Lobis energètics: el malson del regulador

“Cal regular els lobis”. Així de clar ho diu el president de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), José María Marín Quemada. No està en contra que existeixin, però creu que cal regular el funcionament dels grups de pressió que intenten influir en les decisions dels governs i, per extensió, dels organismes de regulació i supervisió com el que ell presideix. Perquè al capdavall, com diu Marín Quemada, “les grans empreses i els grups d’interès tenen uns interessos privats que no sempre estan alineats amb l’interès general”. El president de la CNMC destaca la independència com un dels pilars bàsics que ha de tenir el regulador dels mercats. Però reconeix que els lobis, els grups de pressió, intenten aproximacions per aconseguir els seus objectius.

Marín Quemada creu que la transparència és clau per neutralitzar els grups d’interès. Ell, segons diu, té les portes obertes de la CNMC per rebre tothom, i això té un perill, que és la possibilitat que un lobi molt insistent pugui tòrcer la seva posició. “ El roce hace el cariño ”, resumeix el president de la CNMC per il·lustrar el perill de deixar-se influir per la persistència dels grups de pressió i el contacte continu que s’hi té. “Un excés d’estimació és contraproduent”, indica. Per això estableix els seus tallafocs. El primer és la mencionada transparència: “Si vull rebre tothom i escoltar totes les posicions, cosa que és necessària per prendre decisions amb coneixement de causa, cal que les coses no es facin d’amagatotis”. Per això no té cap problema d’explicar qui rep, quan i com.

Una informació que porta, en una lectura acurada de les dades, a deduir que el sector energètic és el més persistent. Més d’un terç de les 855 reunions que han mantingut els responsables de la CNMC en els dos anys de vida de l’organisme han estat amb representants del sector energètic, ja siguin empreses individuals, patronals o mercats (com l’OMEI elèctric o el Gas Hub). És el primer sector, per davant de les telecomunicacions, que no es queden massa enrere, amb gairebé el 30% de les visites a la seu de Competència.

L’altre tallafoc que posa el president de l’organisme és la mateixa grandària de la CNMC. Marín Quemada creu que és més fàcil influir en entitats petites -com eren els antics tribunals de defensa de la competència, el servei de defensa de la competència, la Comissió Nacional de l’Energia o la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions- que en un gran organisme com la CNMC, amb més de 500 professionals que hi treballen. Un altre aspecte important per mantenir la independència davant dels grups de pressió és la suficiència financera del regulador i la professionalitat i especialització dels seus tècnics. Abans les empreses disposaven de tècnics molt més preparats que els dels reguladors. Ara, segons Marín Quemada, un dels objectius de la CNMC és “atreure i retenir el talent”. Directament, és tenir la gent més ben preparada de cada sector perquè les empreses i grups de pressió no et donin gat per llebre. Però “tenir les portes obertes no vol dir que ens deixem influir”, emfatitza, tot i reconèixer que “les pressions són inevitables, però hem d’estar preparats per resistir-les”.

Té sentit que el president de Competència demani una regulació dels lobis. Primer, fins i tot s’ha de saber què són i qui són. En molts casos aquests grups de pressió queden camuflats sota les sigles de patronals, associacions professionals o fins i tot de laboratoris d’idees. En el cas energètic, la llista de sigles és interminable. N’hi ha de tot tipus. Per exemple, Unesa, l’associació de les grans indústries elèctriques que presideix Eduardo Montes. S’ha classificat habitualment com a patronal, però només té cinc membres, que són les grans elèctriques: Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, EDP España i Viesgo (l’antiga E.ON).

El gas també té la seva associació per defensar els seus interessos, Sedigás, una organització molt més vertical, ja que dóna cobertura al sector des de les grans companyies, com Gas Natural, als petits instal·ladors, el lampista que ve a casa a reparar l’escalfador. Altres subsectors tenen la seva organització per influir en les autoritats i en la societat. Per exemple el Foro Nuclear, que acull les companyies que tenen interessos en les vuit centrals de l’Estat -que bàsicament són les grans elèctriques d’Unesa- i altres empreses auxiliars del sector. També la mineria del carbó -precisament un sector molt subvencionat- també té lobi, Carbunión.

I les noves tecnologies aplicades a la generació elèctrica també han donat pas a una munió d’associacions que defensen els seus interessos, com APPA, l’associació d’empreses de renovables; l’AEE, l’Associació Eòlica Espanyola; Unef, la Unió Fotovoltaica; ANPIER, l’associació dels inversors en fotovoltaica; Protermosolar, que defensa els interessos dels generadors d’energia termoelèctrica, i Acogen, que defensa els cogeneradors.

El sector petrolier i dels carburants també té les seves pròpies organitzacions. Per exemple l’AOP (Associació Espanyola d’Operadors Petroliers), que defensa les principals companyies del sector. Els seus associats són BP, Repsol, Cepsa, Galp Energía i Saras Energía. A més, en un règim d’associació especial hi ha Shell. Però no és l’única organització en el sector dels carburants. També hi ha la UPI (Unió de Petrolieres Independents), que té com a socis altres operadors, com Disa, Meroil, Avia, Axoil, Dyneff i GM Fuel.

Hi ha altres organitzacions més petites i de recent creació, que van obrint-se camí per defensar els seus interessos, com Shale Gas España, una organització que defensa davant l’opinió pública la controvertida tècnica del fracking. fracking I altres d’abast geogràfic més reduït, com Eoliccat, que agrupa la indústria eòlica catalana.

La necessitat de defensar la CNMC dels lobis la resumeix el professor de la Pompeu Fabra Juan José Ganuza. “És necessària la competència real”, diu, perquè és l’única manera d’augmentar la competitivitat de les empreses. Ho fa seguint els arguments del premi Nobel d’economia del 2014, Jean Tirole, que reivindica un paper dels economistes en la regulació del mercat més enllà de les regles mecàniques que autoritzen o prohibeixen determinats comportaments, i afirma que la regulació s’ha d’emmarcar en l’anàlisi rigorosa del funcionament del mercat tenint en compte les especificitats de cada indústria. Tirole demana als economistes que s’impliquin més, i als polítics que escoltin els economistes.

El director de Funcas (la fundació de les caixes d’estalvis), Carlos Ocaña, creu que a l’Estat “s’ha avançat molt en matèria de competència, però de manera desigual”, i creu que encara queden temes pendents de resoldre. Funcas ha editat l’últim número de Papeles de Economía Española, dedicat a la política de defensa de la competència a Espanya. Per a Ocaña, als anys 90 en el cas del sector elèctric hi havia una asimetria molt gran entre els tècnics de les empreses i els dels reguladors, però ara això “ha millorat molt”.

Però a banda dels recursos humans i econòmics que ha de tenir el regulador per defensar-se dels lobis, la transparència és clau, insisteix Marín Quemada. A Europa s’ha avançat molt. Per exemple, hi ha un registre de transparència comunitari que inclou la llista de les organitzacions que formen part de grups de pressió. Han de publicar el nom, la pàgina web, la persona jurídicament responsable o el nom de l’encarregat de les relacions amb la Unió Europea, entre d’altres. Governamentalment, a l’Estat no existeix un equivalent, tot i que el govern del PP va anunciar-ne la creació diverses vegades, i fins i tot s’havia avançat en l’articulat que l’havia de regular. Ara la CNMC ha volgut posar fil a l’agulla començant per publicar les reunions que mantenen els seus responsables amb els representants dels grups de pressió. I Catalunya ja té previst a la llei de transparència posar en marxa aquest registre de lobis el mes que ve. -