Alemanya i França són les dues principals potències de la Unió Europea i les més influents dins del bloc comunitari. Totes les grans decisions han de comptar, almenys, amb l'impuls o el vistiplau d'un dels dos estats membres. Són determinants en totes les negociacions i posicionaments que prenen les institucions europees. Tot i això, és habitual que Berlín i París es trobin defensant opcions completament oposades. L'últim cop en què l'esquerda francogermànica s'ha fet evident és amb la guerra de l'Iran i el seu suport o condemna a l'ofensiva dels Estats Units i Israel contra el règim dels aiatol·làs.

Sant Hipòlit de Voltregà té 3.500 habitants i només un quilòmetre quadrat de superfície. Aquest poble, un dels més petits de Catalunya, té posat l'ull en diverses convocatòries de fons europeus que podrien ajudar a donar una empenta al municipi, per exemple, per rehabilitar el pavelló de l'equip d'hoquei –que l'ha fet famós internacionalment– o la residència municipal. Però hi ha un problema: la paperassa que s'ha d'omplir per optar a aquestes sucoses convocatòries és inabastable per a un consistori que només té un tècnic disponible. "Ens encantaria poder-nos-hi presentar, però per prudència no ho fem. Si no executes, després has de tornar els diners", explica a l'ARA l'alcalde de Sant Hipòlit, Gerard Sancho. Per casos com aquest, la Generalitat posarà en marxa un equip especialitzat que assistirà els ens locals en la redacció i presentació de projectes per captar fons europeus.

Si hi ha una conclusió clau de la recent Conferència de Seguretat de Múnic és un missatge de seguretat i confiança en Europa. La Unió Europea és una potència comercial, tecnològica i industrial.

L’exdirector del Banc Central Europeu, Mario Draghi, mai no ha tingut pegues en dir les coses pel seu nom. “Amb aquests, diguem-ne pel que són, dictadors amb els quals cal col·laborar, cal ser sincers a l’hora d’expressar la divergència de punts de vista, però cooperar”. En aquella ocasió es referia al president turc, Recep Tayyip Erdogan, arran del protocol masclista a què va sotmetre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen en una visita oficial. La sinceritat de l'aleshores primer ministre italià li va costar a Roma un incident diplomàtic amb Ankara, un dels seus principals socis comercials, tot i que la sang no va arribar al riu.

L'arribada del 2026 ha estat la confirmació d'un nou paisatge global que insinuàvem des de feia temps: al món, definitivament en mode imprevisible, torna a imperar la llei del més fort. El retorn d'una versió més radicalitzada de Donald Trump a la Casa Blanca ha fet trontollar el tauler internacional i, especialment, Europa, que se sent menyspreada pel seu aliat tradicional i amenaçada des de diversos fronts. En parlem amb Jaume Duch Guillot, conseller del departament d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya i amb una àmplia trajectòria professional a primera línia de les institucions europees. Duch reivindica també el rol que Catalunya ha de jugar per enfortir una Unió Europea que, inevitablement, necessita ser forta.

A Davos, Europa ha mostrat fermesa i, de moment, ha parat el cop. Hi ha hagut gestos notables de Christine Lagarde, presidenta del BCE, i de Mark Carney, antic governador del Banc d’Anglaterra i avui primer ministre del Canadà. Pensant també en el posicionament de Jerome Powell, president de la Reserva Federal, sembla que l’experiència de banquer central comporta la seguretat personal necessària per no deixar-se acoquinar. Hem tingut sort que l’assalt de Trump ens ha agafat amb un BCE fort i prestigiat. 

La creixent tensió entre els EUA i Europa amb relació a Groenlàndia ha penalitzat les borses. Els mercats de renda variable han registrat caigudes a tot Europa amb descensos de més de l'1% en aquest inici de setmana, després que Donald Trump anunciés aranzels addicionals per als països que enviïn tropes a Groenlàndia i la possible resposta que pugui donar la Unió Europea (UE). Amb tot, els descensos s'han moderat al final del dia.

Quantes vegades heu llegit o sentit que Europa es troba davant d'una cruïlla? L’expressió s’ha gastat especialment els últims anys per explicar les contínues decisions existencials que ha hagut de prendre la Unió Europea. Però Europa ja no està en cap cruïlla; aquesta entrada al 2026 ens n’ha tret a la força, i mai més ben dit.

Els Vint-i-set han donat llum verda aquest divendres a la firma de l'acord de lliure comerç entre la Unió Europea i Mercosur (el bloc comercial format pel Brasil, l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai), en una decisió per majoria qualificada que es formalitzarà durant les pròximes hores mitjançant procediment escrit, segons han informat fonts europees a Europa Press.

La regulació de les empreses tecnològiques i la seva capacitat d'influència política s'ha convertit en un nou front en el xoc entre els Estats Units de Donald Trump i Europa. L’administració Trump ha prohibit l’entrada als Estats Units a cinc ciutadans europeus, als quals ha acusat de “coaccionar” les plataformes digitals perquè "censurin" veus nord-americanes, segons ha anunciat aquesta matinada el secretari d’Estat, Marco Rubio. Entre els sancionats hi ha l’excomissari europeu de Mercat Interior Thierry Breton (2019-2024), impulsor de regulacions per limitar la desinformació en plataformes com X, Meta i TikTok. També ha estat vetats quatre representants d'oneagés que lluiten contra la desinformació i l'odi a les xarxes: l’activista britànic Imran Ahmed, director executiu del Center for Countering Digital Hate (CCDH), Anna-Lena von Hodenberg i Josephine Ballon, de l'organització alemanya HateAid, i Care Melford, directora de Global Disinformation Index.

Després del negoci de la guerra, vindrà el de la reconstrucció. El 10 de desembre, el president Volodímir Zelenski va compartir un missatge significatiu a les xarxes socials. Feia referència a la trobada telemàtica que va mantenir aquell dia amb, entre altres, el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent; el gendre del president Donald Trump, l'empresari Jared Kushner, i Larry Fink, el cap del gestor de capitals més important del món, BlackRock, un dels veritables amos del món, per l'extensió i la diversitat dels seus tentacles financers. Zelenski va escriure: "Aquest podria ser considerat el primer míting del grup que treballarà en un document relatiu a la reconstrucció i a la recuperació econòmica d'Ucraïna".

Mai com ara els dirigents de la Unió Europea havien estat menystinguts, insultats i ridiculitzats pels líders d'altres potències mundials. A l'inici del segon mandat de Trump ja va comparèixer el seu secretari de Defensa, el singular Pete Hegseth (el mateix que no suporta els soldats grassos ni barbuts, perquè els prefereix fibrats i depilats), que en una cimera a l'OTAN va inaugurar la nova etapa de cowboy diplomacy afirmant davant de la comunitat internacional que el món tenia un nou xèrif i que calia posar-se a les seves ordres. Recentment, ha estat el mateix Trump qui ha afirmat que els líders europeus són “dèbils” i que la culpa d'aquesta debilitat la té “la correcció política”, dins el sac de la qual el president estatunidenc inclou també la mínima educació necessària per anar pel món com una persona normal. Aquesta mateixa setmana, Putin ha qualificat els líders europeus de “porquets”, ha insistit en la idea de la seva debilitat i ha amenaçat d'avançar en la guerra, això és, d'ocupar més territori ucraïnès. Com a curiositat, i en un altre context, “porqueta” és l'insult que Trump va etzibar, no fa gaire tampoc, a una periodista que li va fer una pregunta que no li va agradar.

Els països de la Unió Europea (UE) han aprovat un enduriment històric de les normes migratòries, que inclou la creació de “centres de retorn” fora del bloc i un nou mecanisme de solidaritat basat en multes. Es tracta d’un gir radical que implica tercers països, i no podem preveure quines en seran les conseqüències a curt termini des del punt de vista de la geopolítica de les migracions a Europa. El que s’ha aprovat a Brussel·les és una inflexió restrictiva motivada per la pressió política interna de l’extrema dreta, malgrat la caiguda recent de les entrades irregulars. En síntesi: més autoritarisme per gestionar, cap a fora i cap a dins.

Nova constatació del fracàs del Brexit, i del càstig que ha suposat per a les generacions més joves afectades pel divorci, que l'han hagut d'entomar sense haver pogut fer sentir la seva veu en el referèndum del 2016. La Unió Europea i el Regne Unit han informat aquest dimecres en un comunicat conjunt que Londres es reincorpora al programa d'intercanvi d'estudiants Erasmus+, i compleix així "un compromís clau assumit a la cimera del maig", entre el primer ministre, Keir Starmer, i la Comissió Europea.

La proclamació (crec que se'n pot dir així) de la nova estratègia de seguretat nacional dels EUA ha deixat en evidència dos aspectes en què hi ha consens. D'una banda, la necessitat que té Europa de generar un full de ruta propi, lluny de l'atlantisme que tantes vegades li ha servit d'excusa. De l'altra, com està de lluny de tal cosa la Unió Europea actual.

A la Unió Europea, l’Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units que ha adoptat l’administració Trump li ha explotat a la cara. Washington assumeix de ple el relat de l’extrema dreta europea d’un continent en decadència, assetjat per la immigració massiva i al precipici del declivi com a civilització. El document assenyala la UE com a font d’aquests mals perquè soscava la sobirania de les nacions europees i promou polítiques migratòries que estant “transformant” Europa i acabant amb les identitats nacionals. Per evitar-ho, aposta per donar suport a les forces “patriòtiques” per corregir el rumb del continent i cultivar la resistència contra l’actual trajectòria dins dels països europeus.

Trump té Europa en el punt de mira. El president dels Estats Units no és una persona d’idees ni li interessa la cultura. Veu el món per un forat i només pensa en termes de dominació: imposar la seva percepció de les coses com a emanació d’un ens superior. I especialment a Europa, que li fa nosa en la mesura que els europeus no sempre els riem les gràcies; al contrari, més aviat ens provoquen rebuig i desconfiança. El perill apareix quan el Vell Continent viu en una fase de peculiar feblesa i desconcert, com si no fos capaç de retrobar el seu lloc al món. La cúpula de la Unió Europea deixa molt a desitjar. No hi ha ara mateix ni un projecte ni una autoritat política que marqui un camí compartit. I Trump se n'aprofita com va fer amb la humiliant reunió amb Von der Leyen, en un camp de Golf, una icona de la submissió dels dirigents europeus.

Cap a finals del segle passat la UE va introduir l’expressió “paradoxa europea” per assenyalar el contrast entre una recerca científica europea d’un nivell comparable a la dels EUA i uns resultats molt inferiors en termes d'innovació i creació de grans empreses. El subseqüent debat acadèmic sobre el perquè ha estat important. Entre nosaltres, el professor Ruiz-Castillo, de la Universidad Carlos III, hi ha participat intensament. Llegida la literatura, dono la meva opinió, amb menys matisos dels que caldrien. La causa seria doble:

L'any 2025 acabarà sense que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea, mentre el govern espanyol mobilitza la seva diplomàcia per intentar cercar els suports que, ara com ara, li manquen. A l'espera de l'oficialitat, que requereix la unanimitat de tots els estats, tant l'executiu central com el Govern han intentat esforçar-se per dur el català a les institucions europees. En part, per calmar Junts, que assenyala aquesta qüestió com a prioritària per plantejar-se tornar a la taula de negociació amb el PSOE, ara dissolta. L'oficialitat suposaria que qualsevol ciutadà pugui adreçar-se en català a les institucions europees, que sigui inclosa en programes de promoció cultural o que la legislació es publiqui també en aquest idioma. Però, mentre això no passa, la normativa actual ja facilita que es parli tant al Comitè de les Regions com al Consell de la UE, quan hi ha voluntat política de fer-ho.

La igualtat de gènere segueix sent un objectiu lluny d'aconseguir-se. Així ho deixa clar l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE): les dones haurien de treballar 15 mesos i 18 dies per guanyar el mateix que els homes guanyen en un any. És a dir, de mitjana les dones cobren només el 77% del que guanyen els homes. L’Institut Europeu confirma el que ja va dir la Comissió Europea: el 17 de novembre va ser la data simbòlica en què les dones de la Unió Europea van començar a treballar de franc.