El dimoni sempre guanya a Sitges. L'argentina Cuando acecha la maldad, de Demián Rugna, s'ha endut aquest dissabte el premi a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. El reconeixement del jurat fa justícia amb la cinta més terrorífica i nihilista de la competició oficial, un malson negre com la nit més fosca en què es van submergint els protagonistes de la història, dos germans que troben a la seva finca de l'Argentina rural un cadàver mutilat. La troballa els posa sobre la pista del drama que s'està produint a casa d'uns veïns: una possessió demoníaca. Amb la infecció malèfica avançada i el cos de l'embichado terriblement deformat, només queda una opció: matar el posseït, però fins i tot això és delicat i ho ha de fer un expert perquè la mort de l'hoste del dimoni no obri la porta del nostre món a la maldat més absoluta. "Hem vist molt cinema de terror, però no havíem vist mai res com aquesta pel·lícula", va resumir la crítica Alexandra Heller-Nicholas, una de les membres del jurat.

El cinema d'animació no entrava en els plans de Lee Unkrich (Cleveland, 1967) i, tanmateix, va acabar treballant a Pixar i dirigint la pel·lícula més taquillera de la companyia (Toy Story 3, més de 1.000 milions recaptats) i d'altres com Coco, Monstres S.A. o Buscant en Nemo. El Festival de Sitges l'ha homenatjat aquest divendres amb el premi honorífic Màquina del Temps, però Unkrich també ha aprofitat la visita per presentar al festival el seu últim projecte, en el qual ha treballat 10 anys: un llibre monumental i exhaustiu sobre la pel·lícula de la seva vida: La resplendor, de Stanley Kubrick.

El 1972, el papa Pau VI va publicar a L'Osservatore Romano, el diari oficial del Vaticà, un text sobre el dimoni en què afirmava que “aquest ésser fosc i pertorbador existeix de veritat”. Ni metàfora ni símbol: el dimoni és real i “opera en el món de manera enganyosa i traïdorenca”, alertava el papa. L'anunci papal estava en sintonia amb el cinema de terror d'aquells anys, el de films com La llavor del diable, La profecia o L'exorcista, en què el dimoni és, en certa manera, l'estrella de la funció. Cinquanta anys després de L'exorcista, que s'ha tornat a projectar al Festival de Sitges, el dimoni torna a estar de moda. Només cal veure dues de les millors pel·lícules de la secció oficial del festival: el negríssim film de possessions Cuando acecha la maldad i la més juganera Late night with the devil, paròdia d'un talk show nord-americà.

La història de Juan Antonio Bayona (Barcelona, 1975) no es pot entendre sense el Festival de Sitges, que va jugar un paper clau en la seva formació cinematogràfica. Però la història moderna de Sitges tampoc es pot entendre sense Bayona, un dels primers fills del festival a triomfar aquí com a director. La Màquina del Temps que el festival va entregar-li aquest dimarts abans de l'estrena catalana de La sociedad de la nieve no és només un reconeixement al director, sinó una celebració d'una història d'amor mútua.

En una secció paral·lela, fora de concurs, amb públic infantil a la sala. Així es va estrenar a l'últim Festival de Canes, sense fer gaire soroll, la producció animada i sense diàlegs Robot dreams, de Pablo Berger (Blancaneu). Però lluny dels focus, als passadissos del Marché du Film la sensació era de certa eufòria perquè la pel·lícula estava causant furor entre els distribuïdors d'arreu del món: “Abans de Canes ja l'havíem venut als Estats Units i durant el festival la vam vendre a tots els territoris, va ser espectacular”, explica la productora de Robot Dreams, Sandra Tapia (Celrà, 1983) –triomfadora dels últims Goya amb As bestas–, conscient que és una fita molt poc habitual per a una producció catalana o espanyola.

Al Festival de Sitges es prenen la mort seriosament, potser per estar el seu públic tan habituat a veure-la en pantalla i, quan fa goig, aplaudir-la. Però no a l'estil refinat de Thomas de Quincey i el seu L'assassinat entès com una de les belles arts, sinó amb l'esperit popular i folklòric d'una ciutat de tradició carnavalesca. I enlloc es veu més clar que a la Zombie Walk que el festival organitza cada any, una marxa en què centenars de zombis recorren els carrers de Sitges sembrant el terror i la disbauxa. Per descomptat, és oberta a tothom: només cal vestir-se amb els pitjors parracs de l'armari i exhibir una carn tumefacta i pútrida. I per a qui no tingui maquillatge zombi a mà, el festival instal·la una carpa de maquillatge gratuït (limitat a 400 persones) al passeig de la platja de Sant Sebastià.

Durant anys, va ser una mena de llegenda urbana entre els fans de Star Wars. Molts desconeixien la seva existència, i els pocs que l'havien vist exhibien el seu coneixement com una medalla que distingia els veritables aficionats de la saga de la resta. L'especial televisiu de Star Wars es va veure un sol cop per televisió, el 17 de novembre del 1978 per la CBS, i no es va tornar a emetre mai més. Tampoc es va editar en VHS o DVD i, per descomptat, no està disponible en cap plataforma, però durant molts anys van circular còpies pirates del programa, tot i els esforços per evitar-ho de Lucasfilm. A la contraportada d'una de les edicions pirates figurava la següent cita de George Lucas: “Si tingués un martell i prou temps, em dedicaria a destruir totes les còpies de Star Wars holiday special”. El motiu és ben senzill: el programa és exageradament dolent. O, com deia Carrie Fisher, “tan i tan dolent que no és bo”.

Pocs directors més adients per inaugurar el Festival de Sitges que el valencià Paco Plaza, un cineasta que considera el festival com el seu “cicle formatiu de cinema” i que s'hi sent “com a casa” perquè, defensa, Sitges és “un paradís, l'únic moment de l'any en què tots els que som aquí no ens sentim rars”. Com no l'ha d'estimar el públic del festival? El director ja va obrir Sitges el 2009 amb la segona entrega de [REC], que codirigia amb Jaume Balagueró, però aquest dijous ho fa en solitari amb Hermana Muerte, que explora els orígens d'un carismàtic personatge secundari del seu film de 2017 Verónica: l'anciana monja de l'escola de la protagonista que percebia perfectament la maldat i els terrors sobrenaturals tot i estar completament cega.

El terror torna al Garraf. El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya arrenca aquest dijous una 56a edició amb clar esperit continuista i sense grans novetats. Tampoc semblen gaire necessàries, almenys pel que fa a la resposta del públic, que ja ha esgotat moltes sessions d'una programació novament inabastable de pel·lícules (i algunes sèries) de terror, ciència-ficció, fantasia, animació i thrillers. Un festí pantagruèlic del cinema de gènere, del qual fem una tria selecta.

“No putegeu mai a un finlandès”, va alertar el director Jalmari Helander en la presentació a Sitges de Sisu, resumint d'alguna manera l'esperit del film. El jurat devia captar el missatge perquè aquesta pel·lícula tan simpàtica i vibrant com intranscendent sobre un guerriller finlandès enfrontat a un batalló nazi ha guanyat aquest dissabte el premi al millor film del Festival de Sitges. A Helander el reconeixement no li ve de nou, ja que el va obtenir també el 2010 per la força oblidada Rare exports. A christmast tale. Això el converteix, sorprenentment, en el primer director que guanya dues vegades el premi a millor pel·lícula de Sitges.

Entre els privilegis de ser la gran estrella d'un festival hi ha el de negar-se a fer roda de premsa i només concedir entrevistes amb comptagotes. I això ha fet Eva Green, que ha passejat aquest divendres per Sitges el seu carisma d'ex noia Bond –a Casino Royale– i musa gòtica del fantàstic –a Penny Dreadful o els films de Tim Burton– per presentar el thriller fantàstic Nocebo, en què interpreta una dissenyadora de moda infantil víctima d'una maledicció.

Àsia sempre ha tingut molt de pes al Festival de Sitges, que durant molts anys fins i tot tenia una secció dedicada al cinema asiàtic. Però si a principis d'aquest segle eren les cinematografies del Japó i de Hong Kong les que marcaven el pas en el cinema de gènere asiàtic, des de fa uns anys l'interès s'ha decantat per la potent indústria coreana, un gegant del cinema internacional que ha sabut apropiar-se dels codis dels gèneres i del blockbuster hollywoodià per conquerir les taquilles. No hi ha millor exemple que el thriller d'acció presentat a Sitges The roundup, que ha rebentat els cinemes postpandèmics de Corea del Sud portant a les sales 13 milions d'espectadors (una quarta part de la població) i recaptant més de 100 milions d'euros. Per posar-ho en perspectiva: Espanya té una població similar a Corea del Sud i la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps, Ocho apellidos vascos, va recaptar 53 milions. I això que The roundup només és la tercera pel·lícula coreana més taquillera de la història, i la novena en nombre d'espectadors.

I amb Eduardo Casanova va arribar l'espectacle al Festival de Sitges. Almenys a la sala de premsa, on aquest dimecres s'ha presentat tot l'equip de La piedad vestit de diferents tonalitats de rosa. Tot l'equip? No. Un productor irreductible, Álex de la Iglesia, trencava la uniformitat pastel amb una camisa de quadres vermells. “L'Àlex és l'únic a qui li permeto no vestir de rosa, perquè és el meu cap, però a tots els actors els hi he obligat. Bé, a la Carolina [Bang, coproductora] no, però ella m'estima una mica més que l'Álex”. El rosa, per cert, també és omnipresent a La piedad, com ja ho era a l'anterior film de Casanova, Pieles, i fins i tot a les parets de casa seva. “Tinc un petit problema amb el rosa, sí –reconeix el director–. Sento que és un color molt estigmatitzat, sobretot entre els homes. I jo, sempre que puc, intento donar la mà a qui té més problemes, perquè jo també en tinc molts”.

Després d'uns dies de relatiu consens amb la majoria de pel·lícules projectades al Festival de Sitges, ja tocava una mica de polèmica i dissensió entre la premsa i el públic, però no la generada artificialment a Twitter per alimentar debats sense fonament sinó la divisió radical d'opinions sobre una pel·lícula. En aquest sentit, el primer títol que ha generat debat ha sigut la danesa Speak no evil, de Christian Tafdrup, que mostrava les seves cartes quan dilluns assegurava que el seu propòsit havia sigut “fer la pel·lícula més pertorbadora de la història del cinema danès”. I venint del país de Lars von Trier, això és molt dir.

El seu pare volia que fos advocat, però Robert Englund (Glendale, Califòrnia, 1947) es va enamorar del teatre. El que ningú s'hauria imaginat mai és que aquell actor de rínxols daurats i somriure de bonàs –un look que tant el va ajudar a interpretar l'extraterrestre bo de la sèrie V– acabaria convertit en l'última gran estrella del gènere de terror. El Festival de Sitges li ret un merescut homenatge projectant el seu documental biogràfic The Robert Englund story.

El mestre del giallo italià Dario Argento ja va rebre el 1999 el premi Màquina del Temps de Sitges, així que el festival s'ha inventat un nou premi, el Golden Honorary Award, per rebre com es mereix el director, un gegant del cinema de terror que, després de deu anys sense dirigir i quan molts ja el donaven per retirat, s'ha tornat a posar darrere la càmera a Occhiali neri, el seu nou thriller sobre els crims d'un assassí en sèrie. “Ha sigut com si hagués passat un minut des de l'última vegada [Dràcula 3D, del 2012] –assegura ell–. He fet tantes coses durant aquests anys que han passat volant: he viatjat, he escrit un llibre de memòries... sempre estic ocupat”. Tampoc té plans de morir-se aviat: a la primavera té previst rodar una sèrie a França.

Sembla que l'estrella més perseguida pels caçadors d'autògrafs d'aquesta edició del Festival de Sitges hauria de ser l'actriu Ester Expósito, però en realitat és un director anglès de 48 anys que té cinquanta vegades menys seguidors a Instagram i una beauty routine molt més casual. Si a Edgar Wright els fans no el deixen esmorzar tranquil a l'Hotel Melià i una legió d'acreditats s'hi abalança al final de la roda de premsa per demanar-li una firma és perquè el consideren un dels seus, un fan del terror que ha sabut canalitzar el seu amor pel cinema de gènere en una carrera brillant des de la inicial Shaun of the dead, mare de totes les comèdies zombi modernes. La projecció d'aquest film en la marató zombi d'aquest dissabte servirà per lliurar-li el premi Màquina del Temps a un Wright que, per cert, beneeix la controvertida traducció espanyola del títol del seu debut: Zombies party. “A casa meva no tinc cap pòster de Shaun of the dead, però en canvi sí que en tinc un de Zombies party”, assegura el director, tancant per sempre el debat.

Primera obra mestra d'aquesta edició de Sitges. Mantícora, que s'ha presentat aquest divendres al festival, és la consagració definitiva de Carlos Vermut com a creador que desafia les convencions morals de l'espectador, un cineasta de la incomoditat que assenyala l'arbitrarietat amb què tracem la línia que ens separa de l'horror. La seva quarta pel·lícula s'endinsa en un territori extraordinàriament delicat al triar com a protagonista un noi que, de la nit al dia, comença a sentir desig sexual per un menor. És un salt a l'abisme que pocs directors sabrien resoldre amb èxit, però Vermut cau dempeus perquè en la seva mirada no hi ha morbositat ni esperit de provocació, sinó un humanisme autèntic que no té por d'endinsar-se en la nit més fosca de l'ànima.

En les primeres setmanes del confinament dur, un vídeo molt senzill de l'actriu Ester Expósito ballant sola a casa que ella mateixa va pujar a Instagram es va viralitzar més que el covid i va acabar sent el vídeo més reproduït en la història d'Instagram (actualment va pels 95 milions). És apropiat, doncs, que Expósito, la Marquesita de la sèrie Élite, aparegui ballant al començament i al final de Venus, la pel·lícula de Jaume Balagueró que ha inaugurat Sitges aquest dijous. Però si al principi del film Expósito balla en una discoteca on treballa de gogó, el ball del final de Venus és un aquelarre de sang, violència i màgia negra. I entre aquests dos balls, l'actriu de 22 anys es desencadena com a heroïna de terror i ofereix prou arguments per postular-se com a nova reina del crit de la generació Z.

Sitges no hi ha qui se l'acabi. Els 283 títols entre llargs, curts i sèries que es projectaran al festival des d'aquest dijous fins al diumenge 16 d'octubre intimiden a qualsevol. Per això hem mirat de destriar el gra de la palla i seleccionar els quinze títols més atractius, així com els vuit noms propis que marcaran el festival, que aquest any ofereix també una programació online d'una vintena de títols.