França va ser un dels primers països europeus a legalitzar l'avortament i on l'alliberament de la dona es va viure amb més intensitat, sobretot a finals dels anys 60 i durant els 70, després del Maig del 68. Però mig segle després, el seu Codi Civil segueix establint principis sexistes impropis del segle XXI que han tingut com a conseqüència sentències tan surrealistes com arcaiques relacionades amb el "deure conjugal", és a dir, la suposada obligació dels cònjuges a mantenir relacions sexuals.

Durant sis anys, Mia Moglie (la meva esposa, en italià) va ser un grup públic de Facebook en què homes publicaven fotografies de les seves parelles, sense que n'haguessin donat el consentiment, en què apareixien dormint o a la platja. Malgrat que des de fa temps la companyia Meta, propietària de la xarxa social, havia rebut queixes per permetre publicacions que violaven el dret a la intimitat, no ha estat fins que la feminista Carolina Capria i l'entitat No Justice, No Pace ho van denunciar a través d'Instagram que es va tancar la pàgina. Fins a 32.000 homes havien compartit imatges, algunes acompanyades amb comentaris sexualitzants o denigrants i també retocades amb intel·ligència artificial.

El judici a l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) Luis Rubiales pel petó que va plantar a la futbolista Jennifer Hermoso tancarà la primera setmana amb els testimonis de les companyes de la jugadora de la selecció femenina. Aquest dimecres a l'Audiència Nacional ja ha declarat la futbolista Misa Rodríguez, i demà ho faran Alexia Putellas, Irene Paredes —totes dues per videoconferència— i Laia Codina. A més de les coaccions amb què suposadament ell i altres directius de la RFEF van intentar evitar que Hermoso denunciés, a Rubiales se'l jutja acusat d'agressió sexual per un petó que van veure milers de persones i que va quedar gravat en un vídeo que el tribunal podrà analitzar tantes vegades com calgui.

Darrerament, arran de la denúncia pública d’Ana Polo, Mar Bermúdez i altres periodistes, s’ha desvelat una realitat present en l’àmbit periodístic, i per desgràcia en la majoria d’àmbits professionals, que té a veure amb el poder i amb el fet que la seva pèssima gestió pot concretar-se en situacions d’assetjament o de violència sexual. I una de les coses que aquest debat ha posat de manifest és que com a societat som poc conscients i estem poc preparats per tot el que implica l’exercici del poder, i que falta una reflexió profunda sobre les relacions que es deriven del poder, sobre la (doble o fins i tot triple) responsabilitat que implica per a qui l'ostenta i sobre com el gènere hi està imbricat.

L'estrena del documental Infiltrats ha posat en evidència l'existència de les infiltracions policials en moviments socials i l'impacte en els i les militants que durant anys van tenir relacions amb aquests agents sense saber-ho. Fins ara, cap tribunal ha acceptat investigar com agressions sexuals aquestes relacions que van denunciar vuit activistes representades per les advocades Mireia Salazar i Laia Serra. Les resolucions judicials fins ara consideren que l'engany de l'agent en ocultar la seva identitat no invalida el consentiment de les noies a l'hora de tenir-hi relacions sexuals, a diferència del que elles sostenen.

El debat del consentiment ha estat molt viu en els últims anys, però encara hi ha una última frontera infranquejable que és el que passa dins del matrimoni, agressions que solen ser més opaques o més difícils de detectar. Aquesta qüestió està al centre de Querer, la potent nova sèrie de Movistar+ que arriba aquest dijous a la plataforma i que està centrada en una dona que després de 30 anys de matrimoni denuncia el seu marit per violació continuada. Alauda Ruiz de Azúa (Cinco lobitos), que dirigeix la ficció, també signa el guió junt amb Eduard Sola (Casa en flames) i Júlia de Paz.

Una de les moltes portes que ha obert el feminisme ha estat la possibilitat de parlar de sexualitat, i d’explorar la de les dones, potser per primera vegada a la història. Tota una novetat de molt recent aparició: cal recordar, per exemple, que per a les feministes anarquistes del 36 una dona havia de ser “una dona com cal”, és a dir, insensible a qualsevol desig sexual més enllà de la seva parella, casada o no. Però ja hem fet molt camí, i, sobretot a partir del MeToo i de les denúncies que se’n deriven, s’ha començat a reflexionar i a legislar sobre el fosc àmbit de la sexualitat compartida. I s’ha arribat a formulacions com “no és no” o “només sí és sí”, amb totes les seves variants. 

Ara és una època de ser bona persona, de sentir-te imbuïda per l’esperit nadalenc, de fer donatius i de repartir pau i amor. Però no tothom és capaç d’abraçar la bondat per més que les llums d’hivern hi convidin. Hi ha persones que continuen sent elles mateixes, fins i tot una mica pitjor, també per Nadal. És el cas de Luis Rubiales, que lluny d’entonar un mea culpa que tampoc esperàvem, continua passejant-se com una víctima. I té part de raó, perquè en aquest món als homes com ell se’ls acostuma a mantenir al seu lloc. Vull dir que el pobre ha tingut mala sort. La majoria continuen exercint l’abús de poder sense problemes. Però el seu enfocament no va per aquí, al contrari. De fet, per seguir demostrant la seva innocència i netejar la seva imatge, s’abraça a l’extrema dreta. Tenint tant a mà l’esperit nadalenc, no s’entén. Però no es pot dir que no sigui una manera original de demostrar la innocència, encara que jo la dec trobar més original que no pas ell. O hauria de dir ells, perquè en aquesta aventura de “tots contra mi” no està sol i s’ha fet acompanyar d’Alvise Pérez, un agitador de l’extrema dreta pàtria que ha estat denunciat i condemnat per la justícia espanyola en més d’una ocasió per escampar informació falsa i vulnerar l’honor de diverses persones. És ben bé que hi ha gent que s’ha de trobar a la vida i aquests dos individus havien de trobar-se per fer front comú i allargar encara més aquest esperpent derivant-lo cap a un (oh, sorpresa) “la culpa és de Catalunya”. Perquè Rubiales ha tingut el valor de dir que es va estirar el seu tema per no parlar d’altres molt més importants, referint-se a l’amnistia, la Cruella de Vil dels nacionalistes espanyols. Permeteu-me la transcripció del moment per si no l’heu vist: 

A la primera part d’aquest article explico que en grec antic el mot pornografia era un compost que significava "escriure sobre prostitutes". Malgrat que fem servir la mateixa paraula, les coses han canviat molt des que la pornografia es difonia a través de l’escriptura i les representacions artístiques. Amb cada transformació tecnològica que han patit la codificació de la informació i les ficcions –de les tauletes de fang als pergamins, de la impremta a la tinta digital– i la fixació de les imatges –dels dibuixos a la fotografia, del cinema al vídeo digital–, la sociosfera s’ha enfortit i ha esdevingut més complexa. Seria il·lusori pensar que, a més d’avantatges, la sofisticació tecnològica no comporta també problemes més cantelluts. La pornografia digital té una potència addictiva i de difusió sense precedents, i això provoca canvis d’hàbits i de comportaments. Arran de l’augment de denúncies de conductes sexuals violentes contra infants i adolescents, presumptament perpetrades per menors d’edat, la Generalitat ha creat una comissió per fer front a aquesta situació. 

¿Com s’explica el ressò mediàtic, social i polític, també fora de les fronteres espanyoles, que està obtenint el petó que Luis Rubiales va fer a Jennifer Hermoso a l’estadi de Sydney? Fins i tot l’ONU ha fet costat a la futbolista. El cert és que avui, potser com cap altre cas anterior de masclisme evident, el gest del totpoderós president de la Federació Espanyola de Futbol ha rebut una contestació de rebuig gairebé unànime, sense precedents, tot i que encara hi ha qui s'enroca en els arguments del masclisme de manual i també qui es retrata amb el seu silenci.

És obvi que vivim en l’era de la imatge i de la immediatesa i que els continguts que compartim a la xarxa tenen cada cop un abast més ampli. Per això, cal estar especialment alerta amb l’exposició que es fa dels menors. Segons l’estudi EU Kids Online 2019, a l’estat espanyol el 89% dels pares i mares comparteix a internet imatges dels seus fills un cop al mes, però només el 24% els demana si hi estan d’acord. A banda dels perills de frau, ciberassetjament o pedofília que pot amagar aquesta pràctica, el 42% dels menors asseguren que passen vergonya pel contingut que els seus pares comparteixen sobre ells, d’acord amb un estudi de Microsoft.

A vegades la vida ens regala moments absolutament sorprenents. Aquest divendres tothom esperava que Rubiales dimitís. Era el final desitjat per una gran part de la ciutadania: conseqüències després d'una agressió masclista i uns comportaments inacceptables (disculpa absurda inclosa).

La llei orgànica 10/2022 de garantia de la llibertat sexual és una bona llei en la qual es regulen qüestions com ara la prevenció, la sensibilització i l'assistència integral a les víctimes. Però, malauradament, tot això ha quedat amagat sota la denominació llei del només sí és sí, amb la qual es resumeix la reforma del Codi Penal introduïda en una de les disposicions finals de la llei.

En les relacions sexuals, el consentiment permet que la persona controli l'accés dels altres al propi cos. El consentiment és l'element que marca la diferència entre el sexe i els delictes contra la llibertat sexual al Codi Penal espanyol. La seva absència ja es reconeixia com un element necessari del delicte de violació als codis penals del segle XIX. Per tant, no és cert que hàgim hagut d'esperar fins a la Llei de Protecció Integral de la Llibertat Sexual per posar el consentiment al centre, com repetidament es diu des del ministeri d'Igualtat. Sempre hi ha estat. El que sí que ha canviat, i de manera radical, és com s'ha d'entendre el consentiment. Si el model anterior partia de la disponibilitat per definició del cos femení, llevat que la dona digués que no, el model basat en el consentiment afirmatiu parteix del supòsit contrari, la indisponibilitat per principi llevat que la dona manifesti el seu assentiment. La fórmula del consentiment afirmatiu incorpora, en el fons, una obvietat: només hi pot haver exercici lliure de la sexualitat si és consentit per les parts; no necessàriament desitjat, però sí, almenys, acceptat com a manifestació d'una voluntat lliure en el context de les condicions circumdants, ja que la coerció sexual, l'engany, la diferència d'edat, l'estat d'embriaguesa, la desigualtat econòmica, la diferent posició social, la dinàmica relacional… són factors que poden qüestionar la validesa del consentiment. A l'emfatitzar el diàleg recíproc, el model del consentiment afirmatiu anima les parts a expressar allò que volen i a prestar atenció al que vol l'altre. No cal una comunicació verbal, perquè la no verbal també és indicativa de la voluntat, com guiar la mà de l'altre a la zona on un vol que el toquin, plorar en silenci o intentar apartar les mans que s'hi acosten. El nou model té l'avantatge afegit que centra l'atenció en l'autor: en lloc de preguntar a la víctima si va consentir o no, per què no s'hi va oposar activament o quines empremtes va deixar la violència al seu cos (si ho va fer), cal preguntar a qui va iniciar el contacte sexual si ho va negociar amb l'altra persona i va arribar a un acord sobre el que hauria de passar, si es va parlar de la contracepció, si es va interessar pel que li agradava o ella li ho va dir, si li semblava que gaudia o que no ho feia. És responsabilitat de cadascú assegurar-se que l'altra part ha manifestat lliurement per actes exteriors, concloents i inequívocs, d'acord amb les circumstàncies concurrents, la voluntat expressa de participar en l'acte sexual.

Després de dies rebent els atacs i insults de la dreta i ultradreta per la llei del només sí és sí, la ministra Irene Montero ha agafat el micròfon aquest dimecres al Congrés i ha acusat el Partit Popular de fomentar la "cultura de la violació". Aquest és un concepte que ha fet fortuna entre el moviment feminista perquè exemplifica fins a quin punt el patró de les violències sexuals està assumit per la ciutadania.

No sé si hi ha cap altre moviment social i polític que hagi rebut tantes acusacions infundades com el feminisme. Les pioneres, les que van començar a reivindicar la igualtat entre homes i dones, van ser titllades d’antinaturals, de bruixes, de corruptores de la moral i de ser un perill per a la família, l’estat i Déu. Ja més cap als nostres dies, després de les grans conquestes dels anys setanta en temes com els drets reproductius, la llibertat sexual, l’accés massiu a l’educació i el treball remunerat (com a mínim al món desenvolupat), va néixer l’inesperat moviment del feminisme de la diferència, que reivindicava una essència basada en la mistificació de la maternitat. Des de llavors, tal com explicava Celia Amorós, del feminisme i prou en vam haver de dir feminisme de la igualtat per no confondre la proposta emancipadora de tota la vida amb la de la tornada als beatífics espais domèstics. 

Matthew McConaughey no s'ha tallat gens a l'hora d'abordar un tema personal que, tenint en compte la seva fama, sabia que podria tenir una forta repercussió mediàtica. Tot i això, tal com explica l'actor, sabia que això podria servir també per evitar que altres persones haguessin de passar pel mateix pel que va passar ell quan era molt jove. L'intèrpret, oscaritzat pel seu paper a Dallas buyers club, ha volgut parlar obertament sobre diversos episodis traumàtics que van tenir lloc durant la seva adolescència i primera joventut.