Societat 04/04/2021

“Les habitacions rellogades són l’últim recurs abans del carrer”

Càritas ha doblat la quantitat d’ajudes a l’habitatge a persones vulnerables

3 min
L’Erika i la seva filla han anat passant d’una habitació rellogada a una altra.

BarcelonaL’Erika Reyna i la seva filla d’11 anys han anat saltant d’una habitació rellogada a una altra des que van arribar del Perú el 2016. Mai ha pogut pagar-se el lloguer d’un pis i sempre l’han hagut de compartir, però des de l’arribada de la pandèmia, quan es va quedar sense feina i sense cap ajuda de l’administració -només havia pogut treballar de forma irregular-, no es pot ni permetre una habitació rellogada i va haver de recórrer a Càritas, també per al menjar.

De fet, el nombre de persones ateses per Càritas Barcelona que viuen en habitacions rellogades i necessiten ajuda econòmica per pagar-ne el lloguer s’ha doblat el 2020, fins a superar les 3.100. Així, l’entitat també ha augmentat els pagaments en aquest sentit un 54% -gairebé fins al milió i mig d’euros- respecte al 2019 i l’any passat hi va dedicar més del 70% de la seva despesa anual en habitatge. Segons apunta la cap del programa de Sensellar i Habitatge de Càritas Barcelona, Fina Contreras, el 2018 i el 2019 el nombre de persones que vivien en habitacions rellogades ja va créixer de forma substancial, però ara la pandèmia ha aguditzat encara més la crisi d’accés a l’habitatge. “Les habitacions rellogades augmenten perquè són l’última opció abans d’anar a viure al carrer”, resumeix.

Contreras també remarca que han detectat un augment de problemes de convivència durant el covid, sobretot en el primer confinament. Per aquest motiu, a l’Erika i a la seva filla les van fer fora del pis on vivien en plena pandèmia. «Ja m’havia acostumat a compartir cuina i lavabos, i a no poder-los fer servir sempre que volgués, però quan van acusar la meva filla de “fer desaparèixer” estris d’estètica, no me’n vaig poder estar, vaig saltar», explica l’Erika.

Complicat trobar habitació

Per sort, van trobar una altra habitació de pressa. Sovint la recerca és complicada, i més amb perfils com el seu. Per bé que l’Erika sempre ha pagat al dia els lloguers, molts propietaris es neguen a fer tractes amb una mare immigrant i sense una situació laboral i residencial estable. I encara menys a confiar-li un lloguer a nom seu, tot i que ara com ara ja ni s’ho planteja, perquè no el podria pagar. “Què vols? El lloguer estàndard de Barcelona gairebé és més alt que el sou mínim interprofessional”, protesta Contreras.

En aquest sentit, l’Erika fa anys que lluita per aconseguir un contracte de feina i el permís de residència a Espanya, però ha topat diverses vegades amb entrebancs burocràtics i, després, amb la pandèmia. “Sempre em quedo a un pam de la riba”, lamenta. L’última oportunitat que va tenir va ser l’oferiment d’un contracte d’una floristeria que al final no la va poder agafar perquè l’empresa es va veure obligada a fer un ERTO. 

Sense feina per la pandèmia

Fins aleshores, havia treballat en el sector serveis. L’última feina que havia tingut era de recepcionista en un hotel -parla anglès i francès-, que va haver de tancar arran del covid. Ara ha obert una botiga de rams de flors online, ja que, de fet, va venir a Catalunya amb un visat d’estudiant amb l’excusa de venir a fer un curs de floristeria i al Perú treballava de florista. “Si legalitzessin la meva situació podria fer créixer el negoci i fins i tot donar feina a més gent”, argumenta.

Pel que fa a la seva filla, l’Erika assegura que s’ha adaptat molt bé a tots els pisos i a l’institut, però té por que la inestabilitat residencial l’acabi afectant. De fet, l’últim informe de la Fundació Pere Tarrés constata que la crisi d’accés a l’habitatge agreujada pel covid ha causat problemes emocionals i de salut mental en molts infants de famílies que es troben en una situació d’inseguretat habitacional. Per sort, l’Erika, a diferència de moltes mares monoparentals -és el perfil majoritari- que es troben en la mateixa situació, ha firmat un contracte de lloguer d’un pis a un preu molt més baix que el de mercat amb l’ajuda de la Fundació Privada de Foment de l’Habitatge Social i de Càritas. “El primer que m’ha dit la meva filla és que quan anem a viure al nostre estudi i vulgui entrar a la seva habitació primer hauré de trucar a la porta. Es fa gran i vol intimitat”, riu l’Erika.

stats