"Et recordo bé al Chelsea Hotel, parlaves tan valenta i tan dolça", li cantava Leonard Cohen a Janis Joplin a la cançó Chelsea hotel #2, un tema en què el canadenc recordava una nit d'amor apassionat amb la cantant. La porta de l'habitació on dormia Joplin en aquest hotel va ser un dels objectes venuts en l'última subhasta que es va fer dels objectes de l'època daurada de l'underground novaiorquès. També es va subhastar el rètol de neó d'aquest mític hotel situat al carrer 23 de Nova York. Els seus passadissos van veure passar artistes com Bob Dylan, Jack Kerouac, Patti Smith, Jackson Pollock o Lou Reed. Avui l'hotel, com el barri, ha perdut la seva aura alternativa, però els propietaris han sabut preservar l'aire vintage de les seves habitacions, el vestíbul, els salons i, fins i tot, del restaurant El Quijote, que sembla un decorat de Hollywood.

La influencer taiwanesa Pei-Yun Chung, coneguda com la diva de Brooklyn, ha estat empresonada aquesta setmana al centre penitenciari de Rikers Island acusada d'haver marxat de diversos restaurants de luxe de Nova York sense pagar el compte dels seus àpats. Per poder sortir de la presó, la justícia li ha imposat una fiança de 4.500 dòlars. Aquest dimecres la influencer havia de comparèixer davant del jutge, però finalment es va decidir que abans passés per una avaluació psiquiàtrica, segons ha detallat la cadena de televisió ABC. Des de l'octubre, la creadora de contingut, que té 27.000 seguidors a Instagram, havia sigut arrestada set vegades per deixar comptes a deure.

Marta Galceran és doctora en relacions internacionals per la UPF i investigadora sènior de l’àrea de ciutats globals del Cidob. Atén l’ARA per avaluar les causes i conseqüències del triomf de Zohran Mamdani a les eleccions municipals de Nova York.

La victòria a les eleccions municipals de Nova York de Zohran Mamdani, un candidat musulmà de 34 anys que es defineix com a "socialista", una paraula tabú als Estats Units, suposa un autèntic terratrèmol polític per a aquest país de conseqüències que encara és aviat per calibrar. D'una banda, representa una victòria de l'ala més radical i inconformista del Partit Demòcrata contra l'establishment liberal novaiorquès que sempre l'havia dominat. Aquesta elecció, com la d'Alexandria Ocasio-Cortez com a diputada a la Cambra de Representants en el seu dia, aprofundeix en la polarització política nord-americana, un escenari en què Donald Trump ja ha demostrat que es mou amb comoditat.

La victòria de Zohran Mamdani a les eleccions a l'alcaldia de Nova York ha suposat la primera clatellada a l'onada trumpista que fa un any va imposar-se als comicis presidencials dels Estats Units. La foto panoràmica mostra un triomf contundent del candidat demòcrata a pràcticament tota la ciutat. Però si fem zoom als diferents districtes electorals, es pot analitzar el resultat amb més detall, tenint en compte el perfil social dels residents.

La matinada ens ha portat una notícia dels Estats Units que genera esperança: Trump ha estat derrotat estrepitosament a la seva ciutat, a Nova York, a les eleccions municipals. Els novaiorquesos han elegit com a alcalde un candidat de 34 anys, musulmà, nascut a Uganda i socialista. 

Amb la seva ideologia, edat, religió i color de pell, Zohran Mamdani simbolitza en si mateix la idea de canvi davant de Donald Trump. En el seu primer discurs a Brooklyn com a guanyador, ha volgut refermar-ho. "Soc jove, tot i els meus esforços per fer-me vell", ha dit, arrencant rialles del públic. "Soc musulmà. Soc demòcrata socialista. I, el més greu de tot, no penso demanar perdó per ser-ho". Durant gairebé 25 minuts, davant d'una multitud eufòrica, ha combinat un to desafiant amb esperança i ironia.

Un any després de la desfeta electoral de Kamala Harris, que va deixar el Partit Demòcrata sense rumb, sembla que s'albira una oportunitat per recuperar la veu i fer oposició real. Algunes de les eleccions que se celebren aquest dimarts en diversos punts del país a escala estatal i local s'han convertit en el laboratori on el partit està intentant trobar la fórmula amb la qual encarar les legislatives de l'any que ve. També han fet aflorar les divisions del partit a l'hora de combatre l'avenç d'un Donald Trump cada cop més assedegat de poder.

Quan fa vint-i-cinc anys del seu debut com a novel·lista amb Postal de Krypton, Jordi Cabré (Barcelona, 1973) publica la reflexiva i delicada Tu amb la nit (Proa, 2025). El punt de partida del llibre són les setmanes transformadores que l'autor va passar a la residència Ledig House la tardor del 2022. Cabré, que anteriorment ha guanyat premis com el Sant Jordi (Digues un desig; Univers, 2019) i el Ciutat de Palma (El virus de la tristesa; Proa, 2006), es nodreix aquesta vegada de l'autoficció per transmetre els lectors les incerteses i seguretats d'un home que s'acosta a la cinquantena quatre anys després d'haver-se separat.

El passat 26 de setembre vam tornar a veure el seu característic marbre verd arran de la intervenció del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a l'Assemblea General de l'ONU. Des d'on parlava, Netanyahu? Com qualsevol altre edifici, l'Assemblea General està ubicada en algun lloc concret, òbviament. El complex es troba arran de mar, a Turtle Bay, a Manhattan, i ocupa unes set hectàrees que inclouen l'edifici del Secretariat (la famosa torre de 39 pisos que hem vist en mil imatges), l'edifici de l'Assemblea General, la Biblioteca Dag Hammarskjöld i l'edifici de conferències. Tot i ser físicament dins dels Estats Units, aquestes set hectàrees no estan sotmeses a la jurisdicció nord-americana: tenen condició legal d'extraterritorialitat. Allà s’hi aplica l’estatut propi de l’ONU, i els diplomàtics que hi treballen gaudeixen d’immunitat. Després hi ha les seus de Ginebra, Viena i Nairobi, així com les diverses agències (per exemple, la Unesco a París). En tot cas, és evident que l'organisme més important en termes simbòlics de l'ONU és l'Assemblea General. Es troba a la mateixa ciutat que va veure néixer un dels seus pitjors crítics: el president dels Estats Units, Donald Trump. 

La ciutat es desperta. El sol es cola per les avingudes, entre els grans gratacels que esculpeixen la ciutat. Sembla que tothom dorm, però els cossos ja es mouen. La majoria ja ha sortit de casa seva per arribar a la feina. A poc a poc, la ciutat es posa en marxa i els cafès s’omplen de gent: hi ha els que compren i els que serveixen.

Si fa una mica de fred i vas ben acompanyat, millor. T'has de posar a la cantonada de Jones Street i West 4th Street, mirant cap a l'oest, i demanar a un vianant que s'agenolli per trobar l'angle just. I ja pots jugar a imitar una de les portades de disc més famoses de la història de la música, la de The Freewheelin' Bob Dylan del 1963, amb el cantant i Suze Rotolo abraçats. La relació entre tots dos no va acabar gaire bé, però la foto és preciosa. Se'ls veu joves i enamorats. I el disc és un tresor. Alguns veïns que viuen a la cantonada es dediquen a tafanejar quan els turistes volen imitar la foto. Es veu que la major part són europeus, curiosament.

Un proverbi anglès diu que cada núvol té una escletxa platejada, i aquesta és una bonica definició de l’esperança. Quan dins del fosc moment polític s’obre una clariana, cal celebrar-ho. Una experiència de lideratge compartit amb resultat exitós ha sorprès i entusiasmat alhora moltes persones afectades per l’anomenada “fatiga democràtica”. El passat 13 de juny, Zohran Mamdani i el responsable financer de la ciutat novaiorquesa, Brad Lander, van anunciar un cross-endorsement: Mamdani va demanar als seus votants que votessin per Lander en segon lloc, i Lander, al seu torn, va fer el mateix per Mamdani. Ambdós estaven en pugna per guanyar la candidatura del partit demòcrata a l’alcaldia de Nova York, però la rivalitat no va impedir una estreta aliança. Si un d'ells era eliminat, els vots de l'altre fluïen directament al candidat encara vigent, enfortint la seva posició. Junts eren molt més forts que separats: Lander aportava estructura política, la seva base a Brooklyn i una enorme experiència; Mamdani impulsava una campanya vibrant entre joves, immigrants i comunitats progressistes.

William Vickrey, premi Nobel d’economia l’any 1996, va proposar posar peatges per controlar la congestió de trànsit als anys 1960. Era professor a la Universitat de Colúmbia a Nova York i pensava com en alleugerir l’accés a Manhattan, amb els colls d’ampolla que representaven ponts i túnels. Recordo que a mitjans de la dècada del 1980, en un seminari acadèmic conjunt entre la Universitat de Colúmbia i la de Pensilvània –on jo era professor–, el ponent tardava a arribar i Vickrey es va aixecar, i, per entretenir l’audiència, ens va explicar una història.

L’any 1992, Barcelona va aconseguir un dels objectius prioritaris que perseguia amb l’organització dels Jocs Olímpics, i que es va conèixer amb l’anglicisme de “posar la ciutat en el mapa”. En efecte, a partir d’aquell esdeveniment la capital catalana tornava a ser un punt d’“atracció de forasters” (per dir-ho en els termes que es feien servir abans de la guerra per la promoció turística). L’alcalde Maragall, que presidia el comitè organitzador dels Jocs, temia que la ciutat no tindria prou oferta hotelera per fer-hi front i, amb la seva acreditada tossuderia, a finals dels anys 1980 va tirar endavant un Pla d’Hotels, en què es va arribar a cedir sòl públic per a la construcció i explotació d’establiments hotelers. La mesura va ser fortament contestada per un lobi que acabaria sent molt poderós, el Gremi d’Hotelers, perquè creia que generaria una oferta excessiva impossible de compensar amb una demanda que aleshores encara era moderada. Per raons ben diferents, també s’hi va mostrar en contra el moviment veïnal, un dels líders del qual va afirmar, en assemblea, que "la pròxima vegada que proposin Barcelona per a un esdeveniment internacional hem de dir que no". I aquest "no", explicava la periodista Maria Favà, "és el resultat d'un sentiment que va arrelant en els sectors més crítics de la ciutat, els que creuen que per culpa dels Jocs ens estan venent la ciutat a trossos, que s'està construint una urbs per a yuppies de la qual es foragiten les classes populars".

Les protestes contra Carlos Mazón per la gestió de la DANA, que va causar 228 morts només a València, el persegueixen fins a Nova York. Una campanya contra el president valencià en una pantalla gegant a Times Square li ha donat la benvinguda a la ciutat, on ha fet parada en el marc del seu viatge oficial als EUA per avaluar l'impacte dels aranzels de Donald Trump. "Tenim 228 raons perquè no tornes", clama el missatge en català que apareix sobre una imatge de Mazón. Es tracta d'una acció pagada Compromís per recordar-li la "nefasta gestió" de la DANA de fa mig any.

La fatalitat de l’accident d’helicòpter a Nova York en què va morir una família de Barcelona ha activat la reflexió al voltant de la tragèdia en diferents magazins matinals. A La selva de TV3 reflexionaven sobre el dol a l’escola quan, entre les víctimes, hi ha criatures. El programa va contactar amb la psicòloga Alba Alfageme perquè expliqués de quina manera es pot gestionar el trauma en aquestes circumstàncies. Mentre ella parlava a través d’una videotrucada, la realització del programa va partir la pantalla i, al costat de l’experta, ens oferien en bucle les imatges de la tragèdia. L’helicòpter volant, l’helicòpter caient al riu Hudson des de diferents punts de vista, una hèlice impactant contra l’aigua més enllà, les potes de l’helicòpter sobreeixint del riu, el procés de retirada de la cabina amb una grua, els equips d’emergència emportant-se una llitera. I les escenes s’anaven succeint a mesura que anaven conversant sobre el tema, com si el que ensenyaven no fos res especialment transcendent ni dolorós. S’entén, des de l’àmbit periodístic, el deure de mostrar aquestes imatges per donar un context informatiu a la notícia. Però fer-les servir de guarniment per amenitzar la pantalla és excessiu. Primer, perquè aquest plantejament és incoherent amb el relat de la psicòloga. Mentre s’està parlant de com abordar amb sensibilitat i responsabilitat una situació d’aquestes característiques, la televisió fa tot el contrari: recrear-se en la part més crua de la fatalitat. Segon, perquè per la simple lògica de la proximitat aquestes imatges poden ser especialment feridores per a familiars i persones properes a les víctimes. Els espectadors estem molt bregats en veure escenes terribles a la televisió, però quan estàs vinculat a les persones afectades aquelles filmacions esdevenen especialment traumàtiques. No és que no s’hagin d’emetre, però s’ha de fer des de la responsabilitat informativa, i no amb finalitats de reclam mediàtic, que és l’objectiu de la pantalla partida. Aquest recurs va ser, originàriament, un invent de les televisions privades. És molt útil per captar l’atenció de l’espectador només amb un cop d’ull, sense necessitat d’haver d’escoltar el que diuen els presentadors o, ni tan sols, haver de fer l’esforç d’entendre de què parlen. Quan les escenes són tràgiques fins i tot distreuen l’atenció del relat, provoquen una dissociació del missatge. Emetre imatges en bucle d'una tragèdia o d'un fet violent és un acte televisiu insensible i morbós, i les televisions públiques n'haurien de ser conscients. Abans d’imitar els recursos de les cadenes comercials convé reflexionar sobre el seu sentit i el perquè. I tenir en compte, en cada cas, si és adequat o no, en comptes de convertir-ho en una inèrcia televisiva. Si com a professionals del periodisme hi ha una preocupació per saber com es gestiona el dol i el trauma, potser cal aplicar-se la mateixa sensibilitat.

L'empresa New York Helicopter Charter, que operava el vol turístic amb helicòpter en què han mort els cinc integrants d'una família catalana i el pilot després que l'aparell s'estavellés al riu Hudson, és al centre de la investigació que s'ha obert després de la tragèdia. Aquesta companyia té un llarg historial d'excursions en vol per la ciutat de Nova York, algunes de les quals han tingut problemes de seguretat. El director executiu de la companyia, Michael Roth, ha afirmat al New York Times que no sap què ha pogut passar amb l'helicòpter, un aparell que havia llogat a una empresa de Louisiana. Amb tot, el mateix diari nord-americà assenyala en un article que no és el primer cop que helicòpters operats per New York Helicopter Charter fallen els últims dotze anys.

Quan, amb 21 anys, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va visitar la ciutat de Nova York per primera vegada, la impressió va ser tan forta que tres dècades després ha necessitat tornar-hi per escriure-la, però des del punt de vista d'una jove aspirant a publicista, Edda Leveroni. La noia protagonitza Diagonal Manhattan, retorn a Columna de l'escriptor i periodista després d'un breu parèntesi a Univers. Si a 32 de març (2023) es fixava en "els perills de la propaganda política" i anteriorment s'havia capbussat en les llums i ombres del periodisme, aquí "tanca el retaule sobre la comunicació" centrant-se en la seva "branca més lluminosa, la publicitat". I ho fa a partir de la història d'una jove que s'obre camí als Estats Units –i que hi aprèn a estimar– mentre el seu pare prova de resoldre diverses crisis que té a l'agència publicitària que va fundar a Barcelona.

Dimarts al voltant de les tres de la matinada desenes d'agents de duanes i oficials d'immigració es van reunir per a una sessió informativa sobre les detencions d'immigrants que havien de fer a la ciutat de Nova York. Aquests agents s'encarreguen dels immigrants indocumentats amb antecedents penals, però aquesta operació, la primera i més visible des que el president Donald Trump va tornar al càrrec, va ser diferent de les anteriors. La reunió va comptar amb desenes d'oficials d'altres agències federals, inclosa la màxima oficial d'immigració del Sr. Trump, Kristi Noem, que va ser confirmada com a secretària de Seguretat Nacional tres dies abans.