La setmana passada, la FIFA va ratificar que el Mundial 2030 se celebrarà a Espanya, Portugal i el Marroc. Una decisió en la qual Espanya i Portugal han invertit molts anys de feina. Concretament, des de principis del 2009, quan s'esforçaven per organitzar la Copa del Món del 2018 o la del 2022, que finalment van ser per a Rússia i Qatar. I què hi té a veure, tot plegat, amb el Girona? Doncs que el club blanc-i-vermell va demanar ser-ne seu a la Federació Espanyola, llavors presidida per Ángel María Villar, en una d’aquelles decisions inexplicables que només podien passar a Montilivi.

El futbol d’elit aixeca la veu per posar fre a una bombolla que pot esclatar. L’amenaça d’una vaga que aturi les competicions sembla més real que mai. O això, almenys, és el que es desprèn de les declaracions de futbolistes de primer nivell, que en les últimes setmanes s’han posicionat en contra d’un calendari que prioritza el negoci en detriment dels futbolistes, que cada cop pateixen més lesions. La pugna que fa temps que mantenen oberta la FIFA i la UEFA amb les diferents federacions nacionals i patronals per capitalitzar el negoci del futbol a còpia d'engrossir les seves competicions passa factura a uns futbolistes que, aquesta temporada, podrien arribar a disputar entre 70 i 80 partits. 

Línia per línia, el Barça de Xavi és probablement el millor equip d’Espanya i pot estar entre els cinc o sis millors d'Europa. A la porteria, Ter Stegen és dels millors especialistes del món i Iñaki Peña ha demostrat que és un suplent de luxe. A la defensa, el Barça té molta varietat, amb perfils diversos i una barreja de veterania i joventut molt interessant. I el mig del camp que va jugar contra l’Atlètic de Madrid –Gündogan, De Jong i Pedri, i João com a quart home– té poc a envejar a la majoria dels clubs capdavanters d’Europa.

Des que el món s'ha globalitzat, la necessitat de bastir ponts entre països, cultures i religions és cada vegada més gran i més necessària des d'un punt de vista cultural, social i, sobretot, econòmic.

La FIFA ha concedit l'organització del Mundial 2030 a la candidatura formada per Espanya, Portugal i el Marroc. L'anunci passarà ara a mans del congrés de la FIFA, que haurà de ratificar la decisió del consell. D'aquesta manera, Espanya tornarà a acollir un Mundial 48 anys després, tot i que es quedarà sense partits d'inauguració perquè per rememorar el centenari del Mundial del 1930 es jugaran a l'Uruguai, l'Argentina i el Paraguai.

Prou! S'ha acabat! Senyor Rubiales, dimiteixi ja! Vostè i la RFEF ens estan mostrant tot el que no s'ha de fer: relació sense consentiment, abús de poder, pressió a la víctima, negar i manipular els fets, atacar i desprestigiar el moviment feminista, utilitzar xarxes clientelars buscant suports i totes les estratègies que, des de la seva posició de privilegi, és capaç de fer qui ha comès l'abús per no perdre el seu poder.

Jennifer Hermoso ha trencat aquest dimecres el seu silenci. Després del petó a la boca no consentit que li va fer Luis Rubiales, la futbolista ha anunciat que deixa en mans del sindicat de jugadores Futpro les accions que es puguin dur a terme contra el president de la Federació Espanyola de Futbol. En un comunicat, el sindicat ha expressat la seva “ferma i rotunda condemna davant conductes que atemptin contra la dignitat de les dones”.

El president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha sigut dur amb l'actitud del president de la Reial Federació de Futbol, Luis Rubiales, que diumenge va etzibar un petó forçat a Jennifer Hermoso durant la celebració del Mundial. "El gest va ser inacceptable", ha assegurat Sánchez des de la Moncloa. El líder socialista també ha fet referència a les disculpes que va publicar Rubiales l'endemà. Les ha considerat "insuficients" i les ha titllat de "no adequades". Sánchez ha instat el president de la Federació a continuar "fent passos per aclarir el que vam veure".

Festa multitudinària de les campiones mundials a Madrid. La flamant selecció espanyola femenina de futbol ha ofert la Copa del Món entre aquest dilluns a la nit i aquest dimarts de matinada als aficionats que s'han acostat a la capital de l'Estat. Unes 20.000 persones a Madrid Río –on hi havia el macroescenari per al punt final de la celebració– han vibrat amb la fita històrica del futbol estatal. Olga Carmona, heroïna de la final contra Anglaterra, que va conèixer la mort del seu pare després del partit, ha sigut sens dubte la jugadora més aclamada. Les seves companyes li han fet costat sempre i el públic l'ha animat amb una ovació i càntics amb el seu nom.

La celebració del primer Mundial de la selecció espanyola femenina de futbol es va veure alterada quan les jugadores encara no havien ni aixecat el trofeu. Durant la cerimònia d'entrega de les medalles, el president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, va fer un petó a la boca a l'exblaugrana Jennifer Hermoso, una de les jugadores que havien estat titulars a la final. L'acció va agafar per sorpresa a tothom, inclosa la mateixa futbolista. "És una situació d'abús de poder de caràcter sexual", sentencia a l'ARA Marta Roqueta, investigadora doctoral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) experta en perspectiva de gènere.

Olga Carmona ha viscut en unes hores dues de les emocions més contrastades que pot experimentar una persona: de ser l'autora del gol de la final del Mundial que ha donat el títol a Espanya per primera vegada a la història a assabentar-se de la mort del seu pare. "La RFEF lamenta profundament comunicar la mort del pare d'Olga Carmona. La futbolista ha conegut la trista notícia una vegada ha conclòs la final. Donem la nostra més sincera abraçada a la seva família en un moment de profund dolor. T'estimem, Olga, ets història del futbol espanyol", ha publicat la Federació Espanyola de Futbol en el seu compte de Twitter.

El 9 de juny del 2015, la selecció espanyola debutava en un Mundial de futbol femení al Canadà i només han passat vuit anys fins que ha guanyat la primera estrella. Anys en els quals s’ha fet una aposta ferma i decidida pel desenvolupament del futbol femení des dels organismes i institucions implicats, i en els quals el creixement del futbol femení ha superat totes les expectatives. 

A la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres del 2012, per primer cop totes les delegacions hi van participar amb dones. Tres estats s’hi havien negat fins llavors: Brunei, Qatar i l’Aràbia Saudita. Les tres dones que van participar en la cerimònia d’obertura amb una bandera saudita a les mans, però, van caminar darrere dels homes, no entre ells. “Llavors els saudites no sentien la necessitat de vendre una imatge positiva al món, no els importava gaire. Els últims anys, però, han entès que l’estratègia dels seus veïns, com Qatar i els Emirats Àrabs, és prou bona. I fan servir l’esport per promocionar-se i millorar una imatge tacada per les execucions, l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi o els pocs drets de les dones”, diu Christoph Wilcke, un expert en l’Aràbia Saudita de Human Rights Watch.

En aquest Mundial de futbol, tan polèmic i tan polaritzador, ha ressonat més que mai l'etern debat sobre fins a quin punt la política i les relacions internacionals també impregnen els espais del futbol. De la final que ahir diumenge van disputar l'Argentina i França, amb victòria de l'equip de Leo Messi, també se n'extreuen –com no podia ser d'una altra manera– algunes lectures polítiques que cal tenir en compte.

Aquesta era la qüestió més transcendental que es plantejava al pati de l’escola: i si algun dia juga Espanya contra el Marroc, amb qui vas? Eh? Amb qui vas? Alguns tenien l’estranya necessitat de posar contra les cordes els mestissos, els indefinits, els apàtrides i renegats, els qui no crèiem en aquesta visió futbolística de la pertinença. Sí, sí, repetien amb passió classificadora, ets d’aquí i d’allà, pertanys als dos mons, ets una barreja i dius que no renuncies a res, però arribat el moment clau, el més important, hauràs de triar: amb qui aniries? Sempre vaig observar amb curiositat antropològica aquella simplificació de la vida que necessitaven els nens i nois del nostre voltant: per a molts d’ells aquella decisió, ser d’un equip o d'un altre, semblava la decisió de Sophie.

A l'hora de sopar, gairebé les deu de la nit de dijous passat, al Congrés començava el primer debat sobre la supressió del delicte de sedició. Tot plegat, acabaria gairebé a la una de la matinada, quan la cambra baixa donaria llum verda a començar a tramitar la reforma del Codi Penal. L'horari recordava el de l'aprovació de les lleis de desconnexió dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament. I la triple dreta no va trigar a agafar aquest filó i fer servir aquest debat de "nocturnitat" per farcir d'arguments el que consideren una "traïció" a Espanya. Però creuen que l'estratègia del govern espanyol per "amagar" aquesta reforma no acaba aquí i que la roja és la nova excusa per tapar-la. Segons el PP i Ciutadans, el debat de les esmenes a la totalitat s'ha fet aquest dijous perquè coincidia amb un partit de la selecció espanyola.

Alguns diuen que el futbol és només un joc. Però només calia mirar el rostre dels jugadors iranians abans del partit contra els Estats Units per entendre que la realitat és molt més complicada. Si els polítics estan pendents del partit, ja no és un joc. Si milions de persones també, encara menys. Alguns futbolistes iranians van cantar l’himne sense moure els llavis, amb cara de dolor, obligats per unes autoritats que haurien arribat a amenaçar-los amb represàlies contra els seus familiars en cas de no cantar l’himne oficial de la República Islàmica, adoptat el 1988 quan va morir Khomeini. Tot és política; també l’esport. I el govern iranià va patir una doble derrota. Aquella esportiva i una segona a la graderia, on no van poder callar la veu dels iranians crítics amb el seu règim.

Dur posicionament del Parlament Europeu en relació amb el Mundial de Qatar, marcat per la violació sistemàtica dels drets de les dones i els homosexuals i també per la mort de milers de treballadors estrangers contractats per construir els estadis. Aquest és el primer dels cinc apunts del Mundial de la vergonya d'avui.

Queden menys de sis mesos perquè comenci el Mundial i tots els ulls es dirigeixen cap al govern de Qatar. El país àrab, que té un codi ètic poc actualitzat, ha sortit al pas de les informacions que circulaven per les xarxes socials sobre els càstigs per portar banderes a favor del col·lectiu LGBTI+. A les xarxes socials, s'han difós missatges en què, presumptament, un "portaveu del Mundial de Qatar", que es disputarà entre el 21 de novembre i el 18 de desembre, anuncia que "qui porti la bandera LGBTI+ en la Copa del Món de futbol serà arrestat per set o onze anys". Això no serà així, i el govern de Qatar no castigarà amb penes de presó les persones que portin la bandera del col·lectiu durant la celebració del Mundial de futbol.