Fa un any, el nom de João Félix ja planava amb força a les portades dels diaris esportius perquè el president del Barça, Joan Laporta, n’estava enamorat. Després, durant la gira del Barça pels Estats Units, els missatges eren contradictoris: mentre que el cos tècnic el descartava i deixava clar que Xavi no el volia a l’equip, l’entorn més pròxim del president n’alimentava l’arribada. A l’agost, la cantarella ja era insuportable amb una frase que es repetia com l’all: “João Félix ha d’entrar com sigui”. Els minions de les calculadores del fair play no sabien què fer per quadrar tantes exigències. Va ser la primera incorporació que el Barça va inscriure i va passar per davant de la resta, incloent-hi Íñigo Martínez, a qui només es va poder vincular a la Lliga per un any. Es van fer equilibris impossibles i Laporta i el tresorer Ferran Olivé van haver de tornar a avalar. 

Ni a l'Atlètic de Madrid, ni al Chelsea, ni tampoc al Barça. João Félix, tant talentós com irregular, no ha aconseguit mai ser titular habitual en cap dels equips en què ha estat. A excepció del Benfica, club en què va explotar amb dinou anys abans de fer el salt al conjunt matalasser per suplir la marxa d'Antoine Griezmann a canvi de 127,2 milions d'euros. Aquella temporada, la 2018-19, Félix va despertar l'interès dels grans d'Europa després d'una gran segona meitat de campanya amb l'entitat portuguesa.

Que consti que jo vaig ser el primer que em vaig creure el projecte del Barça. Al principi de temporada considerava que tenia el millor equip de la Lliga. Il·lús de mi. Creia, o potser volia creure, que el Reial Madrid tenia una plantilla més llarga, però que els blaugranes mantindrien el to del curs passat amb un bloc de quinze-setze jugadors de primer nivell que seria suficient per avançar amb pas ferm. Estava molt equivocat. Suposo que la falta d’evolució de Xavi hi té molt a veure.

En l’esport d’elit les dinàmiques són importantíssimes. Hi ha un moment durant el curs que l’engranatge s'acobla i, de sobte, un equip que semblava vulgar vola. Ja no necessites xutar 10 cops a porteria per marcar un gol. A la primera rebentes la xarxa, mentre que els rivals que abans veien la teva porteria ampla com la muralla xinesa ara disparen amb escopeta de fira. La pilota ja no sembla una llebre esquiva, sinó que roda mansa i obedient.

Durant la darrera gira del Barça pels Estats Units, els missatges sobre João Félix eren contradictoris. Estava descartat pel cos tècnic mentre que l’entourage de Joan Laporta n’alimentava constantment l’aterratge. La cantarella es va fer insistent a l’agost, arribant al rush final del tancament de mercat amb una frase que es repetia: “João Félix ha d’entrar com sigui”. Va ser la primera incorporació que el Barça va inscriure i va passar per davant de la resta, incloent-hi Iñigo Martínez, fitxat des de temps bíblics i cobert de molsa com un pessebre. Es van fer equilibris impossibles i Laporta i el tresorer Ferran Olivé van tornar a avalar davant la incapacitat de concretar una palanca cada cop més fantasma. La cessió del davanter de l’Atlètic de Madrid per un salari absurd era un regal, però ara l’agent Jorge Mendes ens saluda des de la piscina i vol passar per caixa. 

Entre altres miracles, el fenomen del futbol ens permet submergir-nos a la sima dels records i traslladar-nos a indrets recòndits de la nostra memòria esportiva. Sovint amb efectes peculiars: tal vegada els ha passat que en els últims dies s’hagin recordat d’aquell llegendari cretí que era Cristiano Ronaldo, d’aquell monument a la misèria humana que era Mourinho. Però, atenció! Ha estat veient el Barça que hem viscut aquestes reminiscències. No només el Barça: la seva sagrada samarreta amb el dorsal 14.

João Félix encara és un futbolista més de jugades que no pas de joc. El seu estil és carn de canó per al highlight. Fa coses molt boniques i espectaculars. El seu repte al Barça, on volia jugar, és que aquestes coses acabin sent profitoses per al seu equip i no només per il·lustrar reculls audiovisuals que sovint fragmenten el joc i disfressen la veritable cara d’un futbolista. 

Un dubte ha assaltat els grups de WhatsApp aquesta setmana: ens agrada João Félix? La simple pregunta entranya dins seu la gran fortalesa i la gran debilitat del Barça. Comencem per les coses bones, que no els voldria perdre com a lectors al primer paràgraf: el poble culer té el paladar més fi del món a l’hora de valorar els jugadors. De Kubala a Messi, passant per Rivaldo o Maradona, aquí hem gaudit del millor del millor del planeta. Només des d’aquest context històric, des d’aquest hàbit de l’excel·lència i normalització de l’entrepà de caviar, s'entén que ens preguntem si João té nivell per al Barça.  

Dia de bojos a les oficines del Camp Nou amb el tancament del mercat de fitxatges, com sol passar. Si normalment era per tancar incorporacions, ara ha sigut per enllestir sortides. Si normalment el mercat es tancava a mitjanit, en aquesta ocasió la cosa ha anat més tard. A la 1 de la matinada encara s'estava pendent de veure si Antoine Griezmann marxava cedit a l'Atlètic de Madrid. Quan passaven 20 minuts de mitjanit tot semblava perdut, però el Chelsea va confirmar llavors que Saúl, jugador de l'Atlètic, era el seu nou reforç. Un moviment necessari per enllestir les dues operacions en les quals el Barça era protagonista. I en una nit sorprenent, finalment la documentació va entrar a temps per fer un triple moviment: Saúl al Chelsea, Griezmann a l'Atlètic i el davanter neerlandès Luuk de Jong al Barça.