Xiulada a l’himne d’Egipte, crits de “musulmà qui no boti!”, insults a Pedro Sánchez i l’imprescindible “Gibraltar espanyol!”. Què és això sinó Torrente anant ahir a Cornellà-El Prat a animar la selecció espanyola?

D’aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català (dic “contra el català” perquè persegueix que la nostra llengua no estigui “blindada” a les aules) se’n desprèn una conclusió meridiana: només un estat propi garanteix la protecció jurídica que qualsevol llengua oficial té el seu propi territori. No hauria de ser necessàriament així: en un estat veritablement plurinacional, tan espanyol seria el català com el castellà. Però no és el cas i no crec que m’equivoqui si dic que no ho serà mai. L’única llengua que tenim el deure constitucional de conèixer és el castellà. Ho proclama l’article 3 de la Constitució de 1978, que al final també diu que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són una riquesa “que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs sort que el protegeixen, el català!  

En una entrevista d’ahir a La Vanguardia, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo va afirmar que Pedro Sánchez està endarrerint l’aplicació de l’amnistia a Carles Puigdemont. No és nou. Ja abans Feijóo havia dit que Sánchez ha enganyat Carles Puigdemont amb la llei d’amnistia.

Arribem a Setmana Santa, a les vacances escolars, les operacions sortida i les mones afirmant que la tornada serà dura. Tot s’està apujant a causa de la guerra de l’Iran i com que el final de la guerra no es veu, els perjudicis a la butxaca d’aquesta inflació duraran unes quantes setmanes, pel cap baix. Ahir al vespre, Trump es va treure del barret deu dies més de coll de l’ultimàtum als aiatol·làs, mentre menteix sistemàticament cada dia (i molt, perquè no para de parlar) només per evitar que el petroli continuï encarint-se i les borses continuïn enfonsant-se. Només fa que dir que la guerra està guanyada, però l’estret d’Ormuz continua dominat per l’Iran, i el règim no ha caigut. 

Sobre la guerra: els Estats Units i Israel ni han fet caure el règim dels aiatol·làs, ni controlen l’estret d’Ormuz, ni Trump avança en converses de pau com ens vol fer creure amb aquesta dèria diària de parlar, parlar i parlar.

Aquest matí ha passat un fet molt interessant, una nova jugada estratègica de Pedro Sánchez en el seu llarg i reconegut combat per resistir, per resistir-ho tot: els seus col·laboradors a la presó, la imputació de la seva dona i el seu germà, el seu partit derrotat a cada elecció a Extremadura, a l’Aragó, a Castella i Lleó. Aquest matí Sánchez ha anat al Congrés a explicar les mesures socials per alleugerir el cost de la guerra de l’Iran. I ha sortit a l’atac. A la vista que Europa ja no l’està deixant sol amb el “No a la guerra”, ha dit que la guerra de l’Iran del 2026 és com la guerra de l’Iraq del 2003, que va tenir conseqüències nefastes a l'Iraq, al món i als nostres carrers amb el terrorisme islamista. Que si aquella guerra va ser il·legal, aquesta també. I que el PP en va ser còmplice. Però dir que l'Iran és com l'Iraq, tornar a fer servir el comodí del record del “No a la guerra” del 2003, és un déjà-vu. I aleshores, Sánchez ho ha personalitzat amb una càrrega tremenda contra José María Aznar. Ha dit que Aznar, el 2003, volia sentir-se important, que va donar suport a una guerra a canvi d’ego, de poder posar els peus sobre la taula amb George Bush. Ha recordat que els atemptats de Madrid van ser culpa d’aquella guerra. I ha recordat que Aznar no se’n penedeix. I ha arribat a qüestionar la seva moralitat:

Si han anat seguint la història de com el Govern va retirar a última hora el projecte de pressupostos que havia presentat al Parlament, no els estranyarà que avui comencem remarcant que les eleccions a Andalusia ja tenen data: el 17 de maig.

La setmana comença d’una manera molt perillosa. Com saben, Trump ha anunciat atacs a les centrals elèctriques de l’Iran si no desbloqueja l’estret d’Ormuz i l’Iran ha avisat que la seva resposta serà atacar les plantes dessalinitzadores dels països del golf Pèrsic. Tu m’ataques la llum i jo t’ataco l’aigua.

Culminant una setmana de vagues a tot el país, els mestres han tallat aquest matí la ronda de Dalt en diversos punts. Poc abans de les set, unes 400 persones han barrat el pas en els dos sentits a Santa Coloma de Gramenet, just abans del nus de la Trinitat, i després un centenar de manifestants han tallat la mateixa via a l’altura de la Vall d’Hebron, i després un altre tall a la B-20 a l’altura de Finestrelles, a Esplugues de Llobregat.

Qualsevol notícia que comentem aquí s’ha d’entendre en un marc de guerra que ens afecta cada vegada més. Guerra a Ucraïna primer i ara a l’Iran i al Líban. El preu del petroli ha tornat a enfilar-se i ja sabem que quan s’apuja la benzina s’apuja tot. La nostra economia depèn, en aquests moments, de dos polítics, Netanyahu a Israel i Trump als Estats Units, a qui tot això els és igual perquè la guerra els dona mans lliures per fer el que vulguin. Per exemple, Israel ha atacat el jaciment de gas més gran del món. De manera que, aquesta guerra, que els Estats Units han anomenat “Fúria èpica”, ens està portant una inflació èpica i un desastre èpic, com tot el que toca el dit inepte de Trump, sobretot quan es deixa menjar l’orella pel lobi israelià i es refia de la seva intuïció, més que no pas dels seus generals o dels seus consellers de seguretat nacional. Cada dia està més clar que amb bombardejos i assassinats selectius els Estats Units no faran caure el règim dels aiatol·làs. 

Els mestres continuen també avui les vagues de tota aquesta setmana, i aquest matí han rebut el suport dels pagesos a les Terres de l'Ebre. Hi ha tants malestars sectorials (mestres, pagesos, usuaris de Renfe, usuaris de la sanitat pública, aspirants a un pis de lloguer…) que el malestar és general. I si aixeques la vista i mires el món, el malestar es transforma en angoixa, no només pel preu del petroli o per arribar a final de mes, que Déu n’hi do el que angoixa, sinó per la supervivència de la democràcia i, a estones de la humanitat. Aquest és el retrat socioemocional de la societat en aquest moment. En aquest ecosistema de malestar general operem tots.

Aquesta setmana pot ser capicua: ha començat amb vaga de mestres i pot acabar sense pressupostos. 

Acabem la setmana amb la benzina enfilant-se i la guerra també. Perquè ens en fem una idea, el departament del Tresor dels Estats Units ha anunciat que autoritzarà temporalment als països que comprin petroli rus de petroliers que estiguin en trànsit. El nou líder suprem de l’Iran, fill de l’anterior, diu que l’estret d’Ormuz continuarà tancat mentre Netanyahu calla i bombardeja i Trump parla per continuar ocupant el centre de l’escenari en solitari i diu coses del tipus que l’augment dels carburants està portant molts beneficis a les empreses americanes.

Suposo que aquestes altures ha quedat clar que quan parlem de la guerra de l’Iran estem parlant d’un conflicte que, a part d’haver-hi morts i desplaçats que, de moment, no som nosaltres, hi ha perjudicis econòmics que sí que ens afecten a nosaltres, sobretot perquè el preu del petroli s’ha disparat i amenaça amb apujar el preu de gairebé tot en cascada.

Deixin-me començar per una notícia que no hauria de ser-ho, però entendran de seguida per què obro l’anàlisi amb ella: 50 dies després de l'accident mortal de Gelida, aquest matí han circulat trens entre Ripoll i la Garriga. De moment hi haurà un comboi per sentit cada hora i amb limitacions de velocitat als trams on encara hi ha riscos, i per això es mantindrà el servei alternatiu per carretera que hi ha hagut l'últim mes i mig. Aplaudiments, i fins aquí les alegries.

La paraula de Trump no té valor, però sí que té un preu, el preu que hem de pagar tots plegats per les seves decisions. Conscient que la guerra de l’Iran ha fet pujar el preu del petroli i ha fet baixar les borses, és a dir, que els seus votants han de pagar més per la benzina i que els seus amics estan perdent milers de milions a les borses, Trump va prendre la paraula ahir al vespre per dir que la guerra està “pràcticament acabada” i que van molt per davant de l’agenda que s’havien fixat, que l'Iran “ja ha disparat tot el que havia de disparar”. I la paraula de Trump va aconseguir l’efecte desitjat: les borses han pujat aquest matí i el preu del petroli ha baixat. Si això és una flor que no farà estiu, a Trump li és igual. Ahir va para el cop, però sap que hi ha dues coses que els americans del carrer odien, que és pagar la benzina més cara i que la inflació se’ls mengi el poder adquisitiu, i tot per culpa d’una guerra que no té el suport de la immensa majoria. Pensin que aquests dies el petroli ha arribat al preu més alt dels últims tres anys i mig, concretament a l’estiu del 2022, mesos després que comencés la guerra d’Ucraïna, i que el cost de la vida es perfila com el gran tema de les eleccions del novembre. I ja sabem que quan el petroli puja, tot s'apuja.

Quan Trump diu que “Espanya és una perdedora”, també traduïble com a país “fracassat”, no està fent cap exhibició de coneixement de la història, de la pèrdua de Cuba, de la depressió nacional de la qual va sorgir la generació del 98, de la Guerra Civil, de tenir un exèrcit espanyol que ha disparat més contra espanyols que contra estrangers, de la repressió cultural i nacional interna… Hi ha, certament, molts episodis perdedors a la història d’Espanya, però lluny d’ells, Trump diu que Espanya és una perdedora perquè Sánchez s'oposa la guerra, perquè no vol gastar el 5% del PIB en Defensa, i perquè ara no li deixa les bases americanes a Andalusia sense un manament internacional. Aquest és el llenguatge dels assetjadors: si no fas el que ells volen, t’insulten de manera humiliant. Tampoc l’aliada Giorgia Meloni li està deixant les bases italianes a Trump.

Que tot el focus estigui posat en la guerra de l'Iran no ens fa oblidar la negociació en curs entre el Govern i Esquerra per l’aprovació dels pressupostos d’aquest any. De seguida els expliquem quin és l’estat de la qüestió. Però, abans, quatre apunts sobre la guerra.

Primer parlem del tall (la guerra), que després ja parlarem de la guarnició (el duel Trump-Sánchez).

La guerra a l'Iran que va començar dissabte és molt més que un teló de fons de la nostra vida de cada dia. No és aquell conflicte del qual veiem imatges però ens queda lluny, perquè té el potencial de complicar-nos el dia a dia, i molt: ha augmentat el preu del petroli i del gas, hi ha disrupcions al comerç internacional, ha augmentat la inseguretat mundial, França li ha recordat a l'Iran –i a tothom en general– que té un arsenal nuclear.