Dario Argento es fa un homenatge i tenyeix la Berlinale de foscor

BerlínDeu anys després de la fallida Dracula 3D, el mestre del giallo torna a les atmosferes angoixants, als sintetitzadors esmolats com ganivets i a la sang que brolla a raig de les ferides. Amb la pel·lícula Occhiali neri, presentada aquest divendres a la Berlinale, Dario Argento es fa un homenatge perquè s'ho pot permetre: el mestre del terror italià ha demostrat al llarg d'una carrera de més de mig segle una ferma voluntat d'autor i té tot el sentit que ara recuperi les constants del seu cinema, sobretot si ho fa amb esperit lúdic i envoltat de cares familiars com la de la seva filla Asia, que interpreta un rol menor.

A Occhiali neri es nota que Argento s'ho passa bé: la pel·lícula comença amb un eclipsi solar premonitori que la protagonista, la Diana (Ilenia Pastorelli), contempla amb ulleres fosques abans d'una cita amb un client. Més endavant, un assassí de prostitutes provocarà un accident de cotxe que deixarà cega la Diana. Les ulleres fosques es convertiran en un tret fonamental del personatge i la seva vida en la foscor en el terreny cinematogràfic en què es desplega una trama criminal sense cap novetat però molt disfrutable per als fans del giallo i el psychothriller d'autor.

I si Argento s'homenatja a si mateix, el músic francès Arnaud Rebotini recrea amb una fidelitat sorprenent el so i l'esperit de les bandes sonores que la banda Goblin va crear per a obres mestres de l'italià com Suspiria (1977) i Roig fosc (1975). Rebotini no se n'amaga: “Argento em va donar molt d'espai i llibertat i jo, simplement, vaig mirar d'imaginar-me què hauria fet Goblin el 2022”, explicava fa unes setmanes. No és la banda sonora de Daft Punk que es va rumorejar abans del rodatge, però és un element clau per encaixar la pel·lícula en l'univers estètic i sonor del cinema d'un Argento que, amb 81 anys, encara té coses a dir.

La casa dels bojos de Quentin Dupieux

Després de la bona ratxa del francès Quentin Dupieux amb les seves últimes pel·lícules, La jaqueta de pell de cérvol (2019) i Mandíbules (2020), s'esperava amb ganes la nova entrega del cineasta europeu que amb més èxit cultiva últimament l'humor absurd i el surrealisme. I la premissa d'Incroyable mais vrai està a l'altura de les expectatives: al nou film de Dupieux, presentat a la secció paral·lela Berlinale Special, un matrimoni madur es compren una casa gran, seduïts per un conducte del soterrani que permet a qui el recorre viatjar dotze hores al futur i rejovenir tres dies.

La majoria de directors –la majoria dels que passen pel Festival de Sitges, per exemple– es dedicarien a explorar les paradoxes temporals que ofereix la premissa, però Dupieux –també un habitual del Festival de Sitges– prefereix utilitzar-la per desplegar l'obsessió de la dona per rejovenir, tan extrema com la d'un altre personatge pel seu penis electrònic japonès. Davant el desori general, és tota una declaració d'intencions l'actitud del marit, panxacontent i tolerant amb l'excentricitat dels altres. Incroyable mais vrais potser no és la cinta més rodona del francès i es va desinflant a mesura que avança, però la seva bogeria i humor negre sempre són benvinguts en el context sempre escàs de distensió d'un festival seriós de cinema.

Ulrich Seidl i la cançó lleugera

Les ressonàncies fellinianes i sensuals d'un títol com Rimini –ciutat natal de l'autor de La dolce vita– s'han de deixar de banda en la nova pel·lícula d'Ulrich Seidl, el director més odiat pels departaments de promoció turística: la Rimini que retrata aquí és una ciutat sempre ennuvolada i freda de carrers buits i hotels decadents on un cantant de tercera malviu interpretant per a jubilats alemanys temes de schlager –gènere de música lleugera en alemany– i fent de gigoló per a vídues. Com sempre amb Seidl, la sordidesa s'apodera del relat des de la primera escena, però la incapacitat del protagonista (Michael Thomas, fabulós) per sortir del seu personatge i els seus esforços per reconnectar amb la filla que es presenta un bon dia a Rimini aconsegueixen un cert equilibri entre la repugnància, l'humor negre i l'empatia, el territori habitual del director austríac.