Treballar a la xarxa d'ambaixades i consolats espanyols dista de l'idil·li amb què s'associa la diplomàcia. És el que denuncia tant el personal que treballa per l'Estat a l'exterior com els representants dels ciutadans espanyols que resideixen a l'estranger i són usuaris d'aquesta xarxa. Tots ells fa temps que batallen per una millora de recursos davant el "col·lapse" que asseguren que viuen en els serveis consulars. "Hi ha cabreig" amb el ministeri, expliquen fonts diplomàtiques a l'ARA, que denuncien la indiferència per part del govern espanyol, malgrat que des del ministeri d'Exteriors assegurin en aquest diari que estan treballant per redimensionar el servei. El mateix ministre José Manuel Albares ho ha reivindicat aquest dilluns en declaracions RAC1, si bé ha admès les "necessitats" del servei exterior després d'anys de "desatenció".

Pedro Sánchez s'ha proposat ser l'antítesi de Donald Trump, també en el cas de l'atac dels Estats Units a l'Iran. Tot i que la Moncloa rebutja de ple el règim iranià, se situa també a la mateixa distància respecte a l'ofensiva iniciada pels nord-americans a l'Orient Mitjà, ja que considera que no es pot avalar que l'administració Trump se salti el dret internacional. Una posició que dista del criteri del conjunt de la Unió Europea, més tebi, i sobretot d'Alemanya, el Regne Unit i França, que s'han alineat directament amb els nord-americans en contra de l'Iran. Aquest dilluns el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha volgut ser taxatiu i ha rebutjat qualsevol suport militar als Estats Units: "No s'usen ni s'usaran les bases nord-americanes de Rota i Morón de la Frontera per res que no tingui encaix a la Carta de les Nacions Unides", ha dit a Telecinco.

Pràcticament, deu anys després del referèndum del Brexit, Gibraltar torna al mercat únic, cau definitivament la tanca i, si bé continua sota sobirania britànica, el Penyal cedeix el control fronterer de ports i aeroports a la policia espanyola. El futur de Gibraltar ja té un full de ruta legal definit segons el text complet de l'acord entre Brussel·les, Londres i Madrid, que els ministeris d'Afers Exteriors d'Espanya i del Regne Unit acaben de fer públic aquest matí de dijous. La formulació legal –un text de més de 1.000 pàgines– posa negre sobre blanc l'acord polític a què les tres capitals implicades en la negociació, a més de la mateixa Gibraltar, van arribar el juny de l'any passat.

Donald Trump ha sacsejat l'ordre mundial i ha consolidat una era –inaugurada per Vladímir Putin– en la qual la llei del més fort regeix les relacions internacionals. Això ha obligat a tots els estats, sobretot els aliats de la Unió Europea, a replantejar-se el seu rol. Espanya no n'és una excepció, al contrari: des de la Moncloa són conscients d'aquest escenari canviant i treballen en una estratègia de fons perquè el president espanyol marqui un perfil propi en totes les crisis i, alhora, intenti ser influent en la configuració de la política exterior europea. Tot plegat en un context de desgast en la política domèstica, on mira de contrarestar l'agenda de la dreta amb temes internacionals: aquest dilluns n'hi haurà una mostra amb la reunió després de gairebé un any amb el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, sobre l'enviament de les tropes a Ucraïna.

Veneçuela forma part de la política espanyola, no només pels milers de veneçolans que hi ha a l'Estat –sobretot a Madrid–, sinó perquè més enllà de Gaza és un dels debats internacionals que més tensiona l'arc parlamentari. Aquest dijous al Congrés dels Diputats s'ha tornat a posar en evidència amb la compareixença extraordinària del ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, que ha explicat la seva política en relació amb la situació veneçolana, i ha defensat no només el rol de “pont” de l’estat espanyol amb el país sinó també el paper com a mediador de l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que s'ha emportat les crítiques de la dreta i l’extrema dreta durant tota la discussió malgrat que la Fiscalia Antidroga s'ha oposat a investigar-lo per les seves suposades vinculacions amb el narcotràfic veneçolà. "Espero que li demanin perdó", ha reaccionat després la vicepresidenta espanyola, María Jesús Montero.

Primer moviment destacat d'Espanya pel que fa al relat que mantenia fins ara sobre el seu passat colonial. El ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha reconegut aquest divendres els "clarobscurs" en la història, i ha admès que "hi ha hagut dolor i injustícia cap als pobles originaris". Ho ha expressat a Madrid durant la inauguració d'una exposició titulada La dona al Mèxic indígena, fet que permet llegir aquestes paraules com un intent d'acostament a la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, que des de l'inici del seu mandat ha insistit en diverses ocasions que Espanya ha de demanar perdó pels excessos comesos durant la colonització. La mateixa Sheinbaum ha respost el ministre assegurant que la declaració d'avui és "molt important" i l'ha qualificat de "primer pas".

Ni les reticències d'Alemanya ni els dubtes expressats per altres països: el que està frenant l'oficialitat del català a la Unió Europea és el PP. Així ho ha denunciat aquest divendres el president Salvador Illa des d'Euskadi un dia després que el canceller alemany, Friedrich Merz, tirés aigua al vi als plans del govern espanyol amb les llengües cooficials a Europa. "Si això encara no està resolt és perquè el PP ha fet trucades", ha dit Illa en el marc d'un esmorzar informatiu a Vitòria abans de reunir-se amb el lehendakari, Imanol Pradales, per tractar temes com la reforma de l'administració, l'habitatge, la gestió de la immigració i l'economia social, a més de comprometre's tots dos a col·laborar fins que l'oficialitat del català, el basc i el gallec a Europa sigui una realitat. "I després ens donem cops al pit a favor d'Espanya. De quina Espanya? De l'Espanya en què el català i l'euskera són provincians? [...] A mi aquesta Espanya no m'interessa, m'interessa una Espanya plural i diversa", ha afegit a l'esmorzar.

Les Corts Valencianes reprovaran el ministre d'Exteriors espanyol, J. Manuel Albares, “per menysprear el valencià”, segons va anunciar el president valencià, Carlos Mazón, que no para de xutar pilotes endavant, per allò que qui dia passa any empeny. La nova martingala mazonesca, però, és un exemple especialment recargolat (i especialment preocupant) de com el cinisme i la mentida de certs discursos polítics acaben generant el que coneixem com a fets alternatius: una versió de la realitat completament falsejada que aspira a presentar-se com a vertadera.

Per primera vegada des de l'inici de l'ofensiva israeliana, Europa comença a tenir una veu ferma per demanar que s'aturi la barbàrie contra els civils a Gaza. Espanya ha estat un dels països més actius des del principi. Ho reivindica el ministre d'Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, en una entrevista en què analitza la situació a la Franja i també la guerra d'Ucraïna, a més de la qüestió del català a Europa.

Coincidint amb el primer aniversari del reconeixement de Palestina, Espanya ha acollit aquest diumenge una reunió de l'anomenat Grup de Madrid, un conjunt de països europeus, àrabs i musulmans que aposten pels dos estats com a solució al conflicte del Pròxim Orient. Aquesta vegada, però, la trobada s'ha anomenat Madrid+, perquè hi participen una vintena de països que no han anat tan enllà i amb convidats especials com el Brasil. A l'inici de la trobada, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha anunciat una proposta per estendre la llista de sancions individuals a Israel i també en l'àmbit de la Unió Europea "a aquells que volen fer inviable la solució dels dos estats". També ha remarcat que Brussel·les hauria de suspendre l'acord d'associació amb l'estat liderat per Benjamin Netanyahu –aquesta setmana la UE s'ha obert a estudiar-ho– i ha demanat que tots els països decretin un embargament d'armes contra Israel. A l'Estat el Congrés dels Diputats ha començat a tramitar una llei per fer-ho possible, tot i que des del mateix govern espanyol s'ha refredat la iniciativa.

Un equip de França i el Regne Unit viatjarà la setmana que ve a Ucraïna per avançar en un futur enviament de tropes de pau. Així ho ha anunciat el ministre d'Exteriors francès, Jean-Noël Barrot, abans de participar a Madrid a la quarta reunió del G5+, un fòrum creat al novembre per abordar la seguretat europea i l'evolució de la guerra a Ucraïna, i del qual formen part la Comissió Europea, Alemanya, Polònia, França, Itàlia, Espanya, el Regne Unit i Ucraïna. Aquesta vegada Madrid ha pogut presumir d'acollir la cimera en un moment clau de les negociacions. Ara bé, és sabut que hi ha certes discrepàncies entre alguns dels països, com ara en la qüestió de l'enviament de tropes de pau: per a Espanya, aquest debat és "prematur", així com per a Polònia, tal com ha afirmat el seu ministre d'Exteriors, Radoslaw Sikorski.

Quan va esclatar la crisi per la llei del només sí és sí, el govern espanyol va oferir a Podem que Irene Montero fos designada ambaixadora a Xile. Tractar aquest càrrec, el nivell màxim dins de l'escalafó de la carrera diplomàtica, com una fórmula "bonica" –segons va denunciar la formació lila– per treure's de sobre algú, és una pràctica habitual qüestionada des de fa anys per membres del cos diplomàtic, format per funcionaris de l'Estat que han de fer oposicions i anar acumulant mèrits durant anys per accedir-hi. Altres exministres de Pedro Sánchez, a diferència de Montero, van acceptar aquest destí. Isabel Celaá, exministra d'Educació i exportaveu de l'executiu, és ambaixadora al Vaticà; Héctor Gómez, exministre d'Indústria, ho és a l'Organització de les Nacions Unides, amb seu a Nova York, i Miquel Iceta, extitular de Cultura, a la Unesco, amb seu a París.

José Manuel Albares, el ministre d’Exteriors espanyol, es va reunir el dimecres 4 de desembre amb la maltesa Roberta Metsola, presidenta de l’Europarlament, per demanar-li que el català, juntament amb el basc i el gallec, es pugui parlar amb normalitat a la Cambra. L'Advocacia de l'Estat espanyola, per la seva banda, ha elaborat un informe defensant la iniciativa. Aconseguir-ho és més fàcil, sobre el paper, que no pas l’oficialitat del català a la UE, assumpte que resta encallat i topa amb les reticències d’alguns estats.

El president de Junts, Carles Puigdemont, va fer dilluns balanç del compliment dels acords amb el PSOE i, entre altres coses, va criticar que el govern espanyol no havia fet prou per defensar l'oficialitat del català a Europa. Precisament, el diari ARA ha pogut saber que el mateix dia que Puigdemont feia la seva compareixença a Brussel·les, aquest dilluns, l'Advocacia de l'Estat remetia a la secretaria d'estat per a la Unió Europea un informe jurídic on es defensa que el Regne d'Espanya pot arribar a un acord administratiu amb el Parlament Europeu per tal que es puguin utilitzar amb normalitat les llengües oficials espanyoles distintes del castellà, és a dir, el català, el gallec i el basc. Aquest informe se suma a un altre, emès el novembre de l'any passat, en què l'Advocacia de l'Estat defensa que és possible modificar el reglament que fixa el règim lingüístic de les institucions de la Unió Europea per incloure-hi el català, el gallec i el basc sense necessitat de modificar els Tractats, cosa que ho complicaria molt més.

Nova resposta d'Israel a Espanya pel reconeixement de l'estat palestí. El ministre d'Exteriors israelià, Israel Katz, ha anunciat la decisió de "tallar la connexió" entre la diplomàcia espanyola al país hebreu i els palestins i "prohibir al consolat espanyol a Jerusalem prestar serveis" a la població palestina a Cisjordània. A l'espera de saber com es concretaran aquestes paraules, el govern espanyol ja ha avançat que protestarà, sense descartar cap mesura diplomàtica.

Com era previsible des que el ministre José Manuel Albares en va fer formalment la petició el 17 d'agost, el català no haurà esdevingut una llengua oficial de les institucions europees durant la presidència espanyola del Consell de la Unió. Ara que la petició espanyola està tècnicament encallada pot resultar oportú reflexionar sobre les causes d'aquest fracàs i les possibles alternatives que s'albiren.

Pedro Sánchez no ha pagat per avançat. A finals de mes acabarà la presidència espanyola de torn de la Unió Europea i no s’haurà complert el compromís de convertir el català en la 25a llengua oficial de la Unió Europea. Qui vulgui veure el got mig ple es consolarà dient que el govern espanyol ha fet tot el que podia, però no se n’ha sortit. En canvi, qui conegui els mecanismes de la política internacional i la manera com es relacionen els estats, tindrà dubtes raonables sobre si el Regne d’Espanya ha jugat a fons les seves cartes per aconseguir aquest objectiu. 

El posicionament de Pedro Sánchez a favor de la solució dels dos estats en el conflicte entre Israel i Palestina sembla haver molestat, al final i molt concretament, dos agents polítics: el govern d'Israel (el govern de Netanyahu i els seus aliats ultradretans) i la dreta/ultradreta espanyola. La Comissió Europea, en canvi, no sembla haver-se immutat, tal vegada perquè hi ha sintonia entre el seu govern i el d'Espanya (entre Ursula von der Leyen i Pedro Sánchez) a l'hora de fixar aquest posicionament. A aquestes altures queda clar que Sánchez és un dirigent que improvisa poc, i que sol treballar amb riscos calculats (al contrari de les acusacions que se li llancen des de PP i Vox de ser un temerari i un il·luminat). Les declaracions del president espanyol lliguen bé amb el canvi de rumb que ha fet la Unió Europea sobre aquesta qüestió: del suport sense fissures que es va donar a Netanyahu just després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d'octubre s'ha passat a una postura més crítica amb Israel, incidint en la necessitat de l'ajut humanitari. Així la UE, sense descompassar-se mai de l'Aliança Atlàntica, ha contribuït a forçar la treva d'aquests darrers dies, que està a punt d'acabar i després de la qual Netanyahu ja ha avisat reiteradament que es reprendrà la guerra.

No ha vençut les reticències d'alguns estats respecte a l'oficialitat del català –Letònia i Finlàndia les han expressat públicament aquesta setmana i molts altres estats es mantenen expectants– i no aconseguirà que les institucions europees acceptin incrementar les llengües oficials abans que s'exhaureixi el termini per investir Pedro Sánchez, tal com li havia exigit JxCat. I, malgrat tot, el govern espanyol està satisfet amb les accions que fa setmanes que fa perquè el català, l'euskera i el gallec siguin llengües oficials de la Unió Europea i es mostra optimista que acabaran donant resultat. Aquest dimecres el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha assegurat que, de fet, el govern espanyol ja "ha complert" perquè ha fet la petició formal a la UE.

A primera hora del dia, pels conductes reglamentaris, es donava a conèixer la notícia de l'acord de govern entre el PSOE i Sumar, que no per previsible deixava de ser un pas necessari per seguir amb la part difícil de l'acord, els equilibrismes amb els independentistes bascos (que negocien des del seu habitual silenci) i els catalans (que es passen el dia gesticulant i fent rebombori). El PP de seguida va reaccionar amb un tuit en què intentaven fer gràcia sobre la “sorpresa” que els produïa un acord “contra tot pronòstic”. En la mateixa línia ludicohumorística, algú dins el PP va ironitzar sobre “la capacitat negociadora de Yolanda Díaz”, etc.