A can Pastora no hi ha pressa. "Després de la pandèmia vam dir de quedar per fer un cafè per parlar de fer un disc", recorda Caïm Riba (Formentera, 1974). "I va passar un any abans no vam quedar", diu Dolo Beltrán (Sant Boi de Llobregat, 1974), que aleshores estava fent Bonus track al Teatre Lliure. El propòsit era celebrar els vint anys de la publicació del disc Pastora. I ha acabat celebrant-ne "els 25". "També podem dir que celebrem l'aniversari de la Lola", afegeix Riba a propòsit de la cançó que va catapultar el grup a l'èxit i amb un vers de la qual juguen ara per titular el disc 25 años buscando follón (Halley Records, 2026), que presenten aquest divendres 10 d'abril a l'Auditori de Girona dins de la programació del festival Strenes. "Aquell disc ens va canviar la vida", admet Beltrán.

De manera prou sorprenent, l’australià Kevin Parker va convertir Tame Impala en cap de cartell de molts festivals. A cop de psicodèlia expansiva i talent per les melodies immersives, va conquerir els horaris de la veritat i va construir una discografia remarcable. Per no ancorar-se en el fang de la comoditat i la reiteració, Parker ha anat obrint finestres a altres sonoritats, evidents en el disc Deadbeat (2025), que presenta en la gira que va passar ahir pel Palau Sant Jordi, amb les entrades pràcticament exhaurides. Per cert, era la primera vegada que feia un concert a Barcelona fora del Primavera Sound, on ha actuat cinc vegades. I com en visites anteriors a la ciutat, va fer parada al bar La Plata del barri Gòtic.

Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) va publicar fa uns mesos Quan el cel es tornà negre, una cançó contra la gestió de la dana de l'octubre del 2024 al País Valencià, i en suport de les víctimes i la solidaritat veïnal. També l'ha inclòs a Tot el que hem guanyat perdent (Propaganda pel Fet, 2026), un àlbum d'himnes domèstics, cançó d'autor amb textures electròniques i una mirada resistent i, malgrat tot, esperançada.

Copia a fi de bé, diu el diable. Vigila que no t'acusin de plagiar, recomana l'advocat. En qualsevol cas, fes de la influència virtut, no l'amaguis, que tots en sortirem guanyant, perquè la cosa va de transferència de coneixement. Al cap i a la fi, la música és una combinació de familiaritat i singularitat. L'avantguarda tiba la corda de la singularitat perseguint la quimera de l'originalitat. El mainstream reclama familiaritat, coses reconeixibles. Entre una i l'altra hi ha molt camí per córrer, incloses la còpia i la inspiració legítima, qüestions que sanciona o empara la legislació sobre propietat intel·lectual. Gens legítim, però, és el plagi extractiu, com la despossessió d'autoria o fer passar per propi el que és d'un altre.

El desafiament era dels grossos: muntar una exposició sobre el cineasta Jean-Luc Godard (1930-2022), "un dels artistes visuals i pensadors sobre la imatge més rellevants dels últims cent anys". Així el descriu Manuel Asín, el comissari de la mostra Jean-Luc Godard. La fraternitat de les imatges, que es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge del 28 de març al 4 d'octubre. Un dels reptes era explicar Godard de manera que l'exposició "servís d'introducció" al director de pel·lícules com Al final de l'escapada i El menyspreu, que no fos només un recorregut per a especialistes, que fugís del fetitxisme banal i que permetés entendre la vida i l'obra d'un pensador mutant i sovint contradictori. Un altre repte té a veure amb Barcelona, una ciutat on no fa gaire el CCCB va programar amb èxit de públic i crítica una mostra exemplar sobre Agnès Varda, una altra pionera de la Nouvelle Vague.

L'eclipsi solar que es produirà al mes d'agost concedeix el marc conceptual a la sisena edició del Festival Jordi Savall, que se celebrarà del 10 al 16 d'agost a Santes Creus, Montblanc, Valls i Alcover. Fins i tot hi haurà concert especial per seguir l'eclipsi el 12 d'agost a càrrec de Josep Maria Marí, que es farà en "un espai encara no revelat". "Citarem els espectadors en un lloc i els durem on es faci el concert", informa el director general del festival, Martí Sancliment. "L'eclipsi ens impedeix veure un objecte perquè hi ha un altre objecte. L'objectiu del festival és il·luminar el que queda amagat, i parlar del que hi ha més enllà dels eclipsis", ha dit Savall en roda de premsa al Palau Moja de Barcelona. Aquesta és la llum que guia la programació d'una edició que inclou concerts del Quatuor Mosaïques del violoncel·lista francès Christophe Coin, la pianista Olga Pashtxenko, el violinista belga Tcha Limberger (amb el Budapest Gipsy Ensemble) i el cantant i korista senegalès Momi Maiga, entre d'altres, a més de les diferents formacions de Jordi Savall.

El Gran Teatre del Liceu ja sap quins són els cinc estudis d'arquitectura finalistes del concurs per a la construcció del Liceu Mar, l'equipament que ha de contribuir a la transformació urbanística del Port Vell de Barcelona. Són els següents: Sanaa, l'estudi fundat pels japonesos Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, premi Pritzker 2010, amb CFA; Batlle i Roig associat amb el noruec Snøhetta, dissenyador de l'Òpera d'Oslo; Barozzi Veiga amb Maio i Burgos Garrido; el japonès Sou Fujimoto amb Gras i Aldayjover; i b720 amb Decas, l'estudi del britànic David Chipperfield, premi Pritzker 2023 i responsable de la Ciutat de la Justícia de Barcelona.

"Les fàbriques de vinil van lentes", va dir Sílvia Pérez Cruz per explicar la singular naturalesa del concert de dimecres al Liceu. Efectivament, el disc Oral_Abisal (Sony), que fa temps que té enregistrat, es publicarà el 8 de maig. Per tant, tret dels temes Moreno, Capitana i Líquido que ha llançat com a avançament, el públic que omplia el teatre no coneixia bona part del repertori que va interpretar. Tot plegat afegia un grau d'expectació als espectadors, i segurament una mica de neguit a l'artista de Palafrugell.

"Ha estat una gran sorpresa", diu Artur Blasco (Barcelona, 1933) abans de demanar un cigaló d'anís a la cafeteria de la llibreria Laie de Barcelona. La sorpresa és el premi Enderrock d'Honor que recollirà aquest dijous a Girona. "Estic molt content, perquè un premi així ens aplana el camí als que tenim projectes", assegura el fundador de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu a Arsèguel (Alt Urgell) el 1976. Perquè sí, perquè als 92 anys, Blasco, "l'investigador i divulgador més destacat de la música popular del Pirineu català", tal com constata la revista Enderrock, l'heroi darrere la recuperació de l'acordió diatònic, encara té projectes. Per exemple, el dotzè volum d'A peu pels camins del cançoner, que és "a punt d'entrar a impremta" i un concert amb l'acordionista Cati Plana al Centre Artesà Tradicionàrius el 17 d'abril. Tot el treball de camp del cançoner va començar el 1965 al Pirineu i està "digitalitzat i guardat per a consulta pública" al Departament de Cultura de la Generalitat. "Són 1.535 cançons, de 417 cantants i informants, de 244 pobles", detalla mentre remena el cafè amb gotes.

Max Codinach (Barcelona, 1999) és un músic i poeta d'una singularitat certament excepcional i amb idees molt clares sobre el seu paper davant la voracitat de la indústria musical. Al capdavant de Gavina.mp3, fa pop amb eines de la música urbana i un arsenal poètic que lliga surrealisme i costumisme. Després d'un àlbum que el va situar com a artista revelació, Molts ossos, molts estels (2024), va tancar el 2025 amb l'excel·lent Sempre i per instint, un dels millors discos de l'any passat segons l'ARA. Com una mena de Manel per a la generació Z i amb un compromís amb l'estètica semblant al d'Albert Serra, Gavina.mp3 és un dels projectes musicals més engrescadors del país, i amb cançons extraordinàries com Ciutat i Balcons, cavalls.

Sis exconselleres i exconselleres de Cultura de la Generalitat signen una carta per demanar la creació de l’Ateneu de la Cançó a Barcelona. Els signants són Ferran Mascarell, Joan Manuel Tresserras, Santi Vila, Lluís Puig, Laura Borràs i Àngels Ponsa. Tots ells donen suport a una proposta de Pere Camps, el fundador del festival Barnasants, que fa temps que insta les institucions a treballar per constituir "un equipament de referència dedicat a preservar, estudiar, desenvolupar i projectar la cançó d’autor".

Una emoció serena, unes grans interpretacions i l’anhel de mantenir-se ferms contra culturicidis i guerres van caracteritzar l’homenatge que va rebre Joan Ramon Bonet dissabte al Teatre Principal d'Inca. “Ha sigut molt emocionant i m’ho he passat molt bé”, va dir Bonet en una breu roda de premsa posterior a l'acte, assegut entre Maria del Mar Bonet, la germana petita, i Joan Manuel Serrat, amic des dels temps dels Setze Jutges.

L’art de gaudir i fer gaudir en la displicència és la gran especialitat de Bad Gyal. La veu i l’actitud escènica de l’artista maresmenca transmeten un hedonisme indolent, com un narcòtic que fa somriure entre bafarades d’ensopiment i nostàlgia sexual. Sembla algú que fa les coses sense esma i alhora amb un convenciment ben ferm. Perquè darrere de Bad Gyal, darrere de la creació d’Alba Farelo, hi ha una determinació que l’ha convertit en una estrella alternativa dins la lliga de les superdives. I sobretot hi ha una feinada ingent, anys i panys de dedicació a la construcció d’un projecte artístic que probablement arribarà al punt culminant en la gira que va començar divendres amb el primer dels tres concerts al Palau Sant Jordi, tots tres amb les entrades exhaurides (a 45, 50 o 80 euros), i amb una escenografia de suite d’hotel minimal chic per celebrar-hi festes de matinada. Hi arribarà justament després d’un disc, Más cara (2026), que no millora la fita de La joia (2024), però que proporciona bons moments, com la bombàstica guaracha Fuma i el reeixit reggaeton-batxata sexual de Da me, i dues cançons que s’enlairen mirant pel retrovisor: el reggaeton d’aroma vintage Te daré i el R&B també vintage d’Un coro y ya :), pur flow 2000.

El cantant dels Brams, Francesc Ribera (Berga, 1967), necessitava temps per respondre al desencís posterior a l'1 d'octubre del 2017. A principis d'aquell mateix any el grup va publicar Demà, un disc amarat d'esperança. Uns mesos després va arribar "la derrota". "Per a Brams, el contingut discursiu és bàsic. De fet, és el tret fonamental de l'existència del grup", recorda Ribera, que entén que "de qualsevol derrota neix una decepció, una desil·lusió". "Volíem dir la nostra, però sabem que des de la ràbia i l’enuig, des del pou de la desesperació, no es pot construir res. Per això vam esperar tant temps fins a saber què havíem de dir i com ho havíem d'explicar", diu. El resultat d'aquest temps paint el desencís són cinc cançons aplegades sota el títol Tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi! (2026), que miren d'aportar una reflexió positiva i que inclouen una crítica frontal a l'extrema dreta.

“Encara que sembli impossible no l’havíem fet mai. Era una assignatura pendent”, admet Josep Maria Prat, president d'Ibercamera, a propòsit del magnífic i esperançador Rèquiem de Fauré. Finalment, forma part de la 43a temporada d'Ibercamera, que inclourà una dotzena de concerts a L'Auditori i el Palau de la Música del 22 d'octubre del 2026 al 26 de maig del 2027. El Rèquiem, sota la direcció de Mireia Barrera, l'interpretarà l'Orquestra de Cambra i el cor Barcelona Ars Nova amb la soprano Núria Rial i el baríton José Antonio López com a solistes (el 16 de novembre al Palau de la Música).

El LDLC Arena de Décines-Charpieu, a tocar de Lió, ha sigut el lloc triat per Rosalía per començar la gira més ambiciosa de la seva trajectòria. Maximalista de mena, com el disc Lux (2025), l’artista de Sant Esteve Sesrovires ha satisfet les expectatives amb un concert espectacular, tant escènicament com pel que fa al so. D'alguna manera, ha transcendit l'aparell conceptual de l'àlbum, del qual ha interpretat quinze cançons; només n'ha deixat fora Mundo nuevo, Jeanne i Memória. A canvi, n'ha recuperat unes quantes de l'etapa Motomami, i cap d'El mal querer, per cert, potser perquè el pes melodramàtic de Lux no deixa espai per al material d'aquell disc. Tot plegat ho ha desplegat en un escenari principal, on sobretot actuaven ella i els ballarins de la companyia francesa (LA)HORDE, i en un altre de secundari amb forma de creu llatina al mig de la pista i on tocaven els músics de la Heritage Orchestra, una formació de cambra britànica, amb cordes, vents i percussions fonamentals en peces com Berghain, esclar.

L'entusiasme era tan gran com el vertigen davant el repte. Fa sis mesos, quan ja ho tenien tot gairebé lligat, Sigfrid Quer i Joan Manel Coco explicaven a l'ARA la nova aventura de la Fundació Cor Canta: Mar de mars, l'espectacle coral simfònic que s'estrena el diumenge 15 de març a L'Auditori de Barcelona (12 h) i que també es farà el 18 de març a Valls i el 17 d'abril a la catedral de Girona. L'entusiasme és lògic, tant per la volada conceptual com pel talent artístic implicat: l'estrena de tres obres d'encàrrec als compositors Feliu Gasull, Ferran Cruixent i Anna Campmany; la participació de l'Orquestra de Cambra Terrassa 48, solistes com el tenor Roger Padullés, el baríton Germán de la Riva i la soprano Irene Mas, i Àngels Gonyalons com a rapsoda; les batutes d'Elisenda Carrasco, Jordi Lluch i Eva Martínez, i el material poètic d'autors com Manuel Forcano, Joan Vinyoli, Jacint Verdaguer, Joan Maragall. I, esclar, els 120 cantaires del Cor Canta. "És el projecte més ambiciós que hem fet en vuit anys", constata Quer pocs dies abans de l'estrena.

La temporada 2026-2027 de BCN Clàssics començarà amb un concert excepcional de Gustavo Dudamel amb la Filharmònica de Nova York i l'Orfeó Català. Serà el 12 d'octubre a L'Auditori. L'excepcionalitat és triple. Per una banda, significa una nova col·laboració de Dudamel amb l'Orfeó Català després de l'èxit de la Missa solemnis de Beethoven a Los Angeles. A més a més, el director veneçolà, que aquest any tanca la seva etapa a la Filharmònica de Los Angeles, dirigirà la Filharmònica de Nova York, de la qual ha estat escollit director artístic. Finalment hi ha el programa: On the transmigration of souls, de John Adams; la Simfonia núm. 5 de Serguei Prokófiev, i l'estrena a l'Estat d'una obra de la compositora canadenca Zosha Di Castri.

El públic que vagi a veure Manon Lescaut al Liceu hi trobarà primer la projecció d'un vídeo. Manon és una immigrant sense papers que travessa una frontera per arribar a Europa. Tot seguit, treballarà en un taller clandestí de roba. Amb aquest pròleg, el director d'escena Àlex Ollé trasllada al present l'òpera de Giacomo Puccini estrenada el 1893 i inspirada en la novel·la La història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut (1731), de l'abat Prévost. "Funciona perfectament", ha assegurat Ollé aquest dimecres en roda de premsa. "El gran amor de Manon és aquest amor de qui no vol renunciar a un futur millor, i això encaixa amb la nostra versió, amb una noia immigrant sense papers que entra a Europa per trobar-se amb el seu germà", afegeix.

Leire Martínez (Errenteria, 1979) ha deixat enrere disset anys com a cantant de La Oreja de Van Gogh per defensar una trajectòria pròpia. El que pensa sobre el tancament d'aquella etapa va quedar clar en la cançó que va publicar l'any passat, Mi nombre. És també la que ha triat per obrir l'àlbum Historias de aquella niña (Sony, 2026). La cantant basca l'està presentant en directe en una gira que passa el dissabte 14 de març pel Festival Polar Sound de Baqueira-Beret i el diumenge 15 (amb les entrades exhaurides) per la sala Razzmatazz de Barcelona.