardghji estrenen el seu palmarès com a blaugranes i Hansi Flick continua sent la bèstia negra del Reial Madrid. Des de la seva arribada a la banqueta blaugrana, s’ha imposat en cinc dels sis clàssics que ha disputat, tres dels quals en una final. I és que Flick no sap què és perdre una final; l'entrenador alemany ha guanyat les vuit finals que ha dirigit.

El FC Barcelona i el Real Madrid es veuran les cares aquest diumenge 11 de gener (20 hores) a la final de la Supercopa d'Espanya a l'estadi de la Ciutat Esportiva King Abdullah de Jidda (Aràbia Saudita). Aquest duel correspondrà al segon clàssic de la temporada i tindrà com a objectiu aixecar el primer títol de l'any.

Per molts anys, Barça. Per celebrar els 125 anys de vida, quin millor regal que conquerir el Santiago Bernabéu, el cau on s’amaga el gran rival. Quin equip que ha aixecat Flick en pocs mesos. Un equip descarat, amb aquell punt d’insolència dels joves amb talent, capaç de saquejar el Bernabéu tal com ho havien fet en el passat Cruyff, Guardiola o Messi. Quin equip, aquest. Amb ganes de cruspir-se el món i sense deixar-se espantar per ningú, s’anomeni Bayern o Madrid. Quatre gols als alemanys, quatre gols als madrilenys, en una setmana en què aquest equip ha demostrat que potser està fent les primeres passes d’una nova època. El millor regal d’aquest Barça va ser golejar a Madrid amb gols d’un Lewandowski acompanyat per un munt de jugadors de La Masia. Un equip amb nois que marquen un gol i mostren els ferros que porten a la boca, com Lamine Yamal.

La rivalitat entre el Barça i el Reial Madrid, amb el soroll del cas Negreira de fons, ha generat tot un seguit de debats de barra de bar impulsats pels altaveus de Madrid: es qüestionen, fins i tot, els encerts arbitrals. Al clàssic de diumenge al Camp Nou, el col·legiat De Burgos Bengoetxea, a instàncies del VAR, va anul·lar per fora de joc el gol de Marco Asensio que avançava els de Carlo Ancelotti al minut 81. Després del partit, el tècnic italià sorprenia sortint del seu posat tranquil per criticar la decisió arbitral. Ancelotti va decidir desacreditar la geometria i posar en dubte les línies traçades des de la sala VAR amb què es determinava el fora de joc.

Hi ha dies en què és inevitable sentir un pessigolleig a la panxa. Uns nervis que t'envaeixen des que et lleves i que saps que aniran augmentant a mesura que s’acosti l’hora del partit. Es tracta d’aquells dies en què anar a l’estadi és molt més que anar a animar el teu equip un diumenge qualsevol. Hi ha dies en què és com una religió, una data assenyalada en el calendari. Aquests dies, per als aficionats del Barça, solen ser quan el Reial Madrid visita el Camp Nou.

El Barça celebra la Lliga als morros del Madrid després d'un triomf emotiu, dels que agraden, en l'últim minut. Un 2 a 1 que posa la Lliga en xinès als merengues. A continuació, uns apunts en calent.

“És un clàssic que val una Lliga. Si el Barça guanya, és campió. I si empata, pràcticament també. El partit té més importància que la que li estem donant”, assegura Juanma Castaño. "Sí, és una final, tot i que jo crec que el Barça serà campió passi el que passi diumenge", afirma Bernat Soler. S’ho diuen a través de la pantalla. El primer està preparant El partidazo de COPE, el programa líder de la ràdio esportiva a les nits a Espanya. El segon s’ha tancat en un estudi de Catalunya Ràdio, emissora en què narra els partits del Barça des de la retirada de Joaquim Maria Puyal.

El futbol són trinxeres; qui hi ha estat, prou que ho sap. La tribu no es cohesiona únicament al voltant d'un relat de victòries, esportivitat ni joc bonic. S'apel·la a emocions primàries, com pertànyer a una cosa més gran que tu envoltat d'uns altres que pensen exactament igual que tu. No s'admeten crítiques, s'assenyala els dubtosos, es castiga els dissidents. La militància és un requisit fonamental en el qual no es permeten esquerdes i es fa saber que el desterrament social és l'única cosa que t'espera si goses qüestionar res. És un entorn asfixiant en el qual les etiquetes de traïdors no trobaran pau, treva ni perdó.

El Barça més cuirassat de la història recent té la Lliga a tocar. El conjunt de Xavi Hernández ha construït un escut que el fa anar sobrat a la classificació després de 25 jornades; un cadenat fonamentat en la millor versió en anys de Ter Stegen i el salt de qualitat que suposa el trinomi Araujo-Kounde-Christensen. La solidesa defensiva i la voracitat col·lectiva sense pilota són, en contraposició al discurs cruyffista de l'entrenador egarenc, els principals atributs d'un equip que no ha encaixat més que vuit gols en tota la competició i que aquest diumenge (21 h, Movistar LaLiga) té una oportunitat d'or per guanyar-se una primavera ben tranquil·la, com a mínim a la gespa.

El Reial Madrid té, amb permís de Karim Benzema, el seu millor argument ofensiu en Vinícius Júnior. El davanter de 22 anys va deixar enrere la temporada passada la befa sobre la seva mala punteria i va signar 22 gols i 20 assistències en 52 partits. Xifres que van catapultar els blancs a guanyar la Champions i la Lliga. L'extrem brasiler, establert a la banda esquerra després de la marxa de Gareth Bale i l'ostracisme d'Eden Hazard, és un dels futbolistes més determinants dels madrilenys, però hi ha un defensor que és el seu autèntic malson: Ronald Araujo. Aquest diumenge es veuran les cares en el primer clàssic que Xavi Hernández dirigirà al Camp Nou. Serà el sisè enfrontament oficial entre el defensor blaugrana i l'atacant merengue.

És el més objectivable de tot. Però és amb el que es continuen equivocant més els àrbitres encara avui: el temps afegit. Seria una qüestió facilíssima de resoldre, comptabilitzant tot allò que els àrbitres prenen no només als equips que van per darrere al marcador, sinó sobretot als espectadors. Amb un simple cronòmetre tots aquests minuts d’espectacle es recuperarien, i els jugadors que volen fer carrera a Broadway aparcarien la seva obsessió per la dramatúrgia. Dissabte, al clàssic, vam viure’n un exemple més. Com gairebé cada partit. Al final, s’acaba jugant la meitat del temps.

En l’últim acte de campanya, a la Verneda, Joan Laporta va guanyar-se la complicitat del públic que omplia les graderies al prometre que, si era president, faria que el Barça tornés a ser respectat als terrenys de joc. “Ja he demanat un lloc a totes les comissions. Hem de ser-hi. Una de les primeres coses que faré serà demanar com funciona el VAR, perquè jo només veig que afavoreix el Madrid”, deia en el seu discurs. La resposta va ser una ovació sonora i llarga. “No vull que ens donin res. Ja ens ho guanyarem a la gespa. Però que tampoc ens ho prenguin”. Un mes després, a la nova directiva li toca posar en pràctica el pla. Però, com reconeixen, res de tot això es fa d’un dia per l’altre: “Tot vol el seu temps”.

Dos clàssics en un mateix cap de setmana, dues galledes d’aigua freda per als culers. El Barça de bàsquet es va quedar a un pam d’una remuntada èpica contra el Madrid (85-87). L’equip blaugrana va recuperar un desavantatge d’onze punts en els últims quatre minuts, però un 2+1 de Nico Laprovittola a quatre segons del final va evitar la cinquena victòria catalana de la temporada en un clàssic. Cory Higgins es va quedar sense temps de buscar un llançament en l’últim atac local. La derrota va arribar el dia en què es complien 25 anys de la dolorosa final de l’Eurolliga contra el Panathinaikòs, la del tap il·legal de Vrankovic a Montero.

A diferència del dia del PSG (1-4), en què va reaparèixer a la gespa contra tot pronòstic, Gerard Piqué no va jugar el clàssic per culpa dels seus problemes al genoll. El central català havia estat tota la setmana provant-se als entrenaments. Havia consultat diverses opcions mèdiques per no perdre’s la cita clau a Valdebebas. També s’havia infiltrat per intentar minimitzar el dolor en els moments de màxim esforç. Però finalment, després de parlar amb Ronald Koeman, tots dos van decidir que el millor era no arriscar. Igual que Sergio Ramos, Piqué va seguir el clàssic des de la graderia amb la intensitat pròpia del que estava en joc als 90 minuts. Per això no es va estar de baixar al camp per recriminar a Gil Manzano algunes de les decisions que va prendre.

Frustració. Aquest és el sentiment de qui escriu aquestes línies, en calent, després de la derrota al clàssic. I de ben segur que és la sensació amb què molts culers es van quedar, amb cara de mala llet, després del Madrid-Barça. 

L’arbitratge de Gil Manzano ja era polèmic abans del clàssic, per com havia anat la designació arbitral, i va acabar sent el boc expiatori d’un Barça frustrat per haver perdut contra l’etern rival: va arribar a reclamar fins a tres penals -l’últim, sobre Braitwahte, al límit del temps reglamentari- i va explotar contra el col·legiat extremeny al final del partit. Gerard Piqué va baixar de la graderia per protestar i Ronald Koeman va deixar a mitges l’entrevista postpartit quan el periodista no li donava la raó sobre l’última acció dubtosa.

¿La mort del 3-5-2? Quan arriba la primavera el Madrid ensuma la sang. Tant hi fa si Ramos i Varane, els seus marcadors titulars, estan lesionats. O que jugui sense públic en un camp de Segona B. Els blancs ja van avisar dimarts contra el Liverpool i van repetir el seu pla simple però efectiu per avançar el Barça a la classificació. És cert que els blaugranes van tenir ocasions per acabar empatant, però els tres punts van quedar-se a Valdebebas en part pel plantejament de Koeman, que va insistir amb els tres centrals contra un equip tancat al seu camp. Zidane va guanyar la batalla tàctica i continua somrient als clàssics.

Tal com va explicar Toni Padilla en un reportatge de l’ARA publicat el 23 de març, la segona equipació del Barça de futbol va ser blanca fins a finals dels anys 70. L’article es feia ressò de la teoria que assegurava que quan el 8 de desembre del 1899 l’equip culer va jugar el primer partit de la seva història al Velòdrom de la Bonanova contra un rival format per membres de la comunitat anglesa de Barcelona, l’equipació també podia haver sigut blanca. L’any 1979 el Barça va utilitzar el color blanc per últim cop en un partit oficial i des d’aleshores sempre s’ha associat a l’etern rival.