El signe més visible internacionalment de la mort de la reina Elisabet II va ser, probablement, la suspensió dels partits de la Premier League el cap de setmana del 10 i 11 de setembre, només quaranta-vuit hores després que es conegués el traspàs de la monarca. Però a Londres, més enllà de les enormes mesures de seguretat que es van imposar els dies previs al funeral, i la consegüent arribada d'uns setanta caps d'estat i altres dignataris, i que van fer del centre una fortalesa inexpugnable, el símptoma més evident del terratrèmol van ser els vels negres que van caure des del 9 de setembre i fins al dia 20 sobre els sempre enlluernadors aparadors de la botiga de Fortnum & Mason, a Picadilly. F&M, amb una cèdula reial, era una de les botigues preferides d'Elisabet II.

Mentre milers de britànics omplien els carrers de Londres la setmana passada, sent l’enveja de reis, reines i poderosos d’arreu del món, n’hi havia milers més en altres parts de la capital i a la resta del país que emmudien. Uns callaven per respecte a una difunta tan gloriosa, mentre d’altres ho fèiem perquè no teníem més remei. M’explico.

No hi ha dubte que el funeral d'Elisabet II ha estat capaç de transmetre a tot el món la grandesa, l'esplendor i la magnificència de la monarquia britànica, així com la veneració de tot un poble per una reina que en vida ja era més que una persona de carn i ossos: era una icona i un símbol. Des que es va anunciar la seva mort, el 8 de setembre passat, tot s'ha esdevingut amb la precisió d'un rellotge, i cada pas, cada gest, tenia un significat concret fins a culminar en un funeral que ha sigut una veritable operació d'estat, un espectacle dissenyat al mil·límetre per captivar les ments no només dels britànics, sinó de la població mundial, que ha assistit fascinada a aquesta exhibició de pompa de la reialesa britànica. Queda el dubte de si hi ha hagut un excés d'ostentació i de propaganda monàrquica, sobretot en un moment de greus dificultats econòmiques, però al cap i a la fi parlem d'un personatge que, com ha ressaltat la BBC durant tota la jornada, "ha fet història i era història".

Amb l’adeu a Elisabet II la BBC ha culminat onze dies de programació especial i retransmissions en directe caracteritzats per un periodisme d’espera. És com si el temps s’hagués quedat aturat a la pantalla en un impàs de cerimònies i gent fent cua. Dilluns, el dia del funeral, la BBC va fer un últim exercici de slow TV, de televisió que respecta el ritme real de la vida. Des de primera hora del matí el presentador estrella, Huw Edwards, feia de mestre de cerimònies de la retransmissió amb entrevistes i connexions en directe. “¿Quin significat té per a vostè aquest dia?”, li preguntava a tothom que s’asseia a la cadira, des del dramaturg Andrew Lloyd Webber fins al biògraf de la casa reial, passant per l’exatleta Sebastian Coe. A partir de les 11.45 hora nostra, quan es va iniciar la processó cap a l’abadia de Westminster, la BBC va emmudir i va saber elevar el silenci a la màxima expressió del seu significat. Un plantejament narratiu insòlit perquè l’absència de narració acostuma a provocar pànic en els mitjans de comunicació que entenen la verborrea com el ganxo per mantenir l’espectador atent.

Sean Lang és especialista en història de l'imperi britànic de la Universitat Anglia Ruskin de Cambridge.

Els actes de comiat de la reina Elisabet II, guiats per un rígid protocol ancestral, han estat carregats de simbolisme i moments solemnes. Però també hi ha hagut espai per a imatges anecdòtiques i fins i tot per a algun desencert. Repassem les fotografies que resumeixen el funeral de la reina Elisabet II, la reina que només va plorar un dia.

Per fi ha arribat el gran dia, el de “l’esdeveniment més gran que el món veurà mai”, com va dir diumenge un excitat president de la Cambra dels Comuns, Lindsay Hoyle. A les onze del matí ha començat a Londres el servei religiós a l'abadia de Westminster, amb 2.000 assistents –des de Joe Biden fins al pòquer de reis espanyols–, per acomiadar Elisabet II. Després d'onze dies de dol per decret –i l'oficial encara s'allargarà més, fins al 26 de setembre–, els actes s'han tancat al vespre, a la capella de Sant Jordi del castell de Windsor, on la reina difunta ha sigut enterrada al costat del seu marit i dels seus pares en un acte estrictament privat.

Des que el 8 de setembre la casa reial britànica va comunicar la mort de la reina Elisabet II, el Regne Unit col·lecciona imatges històriques dia rere dia. Però la mort de la monarca n'ha forçat una altra amb repercussió a l'estat espanyol: la primera fotografia conjunta de Joan Carles I i Felip VI des que l'emèrit va marxar als Emirats Àrabs Units acorralat per diversos casos de corrupció. Pare i fill no han pogut evitar la imatge plegats, perquè el protocol britànic ha dissenyat que tots quatre s'asseguessin de costat: Felip VI, Letícia, Joan Carles I i Sofia, per aquest ordre. Feia més de dos anys que els quatre monarques no apareixien conjuntament en públic: va ser el gener del 2020 a El Escorial, en el funeral de la infanta Pilar, la germana gran de Joan Carles I. Des de llavors que la Zarzuela i la Moncloa han teixit una estratègia de distanciament de l'emèrit per intentar salvar la monarquia espanyola i han evitat qualsevol imatge conjunta de Felip VI amb el seu pare.

El funeral d'estat d'Elisabet II parla tant de la pomposa monarquia britànica com de l'espanyola, menys pomposa i potser molt més fràgil des del punt de vista del suport popular, almenys per a alguns sectors de la societat, i no només de Catalunya o el País Basc. La raó és sabuda per tothom: la invitació de Joan Carles I, l'emèrit, a la multitudinària cerimònia que té lloc aquest dilluns a l'abadia de Westminster, a partir de migdia, hora de Catalunya.

Què li espera a la Gran Bretanya després de dilluns que ve, un cop celebrat el funeral d’Elisabet II? Al marge del que opinem sobre una institució com la monarquia en una democràcia, els seus setanta anys de dedicació i servei com a cap d’estat imparcial i figura unificadora a la Gran Bretanya i més enllà de les seves fronteres mereixen un gran respecte. Tot i així, gran part del que ella simbolitzava ara està en dubte.

La capella ardent de la reina Elisabet II està oberta des de les 17.00 h (hora local) d'aquest dimecres al Westminster Hall, a les cases del Parlament, al centre d'un Londres gens re(i)al, que només o sobretot existeix a les pantalles de televisió de tot el món, a la cua de l'exemple d'una BBC que, des de fa set dies, ha esdevingut un òrgan de propaganda a la nord-coreana.

Joan Carles I i Sofia seran al funeral d'Elisabet II dilluns que ve. Serà la primera vegada des de principis del 2020 que el rei emèrit i el seu fill, i actual monarca espanyol, Felip VI, coincidiran en un acte públic. La imatge no agrada, i va en detriment de l'estratègia de distanciament entre pare i fill que han teixit la casa reial i el govern espanyol coordinadament per intentar preservar la monarquia dels casos de corrupció que han afectat Joan Carles I. Per això aquest dimarts l'executiu espanyol s'ha intentat desmarcar de la decisió de l'exmonarca d'assistir a l'enterrament d'Elisabet II. "El nostre país estarà representant per Felip VI", ha afirmat la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez. Una manera de dir que Joan Carles I no representa Espanya.

La mateixa setmana, en una successió inèdita d'esdeveniments històrics, l'un amb minúscula i l'altre amb majúscula, el Regne Unit ha vist com els dos llocs més importants de la seva vida institucional han canviat d'amo.

L’any passat, Barbados es va convertir en el primer país de la Commonwealth que va decidir abandonar l’herència institucional “del seu passat colonial”, com va proclamar. No serà l’únic. El govern laborista australià, que va guanyar les eleccions el mes de maig passat, va anomenar un viceministre per la República, encarregat de preparar una hipotètica transició.