La nova planta logística d'Amazon, inaugurada el 2023 en un polígon als afores de Figueres, ha revolucionat l'Alt Empordà. És, amb diferència, l'empresa més gran de la comarca, per davant de companyies d'envergadura com els supermercats d'Antonio Escudero a la Jonquera o el gegant de l'alimentació Transgourmet. Hi treballen dia i nit al voltant de 2.000 persones, un volum que representa més de l'1 % de tota la població de tots els municipis a 40 km la rodona. I, com és lògic, aquesta correlació entre treballadors i habitants, molt més elevada que la de qualsevol gran empresa de l'àrea metropolitana de Barcelona, provoca que tot el que envolta el negoci d'Amazon tingui un impacte directe en el dia a dia de la comarca.

Salt és conegut avui en dia per ser el municipi amb la renda per càpita més baixa de Catalunya. També una de les viles amb més concentració de població migrant: prop del 40% dels veïns són de nacionalitat estrangera. Però el que els titulars han obviat els darrers anys és que gairebé la meitat de la superfície d’aquest poble són encara hortes i deveses. La séquia Monar, en paral·lel al riu Ter, marca la frontera entre el Salt construït i la zona agrícola. Poques instal·lacions la superen, tret d’un gran institut construït sobre terrenys fèrtils. Situat a la frontera amb Girona, envoltat de verd i amb unes magnífiques vistes de la Mare de Déu del Mont, hi ha el Vallvera. Un centre de secundària i formació professional amb més de 1.200 alumnes inaugurat el 2008 que contrasta amb l’entorn per ser un gran centre de xapa grisa amb un pati ple de formigó. “A l’hivern és una nevera i a l’estiu un forn, no hi ha terme mitjà!”, lamenta el director, Ferran Maimir, que s’ha estrenat aquest curs amb una direcció molt encarada a treballar per la renaturalització del pati, però amb un mètode diferent: que sigui el mateix alumnat el que construeixi l’ombra amb les mans.

Lloret de Mar està d'enhorabona. Després d'anys de reivindicacions i litigis judicials, el camí de ronda de Can Juncadella, barrat des del 2009 per les tanques del jardí de la mansió d'un magnat kazakh, reobrirà al públic. Així ho ha pactat l'Ajuntament de Lloret de Mar en un conveni amb la propietat que ha de permetre redefinir el traçat i executar l'obertura del pas per la finca. L'acord, que haurà de passar per la votació del ple municipal, on en principi s'aprovarà sense problemes, permetrà donar compliment a les fins a sis sentències favorables a la reobertura del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TJSC).

Tot i que fa temps que els ritmes llatins i l'estètica urbana dominen el gruix del panorama musical, la passió pel rock'n'roll i la distorsió de les guitarres elèctriques, encara que sigui minoritària, continua viva entre les noves generacions d'artistes de casa nostra. A Catalunya, un dels grups més alternatius i estimulants d'aquest gènere és Roko Banana, un trio de Banyoles format per Mak Dzinovic (guitarra i veu), Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu), que acaba de presentar el seu tercer disc, Gran Muralla (Aloud Music). Es tracta d'un àlbum de molta volada, entre el rock progressiu i l'indie, amb nou temes intensos, combatius i emocionants que parlen sobre l'amistat i dirigeixen una crítica fervent a l'individualisme que regeix les normes del sistema capitalista. L'estrena en directe serà el 2 d'abril a la sala La Nau de Barcelona.

De la mateixa manera que els turistes que s’enfilen per primer cop per l’ombrívol carrer de la Força de Girona queden enlluernats quan apareix davant seu la imponent catedral amb la força escenogràfica de la seva escalinata barroca, el públic i els músics que entren per primer cop a la sala de concerts Las Vegas, a Sant Feliu de Guíxols, poc s’imaginen que darrere una façana modesta emergirà un local d’una majestuositat retro que els transportarà als anys 80, amb tres barres ben assortides, taules i cadires d’acabats daurats amb disposició d'amfiteatre, dos escenaris interiors i una plàcida terrassa, tot plegat amb una capacitat per a gairebé 900 persones. Potser Luz de Gas (una mica més petit) és un dels pocs locals equiparables, tot i que per la seva longeva història hi ha qui compara Las Vegas amb la Sala Apolo o La Paloma. El local es va construir el 1962, però els seus orígens es remunten a una terrassa a l’aire lliure dedicada a espectacles per als primers turistes que va començar a funcionar el 1958 amb el mateix nom. L’actual director, Marc Recolons, encara va més enrere, quan explica que el seu rebesavi va ser un autèntic pioner del cinema a les comarques gironines que a principis del segle XX va començar a fer projeccions de cinema mut en una carpa de circ a Llagostera, amb un projector comprat als Lumière a l'Exposció Universal de París. El besavi i dos germans van regentar més endavant sales de cinema, entre d'altres localitats, a Calonge, Palamós, Palafrugell o Figueres (aquí també amb el nom de Las Vegas).

Han fet una aportació rellevant, tenen una història potent, inspiradora i de vegades poc coneguda. Tenen en comú que són de les comarques gironines –o hi viuen–, han sortit a les pàgines del diari i els lectors els han reconegut fent que les peces que protagonitzen siguin les més llegides del dia. Són els 25 gironins que han marcat el nostre 2025 i que també han estrenat els primers premis de l'ARA a Girona, els de la guineu espavilada. No volíem guardonar famosos que donessin visibilitat als premis, sinó que els premis fessin famosos personatges poc visibles. El 2023 vam iniciar aquest recull amb 23 noms, i el 2024 vam escollir els gironins revelació. Des d'aleshores, el jurat heu estat els lectors.

El concís currículum que té redactat, de poc més de quatre ratlles, no fa justícia a la seva trajectòria professional en el món de les arts escèniques, que és immensa, no només per la gran quantitat de papers que ha fet, sinó també per la qualitat d'obres en què ha actuat i per l'excel·lència amb què ha interpretat cadascun dels personatges. "Pep Cruz és el teatre fet home", ha dit d'ell la crítica. "Un actor que tot ho fa bé", s'ha escrit també sobre ell. "El més popular i estimat dels actors de l'olimp teatral català", han afegit altres. Nascut a Girona l'any 1948 i forjat com a actor en aquesta ciutat, Pep Cruz ha treballat, com a intèrpret, com a director o com a autor del guió en gairebé un centenar d'obres de teatre, entre les quals Cyrano de Bergerac, El rei Lear, Forido Pensil o Infantillatges; ha actuat en 8 musicals, entre els quals l'exitós Mar i cel; en 8 sèries de televisió, com ara Ventdelplà i Oh! Europa, i en més d'una trentena de pel·lícules.

Pere Garcia (Girona, 1946) coneix el secret per aguantar 42 anys en una feina de pixatinters que no li agradava “absolutament gens” i que no dubta a qualificar d’odiosa. Feia nòmines i contractes de treball. El seu era un departament especialment desagradable perquè "sempre havia d’anar a favor de l’amo de les empreses" i si alguna vegada venia el treballador, "també havia de donar-li la raó i trampejar situacions conflictives". Reconeix que en la seva fidelitat empresarial, que va començar amb 16 anys un cop acabat el batxillerat elemental, també hi va pesar molt que l’empresa, la prestigiosa gestoria Cànovas de Girona, “era boníssima, així com els propietaris, els caps de secció i els companys de feina”. Ara bé, el factor determinant per aguantar tants anys va ser tenir una gran passió per a les hores de lleure: els musicals.

El Girona la va fer grossa al Santiago Bernabéu, d’on va treure un punt d’or i de molt mèrit en una nit feliç (1-1). El resultat no només l’acosta una mica més a la permanència definitiva, sinó que pràcticament entrega el títol de Lliga al Barça, que podria gairebé sentenciar-lo si guanya el derbi contra l’Espanyol d’avui.

El Girona visita aquest divendres el Reial Madrid (21 hores, Movistar LaLiga) per setena vegada en la seva història. La més impactant de totes, sens dubte, va ser la de fa dues temporades, en què el conjunt de Míchel es va presentar al Santiago Bernabéu amb la moral pels núvols: els blancs tenien 58 punts i els gironins, 56. “Si guanyàvem, ens posàvem líders. Va ser una passada”, explica Pepe Sierra, el president de la Federació de Penyes blanc-i-vermelles. Ningú no es va voler perdre aquell partit, que acabaria amb una golejada local (4-0) que no va fer ni mal. “L’expectació era altíssima, va viatjar molta gent. De fet, teníem tants compromisos que vaig cedir la meva entrada perquè ningú no es quedés fora. Que què vaig fer? Doncs anar-lo a veure en un bar. Ens ho vam passar bé igual”, concreta.

Encara no és aquí, però gairebé: el Girona va fer un pas de gegant cap a la permanència a Primera Divisió derrotant el Vila-real en un exercici de resiliència col·lectiva (1-0). Amb aquest triomf, els homes de Míchel disposen d'un marge de vuit punts respecte als llocs de descens quan en falten 24 per disputar. És a tocar.

"Sincerament, millor no saber quants diners m'ha costat, tot plegat", explica, entre rialles, Albert Martínez, que després d'un munt d'anys de recerca, té una col·lecció envejable d'articles del Girona. Entre ells, totes les primeres equipacions de la història del club gironí. "N’hi ha 55 –diu–. Dels primers quaranta anys, només quatre, perquè en feien servir una cada dècada. I, més endavant, una valia per dues temporades". Ha navegat entre antiquaris, venedors, jugadors de tots els temps i les seves famílies per fer-ho possible. Cada vegada que ha trobat una relíquia, abans de fer el pagament corresponent, trucava al Jota, l'encarregat de material fins al desembre passat, per confirmar que no l’enredaven. "Costa, perquè el club no en va posar a la venda fins al curs 2005-06", admet.

A la vida tot té un final. Dues de les figures més importants de la història del Girona, protagonistes de l’actual bonança esportiva que travessa l'equip, que encadena quatre temporades consecutives a la Primera Divisió i disposa d’arguments reals per lligar-ne una cinquena, acaben contracte al juny, i la seva continuïtat a Montilivi no és clara. Míchel Sánchez i Cristhian Stuani tenen noranta dies per decidir el seu futur.

L’avellana catalana està en perill. El 1985 es conreaven a Catalunya prop de 35.000 hectàrees d'avellaners, però des del 2024 només en queden unes 7.800, i la tendència continua a la baixa. Els últims cinc anys la superfície conreada ha caigut gairebé un 30%, i a més, a causa dels efectes de la sequera el rendiment de les explotacions ha disminuït fins a un 70%. Les dures condicions de treball al camp i l'edat avançada dels pagesos, sumades a la falta de relleu generacional i als efectes destructius del canvi climàtic en la collita, dibuixen un futur molt incert per al sector, que demana ajuda a les administracions per mantenir viu aquest conreu autòcton. Actualment el 85% de la producció es concentra al Camp de Tarragona, on sobresurt la Denominació d'Origen Protegida (DOP) de l'avellana de Reus, i a Girona, en un petit reducte de poc més de 600 hectàrees de camps a Brunyola, a la Selva, una quinzena de productors també cultiven aquest fruit sec.

Girona és una ciutat mitjana de poc més de 100.000 habitants. En pocs quilòmetres a la rodona, es concentra un paisatge urbà divers i ple de contrastos, amb molt poca distància física entre els barris benestants i els més humils. Tal com constaten les dades del Cens Anual de Població de l’Institut Nacional d'Estadística (INE), analitzades per l'ARA, el districte 2, que inclou Montilivi i part de Palau, té al voltant d’un 9% de població nascuda a l’estranger, mentre que, a aquesta mateixa altura, però a la banda sud-oest de la ciutat, a Santa Eugènia, aquesta proporció supera el 50%.

La Fundació Cultural El Foment de Girona no para de créixer. Va aterrar a la ciutat fa sis anys, en ple moment crític de la pandèmia, a la plaça dels Mercaders, i, des d’aleshores, s’ha anat expandint al voltant d'aquest centre neuràlgic al cor del barri vell, amb cada vegada més propostes lúdiques i gastronòmiques, sempre amb la cultura catalana com a bandera. Ara ha passat a ser una fundació sense ànim de lucre, finançada per més de 300 socis i, en un any, arriba a programar fins a 400 propostes, més d'una al dia, de concerts, tallers, tastos, monòlegs, cafès literaris... I, aquest 2026, per Sant Jordi, torna a organitzar un bon sarau.

Amb les eleccions municipals del 2027 en l'horitzó, fa mesos que Aliança Catalana ha activat la maquinària per trobar candidats, inclosa una opa a càrrecs de Junts i de l'espai convergent amb l'objectiu d'incorporar-los a les seves llistes. Però enmig de reunions i trucades a tort i a dret, hi va haver una operació que es va cuinar l'any passat que aspirava a emportar-se l'alcalde de tota una capital de comarca. Segons ha pogut saber l'ARA, Aliança Catalana va intentar fitxar l'alcalde de Figueres, Jordi Masquef, sense èxit. Un intermediari, el Miquel, militant de base del partit d'extrema dreta a l'Empordà, es va posar en contacte amb el batlle juntaire, amb qui ja es coneixien. L'alcalde va atendre els seus missatges el mes de novembre, li va donar allargs i, finalment, va rebutjar l'oferiment, segons expliquen fonts coneixedores.

Un dels projectes culturals més exemplars del panorama cinèfil català podria posar el punt final el diumenge 19 d’abril. Després de 25 anys, el Col·lectiu de Crítics de Girona està a punt de perdre la gestió del Cinema Truffaut, un equipament municipal que passarà a ser gestionat per l’empresa de l’exhibidor Toni Badimon, que programa els cinemes Rambla de l’Art a Cambrils. El motiu del canvi és el concurs públic convocat per l’Ajuntament de Girona, en el qual s'ha imposat el projecte de Badimon gràcies a una puntuació més elevada de l’oferta econòmica, 4.000 euros més baixa que la del Col·lectiu de Crítics. Els membres del col·lectiu no han fet de moment cap valoració, a l’espera d’una reunió d’urgència amb el consistori gironí prevista per a aquest dilluns al vespre.

No sap si va ser una olor, la sensació de fred de cos i esperit, però el 24 de gener del 2014 Marta Plujà diu que gairebé va haver de morir per renéixer. Aquell dia va patir un ictus que la va ajudar a, definitivament, “despertar” i “trencar amb el silenci” que des de ben petita arrossegava sense ni tan sols saber-ho. Tampoc sap datar quan van començar ni acabar les agressions sexuals i les violacions d'un familiar. Fa el càlcul a partir de la biografia de l'agressor, que és 10 anys més gran i ja era major d'edat. “Jo tindria 9, 10, 11 anys”, diu.

Un grup de xiprers, l'arbre que simbolitza acollida i hospitalitat, envolten la guingueta que fa les funcions de bar al Parc dels Jardins de les Pedreres de Girona. Josep Maria Esteban, que hi treballa des de fa deu anys de manera totalment altruista, esmenta aquest simbolisme dels xiprers perquè creu que l'acollida és una de les característiques essencials d'aquest parc urbà, que anys enrere els veïns del barri de les Pedreres-Fora Muralla evitaven pel seu estat d'abandonament i que avui han fet seu com a espai de reunió, de celebracions d'aniversari, de berenades, d'aula a l'aire lliure per practicar-hi zumba o ioga, per passejar-hi les mascotes i per celebrar-hi espectacles de glosa, entre moltes altres activitats. 

Aquest dissabte al matí, en un vermut informal amb la militància de Guanyem, l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, ha anunciat que es tornarà a presentar com a alcaldable a l’Ajuntament. En un primer moment, la intenció de Salellas era no repetir com a candidat, tal com explicava en la seva primera entrevista a l'ARA com a alcalde, però en els últims mesos la possibilitat de la seva continuïtat al capdavant de la formació transversal d'esquerres que integra la CUP ha anat guanyant pes. La decisió sorgeix a proposta de la militància, que considera que és la millor opció per intentar revalidar l'alcaldia i poder donar continuïtat a l'obra de govern actual des de la màxima responsabilitat executiva. Salellas és el màxim actiu de la formació, sobretot després que la número dos de les últimes eleccions, Cristina Andreu, que era un puntal, renunciés a principi de mandat per qüestions de salut.

Joan Vinyes Miralpeix (Anglès, 1918 - Barcelona, 2009) no va poder resistir gaire temps la hipocresia de la vida sacerdotal, la submissió total de l'Església al franquisme ni el celibat (només aparent) que li imposava la seva condició de capellà. Totes aquestes contradiccions, i algunes més, van confluir a la seva darrera missa, el diumenge 1 d’octubre de 1950, quan des del púlpit de l’església de l’Escala va anunciar als seus astorats feligresos que deixava de ser capellà. Va ser el primer cas d’apostasia en la Girona del franquisme, que va intentar per tots els mitjans reconduir-lo al si de l’Església, fins i tot a través de conxorxes institucionals per fer-lo passar per boig i tancar-lo en un manicomi. “En temps del nacionalcatolicisme era un acte de rebel·lió total i no el podien tolerar, per això van considerar que només podia ser boig”, explica Josep Maria Vinyes i Vilà, que ha tingut cura de les memòries escrites pel seu pare.

A l’escola de Girona on anava de petita, Carol Law Lee, d’origen xinès, va ser durant molt de temps l’única nena amb els pares de fora. “Em sentia exòtica. Les alumnes més grans em tocaven els cabells i deien que semblaven fils!”, recorda. Al cap dels anys, però, va arribar una altra noia xinesa, a qui “veia pròxima a ella” i “tenia moltes ganes de conèixer”.

Pepa Sánchez (Barcelona, 1953) va trobar la vocació de cuinera treballant en mil i un altres oficis, entre els quals el de masovera a Rupià i el de secretària de direcció en un bufet d’advocats. Un dia li van proposar que s’encarregués d’un restaurant, i se’n va sortir tan bé que va entendre que el que li agradava de veritat era allò: cuinar i tenir contacte amb el cuiner. El 16 d’abril del 2011, juntament amb el seu fill Lluís, va obrir el restaurant Ca la Pepa, situat a peu de carretera a Platja d’Aro, i avui és referent en cuina de producte, especialment el peix de la llotja de Palamós, i en bons vins, dels quals s’encarrega el Lluís, format com a sommelier.

El pianista, clavicembalista i director Dani Espasa (la Canonja, 1974) és un dels músics més savis i prolífics de Catalunya. El 2005 va fundar l'orquestra Vespres d’Arnadí, un conjunt de músics de primeríssim nivell dedicat a la interpretació de peces del Barroc amb instruments i criteris històrics, que no para d'actuar en els teatres i auditoris de casa nostra. Els últims anys, la formació ha dut a terme una feina ingent d'exhumació d’obres perdudes de música antiga, algunes de compositors catalans, com Domènec Tarradellas i Carles Baguer. Ara són la formació resident del Festival de Peralada i aquest Dijous Sant, 2 d'abril, inauguren l'edició de Pasqua amb una versió d'Il Cristo condannato, d’Antonio Caldara, composta el 1717 i inèdita en temps moderns. L’obra reviurà a l’església del Carme sota el mestratge d'Espasa, amb Montserrat Seró i Josep-Ramon Olivé entre els solistes, i la participació del Cor Francesc Valls.

Amb prou feines cinc mesos després del final de l'última gira a Barcelona, La Ludwig Band torna a pujar als escenaris, ara a La Mirona Salt, dins el Festival Strenes, amb un nou disc sota el braç, el fantàstic Pel barri es comenta, que acaba de sortir del forn. En el debut en directe del nou àlbum, la banda ha exhibit un molt bon to, amb empenta i exuberància, cantant cançons noves, sí, però amb la sensació compartida que en aquest mínim impàs entre un projecte i l'altre no ha canviat gran cosa.

Quan George Orwell (1903-1950) decideix viatjar a Catalunya el 1936 per combatre com a milicià a la Guerra Civil i "matar feixistes", no ho fa sol. Fa pocs mesos que s'acaba de casar amb Eileen O'Shaughnessy, una jove brillant de 30 anys que el supera en molts aspectes formatius. Mentre que Eric Blair, el nom real del jove escriptor anglès, no tenia més que la formació secundària a Eton, ella acumulava el bagatge d'haver estudiat literatura a Oxford i un postgrau en psicologia a Londres. Faran una "lluna de mel" insòlita: mentre Orwell és al front de l'Aragó, Eileen treballarà a Barcelona en la rebuda de milicians britànics i serà la primera en adonar-se de la gravetat del conflicte intern que desembocarà en els Fets de Maig.

En l'últim partit a casa del Bàsquet Girona, al pavelló de Fontajau, contra l’Andorra, el joc va quedar interromput diverses vegades per talls reiterats de llum. L'equip local va acabar guanyant el matx, però el rival just va escurçar distàncies en els moments de les pauses provocades pels problemes tècnics, que van desconcentrar els jugadors gironins. Era el cap de setmana del 15 de març, el de les fortes ventades al nord-est de Catalunya, però la mateixa situació ja s'havia repetit abans. Al gener, per exemple, en el partit d’Eurolliga de l’Uni Girona contra el Galatasaray, el xiulet inicial va sonar amb una hora de retard pel mateix problema. I aquest mes de març, contra el Casademont Saragossa, la pista va tornar a quedar a les fosques quan faltava un minut per acabar el partit, amb l'Uni dos punts per sota. La interrupció va tallar la dinàmica positiva de l’equip i finalment les locals van acabar perdent per tres punts.

Els Mossos d'Esquadra han detingut un alumne menor d'edat per apunyalar-ne un altre en un institut de Girona. Segons ha avançat Ràdio Girona i han confirmat els Mossos a l'ARA, els fets han tingut lloc al voltant de les 13 h a l'Institut Narcís Xifra, quan els dos alumnes s'estaven barallant. Un d'ells ha atacat l'altre amb una arma blanca al pati del centre i ha estat detingut per un delicte de lesions.

A l’Empordà se l’ha mitificat. Se l’ha mimat. Els mitjans parlem sovint de Cadaqués, de Dalí, de Josep Pla. Molts barcelonins hi estiuegen. La tramuntana és un vent amb pedigrí. La civilització grecollatina ens va arribar per Empúries: Manuel Brunet va convertir aquell inici en la faula El meravellós desembarc dels grecs a Empúries. És "la plana riallera" que cantava Joan Maragall a la sardana d’Enric Morera o la que va mirar Jacint Verdaguer des de la Mare de Déu del Mont per escriure el poema èpic Canigó sobre els orígens de la nació catalana. El paisatge ventós i feréstec de l’Alt Empordà i el paisatge aturonat i ondulant del Baix, amb els seus petits nuclis rurals, són un lloc comú de la sentimentalitat catalana, i el mateix podem dir de les cales i les platges del litoral, tan concorregut.

Un Spar Girona condicionat pels problemes físics de jugadores clau afronta a partir d’aquest divendres la Copa de la Reina de Tarragona amb ambició. L’equip català s’estrenarà jugant els quarts de final contra el Perfumerías Avenida, un rival contra el qual s’ha disputat molts dels últims títols. Una de les armes secretes de Roberto Íñiguez és Carol Guerrero, una jugadora discreta que sempre rendeix per sobre dels elogis que rep. “Soc una persona molt tímida i introvertida, però quan em donen confiança soc la persona més divertida que pots conèixer. Em costa una mica, però crec que amb el pas del temps això ho he anat millorant, tot i que encara em queda”, diu.

Per als sectors reformistes del franquisme, la monarquia establerta pel general Franco va ser una línia vermella que no podia ser creuada. Al marge de la voluntat popular, el rei era una institució indiscutible, que garantia la continuïtat del sistema i dels seus servidors, i permetia també una transició controlada. Un referèndum sobre la forma d’estat va ser impossible, però no solament això: tot allò que significava imatge, valor i símbol de la República, com la bandera tricolor, va ser perseguit durant una colla d’anys. El combat va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1978, més enllà dels anys de la transició institucional i de la política.

"Ha estat una gran sorpresa", diu Artur Blasco (Barcelona, 1933) abans de demanar un cigaló d'anís a la cafeteria de la llibreria Laie de Barcelona. La sorpresa és el premi Enderrock d'Honor que recollirà aquest dijous a Girona. "Estic molt content, perquè un premi així ens aplana el camí als que tenim projectes", assegura el fundador de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu a Arsèguel (Alt Urgell) el 1976. Perquè sí, perquè als 92 anys, Blasco, "l'investigador i divulgador més destacat de la música popular del Pirineu català", tal com constata la revista Enderrock, l'heroi darrere la recuperació de l'acordió diatònic, encara té projectes. Per exemple, el dotzè volum d'A peu pels camins del cançoner, que és "a punt d'entrar a impremta" i un concert amb l'acordionista Cati Plana al Centre Artesà Tradicionàrius el 17 d'abril. Tot el treball de camp del cançoner va començar el 1965 al Pirineu i està "digitalitzat i guardat per a consulta pública" al Departament de Cultura de la Generalitat. "Són 1.535 cançons, de 417 cantants i informants, de 244 pobles", detalla mentre remena el cafè amb gotes.