Una iniciativa “digna de Netflix” per reflotar un històric del futbol català

Badalona"Quan ens van explicar que gravarien una sèrie amb nosaltres no ens imaginàvem la magnitud de la història. Som un equip de Tercera RFEF... i tenim set o vuit persones darrere nostre tot el dia; cap de nosaltres havia viscut una cosa així. És molt impactant!”, emfatitza Josu Martínez, un dels jugadors més mediàtics del futbol modest català i pes pesant del vestidor del CF Badalona, convertit en una mena de plató de cinema des d'octubre.

És llavors quan les càmeres de On Demand i NonStop Studios van desembarcar a la ciutat per començar a rodar, fins a final de temporada, un ambiciós inside sobre el club anomenat Badalona Crema: el documental, que fa uns dies va estrenar els seus dos primers capítols a Youtube. Cada setmana, se n’emet un de nou.

Per què el Badalona?

“Això és digna de Netflix... és una sèrie sobre un equip de cinquena divisió amb recursos de Champions. Hi treballa gent que ha estat nominada als Goya”, diuen des dels passadissos de l'estadi. Al club hi ha qui el compara amb Sunderland 'Til I Die, la docusèrie sobre el Sunderland que va marcar un abans i un després en aquest format televisiu, i sobretot amb Welcome to Wrexham, que retrata com dues estrelles de Hollywood –Ryan Reynolds i Rob McElhenney– intenten rellançar un club gal·lès des de cinquena fins a la Premier anglesa.

“El Badalona és un històric català que ha perdut identitat amb els anys i creiem que, amb el documental, explicant qui som, aconseguirem recuperar-la i connectar amb la ciutat i l’afició”, exposa Marc Serra, un dels instigadors del projecte i copropietaris del club; els altres dos són l’egipci Amir Garranah i el francès Michel de Voronine. Quan van comprar l’entitat, l’estiu del 2024, ja tenien al cap finançar un documental com aquest perquè entenen que els ascensos esportius -a llarg termini volen portar-lo al futbol professional- han d’anar acompanyats d’un augment de la massa social i un arrelament amb el municipi, que és el tercer més gran de Catalunya i en el qual el bàsquet té més pes que el futbol. De moment, el conjunt escapulat és colíder de Tercera RFEF.

“Catalunya és molt més que Barça i Espanyol. Volem fer valdre un altre històric i viure des de dins la lluita per l’ascens d’un club humil com el Badalona”, diu l’argentí Sebastian Averbuj, el pare de la criatura, dirigida pel seu compatriota Federico Tonizzo, productor executiu de Com caçar un monstre, entre altres produccions internacionals.

Conviure amb les càmeres

Graderies de ciment, partits a les 12, morro fregit... el documental és una oda al futbol modest. I això el fa especial. “Mentre que els grans clubs apliquen molts filtres, al Badalona tenim contacte directe amb els protagonistes i ple accés a tot: vestidor, despatxos, banqueta...”, desvela Víctor Cervantes, responsable de continguts.

“A mi em posen un micròfon quan entro al camp i me’l treuen quan marxo. No és còmode conviure amb les càmeres, però ens hi estem acostumant”, confirma Pedro Dólera, l’entrenador. “Graven les coses bones i les dolentes, i és clar, quan no va bé no t’agrada tant. Em van gravar un dia que em van canviar i no em va fer gens de gràcia... però després veus els capítols i t’adones que és una sèrie brutal”, diu Josu Martínez, un dels jugadors amb més caràcter de l’equip.

“L’altre element diferencial és que no només ens quedem amb la part esportiva, i acompanyem als protagonistes en la seva vida real. No són milionaris com els professionals i nosaltres els gravem quan estudien o van a treballar”, completa Cervantes. El documental posa en el focus als futbolistes, cas de Robert Simon, a qui se’l veu com es prepara per a l’examen de conductor d’autocar; però també en els treballadors anònims que permeten la subsistència d’un club modest com el Badalona, sovint sense cobrar: “El delegat, per exemple, és un àrbitre retirat que fa petar de riure als jugadors amb els seus vídeos de Tiktok”. També apareix Miguelito Duaso, encarregat de material voluntari i ànima de l’equip. “Des que va estrenar-se em paren pel carrer i els àrbitres em diuen ‘ostres, ets famós!’”, assegura Miguelito, feliç per ser protagonista d’un documental “digne de Netflix”.