Moguda a la dreta i desolació a l’esquerra dels socialistes, on els lideratges sorollosos de fa quatre dies s’estan perdent en un desdibuixament general. Amb casos canònics tant a la política catalana com a l’espanyola, encara que amb formes i estils diferents. Dos exemples de com les estrelles que semblava que trencaven barreres s’apaguen: Pablo Iglesias, convençut que amb la seva presència n’hi havia prou, no va voler entendre que la política té una part de feina pesada i poc vistosa darrere l’escenari, li van fer mandra els embolics orgànics i es va encallar a l’hora de passar de la retòrica a l’acció. Resultat: cada dia està una mica més fora de joc. En el cas català, Ada Colau, que va entrar amb empenta a l’alcaldia, es va anar desdibuixant com si no trobés lloc en el món de la política institucional i es perdés en el pas de les il·lusions verbals a la concreció pràctica. La deriva de Podem i Comuns i la consegüent fragmentació del seu espai, en camí directe a la insolvència, obliguen a interrogar-se sobre l'anomenada extrema esquerra. I no és només un problema de Catalunya o d’Espanya.

La política espanyola és l'escenari d'un enfrontament total entre el govern i els seus detractors, però la història demostra que les promeses de ruptura total per part de l'oposició acaben diluint-se sovint quan entra al Palau de la Moncloa. El Partit Popular d'Alberto Núñez Feijóo té tota una sèrie de lleis que ha promès derogar quan governi, com abans havia fet per exemple Mariano Rajoy. Quin va ser el resultat després de convertir-se en president?

Carlos Cuerpo i Arcadi España han pujat un esglaó al govern espanyol després de l'adeu de María Jesús Montero. La fins ara número dos de l'executiu espanyol, però, no només els traspassa la vicepresidència primera i el ministeri d'Hisenda, sinó també el poder negociador amb l'anomenada carpeta catalana. En concret, Arcadi España és qui tindrà sobre la taula la patata calenta de materialitzar el nou finançament i reobrir les converses amb Esquerra després que descarrilés el traspàs de l'IRPF. España va ser un dels homes forts del govern valencià de Ximo Puig i les persones que el coneixen el defineixen com un federalista i valencianista convençut, a més de ser un ferm defensor d'un nou finançament autonòmic. De fet, avala la reforma que va pactar Montero amb ERC. I què en pensen PSC i ERC del nou ministre? Els republicans el veuen amb bons ulls per donar una nova "oportunitat" a la negociació. A Palau també es miren esperançats el nou ministre, a qui una veu dels socialistes catalans descriu com a "receptiu" a les demandes de Catalunya, moltes d'elles coincidents amb les del País Valencià.

"Sempre li agrada recordar que és llicenciada en medicina". És un dels trets que recorda un exdiputat català al Congrés encarregat dels temes econòmics quan se li pregunta què destacaria de la vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ara que surt del govern de Pedro Sánchez. La veritat és que la trajectòria de Montero està marcada per la Sanitat. No només és metgessa de formació, sinó que els primers passos professionals els va fer com a gestora d'hospitals. Aquesta, de fet, va ser la seva porta d'entrada a la conselleria andalusa de Salut l'any 2002. I potser per això, Montero torna ara a la seva terra natal anunciant que si guanya les eleccions –és la candidata del PSOE–, una de les primeres mesures serà aprovar un pla per "salvar" la sanitat pública andalusa.

Aquest matí ha passat un fet molt interessant, una nova jugada estratègica de Pedro Sánchez en el seu llarg i reconegut combat per resistir, per resistir-ho tot: els seus col·laboradors a la presó, la imputació de la seva dona i el seu germà, el seu partit derrotat a cada elecció a Extremadura, a l’Aragó, a Castella i Lleó. Aquest matí Sánchez ha anat al Congrés a explicar les mesures socials per alleugerir el cost de la guerra de l’Iran. I ha sortit a l’atac. A la vista que Europa ja no l’està deixant sol amb el “No a la guerra”, ha dit que la guerra de l’Iran del 2026 és com la guerra de l’Iraq del 2003, que va tenir conseqüències nefastes a l'Iraq, al món i als nostres carrers amb el terrorisme islamista. Que si aquella guerra va ser il·legal, aquesta també. I que el PP en va ser còmplice. Però dir que l'Iran és com l'Iraq, tornar a fer servir el comodí del record del “No a la guerra” del 2003, és un déjà-vu. I aleshores, Sánchez ho ha personalitzat amb una càrrega tremenda contra José María Aznar. Ha dit que Aznar, el 2003, volia sentir-se important, que va donar suport a una guerra a canvi d’ego, de poder posar els peus sobre la taula amb George Bush. Ha recordat que els atemptats de Madrid van ser culpa d’aquella guerra. I ha recordat que Aznar no se’n penedeix. I ha arribat a qüestionar la seva moralitat:

La setmana comença d’una manera molt perillosa. Com saben, Trump ha anunciat atacs a les centrals elèctriques de l’Iran si no desbloqueja l’estret d’Ormuz i l’Iran ha avisat que la seva resposta serà atacar les plantes dessalinitzadores dels països del golf Pèrsic. Tu m’ataques la llum i jo t’ataco l’aigua.

El PSOE i Podem van pactar a principis d'any una regularització massiva de migrants per donar papers a mig milió de persones que ja viuen a l'Estat. Ho van fer a través de l'elaboració del reglament d'estrangeria perquè no hagués de passar pel Congrés, on difícilment haurien reunit la majoria per tirar-ho endavant. Però el PP ha trobat una escletxa per intentar influir-hi al Senat, a través de la llei sobre la multireincidència impulsada per Junts que es va votar la setmana passada a la cambra alta. Els populars van impulsar una esmena per endurir les condicions de la regularització de migrants i, segons ha pogut saber l'ARA, Junts hi votarà a favor aquest dijous en la votació definitiva al Congrés. La regularització tirarà endavant igualment, però augmentaran els controls per obtenir el permís de residència.

A les habilitats que el govern de Pedro Sánchez té per prendre mesures econòmiques i polítiques sense el concurs del Parlament en casos d'emergència s’ha afegit ara per necessitat la de salvar in extremis, amb similar agilitat, els episodis de dissidència interna. L’últim consell de ministres ha sigut dels que més es recordaran d’aquesta legislatura, per la curiosa situació que va provocar la negociació prèvia entre la majoria socialista de l’executiu i la minoria de Sumar. La formació de la vicepresidenta Yolanda Díaz necessitava incloure propostes pròpies al paquet de mesures d’ajut als sectors més afectats per les conseqüències de la guerra de l’Iran. Des d’una perspectiva ideològica és lògic que Sumar insistís a deixar instal·lat el segell de la seva influència en la confecció d’unes decisions d'aquest tipus. Però no té gaire sentit convertir el pròleg d'un consell de ministres en un episodi que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va qualificar de "salseig", ja sigui com a ball o com a substància picant de determinats plats. La solució salomònica que es va trobar —aprovant dos decrets en lloc d’un sol— va servir per desbloquejar una situació que era més aparatosa que greu.

Els ministres de Sumar es van negar a començar la reunió fins que s'acceptessin les seves exigències: bàsicament, la d'incloure la pròrroga dels contractes de lloguer en les mesures per fer front a la guerra a l'Iran. La seva plantada de dues hores abans del consell de ministres de divendres es va resoldre amb la promulgació de dos decrets i no només d'un com pretenia el PSOE per incloure les rebaixes fiscals als sectors més afectats. Una resolució de la qual Sumar ha presumit aquest dissabte, enviant un dard als seus socis socialistes. "Sense Sumar no hi ha govern", ha recordat la coordinadora del moviment, Lara Hernández, en una declaració sense preguntes. Una amenaça als socialistes? El partit que encara lidera Yolanda Díaz no té cap intenció d'abandonar l'executiu ni de posar en risc la coalició davant l'amenaça d'una hipotètica majoria entre PP i Vox. De fet, la mateixa Hernández ha destacat que és precisament la influència que pot tenir Sumar la que fa que "valgui la pena estar al govern".

A la política no tot han de ser proclames i gestualitat. També cal pragmatisme. En resum, ser pràctics perquè els ciutadans, els administrats, tinguin la sensació que no se'ls deixa de banda quan van mal dades. I aquesta sembla que és la via que ha emprès el govern espanyol amb el paquet de mesures destinat a pal·liar els efectes de la guerra a l'Orient Mitjà. El conflicte, el final del qual s'entreveu llunyà, ha fet disparar els preus del gas i del petroli i, per tant, de tot el que se'n deriva, com ara els carburants i les tarifes de la llum. És per això que les mesures anunciades per Pedro Sánchez suposaran uns 5.000 milions d'euros, lluny dels més de 20.000 milions mobilitzats el 2022 arran de la invasió d'Ucraïna –però encara som als inicis i ignorem quant pot durar la guerra.

Aquest matí, cap a les vuit, el Govern i Esquerra han escenificat el pacte al qual van arribar ahir al vespre i que ja comentàvem ahir en l’anàlisi i que hem anticipat aquest matí en l'edició impresa de l’ARA: 

Els mestres continuen també avui les vagues de tota aquesta setmana, i aquest matí han rebut el suport dels pagesos a les Terres de l'Ebre. Hi ha tants malestars sectorials (mestres, pagesos, usuaris de Renfe, usuaris de la sanitat pública, aspirants a un pis de lloguer…) que el malestar és general. I si aixeques la vista i mires el món, el malestar es transforma en angoixa, no només pel preu del petroli o per arribar a final de mes, que Déu n’hi do el que angoixa, sinó per la supervivència de la democràcia i, a estones de la humanitat. Aquest és el retrat socioemocional de la societat en aquest moment. En aquest ecosistema de malestar general operem tots.

Que cap enquesta situï en primera posició el PSOE en les eleccions a Castella i Lleó és un escenari més habitual que a Extremadura o a l'Aragó. Mentre que a les dues comunitats on ha començat aquest cicle electoral els socialistes han governat durant més anys que els populars, el territori que els agafa el testimoni és un feu històric del PP. Els conservadors hi han governat ininterrompudament des del 1987, quan José María Aznar va desbancar el PSOE i va inaugurar quatre dècades d'hegemonia de la dreta. A la comunitat autònoma més extensa d'Espanya, els socialistes hi han guanyat només en dues ocasions, el 1983 i el 2019 –coincidint amb la primera victòria de Pedro Sánchez a l'Estat–, si bé fa set anys no els va servir perquè l'esquerra arribés a l'executiu regional. En la cita electoral d'aquest diumenge, amb un Sánchez en el seu moment més complicat, tot apunta que el PP serà primera força, però tornarà a dependre de Vox.

La paraula de Trump no té valor, però sí que té un preu, el preu que hem de pagar tots plegats per les seves decisions. Conscient que la guerra de l’Iran ha fet pujar el preu del petroli i ha fet baixar les borses, és a dir, que els seus votants han de pagar més per la benzina i que els seus amics estan perdent milers de milions a les borses, Trump va prendre la paraula ahir al vespre per dir que la guerra està “pràcticament acabada” i que van molt per davant de l’agenda que s’havien fixat, que l'Iran “ja ha disparat tot el que havia de disparar”. I la paraula de Trump va aconseguir l’efecte desitjat: les borses han pujat aquest matí i el preu del petroli ha baixat. Si això és una flor que no farà estiu, a Trump li és igual. Ahir va para el cop, però sap que hi ha dues coses que els americans del carrer odien, que és pagar la benzina més cara i que la inflació se’ls mengi el poder adquisitiu, i tot per culpa d’una guerra que no té el suport de la immensa majoria. Pensin que aquests dies el petroli ha arribat al preu més alt dels últims tres anys i mig, concretament a l’estiu del 2022, mesos després que comencés la guerra d’Ucraïna, i que el cost de la vida es perfila com el gran tema de les eleccions del novembre. I ja sabem que quan el petroli puja, tot s'apuja.

El pla inicial era aprovar la llei de secrets oficials abans que acabés el 2025, però l'objectiu no només no s'ha complert, sinó que la llei continua encallada al Congrés. Una setmana després que el govern espanyol desclassifiqués els documents del 23-F, no ha estat capaç de desbloquejar la norma que ha d'emparar legalment aixecar el secret de matèries reservades. La Moncloa va enviar al Congrés el projecte el juliol de l'any passat, però fonts del grup socialista admeten a l'ARA que ara per ara no hi ha cap "novetat" sobre aquesta reforma i que el seu projecte de llei "no té els suports necessaris" per tirar endavant.

Tercera cita electoral autonòmica en menys de tres mesos. Castella i Lleó agafa el relleu d'Extremadura, i l'Aragó i esdevé durant les dues setmanes vinents el camp de batalla dels principals partits de l'Estat. Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal se sotmeten de nou a examen el 15 de març en uns comicis que tornen a tenir una marcada lectura estatal. La recent decisió de la direcció del PP d'implicar-se directament en les negociacions amb Vox per aconseguir investir els candidats –María Guardiola i Jorge Azcón– a les dues comunitats que l'han precedit certifica que els líders estatals s'hi juguen molt més que un govern territorial en plena cursa cap a les eleccions generals previstes per al 2027. Ara per ara, les enquestes dibuixen, a grans trets, un escenari molt similar a l'extremeny i l'aragonès.

Ahir li vaig preguntar a un negociador de la taula PSC-ERC com acabarà el duel Illa-Junqueras i em va dir: “estem parlant…, però és difícil que s’arribi a un acord.”

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va fer un gest a ERC per intentar aplanar el camí als pressupostos i, de fet, tot estava encaminat perquè els republicans s'asseguessin a negociar els comptes en els pròxims dies. El partit d'Oriol Junqueras, però, considera que el compromís d'Illa no és suficient i que no es donen les "condicions necessàries" perquè el govern espanyol traspassi la recaptació de l'IRPF, la condició sine qua non que el partit havia posat per negociar pressupostos.

ERC reclamava un gest socialista que permetés desbloquejar la negociació pressupostària i que fos en forma de compromís amb la recaptació de l'IRPF. El gest, ara per ara, no arribarà del PSOE, tal com inicialment volien els republicans, però aquest matí el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha explicitat el seu compromís "total" per aconseguir que Catalunya assumeixi la recaptació de l'IRPF. "El meu compromís en avançar en la gestió de l'IRPF i la Hisenda catalana és total", ha afirmat Illa. Això en què es traduirà? En una intervenció curta sense preguntes emmarcada en la reunió del Consell Tècnic de la Generalitat, el cap de l'executiu no n'ha donat detalls, però sí que ha explicitat que "impulsarà els acords i les iniciatives parlamentàries per fer-ho possible". Aquest dissabte Esquerra reuneix a primera hora del matí (8.30 h) la seva executiva en una reunió extraordinària, on hauran de decidir si el gest del president és suficient per començar a negociar els comptes. Després la direcció reuneix el seu consell nacional, on haurà de posar sobre la taula l'escenari acordat per l'executiva.

La primera nota d'opinió del mandat de Teresa Garcia-Milà al capdavant del Cercle d'Economia se centra en un fenomen, la immigració, que tots els partits polítics, els uns i els altres, utilitzen més com a eina electoral i de disputa que per trobar-hi solucions. Cal un debat serè i profund per fer-hi front, ja que és una qüestió estructural. En els darrers anys, tant Catalunya com Espanya han viscut un auge de nouvinguts que, sense ser l'únic factor, ha incidit en l'alça dels preus de l'habitatge donat que l'oferta no ha aconseguit satisfer una demanda accelerada, i ha pressionat també els serveis públics. En poc temps, en comparació amb altres països, som molts més. D'aquí que aquest prestigiós fòrum d'opinió, que té socis que li aporten una ideologia bastant transversal, hagi optat per fer la seva nota d'opinió, el document mitjançant el qual marca posició sobre grans temes, sobre una matèria que acostuma a tractar-se des de la política de manera demagògica. No hi ha receptes màgiques ni solucions fàcils per a una qüestió complexa i amb molts vessants, des de l'econòmic o laboral al social, que ha caigut massa en mans dels discursos populistes.