"En aquesta nova etapa no pensem que sigui convenient un govern d'unitat catalana. Hem de consolidar les institucions i acostumar el país a la presidència de la Generalitat, però ha arribat el moment de governar". Probablement no imaginava que ho faria durant 23 anys consecutius, però l'endemà de les eleccions del 1980, un triomfant Jordi Pujol ja començava a visualitzar que la seva principal missió hauria de ser la creació de la Catalunya autonòmica. Enguany fa 46 anys des que Pujol va ser investit president i es dona la curiosa circumstància que ja fa tants anys que no governa com els que es va passar al capdavant de la Generalitat.

En la guerra pel relat digital, el pols entre el govern espanyol i el PP s'ha traslladat al format vertical. Els dos principals polítics espanyols es van obrir compte a TikTok pràcticament alhora, tot i que l'impacte que tenen és ben diferent. Alberto Núñez Feijóo va ser el primer a desembarcar-hi el setembre del 2025, tot just dos dies abans que ho fes el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. És el líder socialista, però, qui n'ha tret més rendiment: Sánchez ja acumula 764.400 seguidors i més de nou milions de "m'agrada", mentre que Feijóo es queda estancat en els 25.100 seguidors i poc més de 243.000 likes. La dada més contundent de la comparació és que el nombre total de seguidors del líder popular equival, aproximadament, al volum de nous usuaris que el president del govern espanyol capta en només una setmana. Una bretxa que es fa encara més evident en l'impacte dels continguts: els últims deu vídeos de Sánchez tenen una mitjana d'1,1 milions de visualitzacions, trenta-sis vegades més que les 31.200 de Feijóo.

El col·lega Carles Rebassa, guanyador del Premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de mil maneres, ha piulat: “No sé què passa. Més d’una setmana després del Sant Jordi, ni un representant institucional, de Barcelona ni de Mallorca, no m’ha felicitat. Com és?”

El segell de l'acord el van posar Salvador Illa i Oriol Junqueras en una reunió de poc més de dues hores al Palau de la Generalitat dimarts a la tarda. Però el pacte s'havia anat travant des de feia dies, superant un bloqueig que va estar a punt de portar les negociacions a l'abisme. El 2 de març va ser el dia més crític i les fonts consultades per l'ARA coincideixen que va ser llavors quan es va salvar la relació, en un dinar on es va parlar de tot menys del que, en teoria, els ocupava. Els dos equips es van citar a la Diputació de Barcelona per negociar, uns dies després que el Govern hagués aprovat el projecte de pressupostos i que Esquerra hagués anunciat l'esmena a la totalitat. "Hauríem acabat el dinar totalment discutits", apunta una font coneixedora per explicar per què ni els pressupostos ni l'IRPF van aparèixer aquell dia en la conversa d'un àpat distès. Els negociadors han mirat de preservar el bon "clima de respecte personal" en tot moment. Ho evidencien detalls com el fet que Pedret es presentés en una de les trobades amb uns bunyols fets per ell mateix –el cap de files del PSC al Parlament té fama de tenir bona mà amb la cuina i amb la rebosteria.

Albert Dalmau (Barcelona, 1990) visita l'ARA després d'una setmana en què, malgrat tot, el Govern ha salvat un match ball i ha guanyat temps per poder aprovar els pressupostos.

El president de la Generalitat ha publicat a Instagram un vídeo reaccionant a un clip publicat per Flaixbac. Al vídeo es veuen un bon grapat de joves assistents al Saló de l'Ensenyament que havien de respondre a la pregunta "Qui és el president actual de la Generalitat de Catalunya?". D'entre les respostes, totes errònies, destaquen els noms de Salvador Espriu, Joan Pera, Salvador Dalí, Jaume Collboni o Pedro Sánchez, que deixaven anar entre riures incòmodes.

Qualsevol notícia que comentem aquí s’ha d’entendre en un marc de guerra que ens afecta cada vegada més. Guerra a Ucraïna primer i ara a l’Iran i al Líban. El preu del petroli ha tornat a enfilar-se i ja sabem que quan s’apuja la benzina s’apuja tot. La nostra economia depèn, en aquests moments, de dos polítics, Netanyahu a Israel i Trump als Estats Units, a qui tot això els és igual perquè la guerra els dona mans lliures per fer el que vulguin. Per exemple, Israel ha atacat el jaciment de gas més gran del món. De manera que, aquesta guerra, que els Estats Units han anomenat “Fúria èpica”, ens està portant una inflació èpica i un desastre èpic, com tot el que toca el dit inepte de Trump, sobretot quan es deixa menjar l’orella pel lobi israelià i es refia de la seva intuïció, més que no pas dels seus generals o dels seus consellers de seguretat nacional. Cada dia està més clar que amb bombardejos i assassinats selectius els Estats Units no faran caure el règim dels aiatol·làs. 

És una evidència que Catalunya necessita tenir, després de dues pròrrogues, uns pressupostos nous. I també és una evidència que les estratègies negociadores del PSC i ERC per arribar a un acord havien acabat en un atzucac. Amb la decisió del Govern de retirar el projecte de pressupostos (un gest que no s'havia donat mai en la política catalana) i l'anunci d'ERC que accepta negociar-los sense línies vermelles, la situació s'ha desbloquejat i s'albira un possible acord abans de l'estiu.

John von Neumann no era especialment amant dels farols –els enganys– en partides de pòquer, però el pare de la Teoria de Jocs reconeixia de la seva utilitat per mantenir sempre en vil qualsevol negociació de suma zero. Esclar que també advertia que s'havia de saber jugar-los. Per començar, l'èxit de qualsevol farol passa perquè l'altre interlocutor –l'estudi de Von Neumann se centrava bàsicament en negociacions a dues bandes– el pugui considerar versemblant. I aquí és precisament on ha fallat l'estratègia negociadora entre ERC i el PSC pels pressupostos del 2026. Salvador Illa va fixar una data límit al calendari, el 20 de març, perquè els republicans deixessin d'arrossegar els peus iniciant un joc de la gallina –un altre concepte de la Teoria de Jocs, que explica que les dues parts avancen cap al precipici sense voler ser les primeres en cedir– que ha acabat en empat. El PSC i ERC s'han donat més temps perquè era l'única opció perquè no perdés ningú.

Aquest matí, cap a les vuit, el Govern i Esquerra han escenificat el pacte al qual van arribar ahir al vespre i que ja comentàvem ahir en l’anàlisi i que hem anticipat aquest matí en l'edició impresa de l’ARA: 

Salvador Illa va decidir tirar pel dret després del no d'ERC a negociar els pressupostos i va presentar el projecte de llei fa dues setmanes sense tenir el suport dels republicans garantit. Una mesura de pressió cap al partit d'Oriol Junqueras que no va servir per fer-lo moure de la seva posició: els republicans fins ara mantenien la línia vermella per començar a negociar que el govern espanyol fes un gest per cedir la recaptació de l'IRPF. Els comptes s'encaminaven al fracàs aquest divendres, perquè Esquerra hauria votat la seva esmena a la totalitat i, per tant, el projecte de llei hagués caigut. Per evitar la derrota, Salvador Illa ha decidit retirar els comptes aquest mateix dimecres, tal com apuntaven algunes fonts consultades per l'ARA, i donar una nova oportunitat a la negociació amb els republicans. Ara bé, Esquerra també s'ha mogut i ara ja no parla de l'IRPF com una condició sine qua non per negociar els comptes. "És una condició molt important", ha afirmat Oriol Junqueras quan els periodistes li han preguntat si continuava sent una condició "imprescindible" com fins ara. De fet, Esquerra s'ha obert a negociar una proposta alternativa a l'IRPF si el Govern la posa sobre la taula. L'horitzó per tenir uns nous pressupostos és abans de l'estiu.

Els mestres continuen també avui les vagues de tota aquesta setmana, i aquest matí han rebut el suport dels pagesos a les Terres de l'Ebre. Hi ha tants malestars sectorials (mestres, pagesos, usuaris de Renfe, usuaris de la sanitat pública, aspirants a un pis de lloguer…) que el malestar és general. I si aixeques la vista i mires el món, el malestar es transforma en angoixa, no només pel preu del petroli o per arribar a final de mes, que Déu n’hi do el que angoixa, sinó per la supervivència de la democràcia i, a estones de la humanitat. Aquest és el retrat socioemocional de la societat en aquest moment. En aquest ecosistema de malestar general operem tots.

Quant han de cobrar els presidents? A Catalunya històricament s’ha decidit que el sou del president de la Generalitat sigui dels més elevats de l’Estat. De fet, des de fa anys el president de la Generalitat ocupa la primera posició del rànquing. Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, avisa que el debat sobre els sous dels polítics acostuma a estar carregat de demagògia i apunta a la necessitat de tenir servidors públics ben pagats per atraure talent i evitar dinàmiques pernicioses. A més, recorda que totes les xifres són brutes, és a dir, que les retencions fiscals fan que la xifra neta sigui substancialment menor.

ERC va investir Salvador Illa i també Pedro Sánchez i és cert que l'única via que tenen els republicans ara per ara per influir-hi és que tots dos es mantinguin al capdavant dels governs. Sovint, s'ha criticat Esquerra per cedir fàcilment a les pretensions del PSC i del PSOE i també sovint les crítiques han estat justificades. Probablement, aquest bagatge ha tingut pes en la decisió d'Illa de forçar les costures de la legislatura posant a votació els pressupostos de la Generalitat –divendres que ve– sense tenir tancat l'acord amb el seu soci més important.

Deixin-me començar per una notícia que no hauria de ser-ho, però entendran de seguida per què obro l’anàlisi amb ella: 50 dies després de l'accident mortal de Gelida, aquest matí han circulat trens entre Ripoll i la Garriga. De moment hi haurà un comboi per sentit cada hora i amb limitacions de velocitat als trams on encara hi ha riscos, i per això es mantindrà el servei alternatiu per carretera que hi ha hagut l'últim mes i mig. Aplaudiments, i fins aquí les alegries.

Totes les mirades estan clavades a la porta del Saló de Sant Jordi quan, pocs minuts després de les 18 hores, la travessen plegats el president de la Generalitat, Salvador Illa, i el líder d'ERC, Oriol Junqueras, al costat del president del Parlament, Josep Rull. Ho fan pràcticament sense mirar-se fins a asseure's a la primera fila de la sala on se celebra l'acte que donarà el tret de sortida a l'Any Irla. No hi ha hagut reunió entre Junqueras i Illa, i bona part de les converses informals abans de començar tenen a veure amb la negociació entre socialistes i republicans. L'acte és per commemorar el 150è aniversari del naixement d'Irla, però els pressupostos són l'elefant a l'habitació del Saló de Sant Jordi.

La paraula de Trump no té valor, però sí que té un preu, el preu que hem de pagar tots plegats per les seves decisions. Conscient que la guerra de l’Iran ha fet pujar el preu del petroli i ha fet baixar les borses, és a dir, que els seus votants han de pagar més per la benzina i que els seus amics estan perdent milers de milions a les borses, Trump va prendre la paraula ahir al vespre per dir que la guerra està “pràcticament acabada” i que van molt per davant de l’agenda que s’havien fixat, que l'Iran “ja ha disparat tot el que havia de disparar”. I la paraula de Trump va aconseguir l’efecte desitjat: les borses han pujat aquest matí i el preu del petroli ha baixat. Si això és una flor que no farà estiu, a Trump li és igual. Ahir va para el cop, però sap que hi ha dues coses que els americans del carrer odien, que és pagar la benzina més cara i que la inflació se’ls mengi el poder adquisitiu, i tot per culpa d’una guerra que no té el suport de la immensa majoria. Pensin que aquests dies el petroli ha arribat al preu més alt dels últims tres anys i mig, concretament a l’estiu del 2022, mesos després que comencés la guerra d’Ucraïna, i que el cost de la vida es perfila com el gran tema de les eleccions del novembre. I ja sabem que quan el petroli puja, tot s'apuja.

Una setmana després de l'atac dels Estats Units i Israel a l'Iran, i davant les conseqüències incertes que pot suposar aquesta guerra, Salvador Illa ha reunit aquest dissabte sindicats i patronal de forma extraordinària. Ho ha fet en el marc del Consell del Diàleg Social de Catalunya per donar tranquil·litat al teixit productiu català i comprometre's a prendre les mesures que calgui per afrontar les possibles conseqüències econòmiques de la guerra. Un compromís que, de fet, també han exigit els representants de Foment, Pimec, CCOO i la UGT. Illa, a més, ha aprofitat la trobada per defensar la necessitat de tenir pressupostos aquest 2026 i ha llançat un altre missatge de pressió a ERC: "No podem bloquejar Catalunya. L'estabilitat d'avui té un nom: pressupostos".

Uns pressupostos fracassats van marcar el punt final del govern de Pere Aragonès ara fa exactament dos anys. Ara és Salvador Illa qui s'enfronta a una sonora derrota al Parlament i s'ha obert la veda a les especulacions sobre si el conflicte també acabarà a les urnes: excepte Comuns, la resta dels grups parlamentaris, inclòs ERC, han presentat esmenes a la totalitat contra els comptes. Des del Palau de la Generalitat eviten posar-se en aquest escenari i repeteixen que tenir pressupostos és el "pla A, el B i el C". Les negociacions continuen encallades i ara els republicans fins i tot parlen del mes de juny per desbloquejar-les –sempre que el Govern i la Moncloa es comprometin amb el traspàs de l'IRPF. Aquest dissabte, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha tornat a pressionar ERC perquè s'avingui a aprovar els pressupostos davant del context de guerra al Pròxim Orient i les seves possibles conseqüències econòmiques. En una intervenció davant del Consell de Diàleg Social de Catalunya —on hi ha representats sindicats i patronal—, Illa ha demanat als republicans estar a "l'altura del moment extraordinari que viu el món": "Són el millor escut social". "L'estabilitat avui té un nom: pressupostos", ha sentenciat.

Uns comptes "soviètics", un model de país condicionat per "l'extrema esquerra" o un govern entregat al "comunisme". Aquests són alguns dels qualificatius que Junts, PP i Vox han dedicat en les últimes setmanes a l'executiu del PSC arran del seu pacte de pressupostos amb Comuns, que han arrencat dels socialistes el compromís de vetar les compres especulatives d'habitatge i anar un pas més enllà en la intervenció pública en el mercat immobiliari. Són variacions d'una crítica que cada vegada pren més força en el sector dret de l'hemicicle i que també té el seu eco en el discurs de Foment del Treball, que també ha titllat de "filocomunistes" aquestes polítiques.