Una de freda i una de calenta. El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, sol tenir bones paraules per al govern de Pedro Sánchez perquè ha incrementat de manera substancial la despesa militar i, a la vegada, li recorda que l'haurà de continuar augmentant a marxes forçades. Així, en la roda de premsa de l'informe anual sobre les capacitats militars de l'Aliança Atlàntica, el dirigent neerlandès ha felicitat Espanya per passar de destinar l'1,4% del producte interior brut (PIB) a la defensa el 2024 al 2% l'any passat, si bé li ha recordat que per complir amb els objectius de seguretat de l'OTAN haurà d'incrementar progressivament aquesta taxa, fins a assolir el 3,5% el 2035.

Els Estats Units rebaixen el to contra Espanya per la despesa militar. Després de les constants amenaces de Donald Trump contra Pedro Sánchez per negar-se a assolir l'objectiu de destinar el 5% del producte interior brut (PIB) a defensa, l'ambaixador estatunidenc davant l'OTAN, Matthew Whitaker, ha assegurat en declaracions a la premsa que, després de reunir-se amb el seu homòleg espanyol aquest dimarts al matí, ha constatat que Espanya "està fent un gran progrés" en l'increment de capacitats militars que li exigeix l'Aliança Atlàntica.

Els aliats de l'OTAN van acordar a la cimera anual d'aquest any un increment de la despesa militar sense precedents de manera progressiva fins a destinar el 5% del seu producte interior brut (PIB) en despesa militar, el percentatge que exigia Donald Trump. Només Espanya s'hi va oposar des del principi i, de fet, és l'únic que s'ha negat a assolir aquest percentatge. Tot i gastar-s'hi molts menys diners que la resta d'aliats, el govern de Pedro Sánchez es va comprometre amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, que compliria amb els objectius de capacitats militars que han d'assumir els aliats, uns càlculs que l'Aliança Atlàntica mai s'ha cregut i que ja pretén avaluar durant el primer semestre de l'any que ve, segons informen fonts diplomàtiques de l'OTAN.

El despatx del comissari europeu de Defensa i Espai, l'ex primer ministre lituà Andrius Kubilius, és a la desena planta de l'edifici Berlaymont de la Comissió Europea de Brussel·les. Allà ja ens esperen diverses persones del seu equip, però qui té més ganes de parlar és un jove en pràctiques. També és lituà, i diu que sap una mica de català. "Un cafè amb llet, sisplau", demostra. Però ben aviat la conversa deriva cap a un assumpte cabdal a Europa: la guerra d'Ucraïna es viu de forma molt diferent a l'est d'Europa –més propers a l'amenaça russa– que als països del sud. El jove explica amb orgull que, quan acabi les pràctiques, farà el servei militar, que és obligatori a Lituània, però diu que entén l'animadversió que desperta la mili a Catalunya, pels motius nacionals i el passat franquista.

La pressió de Donald Trump als aliats europeus de l'OTAN continua fent efecte. Tot i que el president dels Estats Units veu Espanya com el soci díscol de l'Aliança Atlàntica, el govern de Pedro Sánchez ha anunciat aquest dijous que s'adherirà a una de les iniciatives més polèmiques de l'entitat militar i comprarà armes estatunidenques per ajudar les tropes ucraïneses a defensar-se de la invasió del règim de Vladímir Putin.

Espanya ha arribat al 2% de despesa en defensa respecte al seu producte interior brut (PIB) durant aquest 2025, segons els càlculs fets públics per l'OTAN a partir de les xifres que ha recopilat fins al 3 de juny d'aquest any. És el primer cop que l'estat espanyol arriba a l'objectiu que els membres de l'organització atlàntica van acordar el 2014, i que s'havia d'assolir durant la dècada posterior. En un any, Espanya ha augmentat la seva despesa en defensa un 43,1% i ha passat de 22.693 milions d'euros el 2024 als 33.123 milions aquest any.

Quan Ferdinand Porsche va presentar el primer 911 al Saló de Frankfurt del 1963, ningú hauria imaginat que, dècades després, el cognom que ha fet vibrar alguns dels més famosos circuits del món apareixeria associat a drons, satèl·lits i ciberseguretat. La silueta inconfusible del 911, amb els seus fars rodons i la seva cua caiguda, s’ha convertit en una icona del segle XX: símbol de llibertat a l’autopista, de victòries a Le Mans i de l’orgull industrial alemany, potser ara una mica de capa caiguda.

El juny passat va tenir lloc a Washington D.C. una desfilada militar inèdita, oficialment per commemorar el 250è aniversari de la creació de l'exèrcit dels Estats Units (i, de manera més o menys extraoficial, per celebrar el 79è aniversari de Trump, desitjós d’emular els seus admirats Putin i Kim Jong-un). La periodista i acadèmica nord-americana Linda Kinstler va escriure que, mentre veia passar els tancs, pensava en la "pistola de Txékhov", aquell principi que diu que, en una obra de teatre, una pistola que apareix al primer acte s’ha de disparar al tercer acte. I deia: "Quan veus una desfilada militar, t'has de preguntar quan i on es desplegaran les armes letals, en nom de qui i per quina causa".

El canceller alemany, Friedrich Merz, va sortir gairebé il·lès de la visita a la Casa Blanca i Donald Trump no el va humiliar tal com havia fet anteriorment amb el president d'Ucraïna o, per exemple, el de Sud-àfrica. Tanmateix, el magnat novaiorquès va protagonitzar un moment incòmode quan, en un dels seus habituals intents de fer broma, va posar el dit a la llaga en un dels traumes més dolorosos de la societat alemanya: el règim nazi.

La cimera de l'OTAN a la Haia va ser una gran victòria política per a Donald Trump. Va tornar a Washington amb l'ego ben inflat i amb el 5% de despesa militar del producte interior brut (PIB) sota el braç. Llevat de Pedro Sánchez, tots els líders europeus li van riure les gràcies i es van doblegar davant les seves exigències sense ni tan sols remugar. Ara bé, pocs dies després de l'acord, diversos aliats atlàntics ja estan buscant la manera de gastar menys del que el Pentàgon exigeix i d'assolir els percentatges de despesa militar pactats amb diversos estratagemes.

Dinamarca és un dels pocs països de la Unió Europea on encara governa la família socialdemòcrata. Tot i això, la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, té un discurs antiimmigració molt similar al de l'extrema dreta de Giorgia Meloni i, entre d'altres, és una de les veus més militaristes del bloc europeu. Dos posicionaments que marcaran, i molt, la presidència de torn del govern de Dinamarca del Consell de la Unió Europea —institució comunitària que representa els estats membres i acull les trobades ministerials— que comença aquest dimarts, 1 de juliol, i s'acabarà el 31 de desembre d'enguany.

Una de les imatges que va deixar la cimera de l'OTAN de la Haia va ser un Pedro Sánchez aïllat. Se'l va veure lleugerament apartat en la foto de família dels dirigents de l'Aliança i sense parlar amb cap dels seus homòlegs durant els instants previs a l'inici de la trobada, quan és habitual que els líders aprofitin per intercanviar unes paraules de manera més distesa. Tot i que pot semblar un detall innocu, representa d'una manera exacta en quina situació es troba el president d'Espanya a l'escena internacional en aspectes com el rearmament d'Europa, la defensa de la lluita contra el canvi climàtic, la guerra de Gaza i el govern de Benjamin Netanyahu o, entre d'altres, la immigració.

“Espanya no hi destinarà ni més ni menys que un 2,1% del seu producte interior brut [...] No té sentit comprometre'ns a aquest 5%, seria malbaratar milers de milions d'euros que no ens farien estar més segurs” Pedro Sánchez

Autonomia i sobirania. Són dues paraules que la Unió Europea i els líders europeus repeteixen fins a buidar-les de contingut. Sobre el paper, aquests conceptes guien la majoria de les mesures presentades per la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen i que, entre d'altres, expliquen el gran rearmament del continent. L'objectiu és deixar d'estar sotmès a socis tan poc fiables com la Rússia de Vladímir Putin –dependència energètica–, de la Xina de Xi Jinping –dependència comercial– i dels Estats Units de Donald Trump –dependència comercial i militar–. A l'hora de la veritat, però, el bloc europeu va donant cops de cec i no acaba de dirigir-se cap a la independència que anhela, sobretot respecte a la potència nord-americana.

La cimera anual de l'OTAN d'aquesta setmana a la Haia s'ha centrat en una sola cosa, una xifra, que ha deixat de banda tota la resta de qüestions. Mentre que els últims tres anys el protagonisme se l'havia endut Ucraïna, aquest any el debat ha girat al voltant del ja famós 5%, l'objectiu de despesa sobre el PIB que Donald Trump exigeix a tots els aliats. Però la cimera fa aflorar algunes preguntes. Per exemple, ¿aquest 5% és una xifra arbitrària o és realment necessari aquest increment tan significatiu a Europa? Quina és la situació en altres latituds? I encara una altra qüestió: ¿són xifres factuals o fàcilment manipulables i adaptables als interessos de cada país?

La imatge que es va construir Mark Rutte (la Haia, 1967) com a primer ministre dels Països Baixos és la d'una persona normal i corrent, senzilla i sense cap mena de luxe. Arribava a la feina amb bici i, abans d'entrar a la seu del govern a la Haia com un oficinista més, sempre saludava la premsa amb una simpatia marca de la casa, tan impostada com hilarant.

Els aliats europeus van acordar aquest dimecres en la cimera de l'OTAN l'increment de despesa militar fins al 5% del producte interior brut (PIB) que ha imposat Donald Trump. Malgrat que es tracta del rearmament més important de la història de la Unió Europea i vincula el futur de la seguretat del continent al Pentàgon, els estats membres van acatar gairebé sense rondinar i només va alçar la veu Pedro Sánchez. L'endemà, però, els mateixos líders han consensuat buscar la manera per deixar de dependre dels interessos i dèries de l'inquilí de torn de la Casa Blanca, i s'han proposat incrementar "l'autonomia i la sobirania" militar.

Donald Trump no perdona que Pedro Sánchez es negui a assumir el 5% del producte interior brut (PIB) en despesa militar i ha amenaçat de cobrar-s'ho a través de represàlies comercials. "Estem negociant un acord de comerç amb Espanya i els farem pagar el doble", va amenaçar el president dels Estats Units en la roda de premsa de la cimera de l'OTAN de la Haia. Ara bé, fins a quin punt la Casa Blanca pot atacar l'economia espanyola i de quina manera?

La despesa militar és el típic tema que aprofiten els comentaristes de torn, això vol dir els que han de fer un comentari a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, per criticar els antimilitaristes i, sobretot, per titllar d’ingenuïtat el fet de creure que es pot viure en un món sense exèrcits i en pau. De moment, però, l’únic que hi ha de cert és que vivim en un món amb exèrcits que no està en pau. Un món sobre el qual plana una amenaça permanent de guerra mundial, amb conflictes oberts a diferents punts del planeta. Un món que pateix unes desigualtats socials estratosfèriques i que destina uns diners igualment desproporcionats a uns suposats serveis de defensa que l’únic que defensen són els interessos d’uns egòlatres incompetents en diplomàcia. Uns megalòmans votats democràticament, alguns més que d’altres, que reben els vots, paradoxalment, dels qui més patiran les conseqüències de les seves polítiques i que seran els carcellers de les seves pròpies presons. Vivim en una terra que dona voltes tota l’estona als mateixos errors sense resoldre’ls i hi cau una vegada i una altra, com si fos un fet físic inevitable. Una terra plena de tombes de vides que estaven plenes i que han buidat de cop aquestes armes i bombes que hem de comprar i hem de tenir per defensar-nos dels enemics. Una defensa que s’ha d’adquirir també sota amenaça, perquè si no la compres et coaccionen per no comprar-la. D’entrada, ja et posen la pistola al pit. No es pot dir que no siguin coherents. Però d’això va la seguretat: d’amenaçar-te constantment. Per això la pregunta és òbvia: ¿De què ens hem de defensar, en realitat? ¿Estem segures en un món on les bombes no ens cauen a nosaltres directament però veiem com aniquilen altres éssers humans? ¿Estarem molt més tranquil·les si ens rearmem i destinem impostos a uniformes de camuflatge i avions supersònics, que són igualment susceptibles de ser tombats però que moriran matant? A qui volem enriquir més, a part dels corruptes? A qui, com sempre, s’està beneficiant de tanta matança, tanta destrucció i tanta amenaça? Realment és ingenu començar a plantar-se davant de tot això? Potser és impossible fer-ho ¿però no és el que hauria de pensar tothom, en realitat?  

El tòpic diu que és en les circumstàncies excepcionals que es coneix un home (la dita, que és clarament d’un altre temps, no sembla que s’apliqui a les dones). Algú, no recordo qui, capgirava l’afirmació, i sostenia que és justament en les circumstàncies normals, quotidianes, que es coneix com és un home (o una dona). N’acabem de tenir la confirmació sentint el trio Ábalos-Koldo-Cerdán quan parlaven de com es repartien els diners obtinguts amb les comissions i (en el cas dels dos primers) escollint les prostitutes en què se’ls gastaven. Les converses entre tots tres, que no hauríem d’haver sentit mai, ens donen la mesura bastant exacta de la (manca de) categoria personal d’aquests individus: no ha calgut que s’enfrontessin a cap circumstància heroica per saber de quina estofa estan fets.