A Barcelona el coneixien com el Bello Paolo. Era carismàtic. Seductor. Persuasiu. Hi havia qui també l’anomenava el Petit Frankestein. Pel que va fer dins del quiròfan. Paolo Macchiarini va ser cap del servei de cirurgia toràcica de l’Hospital Clínic de Barcelona durant quatre anys, fins que l’1 de desembre del 2009 es va rescindir el seu contracte. Va marxar a Florència, on va passar poc temps, i després va anar a l’Hospital Karolinska d’Estocolm, un dels més prestigiosos del món, i posteriorment a Krasnodar, a Rússia. El documental El gran cirujano del engaño de Netflix descriu l’acarnissament terapèutic que Macchiarini va dur a terme amb diversos pacients d’aquests països. Molts d’ells van morir agònicament i, finalment, un tribunal suec el va condemnar a dos anys i mig de presó per agressió greu a tres pacients als quals va trasplantar una tràquea de plàstic banyada amb cèl·lules mare. L’italià, però, va travessar línies vermelles fora dels hospitals: va iniciar una relació sentimental amb la mare d’un dels joves que van morir al seu quiròfan.

Tot comença quan algú se'n va de la llengua. La informació és que en una casa de l'Ametlla de Mar, al Baix Ebre, hi ha una tona d'haixix. "Ho has de deixar tot i anar-hi corrents", explica un comandament de la policia. Ja és de nit quan arriben a la urbanització, on regna el silenci. Els cotxes patrulla es reparteixen sigil·losament per la zona quan, de sobte, una furgoneta surt a tota velocitat. "Demano a dos agents que l'aturin", continua el responsable de l'operació. Però els traficants no van frenar i van envestir els agents. "Els narcos no tenen por", afegeix. Els policies van resultar ferits, però finalment els narcos van acabar detinguts. Portaven 800 quilograms d'haixix que protegien amb un subfusell i més de 100 cartutxos. A dins de la furgoneta, que havien robat als Països Baixos i havien dissimulat amb matrícules falses, hi havia inhibidors de freqüència, detectors de balises i visors nocturns. Feia poques hores que havien desembarcat la droga en una cala amagada del delta de l'Ebre i començaven la fase del transport per carretera. Catalunya només era una parada més en el llarg trajecte de l'haixix, i els traficants estaven preparats per, si calia, obrir foc contra tot aquell que s'hi oposés.

És un científic d’altíssim prestigi internacional pels seus treballs de recerca en el càncer, però Manel Esteller no feia la feina només amb els recursos que li corresponien. Des del 2019, l’investigador dirigia l’Institut de Recerca Josep Carreras (IJC), centre que, tal com ha avançat l’ARA, s’ha vist obligat a deixar després dels resultats d’una auditoria que ha analitzat els últims cinc anys de gestió econòmica de l’institut. Aquest i altres documents i testimonis constaten l’existència d’una sèrie d’irregularitats comptables, abús de poder i suplantació d’identitat científica per beneficiar la recerca d’Esteller.  

L'escàndol va esclatar durant els anys vuitanta i es va conèixer amb el nom de cas de la Casa de Santiago. Tots els responsables dels abusos sexuals a menors que es van cometre durant anys en van sortir indemnes per l’encobriment de bisbes i cardenals de l’arquebisbat de Barcelona i els errors procedimentals que van permetre que no hi hagués conseqüències per als agressors. Més de trenta anys després, ningú de l’Església ha demanat perdó a les víctimes. Malgrat que es va fer una investigació interna sobre la Casa de Santiago, que va qualificar-se com a secta, i es van acreditar múltiples casos d’abusos sexuals, no va passar res. A través de desenes de testimonis, de l’accés als documents que l’arquebisbat de Barcelona tenia al seu arxiu secret, de cartes dels mateixos agressors i de les famílies afectades, l’ARA ha reconstruït l’escàndol que va trasbalsar l'Església catòlica del nostre país. Ara, finalment, tres dècades després, algú ha fet arribar al Vaticà tota la documentació.

En plena precampanya de les eleccions municipals, tres joves d'Igualada van col·locar diversos cartells amb el lema "Fora l'Alzheimer de Barcelona" i amb les imatges del llavors candidat a l'alcaldia d'ERC, Ernest Maragall, i el seu germà, l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, que pateix aquesta malaltia degenerativa. Era la nit del 8 de març del 2023. Els van col·locar a tocar de diverses seus republicanes a Barcelona i els fets van ser enregistrats per les càmeres de la zona, entre les quals les de les mateixes seus d’ERC. Dos mesos després, el 5 de maig, els Mossos d'Esquadra, a instàncies d’una denúncia d’Ernest Maragall, van identificar els tres joves i els van començar a investigar com a presumptes autors d'un delicte d'odi. El jutge ha acabat arxivant el cas fa unes setmanes descartant aquest tipus penal però constatant que podia tenir una autoria política. Després de més d'un any d'investigació, l'ARA ha confirmat el vincle entre la col·locació d'aquests cartells i Esquerra Republicana. I també que l’impulsor de l'acció i un dels executors van acabar cobrant a través de factures d’una empresa afí al partit.

Una cortina gruixuda divideix en dos la sala emmoquetada. A la part més petita, un parell de dones fan classe a un grup de nenes. La més gran, en canvi, està reservada per als nens, i són l'imam i el seu assistent els que s'encarreguen d'ensenyar-los l'Alcorà i l'àrab. Hi ha un cert xivarri, res a veure amb el silenci que regna a la mesquita durant l’oració.

El 2017 va començar una relació amb una estudiant de doctorat de primer any. El 2020, amb una estudiant de grau a qui donava classes. El professor de filologia espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Ángel Gallego (1978) ha estat suspès de sou i feina durant un any i dos mesos per una falta molt greu de prevalença de la condició d’empleat públic i per dues faltes greus d’abús d’autoritat. Una resolució que arriba després que una alumna de doctorat el denunciés per assetjament sexual i set més per assetjament laboral i abús de poder. Altres estudiants de grau amb les quals ha parlat l’ARA no han denunciat el docent, però la UAB té constància dels fets que s’han donat a la Facultat de Filosofia i Lletres al llarg dels últims anys. També el departament d'Universitats ha pogut comprovar que Gallego utilitzava el seu càrrec de coordinador de les proves d'accés a la universitat (PAU) en llengua castellana i literatura per acostar-se a les seves potencials víctimes. De fet, ara manté una relació amb una noia que va conèixer el 2022, quan aquesta estudiant de batxillerat preparava les PAU que ell coordinava. Dilluns s'ha convocat una reunió de la comissió que el va nomenar per abordar la seva substitució.

"Què passa en aquell cotxe negre?". És la pregunta que va fer-li la professora, la Natàlia R., a la Gemma després d'observar com aquell Citroen AX negre estava parat cada matí a l'entrada de l'escola Lanaspa-Giralt de Terrassa. El vehicle el conduïa l'Eduard Baldó, entrenador del CN Terrassa, que portava cada matí alguns nedadors del club a l'escola. Molts dies arribaven abans d'hora al centre i s'hi quedaven xerrant una estona. L'Ariadna –nom fictici–, amiga de la Gemma, s'hi va acabar sumant.

La Paula Bonet no va ser la primera. Abans d'assetjar l'artista i escriptora de Vila-real, en Víctor G.T., havia fet el mateix amb altres noies. És el cas de la Laura, que també es dedica al món creatiu, a la música. Ell va escriure-li per Instagram i va plantejar-li de quedar. "Un fan", va pensar ella per treure-hi importància. El 3 de març del 2018 la Laura va fer un concert a la sala Apolo. Quan va acabar va anar-se'n fins a l'espai jove Les Basses, on tocaven uns amics. Un noi solitari se'ls va acostar, es va presentar i es va quedar allí palplantat. "Aquest noi l'hem vist al teu concert", va dir-li una amiga. L'escena es va anar repetint durant els següents mesos. A l'abril també el va veure en un concert a Vic. Després a l'Heliogàbal de Barcelona, on amb prou feines hi havia 20 persones entre el públic. El Víctor la va abordar a fora, quan ella recollia el material. Era ja de nit i la Laura va agrair més que mai anar acompanyada. Després el va veure a primera fila del festival Vida, a Vilanova i la Geltrú, i a l'octubre en una sessió musical en un hotel de Barcelona. Ell estava en silenci. Sol. Mirant-la fixament durant tot el concert. Aquell dia la Laura va tenir por. Estava sola i no volia tornar a trobar-se'l, així que va trucar d'amagat a un amic perquè l'anés a recollir.

De sobte rebien un missatge d’un compte anomenat el Gato del Cerro. A través de Flickr, Facebook o Instagram. Totes eren noies joves, d’entre divuit i vint-i-tants anys. Totes estaven vinculades al cinema, l’art o la feina de model. Noies de Barcelona, Madrid, l’Equador, Costa Rica, Xile o Colòmbia. Immediatament, ell es presentava amb el seu nom: Eduard Cortés, director de cinema. Sota el pretext d’un projecte professional que no s’acabava concretant mai, les converses anaven pujant de to, fins a incloure propostes de caràcter sexual i, com a mínim en un cas, va haver-hi trobades amb un component sexual. Si elles no responien, ell insistia, i va arribar a escriure'ls més d’una vegada al dia durant mesos. L’ARA ha recollit 25 testimonis que han patit assetjament sexual per part de Cortés des de principis dels anys 2000 i fins fa poques setmanes. Totes s'estan assessorant jurídicament per portar el cas als tribunals de forma col·lectiva. Aquest diari també ha intentat contactar amb Eduard Cortés, però el director, que s’ha esborrat els perfils a les xarxes socials, no ha respost.

"Havia arribat a treballar a les fosques perquè ell no sabés que era al despatx. Vaig arribar a saltar per la finestra perquè no em trobés". Qui ho diu era professora associada de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Fugia del catedràtic de ciències polítiques i socials Vicenç Navarro, professor durant més de 45 anys de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, als Estats Units, 25 anys vinculat a la UPF i un dels grans intel·lectuals de l’esquerra a Espanya, impulsor de Podem. L’ARA ha recollit una quarantena de testimonis que descriuen el maltractament que rebien moltes de les persones que treballaven per a ell. Un patró de comportament repetit durant 25 anys que no es va resoldre fins a l’any 2021, quan se li va obrir un expedient disciplinari i la seva relació laboral amb la UPF es va acabar. Totes les veus contactades pel diari menys tres parlen de l’abús d’autoritat de Navarro, i algunes d’elles també de manipulació, comportaments despòtics i sectaris que van derivar en depressions, baixes per ansietat, estrès i problemes de salut d’alguns treballadors que van estar sota la seva responsabilitat. Sobretot secretàries, investigadors de recerca i professors associats, gent en un rang inferior que treballava sota les seves ordres. Amb els iguals, sobretot catedràtics, no actuava de la mateixa manera.

“A l’Institut del Teatre els dèiem els nenes perquè anaven darrere les nenes”. És una frase d’una actriu catalana que defineix el que ha passat durant dècades en una institució pública, depenent de la Diputació de Barcelona, com l’Institut del Teatre. Al llarg dels últims 30 anys hi ha hagut una sèrie de professors que han abusat del seu poder davant dels estudiants amb comentaris humiliants i de caràcter sexual, fins i tot assetjant-los i en algun cas abusant-ne sexualment amb tocaments. En un dels casos, aquests comportaments van fer que una estudiant deixés els estudis i marxés a viure lluny. També hi ha hagut maltractament psicològic reiterat i estructural. No són fets aïllats. L’ARA ha conversat amb centenars d’alumnes que han posat el focus sobre una dotzena de professors i exprofessors. Tres es repeteixen: Joan Ollé i, en diferent grau, Jorge Vera i Berty Tovías. 

Dos ex secretaris generals del Parlament de Catalunya i dinou funcionaris més de la cambra cobren pràcticament el 100% del sou malgrat que ja no ocupen el seu lloc de treball. Es tracta d’un règim especial que s’anomena “llicència per edat” i que existeix  només per als treballadors del Parlament de Catalunya des de l’any 2008. Un privilegi inaudit que no té comparació en el mercat privat comú ni en l’administració de la Generalitat, i que fins ara es podia sol·licitar quan els treballadors complien els 60 anys i en portaven més de quinze a l’administració parlamentària per gaudir-ne fins a la jubilació. Segons ha pogut saber l’ARA arran d’una petició de transparència feta el mes d’abril de l’any passat i lliurada recentment, fins a 21 funcionaris del Parlament estan acollits a aquesta figura, el sou dels quals suma 1,7 milions d’euros anuals (vegeu el gràfic).

"No cal que s’expliqui tot". És la frase d’Albert Benaiges fa uns mesos a un exalumne de l’Escola Barcelona, al barri de les Corts. Benaiges tornava al Barça i el seu nom estava novament a l’opinió pública. El fins la setmana passada coordinador del futbol base blaugrana era plenament conscient que durant els seus 38 anys com a professor d’educació física en aquesta escola barcelonina havia traspassat algunes línies vermelles.

“El senyor Carles Garcias Hernández cessa com a cap del gabinet del conseller, i se li agraeixen els serveis prestats”. Un any i dos mesos després de fer el salt de la política municipal a la conselleria d’Exteriors al costat d’Alfred Bosch, Garcias va ser cessat el 24 de gener. Per a molts dels que el coneixien, per sorpresa: mai fins ara se n’han argumentat els motius. Però no pas per als treballadors i alts càrrecs de la conselleria, que feia setmanes que estaven a l’expectativa. Segons ha pogut saber l’ARA reconstruint el cas a partir de desenes de trucades i trobades amb els protagonistes, ERC va decidir cessar la mà dreta del conseller per un cas continuat d’assetjament sexual a diverses treballadores del departament. Contactat pel diari, Garcias assegura que la decisió de deixar la conselleria la va comunicar ell al novembre per la seva voluntat de retornar al sector privat.

El 10 de desembre, mossèn Tomàs va tornar a Vilobí d’Onyar. La seva visita va coincidir amb l’enterrament de la Conxita i va estar-se una estona saludant vells coneguts a l’exterior de l’església. Feia 20 anys que no trepitjava el poble. L’any 1999 va marxar a una casa de repòs a Arbúcies, a pocs quilòmetres de Vilobí, tancant una etapa de 33 anys a la parròquia del municipi. Van ser més de tres dècades durant les quals va abusar de diferents menors. Casos que no es van denunciar, però que van traslladar-se al bisbat de Girona als anys 70 i 80. Ningú no va fer res: el mossèn va seguir al poble.

Fa uns dies Benet XVI va reflexionar sobre el problema de la pederàstia a l’Església catòlica. En un escrit de 18 pàgines, el que va ser papa entre el 2005 i el 2013 va relacionar els abusos sexuals perpetrats en el si de l’Església amb la davallada moral derivada de la revolució del Maig del 68. Però el cert és que els abusos per part dels religiosos han existit sempre i durant aquells anys 60 previs a la revolta van ser molts els menors que van patir a mans de clergues i capellans.

Quan Quim Arrufat va marxar de la CUP, l’abril del 2019, just abans de les eleccions municipals en què ell tenia previst formar part de la llista dels cupaires a Vilanova i la Geltrú, ho va fer amb dues denúncies internes per casos d’abusos sexuals, un d’ells una agressió. Dos episodis, un del 2014 i un durant els últims mesos d’Arrufat com a membre del partit, que no van ser denunciats a la justícia ordinària, sinó que es van tractar dins del partit, a través de la seva comissió d’abordatge de les agressions masclistes i seguint els protocols que té la CUP per tractar aquestes situacions.

“El Toni és així”. És una frase que repeteixen diversos nois vinculats al món de les arts escèniques de la plana de Vic. Ell els va introduir al món del teatre. En alguns casos va ser el seu professor; en d’altres, el director de l’obra que representaven. Per a tots, una referència del món del teatre musical, que ha donat classes i dirigit obres a l’Institut del Teatre de Vic, l’Escènic Vic, l’Atlàntida, Manlleu i Torelló, a part de ser secretari de cultura de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, l’AADPC. Toni Font també va ser un amic, per a molts d’ells, i per això molt pocs es van qüestionar per què un home dotze o quinze anys més gran sempre anava envoltat de nois joves, que els convidés al seu local a festes i anessin plegats a sopar. “Tothom ho sabia, però tothom ho silenciava”. En part, perquè costava posar-hi nom.

Si teclegeu al Google “Emin compra la Torre Agbar”, obtindreu ràpidament més de 10.000 resultats, amb enllaços de la pràctica totalitat dels principals mitjans de comunicació d’Espanya. Si repetiu l’operació i escriviu “Emin compra l’edifici del Deutsche Bank” apareixeran gairebé 28.000 entrades diferents, altre cop amb una allau de mitjans fent-se ressò de la notícia.

Hi havia una vegada Caixa Catalunya. Convé recordar-ho quan es compleixen deu anys des que la tercera caixa d’estalvis d’Espanya, agrupada amb les de Tarragona i Manresa, va necessitar un rescat de diner públic de 12.500 milions d’euros, dels quals només se’n van recuperar 782. La caixa, fundada el 1926 i que acabaria diluint-se en el BBVA, es va perdre per sempre, com es va perdre la seva obra social. L’ARA ha volgut reconstruir com l’entitat va arribar a aquell abisme, més enllà del que acabaria sent una ruïnosa aposta pel sector immobiliari. Com en tota història que acaba malament, hi ha un moment decisiu en què tot es comença a torçar. Aquest moment va arribar als anys 80. Aleshores el present era pròsper. Però als fonaments de l’entitat ja hi havia el ferment perquè s’acabés desencadenant una desgràcia econòmica. 

Corria el mes de març, faltaven poc més de dos mesos per a les eleccions municipals, i una cinquantena de persones de l’establishment barceloní es van congregar per celebrar un sopar de suport a Manuel Valls, candidat a l’alcaldia. Allà hi havia alguns dels empresaris i directius que més han acompanyat Valls durant el seu intent de ser alcalde de Barcelona. També n’hi havia d’altres de menys habituals, així com la seva parella actual, Susana Gallardo, l’hereva dels laboratoris Almirall. A algunes de les persones que van assistir al sopar els va quedar una imatge gravada: a mesura que Manuel Valls els anava saludant, alguns dels assistents obrien la cartera i li donaven diners en mà al candidat per finançar-li la campanya.

El retret va sonar com una plantofada: “Els alumnes no l’han vist en tota la carrera. Li heu regalat el títol”. Qui parlava era el pare d’un estudiant que aquell dia es llicenciava a Esade. La resposta també va ser impactant, i encara es recorda. “No us queixeu, que podreu dir que els vostres fills han estudiat amb el marit de la Infanta”, va respondre el directiu de l’escola a qui anava dirigit el retret. Era l’estiu del 2001 i feia poc que s’havia celebrat l’acte de graduació dels alumnes que havien cursat la llicenciatura i màster tant d’administració i direcció d’empreses com de dret.

D’on van sortir les urnes de l’1-O? Qui les va pagar? Com es van distribuir? Aquest i altres interrogants es desvelen en un llibre d’investigació dels periodistes de l’ARA Laia Vicens i Xavi Tedó, que han entrevistat més de 50 persones que van participar en l’operatiu. ‘Operació Urnes’, editat per Columna, és a les llibreries i, fins al dia 17, també es pot trobar al quiosc amb l'ARA. Us n'avancem el primer capítol.

Aquest reportatge ha sigut guardonat amb el premi Lorenzo Natali 2021 en la categoria Europa que atorga la Comissió Europea.

“El rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’estat espanyol”. Així comença l’article 56 de la Constitució, el primer dels que es refereixen a la Corona. Només des d’una interpretació generosa de l’article es pot entendre la frenètica activitat a què es va lliurar el monarca durant els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

"Hem plorat cinquanta mil vegades totes juntes parlant del tema i això ens ha permès arribar aquí i fer aquest cafè amb tu". Una a una s’asseuen en una cafeteria del centre de Lleida per explicar el que van viure quan eren adolescents a l’Aula de Teatre, a pocs metres d’on ara rememoren el que Antonio Gómez, director i professor de l’escola, els va fer durant anys. Cristina, Goretti, Violeta, Aida, Laura, Míriam, Sònia, Patrícia i Marta –tots noms reals–. Elles van presentar l’any 2018 la denúncia contra Gómez per abusos sexuals entre els anys 2001 i 2008, quan eren unes adolescents. Va ser massa tard. Per por, per vergonya, perquè van trigar molt temps a entendre i digerir el que havia passat, la denúncia va arribar quan el cas ja havia prescrit i es va arxivar.

La pressió pel retorn del rei emèrit Joan Carles I arriba fins i tot a la plaça de bous. Que la tauromàquia és una afició de l'excap d'Estat és sabut, però des del 2019 no freqüentava una plaça per rebre una ovació, que és el que rep sempre que les trepitja per part del seu públic fidel. L'aplaudiment fervorós es va tornar a produir aquest Diumenge de Pasqua, quan va assistir a la Real Maestranza de Sevilla per veure el retorn del torero José Antonio Morante de la Puebla, que ha donat suport al PP i Vox en ocasions diferents. Els assistents, dempeus, li van retre homenatge malgrat l'ombra allargada de corrupció que el persegueix. A la plaça de bous de Las Ventas de Madrid ja va rebre una forta ovació el maig del 2019 i també va tastar la plaça d'Aranjuez el juny del 2019.

“Un acord que tenia per objecte la futura comissió de delictes a mesura que s’anessin presentant les oportunitats de cometre’ls”. Després d’un any i mig d’investigació, així és com va resumir el jutge Leopoldo Puente l’operativa que ha dut José Luis Ábalos, Koldo García i Víctor de Aldama al banc dels acusats. L’aleshores ministre es valia de la seva “valuosa influència”, l'assessor aprofitava els seus “oficis” i l’empresari i presumpte facilitador buscava empreses o particulars que volguessin fer gestions amb l’administració per fer valdre els seus interessos de manera “arbitrària”. Tot plegat, segons la Fiscalia Anticorrupció, a canvi del “pagament continuat de quantitats de diners elevades” en el marc d’un “conveni criminal”. I aquesta setmana el Tribunal Suprem dona el tret de sortida al judici, que serà el primer relacionat amb el cas Koldo –hi ha altres branques investigades a l’Audiència Nacional, com les adjudicacions d’obres públiques que esquitxen Santos Cerdán–. Qui va ser ministre de Transports, secretari d’organització del PSOE i home de la màxima confiança de Pedro Sánchez està a la presó de Soto del Real des de finals de novembre, va renunciar a l’acta de diputat fa dos mesos i ara s’enfronta a entre 24 i 30 anys de presó. A sobre la taula hi haurà nou delictes, entre els quals destaquen els de pertinença a organització criminal, suborn, tràfic d’influències i malversació.

El judici pel cas Kitchen ha arrencat aquest dilluns amb un nom en boca de tothom, però absent al banc dels acusats: el Partit Popular. L'Audiència Nacional està jutjant la presumpta operació que va orquestrar-se al si del ministeri de l'Interior, presumptament auspiciada per Jorge Fernández Díaz, per robar a Luis Bárcenas informació comprometedora per al PP. La Fiscalia demana penes de fins a dinou anys de presó per al comissari jubilat José Manuel Villarejo, però ha deixat fora del perímetre de la causa el PP i María Dolores de Cospedal, que va ser secretària general dels populars del 2008 al 2018. Durant la primera sessió, en el tràmit de qüestions prèvies, el PSOE –que està personat en el cas com a acusació popular– ha volgut posar èmfasi en la "connexió política" i ha comminat el tribunal a jutjar també el PP com a partícip a títol lucratiu –o responsable civil subsidiari– al·legant que va beneficiar-se de l'operació parapolicial, que pretenia ocultar les proves del cas Gürtel, que és el que va desencadenar la moció de censura contra Mariano Rajoy. Els socialistes també han sol·licitat que se suspengui el judici per reobrir la investigació sobre Cospedal i el seu exmarit, Ignacio López del Hierro.

Que el 61% dels alumnes catalans acabin l’ensenyament obligatori sense haver treballat l’evolució no és una dada anecdòtica. És un símptoma estructural. El currículum vigent no inclou l’evolució a primària i la situa a 4t d’ESO com a optativa. Això equival, en la pràctica, a convertir en prescindible el marc conceptual que dona sentit a tota la biologia. I això és, senzillament, una barbaritat intel·lectual.

Si no hi ha un gir de guió inesperat, el ple de l'Ajuntament de Barcelona es transformarà a les eleccions del 2027. I no només per la redefinició de majories que suposen sempre els comicis, sinó perquè aquest cop tot apunta que el consell plenari de la capital catalana guanyarà dos regidors. D'aquesta manera, els barcelonins passaran a escollir 43 representants en comptes de 41. El motiu? Que des del 2024 la ciutat ha consolidat la seva població per sobre de la barrera dels 1,7 milions.

Recorrent-la en cotxe, des dels accessos fins a les principals avingudes, Marbella té allò de ser una ciutat que podria ser moltes altres ciutats. Més ben dit, qualsevol altra ciutat massificada de la Costa Daurada, de la Costa Brava, de la Costa Blava o de la mateixa Costa del Sol de la qual és emblema. Els edificis més alts són hotels i no oficines, els blocs d’apartaments, també imponents, tenen piscines comunitàries, i les muntanyes que queden a l’horitzó estan plenes de punts blancs; edificis que han destrossat el paisatge natural. Però si t’endinses en les carreteres que desfilen entre les muntanyes veus que no són xalets ni cases velles: hi ha moltes mansions, complexos, clubs de tenis i camps de golf exclusius. Les creus sanitàries van acompanyades de cartells que diuen “arzt” i “apotheke”, i no “doctor” o “farmàcia”. Les tanques publicitàries són en anglès i anuncien clíniques privades, la majoria per fer-se retocs estètics, per tractar la baixa fertilitat o la falta de cabells, i estan adreçats a un públic d’una certa edat que no vol –o almenys vol dissimular– fer-se gran.

Cory Doctorow (Toronto, 1971) és una de les veus més lúcides per parlar de poder i tecnologia. Conscient de la importància de les paraules –és novel·lista i periodista–, va inventar a finals del 2022 un concepte per definir, fugint de tecnicismes, el procés que estaven experimentant les plataformes: emmerdificació. Un concepte que s'ha popularitzat i que dona nom al seu últim llibre, que ha traduït al castellà Capitán Swing.

Espanya i Catalunya continuen sent excepcions europees pel que fa a la marxa de l'economia i la creació d'ocupació. Amb les dades del març que ha presentat el ministeri de Treball, Espanya assoleix per primera vegada a la història la marca de 22 milions d'afiliats a la Seguretat Social, 3,4 milions més que el 2018, quan Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa. En el cas de Catalunya, el rècord es va assolir l'estiu passat, amb 3,9 milions d'afiliats, després va caure una mica i ara s'està a punt de recuperar (3,88 milions). L'atur també es va reduir en 23.000 persones a l'Estat i en 3.777 a Catalunya. A finals de mes tindrem les dades de l'enquesta de l'EPA i, per tant, una fotografia més acurada de la taxa d'atur.

L'atur registrat als serveis públics d'ocupació a Catalunya va baixar en 3.777 persones al mes de març en relació amb el mes anterior, segons les dades publicades aquest dilluns pel ministeri de Treball i Economia Social. Així, el nombre de persones desocupades a Catalunya al final del mes passat era de 323.476, un 1,15% menys que el mes anterior. L'ocupació va tornar a créixer i el nombre d'afiliats a la Seguretat Social a Catalunya va superar els 3,88 milions de persones, vorejant els màxims històrics de 3,9 milions de l'estiu passat. A Catalunya hi ha 75.961 persones ocupades més que fa un any (+2%) i 32.415 més que al febrer (+0,84%). Durant el mes de març s'han formalitzat 217.315 contractes de treball a Catalunya, un 16,1% més que al febrer i un 7,7% més que fa un any. En el conjunt de l’Estat, es van superar per primer cop els 22 milions d’afiliats a la Seguretat Social en termes desestacionalitzats, un rècord històric.

Després d'anys de seguir el cas, l'exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco publica el llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Entre totes les arestes i angles morts dels litigis per l'art sacre de la Franja, Velasco posa en relleu el caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya. L'Aragó, i això ho han dit polítics de tots colors, ha de ser una muralla contra l'independentisme –diu Velasco–. Quan plantegen el debat en aquests termes, se'ns està parlant d'una politització que no és nova, perquè la segregació del bisbat de Lleida, que està a l'origen d'aquests conflictes, ja va ser una segregació política".

El poeta, narrador, assagista, articulista i traductor valencià, Josep Piera (Beniopa, Gandia, 1947), ha mort als 78 anys. Es considerava sobretot poeta, però va deixar un grapat de llibres de prosa memorables, entre els quals hi ha El cingle verd (Destino, 1982) –amb el qual va guanyar el premi Josep Pla–, Estiu grec (Destino, 1985) i Ací s'acaba tot (Edicions 62, 1993), que la jove editorial Cap de Brot va reeditar en una versió corregida i ampliada. El 2023 va rebre el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural. En aquell moment, va expressar el seu astorament per rebre el premi i com entenia la literatura: "Això d'escriure en nom de tots ho trobo d'una petulància extraordinària. Hom escriu del que sap, del que sent i d’ell mateix. Però això ha d’esdevenir compartible, simbòlic. Si no, als altres, què punyetes els pot interessar? Aquí és on entra la literatura, i jo soc un animal de paraules", va assegurar.

Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

Encara no és aquí, però gairebé: el Girona va fer un pas de gegant cap a la permanència a Primera Divisió derrotant el Vila-real en un exercici de resiliència col·lectiva (1-0). Amb aquest triomf, els homes de Míchel disposen d'un marge de vuit punts respecte als llocs de descens quan en falten 24 per disputar. És a tocar.

El Barça continua fent camí cap a la consecució de la Lliga F després de golejar (6-0) el Badalona amb gols de Salma Paralluelo de penal, Marta Torrejón, Sydney Schertenleib, Esmee Brugts, Mapi León i Martine Fenger després d'un gran inici de segona part per sentenciar el partit. Les blaugranes podrien celebrar el títol d'aquí a unes setmanes si guanyen al camp de l'Espanyol –horari encara per confirmar– o per passiva si el Reial Madrid no suma els tres punts davant el DUX Logronyo.

El FC Thun està fent història no només a la Superlliga de Suïssa, sinó al futbol europeu. L’equip on juga el català Genís Montolio ha ascendit aquesta mateixa temporada a Primera i, lluny d’acomodar-se i jugar a cop segur, ha volgut anar una mica més enllà i plantar-se com a líder indiscutible de la competició. “És una situació que ningú s’esperava. El fet d’estar primers o fins i tot de lluitar per places europees era gairebé impensable. Ho estic valorant moltíssim. Ara que veiem que estem a prop d’aconseguir-ho, encara ho gaudeixo més. És un moment històric per al club i molt important per a la ciutat [de menys de 50.000 habitants]. Ho visc amb il·lusió i sense pressió”, explica el Genís en conversa amb l’ARA. Amb dotze punts d'avantatge sobre el segon, el St. Gallen, quan falten només sis jornades –incloses les de la fase final– per al final de la competició, la glòria és a tocar.

Arriba a tota velocitat un Lamborghini taronja. És llampant i fa un soroll eixordador. Aparca davant teu i en baixa un noi jove, amb un tupè ros clenxinat i amb uns bíceps treballats, vestit amb un polo Gucci de més de 1.000 euros, una aparença que completa amb un anell d’or i un rellotge Rolex. Fa temps que el segueixes a les xarxes socials i admires els diners que guanya i amb què se’ls gasta. Els cotxes, les cases, els outfits, les joies. Enveges els seus viatges pel món. Colòmbia, Costa Rica, els Emirats Àrabs, el Japó. Fa temps que fas cas dels seus consells per invertir, per ser un guanyador. Què és triomfar si no és el que fa ell? Fins i tot destines alguns dels pocs diners que tens per gaudir del privilegi de tenir-lo unes hores només per a tu, perquè t’expliqui com s’ho ha fet. Baixa del cotxe i et diu crac. I, automàticament, et sents un crac. Et fascina. T’abdueix. Et captiva. T’enamora.

La història de Jeffrey Epstein no és només la d’un pederasta que tenia una xarxa de prostitució al servei d'homes rics de tot el món. La història de Jeffrey Epstein és també una història de diners i política i, sobretot, de poder. Epstein utilitzava el sexe per comprar favors i influència. Però també per obtenir informació i fer créixer la seva fortuna. El magnat nord-americà, que es va suïcidar el 2019 a la presó de Nova York, tenia una xarxa de còmplices que li aconseguia joves models i menors. Però ell també era el gran artífex de la trama. Què volien els rics que hi acudien? Ell els ho aconseguia i els obria les portes de l’illa Little Saint James: un paradís al Carib on convidava algunes de les persones més influents del planeta i on algun d’aquests homes van agredir i violar desenes de menors.

Un gos ensuma insistentment un contenidor marítim ple de sacs de cacau. El guia un agent de la Guàrdia Civil mentre s'ho miren efectius de la Vigilància Duanera. El contenidor ve de l'Equador i l'objectiu és trobar-hi alguna bossa amb cocaïna oculta. Els sacs, de 70 quilograms, estan apilats els uns sobre els altres, sense palets, fet que dificulta encara més la vigilància. Tot s'ha de fer a mà. El gos no borda ni s'asseu: de moment està net. En una altra terminal del port, uns agents de la Vigilància Duanera obren les portes d'un altre contenidor. És un gest ràpid, però que passa lent. "Aquest és bastant probable que porti droga", alerten. Prové del Brasil i hi ha una munió de caixes de fil per cosir. Hi pugen, rebusquen, n'obren, però només apareix fil i més fil. Toquen les caixes amb una mena de marcador. Es diu cocatest. També dona negatiu.

És la droga que més preocupa avui dia. Durant els últims quatre anys el mercat de la cocaïna mundial no ha parat de créixer, i l’any 2023, d’acord amb les xifres que han fet públiques aquest dijous les Nacions Unides, la cocaïna va assolir rècord en producció, confiscacions, consum, tractaments i morts relacionades. "La cocaïna augmenta, augmenta i augmenta; és un problema mundial", resumeix Thomas Pietschmann, investigador des de l’any 1997 de l’Oficina de Droga i Crim de les Nacions Unides (UNODC).

Aquest mes de juny l'arquebisbat de Barcelona ha començat a pagar les primeres indemnitzacions a víctimes d'abusos sexuals a dins de l'Església. L'any passat, arran dels casos denunciats al llarg dels últims anys i els informes sobre abusos a l'Església que van fer la mateixa Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i el Defensor del Poble, es va tirar endavant el pla de reparació integral a menors víctimes d'abusos sexuals, conegut com a PRIVA. Des de la seva creació, la Comissió Assessora de Reparació Integral de la CEE ha anat estudiant cada expedient de les persones que van denunciar haver patit abusos dins de l'Església catòlica a Espanya i que demanen una indemnització.

“Cada vegada que veiem un Google Pixel pensem que pot ser un narcotraficant”. La frase és d’un dels responsables de la lluita contra la droga de la Policia Nacional a Catalunya. Les bandes van sempre un pas a davant i extremen la seguretat en les seves comunicacions per no ser descoberts o donar pistes o fins i tot proves a la policia. El Google Pixel és un mòbil que en els darrers anys s’ha popularitzat entre els narcotraficants, juntament amb el sistema operatiu Graphene OS, que permet una comunicació xifrada impossible de rastrejar per a la policia. A més, aquests dispositius estan ideats per formatejar-se si erres diversos cops en el PIN. Per no perdre la informació dels dispositius comissats als narcotraficants, la policia aïlla els mòbils en bosses especials per evitar així que hi puguin fer un reset remotament i esborrar tot rastre de la seva activitat delictiva.

Va aterrar a Catalunya des de Sèrbia per treballar en obres. I li va sorgir una font d’ingressos molt més fructífera. Entrar en el negoci de la droga. I els diners van començar a entrar en abundància. Ell i els seus compatriotes vivien en pisos de luxe a la zona del Poblenou de Barcelona. Duien un alt nivell de vida que els feia oblidar els riscos que corrien. Fins que l’estiu del 2024, després de dos anys d’investigació, la Policia Nacional va desarticular la xarxa que es dedicava a la producció i exportació de marihuana, amb quatre grans plantacions repartides pel país.

Aquesta setmana volem posar el focus en un fet: la droga es pot trobar per tots els racons de Catalunya. Al dossier d'aquest diumenge ens fixarem en què passa al carrer, on està canviant la manera de vendre-la, però també mirarem enrere per descobrir com Catalunya s'ha convertit en un hub de la droga. En quinze anys, les confiscacions a Catalunya s'han doblat. També les detencions, molt vinculades a grups criminals estrangers que estan substituint els nadius. Uns grups que cada cop prenen més precaucions.

La droga té molts noms. Al carrer, el xabú i la tina són metamfetamines. El primer nom el van portar els asiàtics, sobretot els filipins, i el segon el fan servir més els americans. Cada cop són més potents, i solen ser més barates que l'heroïna: "Vaig estar quatre dies sense dormir, pràcticament sense menjar", admet el Vik, que és consumidor d'aquesta droga. El karkubi, en canvi, ve més del nord de l'Àfrica. És una barreja de medicaments amb haixix i cola, una combinació a l'alça. La cocaïna s'esnifa, però també es pot coure amb bicarbonat i amoníac per crear una roca que s'acaba fumant en pipa. I també està de moda la cocaïna rosa, la tusi, tot i que de coca no en porta: està feta de MDMA, cafeïna, ketamina i colorant rosa. I res és difícil de trobar. Pots descobrir droga regirant les obres de la Rambla de Barcelona, rebuscant per les arrels d'un arbre o posant el dit per la part sobrant d'una persiana metàl·lica d'un negoci abandonat.

L'escriptora, dramaturga i actriu Juana Dolores Romero va patir una relació de maltractament durant gairebé un any, des de mitjans del 2020 fins al febrer del 2021, quan va posar la denúncia. Dolores va ser víctima de la violència masclista mentre la seva carrera professional començava a enlairar-se. Quan la creadora va començar la seva relació amb B.M., va entrar en una espiral de manipulació i maltractament psicològic, que es va agreujar quan van anar-se’n a viure junts el gener del 2021. Llavors va arribar la violència física. "La primera nit ja em va apallissar", relata Dolores.

Amb 63 anys va entrar com a resident al CAP de Montilivi de Girona. La seva presència va causar estranyesa als treballadors del centre. Poques vegades, per no dir cap, es veu un metge en període de formació remunerada a punt de jubilar-se. Els metges interns residents (MIR) són joves. L'home, que havia presentat tota la documentació que se li demanava, va estar tres mesos i mig pujant cada dia en tren a Montilivi des de Barcelona, fins que d'un dia per l'altre va desaparèixer. Andrés Avelino Palomino Barrios va tenir una vida agitada. Una muntanya russa que va culminar amb el seu assassinat a València l'any 2012. Abans va ser acusat d'assassinats en sèrie a Perpinyà, d'ajudar persones en situació irregular a entrar a França i de ser un fals metge que recorria CAPs i hospitals de tot Espanya sense tenir la formació pertinent.

Els va lligar amb brides a una taula. Amb el tors nu, tapats amb una tovallola petita i només calçotets. Duien un antifaç i no veien res. Només sentien les pessigolles que ell els feia per tot el cos. J.G. era president d’un club de futbol, el Valldoreix, i guia espiritual dels nois. Els havia conegut en clubs juvenils de l’Opus Dei, a Barcelona i Sant Cugat, i s’havia apropat a ells per ajudar-los, ja que travessaven moments difícils.

La Fiscalia de Lleida ha denunciat l’exdirector i professor de l’Aula de Teatre de Lleida Antonio Gómez per un delicte d’abús sexual i un delicte continuat d’abusos sexuals. En l’escrit del 15 de setembre passat al qual ha tingut accés l’ARA, es denuncien també les exdirectores del centre Mercè Ballespí i Mireia Teixidó per "un delicte continuat d’omissió del deure d’impedir delictes". El ministeri fiscal demana al jutjat que admeti a tràmit el procediment i citi a declarar els tres investigats perquè veu "indicis suficients de criminalitat".

Hi anaven per un dolor a l’esquena. O per problemes a les cervicals. O al genoll. I mentre estaven estirades, a vegades completament nues, sobre la llitera o el futon, acabaven sentint la mateixa frase: "Tens un bloqueig sexual". L'E. es guanyava la confiança de les seves pacients i, aprofitant el moment de màxima vulnerabilitat en què es trobaven moltes, n’abusava sexualment. A través d’una quinzena de testimonis, l’ARA ha reconstruït la manera com aquest osteòpata de Sant Pol de Mar ha actuat almenys durant els últims 12 anys. Tres de les seves pacients l’han denunciat per delictes continuats d’abús sexual. La Fiscalia demana tres anys de presó i la seva inhabilitació. El judici s’hauria de celebrar el febrer del 2024.

La Masia del Barça, entre el cel i l'infern és un podcast de quatre episodis de l'equip d'investigació de l'ARA presentats per Carla Turró que aborden la convivència a la residència del Barça a finals dels 80 i principis dels 90, una època en la qual hi va haver episodis de vexacions i assetjament per part d'uns jugadors –primer de bàsquet, després de futbol– a nois joves del bàsquet. Són fets que van passar amb comptagotes, però les línies vermelles es van creuar. Hi va haver un seguit de situacions entre els anys 1989 i 1993 que van deixar marca en alguns residents, no només per la duresa de les experiències viscudes, sinó per la càrrega psicològica que va suposar: no dormien, van deixar d'estudiar, vivien en constant angoixa. La investigació dels periodistes Albert Llimós i Núria Juanico parteix del relat de la novel·la Triomfador, de l'escriptor Joan Jordi Miralles, que va viure a La Masia a principis dels anys noranta, i es basa en una cinquantena de testimonis de l'època.

A finals dels anys setanta, el Barça va adonar-se que necessitava un bon planter on formar les futures estrelles del futbol. El 1979 el club va inaugurar La Masia, situada a tocar del Camp Nou a la vella casa pairal de Can Planes, de les poques que quedaven a Barcelona. Els primers a arribar-hi van ser futbolistes, i uns anys després van entrar els jugadors de bàsquet i d’altres esports. Al principi la gran majoria eren joves catalans, sobretot d’entre 13 i 18 anys, però a mesura que el club va millorar la captació també va atreure adolescents de tot l’estat espanyol. En total, per l’antic edifici hi van passar prop de 500 joves. Més d’un 40%, catalans.

Eren una trentena de nois. Adolescents. Alguns imberbes de 12 anys, d'altres gairebé homes estrenant l'edat adulta. La majoria futbolistes. Projectes de futbolistes. Convivien en quatre habitacions amb lliteres a la falda del Camp Nou. A la vella masia de Can Planes, que des de l'any 1979 va acollir centenars de joves que somiaven triomfar al Barça. La Masia va representar per a la majoria dels residents una història de superació, diversió i amistat, però també s'hi van viure episodis de vexacions, abusos i assetjament que van marcar alguns joves. Van ser pocs, però hi van ser: un grup de nois, sobretot jugadors de bàsquet, que entre els anys 1989 i 1993 van patir la violència d'alguns companys.

"En més de 20 anys a l’empresa mai havia vist un clima de treball així". Fins a set treballadores –sis al mateix temps– de la Barcelona School of Management (BSM) de la Universitat Pompeu Fabra van arribar a estar de baixa a finals del 2022 i principis del 2023. El motiu: el clima laboral dels últims mesos al centre, coincidint amb els canvis impulsats pel nou subdirector general d’estratègia i desenvolupament de negoci, C.P., un nou càrrec que s'havia incorporat de manera oficial el setembre del 2022 i que va acabar acomiadat per "una falta molt greu" el febrer del 2023. En pocs mesos hi va haver dimissions, acomiadaments, baixes per estrès, atacs d’ansietat i una denúncia per assetjament laboral que van signar set treballadores. Una part important de la plantilla, però, considera que tot arrenca abans i que els canvis que volia impulsar el nou subdirector van ser només "la cirereta del pastís".

Professores que treballaven a les fosques perquè ell no sabés que estaven al despatx. Trucades de matinada. Secretàries a qui va llançar una grapadora. És el relat que diferents treballadors fan del catedràtic Vicenç Navarro, que va poder exercir durant 25 anys a la UPF. L’ARA destapa en una nova entrega els abusos de poder a la universitat. I a 'Una història al dia' ens preguntem com es comença a investigar algú, quants testimonis es necessiten per publicar la informació i en quin moment s’ha de donar veu a l’afectat.

Vint-i-dues víctimes. La majoria menors d'edat quan van passar els fets. És la informació que han pogut recopilar els Mossos d'Esquadra durant les últimes dues setmanes, des que el 3 de febrer va arribar la primera denúncia contra el professor i director de musicals de Reus César Constantí. La policia catalana l'ha detingut aquest dimecres acusat d'agressions sexuals —sense violència ni penetració— i assetjament a menors i està a l'espera de passar, en principi aquest dijous, a disposició judicial. Els casos recollits pels Mossos es concentren sobretot en episodis que van passar durant l'any 2022.