Mark Rutte, d'escanyar el sud d'Europa al servilisme més humiliant amb Trump

Brussel·lesLa imatge que es va construir Mark Rutte (la Haia, 1967) com a primer ministre dels Països Baixos és la d'una persona normal i corrent, senzilla i sense cap mena de luxe. Arribava a la feina amb bici i, abans d'entrar a la seu del govern a la Haia com un oficinista més, sempre saludava la premsa amb una simpatia marca de la casa, tan impostada com hilarant.

El seu gran tret característic com a dirigent polític era l'austeritat econòmica portada a l'extrem. També li agradava vendre's com un gran garant de l'ús eficient dels diners públics i, per exemple, arribava a les cimeres europees amb una poma com a símbol de la frugalitat. Va ser aleshores quan se'l va batejar amb el sobrenom de Mr. No. A tot el que fos més inversió pública, més Unió Europea i més col·laboració entre estats membres, el dirigent dels Països Baixos més longeu de la història sempre tenia el monosíl·lab preparat: "No".

Però ara sembla que hagi oblidat aquells temps en què feia l'impossible per no deixar gastar ni un euro de més als països del sud del continent, que va contribuir a condemnar a les retallades i a una llarga recessió. Ja no arriba amb bici a la seu de l'OTAN a Brussel·les ni arriba a les cimeres menjant pomes. Ha passat de ser un dels grans flagells de les polítiques econòmiques expansives i contra el marge fiscal a ser el còmplice imprescindible de Donald Trump a l'Aliança Atlàntica.

Sense la seva inestimable fidelitat al magnat novaiorquès, el Pentàgon no hauria aconseguit imposar tan fàcilment als aliats europeus l'ingent increment de despesa pública, i tampoc empènyer-los a dur a terme el rearmament més important des de la Guerra Freda. Amb deu anys, els estats han d'arribar a destinar-hi un 5% del seu producte interior brut, tres punts percentuals més que la mitjana registrada pels països de la UE que també formen part de l'OTAN.

El servilisme de Rutte a Trump es fa evident en gairebé cada aparició pública que fa en la qual es refereix als Estats Units, que controlen de facto l'Aliança Atlàntica. Tanmateix, uns missatges privats que el president estatunidenc va publicar aquest dimarts encara van deixar més clar de quina manera està el neerlandès supeditat als interessos de la Casa Blanca. "Donald, ens has conduït a un moment realment molt important per a Amèrica i Europa. Aconseguiràs una cosa que cap altre president americà en dècades podria haver aconseguit", li escriu.

Tanmateix, no cal que Trump publiqui una conversa privada amb ell per veure fins a quin punt Rutte està disposat a humiliar-se. El moment més surrealista es va produir quan el cap de l'OTAN es va referir al president dels EUA com a "daddy" [papi] en una conversa en plena cimera en què deia que a vegades "ha d'apujar el to" per intermediar en conflictes com el de l'Iran i Israel. El magnat novaiorquès, però, no va acabar d'entendre per què li havia dit "papi" i es va pensar que tenia un doble sentit eròtic. "Crec que li agrado. [...] Li fotré fort", va respondre.

Un gran ensabonador

Tant se val si es tracta dels estirabots de Trump com de les amenaces que deixa anar a tort i a dret, a propis i a estranys. Rutte no li falla mai. Sempre treu ferro a les seves paraules. Un dels casos més exagerats va ser quan el magnat novaiorquès va insinuar que envairia Groenlàndia, que pertany a l'estat de Dinamarca. Malgrat que un aliat de l'OTAN va amenaçar la sobirania d'un altre, el dirigent neerlandès es va limitar a dir que, senzillament, Trump estava preocupat per la seguretat de l'Àrtic i que, en termes de defensa, "moltes vegades té raó".

La reacció és similar quan se li pregunta a Rutte si tem la manca de compromís de l'administració republicana amb l'OTAN. El president estatunidenc posa en dubte constantment que estigui disposat a complir amb l'article número 5 dels tractats de l'Aliança, que estableix que l'atac a un aliat suposa una agressió al global de l'entesa militar i, per tant, tots els socis l'han d'ajudar a defensar-se. De fet, aquesta és la principal raó de ser de l'OTAN, que pretén ser sobretot dissuasiva. Tanmateix, quan la premsa li treu la qüestió, el dirigent neerlandès sempre ensabona una mica Trump i, tot seguit, respon que el Pentàgon continua "completament compromès" amb l'Aliança.

Fonts diplomàtiques de l'OTAN intenten defensar aquesta actitud i asseguren que es veu obligat a fer equilibris entre els interessos dels aliats europeus i el personatge egòlatra de Trump. També es qüestionen, però, si per salvar l'Aliança Atlàntica i fer de xarnera entre els dos continents cal arribar a aquests nivells de cega fidelitat i servitud.