El futbol popular és un boom a Barcelona. Fa temps que els joves de la capital s’acosten als clubs dels seus barris, que han passat a formar part del dia a dia del seu teixit social. Es fa evident a la Vila de Gràcia (Europa), Sant Andreu de Palomar (UE Sant Andreu) o la Verneda i la Pau (Júpiter). A Sants, on juga un altre equip històric com la Unió Esportiva Sants, aquest fenomen no es reprodueix. De fet, l’entitat cada cop està més lluny emocionalment i geogràficament del barri i dels seus aficionats, i això s’explica perquè fa dècades que no té una llar, un estadi que senti com a propi.

"Va ser com guanyar la Champions, gairebé. Per a un equip qualsevol hauria sigut una victòria més, però per a nosaltres és la primera i podria ser l'última. El que aguantem és complicat, bastant dur, però ha valgut la pena", explica Sergi Pont (1998). El Ribera d'Ondara, el club d'un municipi de la Segarra que no arriba als 500 habitants, va trencar fa uns dies una ratxa de 31 derrotes i de 412 dies sense puntuar amb una patida victòria per 4-3 contra el Santa Coloma de Queralt B, amb un doblet de Pont. L'última alegria era de l'11 de gener del 2025. Aquest curs duien disset derrotes en disset jornades a quarta catalana, la més baixa, amb vuit gols a favor i 98 gols en contra i alguns resultats molt dolorosos: 13-0, 10-9, 2-10, 7-0. "Quan l'àrbitre va xiular no ens ho crèiem. Estàvem tots rient, tots cridant com bojos, tots flipant. Les cares eren d'alegria i de felicitat", afirma.

“Ja li he dit al físio que tingui preparats uns quants dàtils. Si s’atura el joc, miraré de menjar i beure una mica abans del descans. Si no puc, ja ho faré al vestidor”, explica Yaya Sidibe, futbolista del Badalona, que aquest diumenge juga a les sis de la tarda. Quan comenci l’enfrontament farà gairebé 12 hores que el defensor d’origen malià no ingereix aigua ni aliments: Sidibe és musulmà i –com la gran majoria de futbolistes a Catalunya que són seguidors de l’islam, cas de Lamine Yamal, Omar el Hilali i Azzedine Ounahi– practica el Ramadà, que va començar dimecres. Això vol dir que durant un mes, sagrat per a ells, farà dejuni des de la sortida fins a la posta de sol, que diumenge està prevista a les 18.34 h, i s’aixecarà de matinada per alimentar-se i resar.

"Quan ens van explicar que gravarien una sèrie amb nosaltres no ens imaginàvem la magnitud de la història. Som un equip de Tercera RFEF... i tenim set o vuit persones darrere nostre tot el dia; cap de nosaltres havia viscut una cosa així. És molt impactant!”, emfatitza Josu Martínez, un dels jugadors més mediàtics del futbol modest català i pes pesant del vestidor del CF Badalona, convertit en una mena de plató de cinema des d'octubre.

El CE Europa se’n va de la Vila de Gràcia. A partir de la setmana que ve jugarà lluny del Nou Sardenya perquè així ho exigeix la RFEF, que obliga a “disposar d’un camp de gespa natural per competir a Primera Federació”. De res han servit els esforços del club, que no ha pogut ampliar la moratòria de sis mesos i que des que va assolir l’ascens ha fet mans i mànigues per canviar una normativa que considera absurda i obsoleta: la superfície artificial està permesa a la Champions i l’Europa League, però no a la tercera categoria del futbol estatal. Tot i les promeses, ni la federació espanyola ni la catalana ni el CSD han fet prou per evitar la marxa forçosa de l’Europa, equip fundador de la Lliga i un dels últims reductes de futbol popular al territori.

"Els meus amics de la infància estan venent droga a la favela amb una arma a la mà. El futur del Brasil és així: o és el futbol o és la música o és el narcotràfic, i moltes vegades tu no tens elecció. És sort", afirma Lucas Bruno de Almeida (Guarujá, São Paulo; 2006). Va compartir vestidor amb Lamine Yamal, Pau Cubarsí i Marc Bernal a les categories inferiors del Barça i ara és un dels referents de l'Ousadia, protagonista d'una història única. És un equip format per brasilers que aquest curs ha debutat a Quarta Catalana i és el vuitè club d'Espanya amb més seguidors a Instagram tot i jugar a la desena i última categoria estatal. Té una parròquia en aquesta xarxa d'1,6 milions de persones, com l'Athletic Club. Només el superen el Reial Madrid (179), el Barça (144), l'Atlètic de Madrid (18), el Sevilla (3,7), el Betis i l'Almeria (2,8) i el Vila-real (1,7). Supera de llarg el Girona, triplica l'Espanyol i té els mateixos seguidors que l'Osasuna, el Llevant, el Rayo Vallecano, l'Elx i l'Alabès junts. Els seus últims rivals tenen 164 i 699 seguidors.

“Ni Lamine Yamal ni hòsties, el crac de Rocafonda és Adnane!”, bramava un aficionat de l’Europa a l’orella d’un amic seu des de la graderia de ciment del Nou Sardenya després que Adnane Ghailan Benktib (Mataró, 2000) marqués l’1-0 dels europeistes contra el Marbella, a principis d’octubre. Resulta que la Vila de Gràcia és l’únic lloc del món on els seus gols se celebren tant com els del seu veí Lamine Yamal amb el Barça, i una setmana més tard el mateix futbolista va fer esclatar d’alegria l’ateneu La Barraqueta, on els seguidors escapulats van veure el partit del seu equip al camp de l’Algesires. Aquell dia, el club més humil de Primera RFEF va col·locar-se líder de la competició amb una remuntada d’època segellada al minut 101 per l’altre geni de Rocafonda, autor d'un doblet.

L'any 2010, un grup de pares i mares de nens que jugaven al juvenil del FC Sant Just i que estaven en desacord amb la manera de fer de l’entitat van decidir abandonar l’equip de futbol del seu poble per crear-ne un altre des de zero. Així va néixer l’Atlètic Sant Just, que el curs passat va estar a punt de pujar a Tercera RFEF i que ara, amb els fills dels seus fundadors sobre la gespa, fa història a la Copa del Rei: dissabte passat va guanyar 3-0 a l’Atlètic Calatayud a l’anada de la ronda prèvia, i si aquest cap de setmana manté l’avantatge a l’Aragó, rebrà un equip de Primera Divisió al municipal de Sant Just Desvern.

Lluís Fàbregas (Tarragona, 1967) duu mitja vida al Nàstic. Als vuitanta, sota pals, va defensar la samarreta grana a Tercera i Segona B, i ja al segle XXI va entrar a formar part de l’organigrama de l’entitat, on hi ha fet de tot; des de liderar el departament comercial i de marca fins a ser-ne el director general durant quinze anys. L’estiu de 2024 va substituir Josep Maria Andreu com a president del club. El canvi va arribar poc després de la fatídica nit contra el Màlaga, marcada per les decisions d’Eder Mallo, que va frustrar l’ascens a Segona del conjunt nastiquer i va desembocar en una inèdita querella contra un col·legiat, admesa a tràmit perquè la magistrada va advertir indicis de "falsedat documental i corrupció a l'esport".

Javi Puado (Barcelona, 1998) és fill d’un davanter d’Alcalá de Henares que va aterrar a Barcelona per Jaume Creixell i s’hi va quedar per amor. Format a La Masia i al planter del Cornellà, fa més d'una dècada que juga a l’Espanyol, el club de la seva vida i al qual vol deixar empremta. Heroi de l’ascens a Primera contra l’Oviedo i de l’agònica salvació del curs passat, té molt clar que rebutjaria el Barça. Acaba de renovar amb el conjunt periquito, que ha fet un esforç per convertir-lo en el seu pal de paller i en el “capità ideal” d’un projecte que mira cap amunt després d’anys de travessia pel desert.

Feia molt temps que a Fran Garagarza li rondava pel cap la idea de crear un segon filial periquito, la d’introduir un Espanyol C a l’estructura blanc-i-blava. Després de sondejar diverses possibilitats, a principis del 2025 va posar-se en contacte amb el Vilassar de Mar, un club històric del Maresme amb més d’un segle de vida que competia a Tercera RFEF. L’amenaça d’un descens a la Lliga Elit va refredar les negociacions, però, tot i la confirmació de la pèrdua de categoria, al juny es van reprendre les converses que van concloure amb un acord pel qual el Vilassar es convertia en el segon filial de l’Espanyol.

Quan Taito Suzuki (Shizuoka, 1978) va veure a la premsa una fotografia de Takefusa Kubo amb llàgrimes als ulls després de l’eliminació de la seva selecció als Jocs Olímpics de Tòquio, va decidir invertir al Mallorca, el club on llavors jugava el seu compatriota. Ho va fer a través de la seva empresa, Taica Corporation, una multinacional nipona amb més d’un miler de treballadors que destaca en l’àmbit tecnològic. Originari de Shizuoka, conegut com el Brasil del Japó per la seva afició pel futbol, la vida de Suzuki sempre ha estat vinculada a l’esport rei. De jove el practicava –“Era com un Drogba a la japonesa”, diu rient– i d’adult s’hi va involucrar esponsoritzant el Shimizu S-Pulse, que és el club de la seva ciutat, i l’equip de la Universitat de Xuo, en la qual ell va estudiar.

En un bar pròxim al Nou Sardenya, Aday Benítez atén l'ARA a poc més de 24 hores de debutar aquest dissabte a la Primera Federació al camp del Juventud Torremolinos (19.30 h, LaLiga+ i FC Play). Després de l’històric ascens com a campions de la Segona Federació, el club es prepara per a una temporada il·lusionant, però alhora molt exigent. “És un repte també per a mi. Malgrat ser l’equip amb pitjor pressupost i haver de superar obstacles com no poder jugar al Nou Sardenya a partir del gener, em considero un gran lluitador. Estic convençut que ho podrem assolir”.

El jutge únic de la Federació Espanyola de Futbol va confirmar fa uns dies el descens administratiu del Som Maresme per culpa dels seus deutes pendents. Això vol dir que l’antic Badalona Futur, que el curs passat va perdre la categoria de Segona RFEF sobre la gespa, tampoc podrà jugar a Tercera RFEF a causa d’una resolució que dibuixa un futur molt incert per a l’entitat: no té garantida la inscripció a la Lliga Elit i podria veure’s obligat a començar des de zero a Quarta Catalana, l’última categoria regional. És l’enèsim capítol d’una de les històries més rocambolesques del futbol català, la d’un club que fa una dècada competia a Segona Divisió, denominant-se Llagostera, i que en qüestió de cinc anys ha canviat diverses vegades de mans, de nom i de casa entre impagaments, denúncies, avisos de desnonament i enganys.

En un paratge natural incomparable, a la vora del riu Garona i amb vistes de les muntanyes de boscos verds de les quals abans s'extreia zinc i ara hi viuen ossos bruns, juga un dels equips més singulars del futbol català: la Union Esportiva Bossòst. “Som el club més internacional d’Espanya”, proclama el seu president, Miguel Almansa, que també és el farmacèutic de Bossòst, un poble de la Vall d’Aran, al terçó de Quate Lòcs, de poc més de mil habitants. Aquest petit municipi aranès s’ubica al nord-oest de Catalunya, però fa vida enfocat cap a França, a la regió d’Occitània, en lloc de mirar cap a Lleida, la província de la qual forma part.

La burocràcia sempre és un camí feixuc, més encara en ple mes d’agost amb molts treballadors de vacances. Els Ajuntaments triguen més a tramitar llicències i concessions, però la lliga de futbol arrenca i no espera ningú. Aquesta problemàtica, en la qual està immers el Barça amb la reobertura del Camp Nou, també afecta el Rōnin FC. L’equip creat fa unes setmanes per l’estrímer Ibai Llanos ha de debutar el 21 de setembre (12 h) al Municipal del 25 de Setembre, a Rubí.

A banda de les de l’Argentina campiona del món, les samarretes més icòniques del Mundial 2022 van ser les de la selecció de Dinamarca; no pas pels èxits esportius del combinat nòrdic, eliminat a la fase de grups, sinó pel missatge que volien transmetre les seves equipacions. La marca Hummel, patrocinadora tècnica dels danesos, va dissenyar unes elàstiques minimalistes amb el seu logotip i l’escut de la selecció atenuat, pràcticament difuminat, com a protesta contra “Qatar i el seu historial de drets humans”.

En un futbol actual en què tot es compra amb diners, a la Garrotxa subsisteix un club singular amb una política molt marcada dins i fora del terreny de joc, basada en la sostenibilitat i la proximitat. “És un projecte que fa que creïs un sentiment i un orgull propi de pertànyer a aquesta família, que es transforma en vincle, unió i rendiment”. Així descriu Pedro del Campo, primer capità, el que significa l’Olot, un equip que es caracteritza per tenir només jugadors dels Països Catalans. “Això genera un sentiment de pertinença molt més elevat. De seguida els nous fitxatges entren en dinàmica, coneixen el club, el seu posicionament, i formem una família. Aquest punt d'unió es transforma en bona sintonia al camp i en resultats”, assegura el jugador.

Anys enrere, quan els equips professionals no feien gires transoceàniques a canvi de bitllets, el gran atractiu de les pretemporades eren els tornejos d’estiu. El Gamper o el Teresa Herrera, que ara tenen una transcendència residual, eren cites ineludibles; també el Ramón de Carranza gadità, considerat la Champions de la canícula, que es disputava a finals d’agost i marcava l’inici de temporada.

Les llargues cues que s’han format a la botiga de l’estadi de l’Espanyol des que dijous passat es va posar a la venda la seva primera equipació de la temporada 2025-26 –la segona, blanca, s'ha presentat en societat aquest dimarts– confirmen l’èxit del nou disseny de Kelme. “Té un estil retro que m’agrada molt. És molt maca”, va dir el capità Javi Puado en veure-la en directe per primer cop, durant l'acte de renovació del seu contracte amb l'entitat fins al 2030. La peça evoca la que va lluir l’equip fa quaranta anys, de la marca catalana Massana, patrocinador tècnic del club entre 1984 i 1994. Destaca pel coll tipus polo i les mànigues rivetejades amb l’urpa de Kelme –llavors duia el logotip de Massana–, un dels trets més característics d’aquella samarreta, convertida en una peça de museu.