"Per què no fem una cançó amb la gent del partit?". La idea va sorgir en un dinar a Barcelona en els bons temps de Ciutadans, quan el partit tenia 36 escons al Parlament i es plantejava com encarar una campanya electoral, la del 2021, marcada per les restriccions de la covid-19, i en què les enquestes ja li auguraven una patacada. D'aquell primer plantejament en va sortir el grup de rock Vitamina C, amb l'exportaveu de Cs Edmundo Bal a la bateria i l'aleshores vicepresident del Parlament Joan García al baix, al costat de dos companys més del partit –l'exassessor de Begoña Villacís Javier García Toni i el militant de Sabadell Toni Valenzuela–. L'experiment, potser, els va permetre sobreviure al Parlament: van enfonsar-se de 36 a 6 escons, però van aconseguir mantenir la representació parlamentària.

La nit electoral del 14 de febrer del 2021 va dibuixar a Catalunya un panorama polític amb dos blocs ben clars: un, l'independentista, que per primera vegada superava el 50% dels vots, liderat per ERC; l'altre, el constitucionalista, liderat per un PSC que per primera vegada guanyava unes eleccions –en vots i escons–, però que no podia governar perquè li faltaven suports a la cambra. Dos anys exactes després d'aquells comicis l'esquema de la legislatura s'ha girat com un mitjó. L'exemple més clar és el següent: si fa dos anys Pere Aragonès acabaria sent investit amb els vots de Junts i la CUP, d'aquí a un mes aprovarà els pressupostos de la Generalitat amb el PSC i els comuns. Els següents són els cinc grans canvis que ha experimentat la política catalana en només 730 dies.

En totes les eleccions els ciutadans reben a casa sobres amb la propaganda electoral i la papereta dels partits polítics. Cada partit, un sobre diferent. Què en fan: la tiren directament a les escombraries? Hi donen tan sols un cop d'ull? Se l'estudien a fons? Sigui quina sigui l'opció, aquesta propaganda –coneguda com a mailing– s'ha convertit en la principal despesa de les campanyes, fins al punt que en l'última, la dels comicis al Parlament del 14 de febrer del 2021, es van batre tots els rècords: 13,5 milions d'euros finançats amb diners públics. La xifra s'ha disparat tant que la Sindicatura de Comptes de Catalunya, que audita els partits, ha demanat que s'adoptin mesures per reduir-la. "Caldria avaluar l'eficiència real de les trameses [...] i estudiar la conveniència de reduir la despesa", diu a l'últim informe.

La matinada electoral del 14 al 15 de febrer d’ara fa un any Pere Aragonès sortia de la seu d’Esquerra convençut que seria el proper president de la Generalitat. El que probablement no s’esperava és que tardaria 92 dies en arribar a un acord amb JxCat. Un any exacte després de les eleccions, aquella tortuosa negociació va ser el preludi d’una presidència que tampoc està resultant un camí planer. El seu primer any de mandat presenta avenços en termes socials -ha aconseguit aprovar un pressupost expansiu-, però segueix encallat en l’horitzó nacional i sense perspectiva de millora. No hi ha unitat independentista a Catalunya, ni la taula de diàleg -la gran aposta del president i el seu partit- mereix per ara l’atenció del govern espanyol. Amb aquests ingredients, Aragonès celebrarà demà una conferència un any després d’aquella nit electoral. Un manera de recuperar la iniciativa enmig de les turbulències.

L’enquesta postelectoral sobre les eleccions al Parlament que va publicar el CIS fa dues setmanes ha aixecat polseguera. Primer, per la formulació poc imparcial d’algunes preguntes. I després, per la composició de la mostra, que sobrerepresentava sospitosament els votants del PSC i En Comú Podem. Tanmateix, més enllà dels titulars interessats que hagi pogut generar la combinació de preguntes dirigides i la mostra esbiaixada, si mirem el detall de l’enquesta hi podem trobar dades concretes que, lliures d’aquestes distorsions, ens ajuden a entendre una mica millor la realitat sociopolítica catalana.

No hi ha dubte que, davant el perjudici que hauria suposat la repetició de les eleccions, l'acord anunciat aquest dilluns entre ERC i Junts per formar un govern de coalició és una bona notícia. Ara bé, cap dels dos partits pot estar content del camí que s'ha seguit fins a les reunions decisives d'aquest cap de setmana, i, de fet, tots dos han demanat disculpes a la ciutadania. I és que a aquestes altures de les negociacions, i veient la incapacitat dels dos socis per arribar a un acord, molta gent havia desconnectat de la política i la desafecció és creixent. Unes noves eleccions haurien sigut una moneda a l'aire de resultat molt incert.

Des de repetir eleccions fins a reeditar una fórmula dels anys vuitanta: són alguns dels escenaris que, a proposta de l’ARA, plantegen quatre opinadors arran del bloqueig després del 14 de febrer.

El bloqueig de les negociacions entre Junts i ERC per formar govern, que s'ha constatat aquest dimarts en una reunió al Parlament entre els equips negociadors dels dos partits, acosta la possibilitat certa d'una repetició electoral que és altament irresponsable per la situació que viu el país i planteja un risc molt seriós per a la majoria sobiranista. Els electors estan cada cop més decebuts amb els partits, fastiguejats amb un serial que cada vegada és més difícil d'explicar i d'entendre, fins i tot per als periodistes. És incomprensible que dos partits que comparteixen govern des del 2015 (primer amb CDC i després amb JxCat), i que fa més d'un any que sabien que hi hauria eleccions anticipades, hagin estat incapaços de posar-se d'acord per reeditar el pacte de govern. No hi ha cap excusa. Cap argument que ho justifiqui. I més quan el tercer en discòrdia, la CUP, abans considerat un element d'inestabilitat, va ser capaç de tancar un acord.

El síndic de greuges apressa a legislar perquè no es tornin a organitzar unes eleccions amb els condicionants que van envoltar les del 14-F, enmig de la pandèmia i amb por al contagi a les meses electorals. En una addenda de tancament a l'informe que ja havia elaborat sobre els comicis, Rafael Ribó demana una reforma urgent de la llei electoral espanyola (Loreg) per preveure l'ajornament de les eleccions “per causa de força major”. El síndic recomana no concretar supòsits perquè la norma sigui prou àmplia davant eventuals situacions excepcionals.

El rellotge per elegir nou president s’ha activat. Com era sabut, a la investidura no s’hi presenta qui vol sinó qui pot i, per això, la presidenta del Parlament ha proposat el candidat d’ERC, Pere Aragonès, que és qui ha rebut més suports i que aquest divendres farà el seu primer discurs d’investidura. La insistència del candidat socialista, Salvador Illa, per presentar-s’hi, malgrat no tenir més suport que el dels diputats del seu propi grup, finalment ha topat amb la realitat i, com ja li va passar a Inés Arrimadas, la victòria només li servirà per convertir-se en cap de l’oposició. 

A la manera del seu antecessor José Luis Rodríguez Zapatero, Pedro Sánchez és una barreja de funambulista, prestidigitador i tafur, amb l’afegit de tenir una flor al cul. Algú hàbil a l’hora de detectar i explotar tant les contradiccions com les necessitats dels adversaris, expert a fer volar coloms i a mantenir –deu ser quelcom característic de la política actual– una relació ambigua, flexible amb la veritat. Igual com la gran virtut de Zapatero era no ser Aznar, el gran mèrit de Sánchez consisteix a no tenir més alternativa que el tercet de Colón; i, esclar, davant la perspectiva d’un govern PP-Vox-Ciutadans, fins i tot el crític més ferotge de Pedro Sánchez comença a trobar-li remarcables virtuts.

Article del Grup Pròleg*

La campanya electoral que el Sr. Salvador Illa va desenvolupar fins divendres es va basar en el plantejament de “passar pàgina”, és a dir, oblidar el passat i pensar en el futur.