Els professors hem viscut de manera molt especial la votació del 9-N. Amb el segon format de consulta la presència de professors era imprescindible per poder obrir els centres. Unes setmanes abans se’ns va convocar, de paraula, a un claustre per preparar la jornada. Se’ns va animar a col·laborar-hi, tot i que no es va obligar a ningú a participar-hi. Quan van sortir professors voluntaris encara no se sabia si les urnes es prohibirien. En aquella reunió vaig percebre una por latent, com si ens haguéssim d’amagar de permetre votar als ciutadans. Potser també hi influeix que treballo al municipi on el tant per cent del doble sí ha sigut el més baix. En tot cas, la demostració de civisme va ser exemplar.
El 9-N vaig anar a votar a l’institut que em van assignar amb la meva dona i els meus dos fills. Molts docents se l’han jugat perquè es pogués entrar als recintes i és just aplaudir-ho. També és un orgull saber que allà on treballes a més de formar persones també permets que la gent s’expressi lliurement. De fet, els docents i els instituts no deixem de representar un futur en què volem que se sàpiga de tot i no hi hagi por d’explicar veritats i sentiments. Jo mateix, amb l’excusa de la meva assignatura, podria influir políticament en els alumnes, però no ho faig. Si em pregunten, això sí, els deixo anar la meva amb el màxim rigor i objectivitat possibles. Sé que m’ho agraeixen, perquè els demostro que sóc capaç d’escoltar i posar-me en la pell de persones que pensen diferent. Una altra cosa són els fatxes. De fatxes a les aules me n’he trobat un munt, us en faríeu creus del que deuen parlar algunes famílies a l’hora de sopar. Quan se’m posen intolerants jo els explico la vida del meu avi, que era mestre. Un bombardeig dels nacionals li va matar la dona i els tres fills. Les bombes van destruir l’escola i els va trobar tots morts, amb una canyeta a la boca perquè no els petessin les orelles amb les detonacions. El meu avi va refer la seva vida a Barcelona amb la meva àvia. Tots dos eren mestres de la República i se’ls va prohibir exercir l’ofici que estimaven fins al punt de no cobrar ni la pensió. Van haver de guanyar-se la vida en una petita perfumeria dels Encants Nous. Sempre voto pel futur, però aquesta vegada, que els instituts han servit de trinxeres de la llibertat, era impossible oblidar d’on venim.
