Farol a Trump? Els socis de l'OTAN ja maniobren per escapolir-se del 5% de despesa militar

Brussel·lesLa cimera de l'OTAN a la Haia va ser una gran victòria política per a Donald Trump. Va tornar a Washington amb l'ego ben inflat i amb el 5% de despesa militar del producte interior brut (PIB) sota el braç. Llevat de Pedro Sánchez, tots els líders europeus li van riure les gràcies i es van doblegar davant les seves exigències sense ni tan sols remugar. Ara bé, pocs dies després de l'acord, diversos aliats atlàntics ja estan buscant la manera de gastar menys del que el Pentàgon exigeix i d'assolir els percentatges de despesa militar pactats amb diversos estratagemes.

El cas que de moment ha aixecat més polseguera és Itàlia. L'executiu de Giorgia Meloni vol que el pont de l'estret de Messina, que uniria Calàbria amb Sicília, sigui considerat una infraestructura estratègica en matèria de seguretat i, per tant, que el seu cost comptabilitzi com a despesa militar. Aquesta maniobra permetria a Itàlia incrementar de manera substancial i de cop la taxa del PIB que destina a defensa, ja que es calcula que el pont costaria uns 13.000 milions d'euros i a hores d'ara el país transalpí es gasta en seguretat 32.000 milions a l'any, segons les dades de l'OTAN.

La justificació del govern d'extrema dreta italià és que es tracta d'una infraestructura militar perquè a Sicília hi ha diverses bases militars que estan operades per l'OTAN, com la base aèria de Sigonella, i en cas d'atac podrien ser activades en favor de la seguretat de l'Aliança Atlàntica. Tot i això, seria una infraestructura d'ús eminentment civil: hi podrien passar sis milions de cotxes i 60.000 trens a l'any, segons càlculs de l'empresa del disseny del pont, Webuild Group. Amb tot, es tracta d'una construcció que fa dècades que Roma es planteja i que no acaba de desencallar mai, si bé seria una bona manera que Meloni assolís els percentatges de despesa de Trump.

Un dels altres aliats que ja està fent marxa enrere és Eslovènia, que directament assegura que no pretén arribar al 5%. El primer ministre eslovè, Robert Golob, va recordar en una entrevista televisiva dimarts que les conclusions de la cimera de l'OTAN de la Haia es van tancar per consens i no per votació. I, per tant, considera que el compromís d'assolir els mínims de despesa militar no és vinculant. De fet, el dirigent eslovè, que és socialista, va assegurar que la seva posició és "idèntica" a la del govern espanyol i va insistir que només obeiria a l'objectiu de destinar el 3% del PIB a defensa el 2030 que va aprovar el Parlament eslovè.

Sánchez ha mantingut en tot moment que Espanya es quedaria en el 2,1% de despesa militar i en cap cas arribaria als percentatges imposats pel Pentàgon. Tot i això, tampoc va vetar les conclusions de la cimera de l'OTAN i manté que, malgrat gastar menys diners que la resta d'aliats, assolirà el nivell de capacitats militars que li pertoquen proporcionalment. Uns càlculs que ni la resta d'aliats ni l'Aliança Atlàntica no s'acaben de creure i, per això, el primer ministre belga, Bart De Wever, va dir irònicament que si Sánchez ho aconsegueix serà un "geni".

De fet, el dirigent de Bèlgica, que és un dels aliats atlàntics més reticents al rearmament, també és un dels que sempre s'ha mostrat ambigu amb el compromís d'assolir els mínims de despesa militar de l'OTAN. En aquest sentit, el ministre d'Exteriors belga, Maxime Prévot, va assegurar en una entrevista radiofònica a RTBF just la vigília de la cimera de l'Aliança Atlàntica que la "situació pressupostària" de Bèlgica no permet arribar "ni a curt ni a llarg termini" al 5%.

D'altra banda, alguns aliats també es mostren crítics amb la manera que tenen alguns estats de comptabilitzar la despesa militar. En aquest sentit, fonts diplomàtiques d'alguns països de l'OTAN posen d'exemple que, entre altres motius, Grècia es gasta molts diners en defensa per les tensions amb Turquia, que és un altre soci de l'Aliança Atlàntica. Per tant, argumenten que aquesta despesa, tot i que Grècia és un dels aliats que gasten més en defensa, no es destina realment a la seguretat del global de l'OTAN.

Un compromís polític

La marxa enrere de diversos països evidencia que el compromís dels aliats de l'OTAN amb els mínims de despesa militar és només de caràcter polític. En cap cas hi ha un tribunal que, com passa en la Unió Europea, obligui els socis a complir amb els tractats. Ara bé, la pressió de Trump perquè els aliats europeus compleixin amb els acords és molt potent i en més d'una ocasió els ha amenaçat en plena guerra d'Ucraïna amb no protegir-los en cas que siguin víctimes d'un atac. En el cas concret d'Espanya, per exemple, el magnat novaiorquès fins i tot va amenaçar amb represàlies comercials.

És en aquest context que s'entén la voluntat dels aliats europeus d'acontentar Trump malgrat que a l'hora de la veritat no assoleixin el 5% que ha imposat la Casa Blanca, una xifra completament inflada. Més enllà de les declaracions en contra de complir amb les conclusions, cal recordar que en l'1,5% del mínim del 5% s'hi poden incloure conceptes més amplis de seguretat dels que s'havien tingut en compte fins ara, com la lluita contra el terrorisme o els ciberatacs. És a dir, en realitat els aliats han d'assolir un 3,5% de despesa militar tradicional —continua estant un punt i mig percentual per sobre de la mitjana de l'OTAN—, però Trump ho ha utilitzat per vendre als EUA que ha aconseguit imposar a Europa el 5% que havia promès.