La vida política a Madrid discorre actualment entre dos escenaris. En primer lloc, els tribunals, per l’inici dels judicis dels casos de corrupció del PP i del PSOE. I en segon lloc, en l’àmbit de les relacions internacionals, per tot el que fa referència a la situació de l’Orient Mitjà, després que s’anunciés una precària treva de dues setmanes, amb resultats molt incerts. Es tracta d'assumptes molt diversos, que òbviament no tenen res a veure, però que si se segueixen de prop donen una idea bastant aproximada del punt en què es troben les forces polítiques, singularment les de populars i socialistes. El començament del judici de la trama del cas Ábalos-Koldo-Aldama era, i continuarà sent en les setmanes vinents, una gran oportunitat perquè el PP tregui partit de l’exhibició dels procediments reprovables emprats per l’exministre de Foment i exsecretari d'organització del PSOE, el seu assessor i l’empresari que va fer negocis amb ells, en relació amb contractes públics per adquirir material sanitari, vulnerant presumptament la legalitat en un context tràgic, el de la pandèmia de la covid-19.

La Setmana Santa ha oferit un teòric recés per agafar força de cara al que vindrà, les eleccions autonòmiques d’Andalusia, les més importants d’aquest cicle que va començar al gener amb les celebrades a Extremadura. Aquesta nova cita a les urnes és la que més interessa a Madrid, però també a Barcelona, per les seves implicacions. Estem parlant d’un territori amb una població de 8.676.713 persones, de les quals 6.812.861 amb dret de vot. No és només pel pes demogràfic d’aquesta comunitat que hi ha molt en joc en aquests comicis. El cicle complet ha estat i segueix sent un banc de proves amb la perspectiva de les pròximes eleccions generals, i ara com ara s’ha saldat sense un diagnòstic definitiu. El PP continua alimentant la idea que la seva arribada a la Moncloa està molt pròxima, encara que sigui amb Vox com a incòmode i imprescindible company de viatge. Per confirmar-ho necessita repetir la seva actual majoria absoluta al Parlament andalús. Tot el que no sigui això donarà peu al fet que es qüestionin les possibilitats dels populars per veure aconseguit el seu principal objectiu. Per al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, aquesta partida és decisiva. El president de la Junta, Juan Manuel Moreno Bonilla, té, per tant, una alta responsabilitat en aquesta convocatòria electoral, de la qual el seu partit podrà sortir inflant pit o amb l’obligació de fer-se moltes preguntes sobre les causes de la frenada en les seves expectatives.

El curs dels esdeveniments durant les darreres setmanes referma la idea que encara ens queda un bon camí per recórrer a la legislatura actual. Fa una temporada que el protagonisme informatiu ja no arriba cada dia de la mà de decisions judicials negatives pel govern. A més, Sánchez continua agafant aire amb la seva política de crítica directa a l'actuació dels Estats Units i Israel que ha portat a incendiar l’Orient Mitjà. Els canvis al consell de ministres també han tornat a proporcionar als socialistes un parèntesi, amb l’atenció centrada en Carlos Cuerpo, nou vicepresident primer, que s'ha anat convertint en un símbol pel seu caràcter tranquil i dialogant. És com dir que un altre tipus de pràctica política, diferent de la que estem acostumats, és possible.

A les habilitats que el govern de Pedro Sánchez té per prendre mesures econòmiques i polítiques sense el concurs del Parlament en casos d'emergència s’ha afegit ara per necessitat la de salvar in extremis, amb similar agilitat, els episodis de dissidència interna. L’últim consell de ministres ha sigut dels que més es recordaran d’aquesta legislatura, per la curiosa situació que va provocar la negociació prèvia entre la majoria socialista de l’executiu i la minoria de Sumar. La formació de la vicepresidenta Yolanda Díaz necessitava incloure propostes pròpies al paquet de mesures d’ajut als sectors més afectats per les conseqüències de la guerra de l’Iran. Des d’una perspectiva ideològica és lògic que Sumar insistís a deixar instal·lat el segell de la seva influència en la confecció d’unes decisions d'aquest tipus. Però no té gaire sentit convertir el pròleg d'un consell de ministres en un episodi que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va qualificar de "salseig", ja sigui com a ball o com a substància picant de determinats plats. La solució salomònica que es va trobar —aprovant dos decrets en lloc d’un sol— va servir per desbloquejar una situació que era més aparatosa que greu.

Una guerra de les dimensions i transcendència de la iniciada a l'Orient Mitjà mereixia des del principi un debat seriós i documentat sobre els antecedents i les possibles repercussions del conflicte. La forma que ha agafat aquesta qüestió pel que fa a la política espanyola en general ja deixa molt a desitjar, però si ens situem en un altre nivell administratiu, el de la Comunitat de Madrid, les coses empitjoren. No resulta sorprenent, perquè durant aquesta legislatura ha estat habitual que el PP madrileny, i molt en especial la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, hagi buscat la confrontació amb el president del govern, Pedro Sánchez.

L'atac dels Estats Units i Israel a l’Iran ha donat a Pedro Sánchez una oportunitat per tornar a connectar amb un ampli segment de l’electorat espanyol. Però no és aquesta l’única raó per la qual ha optat per aquest camí. Aviat han començat les especulacions sobre l’oportunisme de la decisió del govern i el seu president. S’ha considerat inclús la hipòtesi d'una triple convocatòria a les urnes, que faria coincidir les autonòmiques d’Andalusia, el mes de juny vinent, amb una anticipació de les generals i les catalanes. Són càlculs prematurs. Tal com va la legislatura –sense possibilitats d'aprovar pressupostos ni d'impulsar reformes importants que requereixin la tramitació de projectes de llei–, seria lògic que Sánchez aprofités la primera oportunitat en què tingués alguna expectativa favorable de passar una nova revàlida electoral. Però haurà d’anar amb compte, perquè en moments d’un escenari bèl·lic i de molta incertesa i inestabilitat pel qüestionament de la legalitat internacional, es fa més difícil preveure els moviments electorals. També, l’opció que ha pres ara el líder socialista obeeix a la seva versatilitat per fer de la necessitat virtut, expressió que ell mateix va utilitzar en el comitè federal del seu partit per justificar la llei d'amnistia als líders independentistes catalans.

Aquesta setmana ha suposat una nova prova per al sistema de monarquia parlamentària del qual es va dotar Espanya a l'aprovar la Constitució. La desclassificació dels documents amb relació a l’intent de cop d'estat del 23-F ha generat diversos debats, en especial pel que fa a la possible tornada del rei emèrit i a les condicions en què es podria dur a terme. Davant de la polèmica, la casa reial ha sigut ràpid de reflexos. Des del Palau de la Zarzuela s’ha deixat molt clar que Joan Carles I pot tornar a residir en territori espanyol quan ho decideixi. Però el missatge contenia una advertència. Si ve, ha de ser conscient que aquest pas implica que "hauria de recuperar la residència fiscal a Espanya". Pot ser que aquest sigui el factor decisiu que n'impedeix el retorn. Les investigacions de la Fiscalia sobre l'emèrit que van quedar en no res no han de suposar que un cop instal·lat una altra vegada aquí operi una mena de garantia de confidencialitat i desinterès sobre les seves finances i patrimoni. En aquestes condicions és poc probable que Joan Carles I abandoni la possibilitat que té ara d'anar i venir quan vulgui i que s'instal·li novament aquí amb tranquil·litat, que en el seu cas significa poder prescindir de les atencions de la hisenda pública que la ciutadania rep habitualment.

Aquests dies hem entrat en una nova fase del cicle electoral en curs. Es tracta d’una de les finestres que s’obren entre les diverses cites a les urnes, un període que les institucions i els partits aprofiten per fer actes commemoratius i/o de propaganda. Entre resultat i resultat dels comicis autonòmics estem tenint festes i iniciatives de tota mena. Hem tingut l’acte en què s’ha celebrat que la Constitució del 78 hagi aconseguit situar-se com la de més llarga vigència –47 anys– superant la del 1876. I en paral·lel estem veient en totes les seves versions les maniobres d'escalfament de motors per part de les formacions polítiques, tant pel que fa al curt termini –les eleccions de Castella i Lleó, el proper 15 de març–, com pel que fa a la preparació de les generals.

La primera part del cicle electoral iniciat a Extremadura i continuat a Aragó no ha tingut cap aspecte positiu. D’entrada, no ho ha estat per a la ciutadania, en la mesura en què no ha servit per facilitar la formació d’equips de govern que estiguin a punt de començar una nova etapa de gestió amb cert entusiasme i projectes concrets. La gent ha votat com ha considerat, naturalment, i l’objecte d'aquestes observacions no és incórrer en l’error de censurar la comunitat pel veredicte de les urnes.

El PSOE i el govern espanyol ho passaran especialment malament durant les pròximes setmanes. Tindran un mal resultat als comicis autonòmics de l'Aragó i tornaran les especulacions sobre la possibilitat d’una convocatòria d'eleccions generals aquest any. La prova de foc definitiva, tanmateix, serà la d’Andalusia, el pròxim mes de juny. Fins aleshores seguiran els càlculs i els rumors, però és improbable que Pedro Sánchez dissolgui les Corts abans de completar el cicle en curs, que inclourà Castella i Lleó al març, i les andaluses tres mesos més tard. En tot cas, podria unir aquestes últimes amb les generals, però semblaria una sortida molt a la desesperada. De fet, no són pocs els socialistes que creuen que tot segueix apuntant a una voluntat d’esgotament de la legislatura, per més que el PSOE pugui viure amb una sensació de lluita agònica per adaptar-se a les circumstàncies i tractar de sobreposar-se, malgrat els mals resultats electorals, els ja constatats i els que temen a partir d'ara.

Voldria creure que pel que fa a la seva manera de concebre la participació en la vida política, el ministre de Transports, Óscar Puente, no serà el mateix després de les experiències que està tenint aquests dies. L’acte més solemne i digne pels accidents ferroviaris d'Adamuz i Gelida va tenir lloc dijous passat al Palau d'Esports Carolina Marín, de Huelva. En aquest funeral d’estat el més important va ser la intervenció de Liliana Sáenz, filla d’una de les víctimes mortals. “Som les famílies [ara ja 46] que lluitaran per saber la veritat”, va dir, per subratllar el sentit i el propòsit de les seves paraules. “Només la veritat –va afegir– ens ajudarà a curar aquesta ferida que mai no es tancarà. Sabrem la veritat, lluitarem perquè mai hi hagi un altre tren, però ho farem des de la serenitat, des de l’alleugeriment”.

L’accident ferroviari d'Adamuz obligarà a una considerable feina de revisió de l'estat de les vies per garantir en la mesura del possible la seguretat de la xarxa d’alta velocitat. Són 3.000 quilòmetres, utilitzats per més de 40 milions de passatgers l'any passat. S'ha de fer el mateix amb Rodalies, tenint en compte en els dos casos que convé restablir els serveis amb plena normalitat com més aviat millor i amb les degudes garanties. És una qüestió de responsabilitat. D’una banda, el bon funcionament del transport –alta velocitat inclosa– és una necessitat, no un luxe, i de l'altra, s’han de reduir tant com sigui possible els riscos. A part d’establir les causes dels accidents –que en el cas de Gelida són especialment més clares que en el d’Adamuz–, el que cal garantir és que es fa una bona tasca de manteniment de la xarxa.

L'habilitat del govern espanyol en aquest primer tram de l’any consisteix en posar tant els seus socis com l’oposició davant de la necessitat de resoldre dilemes. Això val tant pel que fa a la política interior com a la situació internacional. Ens hem de remuntar fins al desembre passat, a la darrera roda de premsa de Pedro Sánchez i la posterior copa de Nadal a la Moncloa, i ho hem de considerar com el moment en què es van donar moltes pistes sobre l’escenari que miraria de crear l’executiu per intentar reprendre el vol.

Aquests dies he recordat molt algunes converses que vam tenir temps enrere amb Joan Tardà, l’antecessor de Gabriel Rufián com a portaveu d'ERC al Congrés. Tardà és un sentimental, però també un home ben raonable, que cada cop que trobava dificultats en negociacions obertes amb el govern buscava explicacions, i si coincidíem pels passadissos, m’exposava el seu disgust tot dient: “Brunet, tu que coneixes Espanya, això per què ens ho fan?” Era una pregunta retòrica, ell era conscient dels problemes de fons, dels recels permanents cada vegada que es negociava una millora per a l’autogovern de Catalunya, sobretot si es tractava de matèries relacionades amb els diners, amb el finançament.

L’any que ara comença no serà un més de la legislatura. Entrem en una etapa decisiva per al PSOE i per a la solidesa del sistema. Durant el 2025 els socialistes han sofert un fort desgast. Conscient d'això, el president del govern, Pedro Sánchez, haurà de resoldre si es presentarà a les properes eleccions generals, sigui quina sigui la data en què se celebrin. Aquesta serà, sens dubte, una decisió estrictament personal, amb una gran repercussió en el panorama polític. En tot cas, Sánchez no serà derrocat per un moviment intern del partit, que ara per ara controla sense dificultats especials. No obstant això, cada cop hi haurà més veus que li demanin una reflexió sobre el que convé fer per garantir el futur de l’organització. N'hi haurà que ho explicitaran de manera pública, però el que creixerà en termes significatius serà el nombre de dirigents que ho plantejaran en privat, a cau d'orella, perquè corri la veu entre les estructures del partit i el que ara és una hipòtesi vagi prenent forma.

Aquest últim ha sigut un Nadal de discursos oficials plens de bones intencions i crides al diàleg, però també de declaracions paral·leles que poc o gens han sintonitzat amb aquesta mena de propòsits. Estem acabant l’any amb la pesada digestió dels resultats de les eleccions autonòmiques a Extremadura, i n'encarem un altre en el qual l'Aragó, Castella i Lleó i Andalusia completaran el quadre. La gran incògnita és si aquest cicle es traduirà en l’inici d'una nova etapa política i si realment el PP i Vox en seran els principals protagonistes, o si el que un dia es va qualificar d'aliança progressista serà capaç de resistir.

El termòmetre ja està en marxa. Aquest diumenge tindrem les primeres dades de la temperatura electoral del moment. Extremadura vota i ens donarà una radiografia de l’estat d’ànim de la societat en aquesta comunitat autònoma. Cada territori té les seves característiques, però aquesta aproximació inicial al nou cicle d’eleccions és particularment interessant, per com ha transcorregut la campanya i perquè permetrà elaborar conclusions sobre la situació de les forces polítiques. El retrocés del PSOE es dona per descomptat i s’haurà de veure si s’acosta realment a xifres catastròfiques.

Vista l’evolució dels esdeveniments es torna a parlar de diverses hipòtesis per al final d’aquesta legislatura. Al govern espanyol se li han ampliat dos fronts que fins ara ha sigut incapaç de controlar. D’una banda, el de la corrupció, amb un degoteig constant de notícies sobre actuacions de cossos policials o de jutges que tracten d’arribar al fons de diverses investigacions en marxa, en especial sobre els negocis de la trama Cerdán-Ábalos-Koldo. D’altra banda, les denúncies de dones sobre assetjament per part de dirigents del PSOE. El problema dels socialistes, tant en una qüestió com en l’altra, és que no han sabut reaccionar a temps. Ens diuen que un cop detectats els casos concrets s’ha actuat amb diligència. Però el fet és que s’ha fet amb retard, i de manera contundent només quan l’assumpte ja era de coneixement general, per mitjà de l’aparició de notícies als mitjans de comunicació.

Entre llums de Nadal i consum disparat –cadascú al nivell en què s'ho pot permetre, esclar–, Espanya es disposa a començar una etapa d’un mes d’anestèsia col·lectiva, amb una gran excepció, la d'Extremadura, on s’ha iniciat una interessantíssima marató electoral. No sabem quan seran les pròximes eleccions generals, però tenim moltes raons per creure que, un cop celebrades, res no serà igual.

En aquest preludi de Nadal, l’estratègia del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, consisteix en seguir governant. ¿Com si no passés res? No, el PSOE no pretén ignorar la gravetat de la situació, però confia en la seva capacitat d’obrir-se camí per un temps més. ¿Quant més, dies, setmanes, mesos? Això no ho diuen encara. Tot just estan intentant refer-se del fort impacte causat per l’ingrés en presó provisional de l’exministre de Foment José Luis Ábalos i del seu exassessor Koldo García. Però esperen parar el cop, entre ensurts judicials i sense pressupostos per al 2026. El propòsit és deixar passar les festes nadalenques, i pensar-se a fons què caldria fer per començar el nou any, amb quin full de ruta. El govern és plenament conscient de la seva debilitat al Congrés. Creu, no obstant, que altres, en especial el PP, estan pitjor, perquè segueixen sense possibilitats de tancar pactes diferents dels que s’han establert amb Vox, per exemple a València.