És dijous al matí. El barri de la Barceloneta es desperta a poc a poc entre persianes que s'aixequen, estibadors uniformats que fan el cafè en un bar, el mercat que ja funciona i les caixes de peix que s'amunteguen a la llotja. El repartidor de butà, que ha aparcat a l'entrada del carrer Pescadors, fa de despertador fent sonar les bombones a cops de martell, per si algú l'ha de reposar. Aquesta setmana, aquests carrers han ocupat els titulars de tots els mitjans perquè la Barceloneta ja és el barri més gentrificat de tot l'Estat, segons l'últim estudi del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Quan se'ls pregunta per aquesta qüestió, la majoria dels veïns no reaccionen estranyats: "Ja fa temps que això de la gentrificació aquí està descontrolat", coincideixen resignats. L'ARA ha visitat el barri per parlar amb els veïns –els nous i els de tota la vida– i comprovar de primera mà com es pot continuar vivint en un barri on la maquinària del sistema tendeix a expulsar-te.

El Felip, que viu en un bloc de Gran Via Carles III de Barcelona, no va poder penjar la senyera a la finestra per la Diada. La seva comunitat de veïns l'hi prohibeix. "Diuen que fa lleig tenir banderes penjades", lamenta. El seu cas no és únic: segons fonts del sector consultades per l’ARA, és habitual que comunitats de propietaris aprovin normes sobre què es pot penjar i què no en finestres i balcons. Era molt més freqüent durant el Procés, però el debat ressorgeix recurrentment en dies assenyalats, com ara la Diada o la Hispanitat, i reivindicacions com l’Orgull LGBTI. També en moments de fragor polític i social, com les mobilitzacions per Palestina o per l'habitatge. Ara bé, ¿és possible que una comunitat veti que un veí pengi un símbol polític al seu balcó?

Venda ambulant il·legal, drogues a la via pública i un augment disparat de brutícia. És el que denuncien que viuen des de fa mesos molts dels veïns i comerciants del barri de Sant Antoni de Barcelona. “Hem arribat al límit: o ho denunciem ara o anirà a pitjor. Volem que hi hagi una reacció en l'àmbit polític”, afirmen des de Sant Antoni Encants, una de les associacions del barri que dilluns van emetre una carta dirigida a les regidories de l’Eixample i Ciutat Vella per expressar el descontentament per la “degradació que pateix el barri”. Hi detallen que l'increment de conductes incíviques afecta la convivència veïnal i, de retruc, repercuteix directament en els comerços locals.

El reforç del servei d'autobusos, una presència més gran de la Guàrdia Urbana i dels Agents de Mobilitat, així com la possibilitat d'accedir al parc en bicicleta durant l'horari escolar, són les principals mesures que ha presentat l'Ajuntament de Barcelona per millorar la qualitat de vida dels veïns als voltants del Parc Güell. La primera tinenta d'alcaldia de Barcelona, Laia Bonet, ha explicat que aquestes accions responen a les “propostes i demandes veïnals” davant la situació crítica que la comunitat trasllada per la massificació del seu barri.

L'Ajuntament de Barcelona vol reduir els esdeveniments i concerts al districte de Ciutat Vella. Durant el 2024, es van gestionar 1.994 esdeveniments i 429 manifestacions, cosa que suposa una mitjana de més de sis activitats al dia. Segons ha explicat aquest divendres al matí el tercer tinent d'alcaldia de Prevenció, Seguretat, Convivència i Règim Interior, Albert Batlle, la retallada d'actes vol millorar la convivència veïnal i "arribar a un equilibri" en un "espai de gran tensió turística".

L'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro, al Baix Empordà, ha dit prou. No vol continuar suportant la presència de cotxes que es desvien de la C-31 quan van des de la Costa Brava fins a Barcelona i que col·lapsen el municipi durant hores. Aquest diumenge el consistori ha desplegat un dispositiu policial especial amb motiu de l'operació tornada del pont de l'1 de maig per impedir que es repeteixi aquesta situació, amb la qual es troben sovint durant els caps de setmana. Així, durant tot el dia d'avui els policies locals han impedit l'accés al centre del municipi els cotxes que no pertanyen als veïns.

Tancar-se a casa per la pandèmia de la covid, en molts casos, va voler dir descobrir els veïns. Adonar-se, per exemple, que el veí de dalt sempre toca el piano al matí perquè, fins ara, mai havies estat a casa en aquella franja horària. O que el gos del costat lladra més del compte. Això va provocar un augment exponencial de queixes i demandes de mediació per conflictes entre veïns. El 2020, el servei de Gestió Alternativa al Conflicte (GAC) de l'Ajuntament de Barcelona, encarregat de mediar en aquestes situacions, va rebre un 2.600% més de derivacions, sobretot de casos que van arribar en un primer moment a la Guàrdia Urbana. De 25 el 2019 a 686 el 2020. L'augment va ser tan gran que es van haver d'inventar les mediacions online. Amb la tornada de la normalitat, aquestes derivacions han anat a la baixa, però es mantenen en uns nivells molts superiors als de l'any 2019.

Ara que els organitzadors i polítics ja han opinat sobre la Copa Amèrica, està bé que parlin els veïns.

Més de 300 treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han rememorat aquest divendres el llegat de Manuel Vital, antic conductor d'autobús que va liderar la lluita veïnal de Torre Baró perquè el transport públic arribés al barri. Vital va ser l'altaveu dels veïns i les veïnes que fartes de l'aïllament i l'oblit es van organitzar i van segrestar un autobús que fins aleshores no arribava a la perifèria de la ciutat. Aquesta gesta veïnal ara fa el salt a la pantalla gran de la mà d'El 47, una recreació filmada per Marcel Barrena que el personal de l'empresa ha pogut veure en una preestrena exclusiva aquest matí a la seu de Mediapro. La plantilla de TMB també ha pogut veure de prop el model de bus que conduïa Vital en aquesta acció que va esdevenir símbol de tot un barri.

Va amb una bata de tons blavosos, d’aquestes que venen als mercats, i segur que a sota només hi duu la roba interior. Aprofita la fresca del matí –són les set– per regar els testos, alineats al llarg de la façana. N’hi ha que són pots d’olives, n’hi ha de plàstic, i n’hi ha de terrissa. Tots estan al damunt d’un suport de fusta, ja s’endevina que per no fer humitats. Ara rega el gerani, tot florit, i aprofita per treure-li una fulla seca. Després, rega les dimorfoteques –aquestes flors que semblen margarides, i que creixen molt bé tot l’any– i les clavellines. De seguida venen papallones, potser atretes per l’olor. Tots els veïns d’aquest poble, com de tants altres, fan això amb perfecta naturalitat: exposen els testos al carrer i a les finestres de la façana principal.

Si es pot treure alguna conclusió positiva d’aquesta setmana que hem viscut intensament a Barcelona és que encara hi ha molts barcelonins als quals la marxa de la ciutat ens pot agradar més o menys, però segur que no ens és gens aliena perquè la sentim nostra. Això vol dir que més enllà d’estar amoïnats per l’impacte concret que tenen l’economia i la política municipal sobre el nostre barri o el nostre carrer concrets, tenim una idea de com ens agradaria que fos la vida a Barcelona.

Probablement, alguns dels veïns que protestaven contra la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell tenen peces de roba o complements d’aquesta marca. La majoria, probablement, tampoc no té cap problema amb Louis Vuitton. Estem lluny d’aquells “indignats” que arran de la crisi del 2008 van aflorar i donar lloc a espais polítics de (suposada) extrema esquerra. Ara la reivindicació de classe no és només econòmica, com ho era aleshores, ni és exclusivament proletària. Ara la consciència de classe té més a veure amb la condició de veí, amb el respecte degut a aquesta figura. El barceloní que se sent ignorat o menyspreat, que veu que el barri se li arrabassa de les mans com Collboni amb la samarreta del Barça. Que veu com els espais es van regalant, vulgaritzant, despersonalitzant. No és només, ja, que al veí li costi continuar vivint a la ciutat, per la diferència creixent entre preus i salaris, sinó que sovint ja no hi vol viure perquè no la reconeix. El repte de Barcelona ja no té res a veure amb la seva marca. Ho he escrit més d’una vegada: Barcelona ja no ha de provar de ser més guapa, les guapes només tenen molts likes. Barcelona no necessita que se n’enamorin, sinó que l’estimin. 

Hi ha privilegis i privilegis. Quan un hi pensa, les monarquies venen immediatament al cap. Gaudeixen de molts privilegis, molts dels quals no es discuteixen en el seu propi país, per poc arrelada que sigui la seva legitimitat. Un paradigma de combinació de molts privilegis i molta legitimitat és la Corona britànica. Disposa de palaus esplèndids que li permeten estar confortablement aïllada de la curiositat d’aquells –tantíssims– que volen saber-ho tot sobre els seus membres. Però ben segur que s’estalvien molèsties que els ciutadans normals voldrien no tenir. Un exemple que em ve al cap aquests dies, quan es torna a parlar del nostre serpent d’estiu –l’ampliació de l’aeroport de Barcelona–, és el del soroll que fan els avions quan s’enlairen de l’aeroport del Prat i la resistència dels veïns de Gavà –Gavà Mar– i de Castelldefels que els ha permès guanyar recursos contra Aena i obtenir la inutilització parcial de la famosa pista llarga de l’aeroport. Sí, aquella que permetria que s’enlairessin molts més vols intercontinentals des de l’aeroport de Barcelona, tan necessaris per fomentar el creixement de l’economia catalana, però d'on no es poden enlairar per la por d’Aena de rebre querelles personals amb què els amenacen els nostres veïns per l’impacte acústic.

“Ho he perdut tot: tenia fotos antigues i records dels meus pares i de la família, la roba, dos aquaris molt grans, també un tren en miniatura que estava muntant amb 40 màquines… Tota la meva vida està cremada”. És el dur i colpidor resum del Jordi, un veí de 66 anys de la urbanització River Park del Pont de Vilomara, que ara fa just un mes ho va veure desaparèixer tot per culpa de l’incendi que va calcinar més de 1.700 hectàrees i una seixantena de cases, entre les quals la seva.

La periodista Núria Costa ha denunciat en una piulada la carta anònima escrita a mà que s'ha trobat a la porta de casa. La carta en qüestió és una queixa per les molèsties que generen els seus fills.

Els veïns de la vila de Bellprat (l'Anoia) han decidit tancar el municipi. Literalment. A partir d'aquest divendres, i de manera indefinida, l'entrada al poble serà restringida "amb unes barres, com si fos un pas a nivell" per poder "decidir qui hi entra i qui no", explica Maite Pérez, veïna de Bellprat. Per què ho fan, això, els veïns?

Soc en un carrer de la ciutat que m’agrada especialment perquè les dues voreres són plenes de xicrandes. Les xicrandes –segurament ja ho sabeu– són aquells arbres alts, no massa frondosos, que a la primavera s’omplen de flors d’un color entre lila i violeta. No hi ha element decoratiu que transformi l’aspecte d’un carrer millor que els arbres florits. I si les flors són d’un color llampant –com les xicrandes o l’arbre de Judes, per exemple– encara més.

El juny del 2023 es compliran 60 anys des que Santa Eugènia de Ter va deixar de ser oficialment un municipi per convertir-se en un barri més de Girona. Aquesta condició no ha minvat les aspiracions municipalistes d’aquest indret sui generis dins de Girona. Amb una població de 17.584 habitants, dels quals al voltant de la meitat tenen nacionalitat estrangera -per tant, sense dret a vot- el barri limita amb l’Eixample i la zona de la Devesa, i a l’oest comparteix frontera amb el municipi de Salt, fent de xarnera entre la Girona més benestant i la població multiètnica de Salt. La població s'havia dedicat tradicionalment a l’agricultura fins a mitjans del segle XIX, quan van arribar obreres atretes per la instal·lació de la fàbrica de filats Llorenç Company i Cia., l’edifici de la qual s’ha reconvertit en l’Espai Marfà. La Marfà és avui un centre de creació musical que, a més, alberga la biblioteca Salvador Allende i diferents espais del centre cívic del barri. La reconversió d’aquest edifici exemplifica la transformació d’aquest indret, de les relacions veïnals i de les seves ocupacions.

Una de les principals estratègies per reduir el trànsit dels carrers és escanyar-lo. Si un carrer passa de tenir quatre carrils a tenir-ne només dos, patirà un increment de les retencions i, a la llarga, els conductors, farts de perdre tant de temps, buscaran una alternativa. El problema arriba quan aquesta alternativa no és el transport públic, sinó un altre carrer que, en la majoria dels casos, no està preparat per assumir tants vehicles. Això és el que està passant al barri de Sant Andreu, on des de l'estiu del 2019, el carrer Gran s'ha pacificat i, a més, s'ha canviat el sentit de circulació per impedir que els conductors el puguin fer servir per entrar o per sortir de la ciutat. El canvi ha permès pacificar el carrer Gran, però ha disparat la circulació pels carrers de l'entorn, la gran majoria amb plataforma única, és a dir, sense voreres, fins al punt que ha calgut tornar a fer algunes modificacions.