Però es movia (1976)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle de Vázquez Montalbán, ‘Sixto Cámara’ (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a 'Hermano Lobo' (3-1-1976). Acaba amb un sarcasme procaç típic de l’autor, de l’època i d’aquell setmanari. Traducció pròpia. El Centre Cultural La Nau de la Universitat de València acull l’exposició “Hermano Lobo (1972-1979): un ou dur per al Caudillo”, comissariada per Francesc Martínez i Antonio Segura, professors de periodisme.

Quan es va suggerir a l’equip de Triunfo que durant els quatre mesos de suspensió ens passéssim a Hermano Lobo vam comprendre que a la redacció passaven coses així, que en totes les resistències el principi motor ha estat moral i més o menys sempre s’ha assemblat al “Però es mou” de l’amic Galileo Galilei, en pau descansi. Acaben ara els quatre mesos de suspensió, dia a dia. A Triunfo mai ningú no li ha regalat res i més d’una vegada li han pres la cartera històrica en el tramvia del desig [quan Franco va morir el setmanari estava suspès]. Els triomfistes deixem Hermano Lobo i tornem a casa. Mentre empaqueto la meva màquina d’escriure, una pesadíssima i vella Continental portàtil, les meves holandeses i aquesta ampolla d’aiguardent de pera que sempre m’acompanya per entonar-me en el país de la desentonació, penso en la meva curiosa condició de viatger per revistes que es tanquen o s’obren, però sempre per revistes al caire de l’abisme, única manera decent d’exercir el periodisme i el matrimoni. Recordo que en una època d’atur forçós, després del tancament de la publicació en què treballava, un tancament que va arribar de la mà de Fraga pocs mesos abans de la promulgació de la Llei de Premsa, em va caldre portar els meus estris professionals a una revista dedicada a la dona, en el sentit més convencional del terme. Allí vaig escriure sobre llenceria fina, roba interior de senyora i uns quants elogis sentimentals, com el dedicat a les grasses, amb els quals tractava de donar sortida a una escriptura de suposada qualitat, més un servei a mi mateix que no pas als lectors, ja que llavors no em donava el pressupost per a aiguardent de pera i necessito tres litres de vi negre per començar a sentir-me a gust. Dit això, la revista la teledirigia un anglosaxó cèltic, i quan vaig publicar el meu “Elogi sentimental de la grassa”, l’anglosaxó va saltar per damunt l’autoritat de la directora de la revista i em va sotmetre a un hàbil interrogatori: –Vostè és un terrorista? –Per què? –En l’era de la Shrimpton o de Twiggy, vostè escriu un “Elogi sentimental de la grassa” que desorientarà la nostra clientela femenina. –Hi ha grasses i grasses. Ja ho dic a l’article. No es cregui pas que a mi m’agrada la venus de Willendorf. –Vostè és un terrorista cultural. –No, senyor. Soc un resistent cultural. Que no és el mateix. –Segueixi amb els temes de roba interior i deixis d’elogis a les grasses. / L'endemà vaig entregar a la meva directora un article titulat “Elogi sentimental del cul” i no vaig tornar a posar els peus en aquella revista. –I a quins culs es referia vostè, don Sixto? –em pregunta l'Encarna [personatge ideat habitual en els seus articles], que ha assistit silenciosa a aquest monòleg en veu alta.–Als de les grasses.