Artur Blasco: "La cultura popular de transmissió oral és un signe irrefutable d'identitat nacional"

GironaDurant pràcticament tota una vida, Artur Blasco (Barcelona, 1933) s'ha dedicat a recórrer masies, camins, refugis i poblets dels Pirineus catalans, des de la Vall d'Aran fins a Camprodon, amb l'objectiu fonamental de recopilar les lletres i melodies de tradició oral en perill d'extensió. Des dels anys seixanta, el músic i divulgador ha dut a terme un treball de camp ingent que ha desencadenat en dotze volums d'A peu pels camins del cançoner, una col·lecció admirable de més de 1.600 cançons populars interpretades, gravades i explicades pels últims cantaires vius de les comarques pirinenques.

Quina va ser la motivació per emprendre el projecte del cançoner popular dels Pirineus?

— Va ser un acte de rebel·lia i disconformitat contra el silenci imposat de la postguerra. La cultura popular de transmissió oral és un signe irrefutable d'identitat nacional, perquè no s'improvisa amb quatre dies i demostra que venim de lluny, així que volia donar a conèixer aquest patrimoni que des de les altures de la política ens volien amagar.

Per què vas situar-ho únicament als Pirineus?

— El treball de recerca de les cançons populars no es pot fer anant d'excursió i trucant a la porta de les famílies. Jo treballava com a funcionari del ministeri d'Agricultura i Ramaderia amb els propietaris de les pastures comunals dels Pirineus i, gràcies a això, vaig poder conviure íntimament amb aquestes famílies, les últimes que han conservat el patrimoni oral, i descobrir i enregistrar les seves cançons.

Quin valor té recuperar aquestes cançons?

— M'atreveixo a dir que el cançoner que hem rebut de tradició oral permet reconstruir la història del nostre país, perquè les cançons no només parlen de fets bèl·lics com les Guerres Carlines, sinó també de modes, xafarderies, temes religiosos i, sobretot, relacions d'amor. També tenen un valor lingüístic interessantíssim, perquè les gravacions ens ensenyen l'evolució de la llengua catalana des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.

I creus que avui dia no es para prou atenció a aquest patrimoni?

— La desinformació sobre el nostre passat més proper és el gran dèficit de les noves generacions. Com a país tenim una manca d'autoestima que ens fa oblidar la saviesa i la riquesa dels nostres avantpassats, que van viure en condicions duríssimes, sense escolarització i, malgrat tot, van treure l'energia per conservar, practicar i expressar-se a través de la música.

Projectes com el Càntut, Premi Nacional de Cultura 2022, ajuden a trencar amb aquest oblit?

— Tot el que sigui augmentar la informació que hem heretat és encomiable i el Càntut és una referència en aquest sentit. Gràcies a la feina de les persones que modestament hem procurat mantenir viu aquest patrimoni, avui comencem a recollir els primers fruits.

El 2022 justament vas llegar al Càntut una part del teu material.

— Quan recorria els Pirineus, a vegades em dedicava a fer gravacions en imatge amb una càmera de vídeo primitiva. Tinc una col·lecció de 80 pel·lícules de personatges cantant a casa seva i vaig entregar-los al Càntut com a donació perquè considero que, com a entitat que s'ha dedicat molt positivament a la difusió de les cançons orals, en poden fer un molt bon ús.

També ets fundador de la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, que se celebra cada any a Arsèguel, i has treballat per a la recuperació de l'acordió diatònic.

— Sí, m'hi he dedicat molts anys, perquè m'interessa com l'acordió va tenir un paper fonamental en la convivència de les col·lectivitats rurals a començament del segle XX. L'acordió, com a instrument melòdic i harmònic, va permetre que als pobles petits els pocs habitants es reunissin cada diumenge per ballar i els veïns agafessin les veïnes per la cintura per primera vegada.