Unes 400.000 persones de l’àrea metropolitana de Barcelona viuen en amuntegament, en habitacions rellogades i pisos compartits. A partir de l’últim informe FOESSA amb dades del 2024, Càritas Barcelona detalla que en les ciutats incloses en aquesta diòcesi, la precarietat social és més alta que al conjunt de Catalunya i l’Estat, tot i que la millora econòmica i els ajuts socials han fet disminuir la pobresa extrema a la meitat (6%) respecte a les dades del mateix estudi del 2018.

Catalunya ha recuperat part del pols del mercat laboral després de la pandèmia, però hi ha una bossa preocupant d'1,4 milions de treballadors als quals la feina no els deslliura de viure atrapats en una situació de pobresa i sense oportunitats d'ascens social. "La precarietat laboral és la nova normalitat per a una part de la societat”, segons Càritas, que en un informe sobre exclusió i desenvolupament social que ha elaborat amb la Fundació FOESSA a partir d'entrevistes a 140.000 llars de tot l'Estat i de totes condicions socioeconòmiques. El treball conclou que la millora global dels indicadors de la macroeconomia no es deixa notar en el dia a dia de moltes famílies. Fins i tot hi ha pobresa en famílies en què algun dels seus membres estan ocupats, i ni tan sols aconsegueixen arrodonir el mes els que tenen la sort d'accedir a prestacions socials.

Al final, totes les dones es reconeixen en les històries de les altres. “Som tan iguals, no ens han passat coses tan diferents!”, repeteixen. Són una vintena i tenen en comú que van haver de deixar la seva terra per emigrar a Catalunya i s’han instal·lat a Can Padró, un barri de Cornellà de Llobregat acostumat a acollir migrants. Com els que van arribar-hi als 60 procedents d’Extremadura o Andalusia i els que, a partir d’aquest nou segle, procedeixen de l’Amèrica Llatina. Avui aquest grup heterogeni –per procedència i també per generació– s’ha trobat en una sala de l’associació de veïns en una activitat que organitza Càritas per promocionar, precisament, la coneixença i la interacció entre veïnes que segurament si no fos per espais com aquest no coincidirien.

Quan la família de Natalia S. va arribar a Catalunya des de Colòmbia només van trobar un sostre de rellogats al pis d'un matrimoni amic per 450 euros al mes. "Era una solució per passar els primers dies o setmanes, abans d'instal·lar-nos pel nostre compte", explica aquesta administrativa resident a Reus. Però les setmanes es van fer mesos i ara ja porta més de dos anys compartint la petita habitació amb la seva mare i el llit amb el seu únic fill, un nen de vuit anys, una situació que avui ja veu "com una condemna que es pot allargar per sempre". No hi ha dades de quantes persones han de viure en habitacions compartides, però sí que es té constància que és una modalitat que ja fa temps que ha deixat de ser només per a joves i estudiants, i que cada cop és més "una solució permanent" per a famílies com la de la Natalia. Ho corrobora l'informe Exclusió compartida. Viure en una habitació en un context d'exclusió residencial i social, elaborat per Càritas de Barcelona i l'Observatori de l’Habitatge Digne d’Esade.

El Centre ecumènic Abraham es va inaugurar el 1992 per acollir els diferents credos que coincidien a les Olimpíades de Barcelona. Tres dècades després, l'emblemàtic edifici, al costat del cementiri del Poblenou, té una part inutilitzada que, segons Càritas, podria ser una bona opció per reconvertir-la en habitatges socials per a persones que han perdut la casa. Com aquest espai, l'entitat diocesana afirma que en té i n'ha proposat uns quants, però que en molt pocs casos els ajuntaments han aprovat el canvi d'ús.

Potser no ens caldria recórrer a neologismes importats per posar nom a pràctiques tan velles com l’anar a peu. El washing (literalment, “fer la bugada”) és la tradicional rentada de cara. Normalment, s’aplica a la promoció d'una marca per vendre producte. El propòsit del màrqueting washing es resumeix, ras i curt: com millor imatge, més benefici. Atès que les tendències de consum s’associen als valors socials dominants, els departaments del ram estan sempre amatents, perquè la marca no en quedi despenjada. Ara bé, si el públic detecta inconsistència o gesticulació (altrament dita postureo), incoherència o manipulació —allò que, des de temps immemorials, es coneix com a presa de pèl— pot produir-se l’efecte contrari. Hi ha risc de resposta adversa en l'ecoblanqueig (green washing) per part d’empreses (Repsol acumula denúncies) o bancs (Santander, BBVA, CaixaBank...) “sostenibles”, quan informes solvents destapen les enganyifes o el volum d’inversions en combustibles fòssils; però també en altres àmbits de l’anomenada esfera woke, la consciència social que algú equipara, despectivament, a la “correcció política”. En aquest sentit, s’identifica com a pink washing l’adhesió aigualida a l’Orgull com una moda; rainbow washing, l’ús enganyós que estats com Israel fan de la reivindicació LGBTIQ; o purple washing, la defensa sectària que fan, del feminisme, alguns grups d’ultradreta. 

Les dificultats per trobar un habitatge assequible i les condicions laborals precàries són els dos ingredients bàsics per explicar l'increment de la pobresa i la polarització social creixent "entre els que cada vegada volen més i els que cada vegada tenen molt menys". El diagnòstic l'ha fet aquest dimarts el president de Càritas Catalunya, Francesc Roig, en la presentació de l'informe de l'any passat en què s'adverteix que la bretxa de la desigualtat és cada cop més ampla, mentre es constata la ineficàcia de mesures com l'ingrés mínim vital i la renda garantida, que només arriba al 10% de les 245.665 persones ateses per l'entitat. "No n'hi ha prou amb treballar per superar la pobresa", ha subratllat Roig.

El 2023 Càritas va atendre al conjunt de Catalunya 250.000 persones. És una xifra rècord –detallada a la memòria que l'entitat presentarà el 9 de juliol– que evidencia que la població que viu al llindar de la pobresa continua escalant. "L'increment va in crescendo. La situació social està cada vegada més deteriorada", alerta a l'ARA Francesc Roig, president de Càritas Catalunya. Ara bé, la tasca de Càritas, així com la de les entitats del tercer sector social que lluiten contra la pobresa, l'exclusió i les desigualtats, topa amb un obstacle: el retard en els pagaments de les subvencions públiques de la Generalitat.

La població que viu al llindar de la pobresa continua escalant i només l'any passat Càritas Barcelona va atendre 44.526 persones. Els últims anys, la situació de vulnerabilitat ha crescut tant que l'entitat diocesana alerta que ha arribat “al límit” de la seva capacitat per atendre població vulnerable i seguir el ritme del creixement de la pobresa, que afecta no només les persones que estan a l'atur sinó també les que tenen una feina estable amb contracte. “Hem tocat sostre. No podem créixer al ritme que creixen les necessitats socials, tenim el vaixell ple i la gent del voltant es continua ofegant”, han advertit aquest dijous en la presentació de la seva memòria anual.

Si hi ha un factor que marca les probabilitats de ser pobre a Catalunya és el de l’origen. Haver nascut fora dels límits de la Unió Europea gairebé multiplica per tres el risc d’exclusió social, el terme amb què la sociologia defineix una vida marginal i amb privacions de necessitats bàsiques: el 52,7% dels estrangers no comunitaris són pobres, enfront del 20,7% dels nascuts a Espanya, segons l’informe dels indicadors socials Insocat, elaborat per la federació ECAS. I si al lloc de naixement se li afegeix el factor del gènere, la fotografia de la pobresa té nom de dona, de dona migrant.

Fa tot just un mes que Eduard Sala va substituir Salvador Busquets a la direcció de Càritas de Barcelona, una casa que coneix bé. Des del 2014 era el responsable de l’àrea social, però la relació es remunta al 1982, quan en plena “crisi personal” va entrar de voluntari amb 20 anys per acompanyar un nen de 3 anys que vivia en un centre de menors. Va ser un estudiant de matrícula que va triar Econòmiques, fins que es va fer la pregunta de si, seguint aquell camí, la vida valdria la pena. La resposta va ser entrar a Filosofia i Lletres i centrar-se en l’educació i la pedagogia i, des de la seva creença en déu, ajudar els febles. 

Si no fos per l'ajuda de Càritas, Sandra T. no sap com se'n sortiria. Colombiana de 42 anys, va arribar a finals de novembre de l'any passat amb l'objectiu marcat de trobar un bon tractament per a la malaltia congènita que pateix la seva filla de 7 anys. Totes dues es van instal·lar temporalment a casa d'un compatriota de franc i van anar tirant d'estalvis, però lamenta que "està tot tant car que els diners no rendeixen". Una persona coneguda va adreçar-la a l'ONG de l'església, on ha trobat ajuda per costejar els pròxims tres mesos de lloguer –paga 400 euros per una habitació–, 200 euros d'ajuda per comprar menjar a través del que es coneix com a "moneder virtual" i, a més, la nena ha pogut matricular-se en una escola concertada ordinària. Amb tot, l'increment de preus del menjar a causa de la imparable inflació fa que la família hagi de fer mans i mànigues per arribar a cobrir les despeses imprescindibles i bàsiques. Aquesta dona admet que no hi ha espai per a capricis ni extres de cap mena, però que remenant sempre acaba trobant alguna oferta. Diu que la prioritat és el benestar de la petita, a qui no li falta de res. "Compro aliments bàsics, però no m'arriba per al peix, que sempre està molt car", relata.

L’augment desmesurat de la inflació des de fa més d’un any cronifica el nombre de famílies vulnerables que recorren a Càritas Girona, segons ha alertat l’entitat. A més, dues de cada tres d’aquestes famílies ja no poden comprar productes frescos com carn o peix. Per això, des de Càritas reclamen que s'actuï per evitar que moltes d'aquestes famílies acabin normalitzant la pobresa. El responsable d'anàlisi social, Caye Gómez, assenyala que els preocupa que la gent que atenen "vegi com una cosa normal" no poder comprar productes frescos o no poder dedicar recursos a l'oci. En aquest últim concepte, el nombre de famílies que se n’han d’estar arriba al 84%.

És una de les queixes recurrents de les entitats socials: no hi ha estadístiques completes que recullin i creuin tots els factors que poden desencadenar la pobresa o l'exclusió social. I, com a conseqüència, les dades no són "reals" i varien en funció dels paràmetres que s'escullen i de qui fa l'enquesta i com la fa. Ara, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) defensa que s'hauria de tenir en compte, com a mínim, el cost de la vida a cada lloc, i seguint aquesta línia n'ha fet els càlculs. Les conclusions són contundents: Catalunya té un 14% més de persones en risc de pobresa de les que s'indiquen a les estadístiques generals estatals quan es té en compte el cost de la vida al territori.

Fa mesos que les entitats avisen i repeteixen la frase com un mantra: "Estem vivint un xoc social sense precedents i un clar augment de la desigualtat". Aquest dijous Càritas ha alertat que la crisi social derivada de la pandèmia, l'alta inflació i els preus de l'habitatge està portant un nombre cada vegada més alt de famílies a la precarietat i ja hi ha pràcticament un 30% dels catalans que viuen en exclusió social. L'entitat ha atès 12.560 famílies durant el 2021 a l'àrea de Barcelona. En total, més de 27.500 persones, segons reflecteix la memòria anual de l'entitat, presentada aquest matí a Barcelona.

La Maia i el León, de 57 i 61 anys, fa dies que tenen les maletes fetes. Aquest dimecres s'enfronten al seu tercer intent de desnonament, i aquest cop ja estan avisats que hi haurà presencia policial. D'entre la desena de desnonaments que es fan diàriament a Barcelona, el seu especialment sensible, perquè la propietat que els vol fer fora és una entitat social i això ha obert un conflicte veïnal intens al barri de Sant Andreu. La Fundació Foment per l'Habitatge Social, que col·labora en projectes de Càritas, ha tirat endavant la via legal per "recuperar" la casa en la qual viu aquest matrimoni. Segons l'entitat, la família fa anys que incompleix els protocols i, a més, en fa cinc que han deixat de pagar. La Maia i el León, però, al·leguen que després de la pandèmia se'ls han reduït dràsticament els ingressos i que no tenen un altre lloc on anar, i demanen desesperadament una alternativa habitacional per no quedar-se al carrer.

“El problema de l’habitatge no s’està dimensionant bé”. “Les estadístiques oficials no recullen tota la casuística i, per tant, no són fidels a la realitat”. “Hi ha milers de persones vivint rellogades, en infrahabitatges o en pisos i locals insalubres”. Les entitats socials catalanes fa mesos que intenten alçar la veu per fer arribar aquests missatges. Avisen que la bola s’està fent massa grossa i que el parc públic de pisos és alarmantment petit en relació amb la quantitat de gent que necessita ajuda.

Les estadístiques es queden curtes i el problema de l'accés a l'habitatge no s'està dimensionant correctament. Aquest és el missatge que ha volgut traslladar aquest dimarts al matí Entitats Catalanes d'Acció Social, ECAS, que assegura que a Catalunya hi ha com a mínim 25.000 persones que viuen al carrer o bé en pisos d'emergència, en albergs per a persones sense llar o migrades, que surten d'institucions penitenciàries sense cap alternativa o bé que reben ajuda a llarg termini per la seva situació de sensellarisme. "Les xifres oficials estan totalment infraestimades; cal obrir la mirada sobre què és el sensellarisme", ha dit Ferran Busquets, vocal de pobresa d'ECAS i director de la Fundació Arrels.

Cada any es recullen a Catalunya 166.000 tones de roba. La majoria es llencen als contenidors de rebuig i els residus tèxtils acaben incinerats o a l'abocador. Només el 10,6% dels teixits es recullen en contenidors separats i, per tant, hi ha alguna oportunitat que acabin reciclats o reutilitzats. Però el negoci de la roba no para de créixer. Entre l'any 2000 i el 2015 la venda d'indumentària s'ha duplicat a escala planetària, en un creixement molt per sobre del PIB global. I alhora la roba que adquirim cada vegada ens la posem menys: un informe de la Fundació Ellen McArthur indica que ara, quan llencem una peça, l'hem dut un 36% menys que l'any 2000. És més, gairebé un 40% de la roba que tenim els catalans a l'armari no ens l'hem posat ni una vegada durant l'últim any, segons l'Agència de Residus de Catalunya.

Una cinta transportadora atapeïda de samarretes, pantalons o vestits que algú ha descartat de l'armari. Milers de peces de roba passen cada dia per davant dels ulls de la Sete, una de les treballadores de la planta de tractament de residus tèxtils que té la Fundació Formació i Treball (depenent de Càritas) a Sant Esteve Sesrovires. A les instal·lacions hi arriben les tones de roba i calçat que surten dels contenidors taronges de l'entitat Roba Amiga on, amb sort, van a parar els residus tèxtils quan els seus propietaris en donen per acabada la vida útil. Cada dia passen per les cintes transportadores unes 130.000 peces de roba, l'equivalent a 35.000 quilos. Ella en fa una ràpida inspecció ocular i una primera tria: el cotó, a la pila del cotó; els sintètics a una altra caixa; les peces infantils separades de les d'adults, i els complements, en un altre compartiment.