He estat pendent de la casa que tinc dalt d’un turó a Marjayoun, al sud del Líban, des que els combats entre Israel i Hezbollah, el grup armat libanès, van esclatar després del 7 d’octubre del 2023. Cada setmana truco al cuidador de la casa per telèfon. Es pot passar per la carretera? Hi ha aigua corrent? La casa encara aguanta? Ell m’explica el que pot veure. Jo li demano que faci el que pugui.

El govern espanyol preveu una "resiliència" de l'activitat turística davant el conflicte a l'Orient Mitjà. I no només s'aferra a les estimacions per a aquesta Setmana Santa, que són "fantàstiques" en paraules del ministre d'Indústria i Turisme, Jordi Hereu, sinó també a una "capacitat d'adaptació i resistència" d'un sector que els darrers anys ha superat crisis com la de la pandèmia de la covid-19. "La situació és completament diferent [a la del coronavirus]. No es pot comparar", ha dit Hereu en roda de premsa aquest dimarts, després del consell de ministres. El ministre, que ha comparegut precisament per explicar quin és el pols actual del turisme i quines són les previsions per a aquesta Setmana Santa, ha reconegut que existeix una preocupació per l'impacte del conflicte, però ho ha vinculat a "segones derivades" que dependran de quant s'allargui la guerra. "Estem analitzant amb el sector [la situació actual] i què pot passar si el conflicte no dura setmanes, sinó mesos", ha dit. Per exemple, si aquest escenari deriva en una crisi de preus encara més greu.

A començaments d’any semblava que l’economia russa es desplomava. Sota la pressió de la guerra i les sancions, els ingressos queien, la producció baixava i el comerç s’estancava. Arran de la pujada dels aranzels, el preu del crèdit va esdevenir prohibitiu i els préstecs, gairebé impossibles: s’acostava una onada de fallides. A finals de gener Rússia es va veure obligada a vendre petroli a l’Índia a només 22 dòlars el barril, aproximadament un terç del preu de mercat. Era un símbol d’insostenibilitat financera difícil de superar.

Arribem a Setmana Santa, a les vacances escolars, les operacions sortida i les mones afirmant que la tornada serà dura. Tot s’està apujant a causa de la guerra de l’Iran i com que el final de la guerra no es veu, els perjudicis a la butxaca d’aquesta inflació duraran unes quantes setmanes, pel cap baix. Ahir al vespre, Trump es va treure del barret deu dies més de coll de l’ultimàtum als aiatol·làs, mentre menteix sistemàticament cada dia (i molt, perquè no para de parlar) només per evitar que el petroli continuï encarint-se i les borses continuïn enfonsant-se. Només fa que dir que la guerra està guanyada, però l’estret d’Ormuz continua dominat per l’Iran, i el règim no ha caigut. 

Més que un nou ordre mundial, el que tenim davant dels ulls és una nova llei: la del més fort, que interromp aquell principi universal aprovat per les Nacions Unides fa més de vuitanta anys pel qual tot Estat és igual de sobirà de la seva pròpia terra i gent. M’interessa la pregunta fonamental que, en nom de la condició humana, ens hem de fer avui: quin tipus de ment ordena aquesta nova política de la crueltat, que s’activa sense diàleg ni responsabilitat, i que s’estén pel mapamundi com una epidèmia evitable, de Llatinoamèrica al nord d’Europa, de l’Europa de l’Est al Pròxim Orient?

Sobre la guerra: els Estats Units i Israel ni han fet caure el règim dels aiatol·làs, ni controlen l’estret d’Ormuz, ni Trump avança en converses de pau com ens vol fer creure amb aquesta dèria diària de parlar, parlar i parlar.

La invasió alemanya de Polònia l’1 de setembre de 1939 va ser una espurna en un context ja saturat de tensions, aliances rígides (amb mi o contra mi) i potències disposades, o potser fins i tot resignades, a entrar en un conflicte total. Avui, en canvi, tot i que el món continua sent perillós i inestable, la lògica de l'escalada militar no és la mateixa. Per això, fins i tot davant d'agressions tan greus com la invasió russa d'Ucraïna o l'atac dels Estats Units a l'Iran, no s’ha produït res semblant a l'inici de la Tercera Guerra Mundial. Agradi o no, un element clau continua sent la dissuasió nuclear. Des del 1945, les grans potències saben que un conflicte directe podria derivar en una brega nuclear de conseqüències apocalíptiques. Aquesta consciència ha creat un sistema de contenció mútua que, paradoxalment, fa improbable que certes guerres vagin a més. En el cas d’Ucraïna, tant l’OTAN com Rússia han calibrat moltíssim els seus moviments per evitar un enfrontament directe. També han mesurat el llenguatge per referir-se al possible ús d'aquestes armes terribles, fins i tot en el cas d'un incontinent verbal com Trump.

Aquest matí ha passat un fet molt interessant, una nova jugada estratègica de Pedro Sánchez en el seu llarg i reconegut combat per resistir, per resistir-ho tot: els seus col·laboradors a la presó, la imputació de la seva dona i el seu germà, el seu partit derrotat a cada elecció a Extremadura, a l’Aragó, a Castella i Lleó. Aquest matí Sánchez ha anat al Congrés a explicar les mesures socials per alleugerir el cost de la guerra de l’Iran. I ha sortit a l’atac. A la vista que Europa ja no l’està deixant sol amb el “No a la guerra”, ha dit que la guerra de l’Iran del 2026 és com la guerra de l’Iraq del 2003, que va tenir conseqüències nefastes a l'Iraq, al món i als nostres carrers amb el terrorisme islamista. Que si aquella guerra va ser il·legal, aquesta també. I que el PP en va ser còmplice. Però dir que l'Iran és com l'Iraq, tornar a fer servir el comodí del record del “No a la guerra” del 2003, és un déjà-vu. I aleshores, Sánchez ho ha personalitzat amb una càrrega tremenda contra José María Aznar. Ha dit que Aznar, el 2003, volia sentir-se important, que va donar suport a una guerra a canvi d’ego, de poder posar els peus sobre la taula amb George Bush. Ha recordat que els atemptats de Madrid van ser culpa d’aquella guerra. I ha recordat que Aznar no se’n penedeix. I ha arribat a qüestionar la seva moralitat:

Hi ha una primera crisi del petroli. L’ensenyem a tots els cursos d’història econòmica. La crisi va començar l’octubre del 1973 arran de la guerra del Yom Kippur, quan l'Aràbia Saudita, al capdavant de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), va negar la venda de petroli als països que s’havien alineat amb Israel. Ràpidament, la mateixa OPEP va transformar el boicot en increments de preu. Davant de la rigidesa de la demanda mundial de petroli, l'OPEP va poder repetir els increments de preu diverses vegades fins a arribar a multiplicar-los per quatre en uns pocs mesos, un impacte que es va estendre arreu del món i que va afavorir l’enriquiment obscè dels grans exportadors.

La setmana comença d’una manera molt perillosa. Com saben, Trump ha anunciat atacs a les centrals elèctriques de l’Iran si no desbloqueja l’estret d’Ormuz i l’Iran ha avisat que la seva resposta serà atacar les plantes dessalinitzadores dels països del golf Pèrsic. Tu m’ataques la llum i jo t’ataco l’aigua.

La dimissió del director del Centre Nacional contra el Terrorisme dels Estats Units no és un fet menor. No abandona el càrrec per una disputa tècnica ni per desgast institucional, sinó després d’afirmar que l’Iran no representava una amenaça imminent. L’afirmació no només contradiu el relat dominant: desestabilitza el fonament sobre el qual s’ha legitimat l’escalada militar. El debat públic, però, amb prou feines s'ha alterat.

Benjamin Netanyahu ha dedicat gran part de la seva vida política a fer que la guerra amb l’Iran sembli no només inevitable, sinó que ja arribava tard. Per al primer ministre israelià, el conflicte va ser una victòria des del moment mateix en què va començar. No perquè totes les conseqüències siguin bones per a Israel, sinó perquè pot presentar gairebé qualsevol resultat com una prova que sempre ha tingut raó: que calia plantar cara a l’Iran, que l’ús de la força era inevitable i que ajornar-ho només hauria fet l’amenaça encara més perillosa.

El govern espanyol es reunirà divendres en un consell de ministres extraordinari per fer front als efectes econòmics de la guerra a l'Iran i aprovar un paquet de mesures. Fonts de la Moncloa expliquen que el pla de resposta per a la guerra a l'Orient Mitjà inclourà decisions conjunturals i estructurals, tal com ha confirmat la mateixa vicepresidenta tercera i ministra de Transició Ecològica, Sara Aagesen. Però d'entrada no seran mesures generalitzades com es va fer amb la guerra d'Ucraïna en els carburants, sinó que es prioritzaran els sectors econòmics més afectats i també els "més vulnerables".

Aquest diumenge, els equips de rescat continuaven retirant runa del centre d’atenció primària bombardejat dissabte a la matinada a Burj Qalawiya, al sud del Líban. Entre les restes de l’edifici, els serveis d’emergència van recuperar nous cossos de paramèdics que estaven de servei en el moment de l’atac. Amb aquesta actualització, el ministeri de Salut libanès va elevar a 32 el nombre de treballadors sanitaris morts des de l’inici de l’ofensiva israeliana el 2 de març, una xifra que reflecteix fins a quin punt la guerra comença també a afectar els que intenten salvar vides.

Fa dues setmanes de l’inici de la guerra contra l’Iran. Un conflicte que ha capgirat els patrons de vols internacionals, la diplomàcia mundial i el subministrament global de petroli. El més desconcertant és que ni els Estats Units ni Israel han comunicat què hauria de passar perquè la guerra es consideri guanyada.

Acabem la setmana amb la benzina enfilant-se i la guerra també. Perquè ens en fem una idea, el departament del Tresor dels Estats Units ha anunciat que autoritzarà temporalment als països que comprin petroli rus de petroliers que estiguin en trànsit. El nou líder suprem de l’Iran, fill de l’anterior, diu que l’estret d’Ormuz continuarà tancat mentre Netanyahu calla i bombardeja i Trump parla per continuar ocupant el centre de l’escenari en solitari i diu coses del tipus que l’augment dels carburants està portant molts beneficis a les empreses americanes.

Suposo que aquestes altures ha quedat clar que quan parlem de la guerra de l’Iran estem parlant d’un conflicte que, a part d’haver-hi morts i desplaçats que, de moment, no som nosaltres, hi ha perjudicis econòmics que sí que ens afecten a nosaltres, sobretot perquè el preu del petroli s’ha disparat i amenaça amb apujar el preu de gairebé tot en cascada.

Tot assumint en termes programàtics una opinió compartida per la majoria dels seus votants, Donald Trump ha convertit la lluita contra la ideologia de gènere en un eix central del seu projecte polític. De fet, aquesta qüestió va ser una de les primeres zones de confluència amb Elon Musk abans del seu vistós divorci polític. L'atac a l'Iran tanca, en aquest sentit, un cercle desconcertant; és el que provarem d'explicar en aquest article.

“No s'ha de vessar ni una llàgrima pel règim iranià”, va dir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. I va seguir: “[El règim iranià] ha infligit la mort i ha imposat la repressió al seu propi poble, i ha causat la devastació de tota la regió”. En escoltar-la, era difícil no pensar en l'arenga furibunda de fa uns dies del secretari de Guerra (es diu així) del govern Trump, Pete Hegseth, qui, amb la cara crispada i els ulls desorbitats, va prometre que “del cel caurà mort i destrucció” damunt l'Iran fins que els EUA i Israel no considerin complerts els seus objectius. Tal vegada la presidenta Von der Leyen considera millors la destrucció i la mort que cauen del cel pels atacs americans i israelians que la mort, la repressió i la devastació imposada pels aiatol·làs. Per al poble iranià, que ella invoca, sembla que han de ser igualment indesitjables.

La paraula de Trump no té valor, però sí que té un preu, el preu que hem de pagar tots plegats per les seves decisions. Conscient que la guerra de l’Iran ha fet pujar el preu del petroli i ha fet baixar les borses, és a dir, que els seus votants han de pagar més per la benzina i que els seus amics estan perdent milers de milions a les borses, Trump va prendre la paraula ahir al vespre per dir que la guerra està “pràcticament acabada” i que van molt per davant de l’agenda que s’havien fixat, que l'Iran “ja ha disparat tot el que havia de disparar”. I la paraula de Trump va aconseguir l’efecte desitjat: les borses han pujat aquest matí i el preu del petroli ha baixat. Si això és una flor que no farà estiu, a Trump li és igual. Ahir va para el cop, però sap que hi ha dues coses que els americans del carrer odien, que és pagar la benzina més cara i que la inflació se’ls mengi el poder adquisitiu, i tot per culpa d’una guerra que no té el suport de la immensa majoria. Pensin que aquests dies el petroli ha arribat al preu més alt dels últims tres anys i mig, concretament a l’estiu del 2022, mesos després que comencés la guerra d’Ucraïna, i que el cost de la vida es perfila com el gran tema de les eleccions del novembre. I ja sabem que quan el petroli puja, tot s'apuja.