Muntanyes fosques cobertes de boira, arbres i roques retratats com si fossin persones, una illa silenciosa i pausada, amb un to entre misteriós i poètic, i uns paisatges ombrívols on la bellesa ni s’exagera ni es maquilla, simplement es fa present. Així era la Mallorca que Agustí Villaronga (1953-2023) va voler retratar en un documental fet a mitjans dels anys 80 per encàrrec de Foment del Turisme. L’objectiu de l’entitat de promoció turística era donar a conèixer la “Mallorca inèdita” i el cineasta així ho va fer. No hi sortien ni gaires platges ni molt de sol. I precisament per això Foment del Turisme va decidir no utilitzar-lo. En lloc seu van fer una altra peça promocional en què sí que hi havia terrasses d’hotels, gent fent surf i nens contents. La imatge de Mallorca que van voler donar a la nova cinta, de fet, començava amb una dona ballant sevillanes. I el documental de Villaronga va quedar guardat dins un calaix. Fins aquesta setmana, quasi quaranta anys després, en què l’hem trobat en uns magatzems del Foment del Turisme.

Política, música i cinema. La Generalitat ha anunciat aquest dimarts qui seran les persones i entitats a qui concedirà enguany la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que dona el Govern. D'entre tots els noms se'n podrien destacar cinc: són els de l'expresident d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart; el grup de música Sopa de Cabra; el director de cinema Agustí Villaronga, mort el gener passat; el del cantautor Jaume Sisa i el festival de música Sónar. En total han estat premiades 20 personalitats i 10 entitats.

Quan el director Agustí Villaronga (Palma, 1953 - Barcelona, 2023) i l’escriptor i guionista Mario Torrecillas (Esplugues de Llobregat, 1971) compartien pis, tenien la rutina matinal següent: Villaronga baixava a esmorzar, recollia la publicitat de la bústia i l'entregava a Torrecillas, que feia servir els papers per esbossar-hi al darrere els seus guions de còmic, amb els quals després empaperava la paret. Un d’aquells guions era sobre una àvia esportista i amb Alzheimer i els dos nets amb qui vivia, que amagaven a tothom la malaltia de la dona perquè no els enviessin a un orfenat. "Un matí, l’Agustí el va veure tot a la paret i va dir: «Aquesta història la vull explicar jo»", recorda Torrecillas. I ho va aconseguir: aquest cap de setmana ha arribat als cinemes Loli Tormenta, el desè llarg de ficció del mallorquí. Però el que no imaginaven ni el guionista ni el director és que seria l’últim film de Villaronga, que el va completar poc abans de morir al gener a causa d'un càncer.

"Què havies fet perquè t'estimés tanta gent, Agustí?", li preguntava la directora de cinema Rosa Vergés a un enorme retrat en blanc i negre d'Agustí Villaronga situat a l'altar del Tanatori de Sant Gervasi. Havia sonat la banda sonora d'El ventre del mar i, com si fos el decorat d'un naufragi, el cel gris i encapotat de Barcelona acompanyava aquest dimarts al migdia l'emotiu comiat del cineasta mallorquí, que va morir diumenge.

La mort d’Agustí Villaronga, cineasta íntimament lligat a la història dels Gaudí, va marcar inevitablement la quinzena edició dels premis celebrada ahir, que va proclamar el triomf d’Alcarràs amb cinc premis al film de Carla Simón. La casualitat va voler que coincidissin l’adeu al director del primer fenomen del cinema en català d’aquest segle (Pa negre) amb la gran nit de la pel·lícula més important del nostre cinema recent. Tot plegat va entelar una mica l’esperit exultant que havia de dominar la festa del cinema català en l’any de la seva collita més històrica, però no va deslluïr una nit plena de records emocionants de Villaronga.

Besalú, 7 d’octubre del 2018. A la fira Liberisliber, Agustí Villaronga i Mireia Ros participen en una xerrada sobre les adaptacions literàries al cinema que han fet al llarg de les seves carreres. Dinem plegats abans. L’Agustí es fixa de seguida en el convidat que portem, el nostre fill Simó, de quatre mesos. L’agafa, el bressola, li somriu. El creador d’algunes de les imatges més poètiques i pertorbadores que he vist al cinema –Tras el cristal, El mar, Incerta glòria– mostra amb ell el més natural i sincer dels afectes. Sé segur que un dia recordaré especialment aquells instants.

Quan es va estrenar El mar, la pel·lícula d’Agustí Villaronga que adapta la novel·la del mateix títol de Blai Bonet, en un cinema de Barcelona –ja desaparegut– van trobar necessari posar un cartell a l’entrada de la sala avisant els espectadors del que anaven a veure. Estava fet amb la impressora de l’oficina i advertia de tres coses: “U, aquesta pel·lícula conté imatges que poden ferir la seva sensibilitat. Dos, els actors parlen en mallorquí. Tres, no hi surt el mar”.

La mort, la mort, ras i curt, la mort, sense eufemismes, sense pors, assumint tot el que un ha donat, tot el que un ha rebut, tots els errors comesos, tots els encerts, tots els riures que tenen sentit quan s’han plorat tots els dolors, del cos i de l’ànima. Així va encarar el seu comiat d’aquesta vida l’Agustí Villaronga, amb el llibre tibetà dels morts ben a prop, i així en vam parlar el darrer cop que el vaig veure amb lucidesa, poc abans de marxar a passar les vacances de Nadal a la seva estimada Mallorca, amb els seus.

Li vam dedicar una sessió a la Filmoteca fa un mes. Molts amics, poqueta gent. Ell acusava físicament les empremtes de la malaltia però estava en forma. Amb Loli Tormenta en postproducció, va presentar Nascut rei, una superproducció produïda per l'Aràbia Saudita amb un pressupost superior a tota la resta de les seves pel·lícules. Era un encàrrec, com Pa negre –el seu gran èxit–, Incerta glòria, Carta a Eva o El rey de La Habana. "Soc un adaptador d’obres alienes i no he pogut rodar els meus propis guions”, es va lamentar l’autor d’aquell Tras el cristal que va impactar al Festival de Berlín. El 1987 era una definició de principis, un camí a seguir. Aquell món ombrívol i malaltís torna a estar present a El mar, Aro Tolbukhin o El ventre del mar, però l’Agustí Villaronga encara hauria pogut anar més enllà, com s’intueix a El testament de la Rosa, on recull la darrera actuació de Rosa Novell en plena lluita contra una mort anunciada. El 2018 vam viatjar junts al Festival de Cali per acomiadar Luis Ospina, un amic comú. Ara és l’Agustí qui marxa darrere el vidre. Amb un pa negre sota el braç, la certesa d’una glòria merescuda i una comèdia que testimonia viure el cinema fins al darrer alè.

“Hi ha unes profunditats poètiques a les quals només podia arribar-hi ell. També sabia veure el cel”. Maria del Mar Bonet diu que, des del moment que va conèixer Agustí Villaronga –“tots dos érem molt joves i ell volia fer un documental sobre Mallorca”– el va considerar “un gran poeta, creava poesia amb les imatges: els seus treballs estaven plens de crítica, però la seva era una crítica desbordant de poesia”.

El mallorquí Agustí Villaronga (Palma, 1953), un dels cineastes que ha eixamplat i portat més lluny la cinematografia catalana amb títols com El mar, Pa negre i Incerta glòria, ha mort aquest diumenge als 69 anys, segons ha confirmat l'Acadèmia del Cinema Català en un comunicat. Amb la seva mort el cinema perd un director d'un humanisme profund i gens complaent, que s'endinsava sense por en els racons més foscos i pertorbadors de l'ànima, i l'autor que més i millor ha portat la literatura catalana a la pantalla gran. El seu funeral serà dimarts al migdia al Tanarori de Sant Gervasi.

No és actor, però ha aparegut en pel·lícules d’Agustí Villaronga, Cesc Gay, Javi Ruiz Caldera, Isaki Lacuesta, Clara Roquet i Neus Ballús. Pere Vall és periodista cinematogràfic, un dels millors del país –va ser cap de redacció de Fotogramas–, i també un gran dominador de l'art del cameo. La seva barba espessa es deixa veure en tantes pel·lícules, sèries o videoclips dels últims anys que, tot i que gairebé sempre fent d’extra, el seu currículum interpretatiu –prop de 120 títols– ja és més llarg que el de la majoria d'actors professionals.

Per a la nova junta de l'Acadèmia del Cinema Català presidida per Judith Colell la consigna dels Gaudí que s'entreguen aquest diumenge és clara: celebrar la diversitat. S'ha subratllat en l'espot promocional de la gala i en la tria dels lliuradors de premis, però la diversitat ja està present en la fotografia del cinema català que s'extreu de les nominacions. Només cal fixar-se en els cinc directors que es reparteixen les categories de millor direcció i guió: Neus Ballús, Agustí Villaronga, Juanjo Giménez, Clara Roquet i Daniel Monzón representen la riquesa i la varietat del cinema català.

Òscar Kapoya (Barcelona, 1982) i Roger Casamajor (la Seu d'Urgell, 1976) es van conèixer el 2013 quan van representar al TNC l'obra de Santiago Rusiñol Llibertat, un al·legat antiracista que denunciava la hipocresia de la societat catalana de principis del segle XX i la projectava al segle XXI. Vuit anys després, els dos actors es retroben a la pantalla gran a El ventre del mar, que arriba als cinemes aquest divendres avalada pels sis premis guanyats al Festival de Màlaga i que, a la seva manera, també parla de les discriminacions estructurals d'una Europa que no ha canviat tant com sembla en els últims dos segles.

'El ventre del mar'

(4 estrelles)

Direcci i guió: Agustí Villaronga, a partir d'una novel·la d'Alessandro Baricco. 75 minuts. Espanya (2021). Amb Roger Casamajor, Òscar Kapoya, Mumi Diallo i Armando Buika. Estrena als cinemes el 12 de novembre.

]]>

'Clitemnestra, la casa dels noms'

Teatre Romea. Fins al 26 de setembre

Les dones ja podran prendre lliurement les seves decisions, diu la Clitemnestra de Colm Tóibín / Agustí Villaronga a l’escena final. Tota una declaració d’intencions d’aquella dona a qui el seu marit, Agamèmnon, va arrabassar la filla Ifigènia per aconseguir el favor dels déus. Què no faria una mare per la seva filla?, es planteja l’autor en la seva recreació de la tragèdia. El director de cinema Agustí Villaronga ha portat al teatre la seva reinterpretació de la tragèdia grega a partir del text que va escriure Tóibín, La casa dels noms.

]]>

“Fan una mica de cosa, sis premis, perquè hi ha molta gent que ve amb il·lusió, però a nosaltres ens ajuda molt perquè és una pel·lícula arriscada”, deia aquest dissabte a la tarda el director Agustí Villaronga, que ha arrasat al Festival de Màlaga amb sis premis, el màxim nombre de guardons per a una mateixa pel·lícula en la història del certamen. El ventre del mar ha guanyat la Bisnaga d’Or a millor pel·lícula i la Bisnaga de Plata a millor direcció, però també els premis a millor actor per a Roger Casamajor, millor guió (per a Agustí Villaronga adaptant un text d’Alessandro Baricco), millor música i millor fotografia. Mai en la història del festival un únic film s’havia endut tants premis.

]]>

Una pel·lícula sobre un naufragi rodada enmig d'una pandèmia. Casualitat? “Sí, però les casualitats mai són del tot casuals”, diu Agustí Villaronga (Mallorca, 1953), que ha presentat aquest dijous al Festival de Màlaga El ventre del mar, la pel·lícula “més personal” de la seva carrera i una de les més inesperades: el projecte sorgeix durant el confinament, que va enxampar el director a Mallorca quan estava a punt d'estrenar una obra al Teatre Principal de Palma.

]]>

El ventre del mar, la nova pel·lícula d'Agustí Villaronga, inaugurarà l'Atlàntida Mallorca Film Fest, l'edició presencial a Palma del festival online Atlàntida Film Fest. El nou treball del director de Pa negre està inspirat en un capítol de la novel·la Oceà d'Alessandro Baricco sobre el naufragi real d'una fragata francesa a la costa del Senegal el 1816 i que va retratar Théodore Géricault en la famosa pintura El rai de la Medusa. Escrita i dirigida per Villaronga i protagonitzada per Roger Casamajor, Oscar Kapoya i Mumi Diallo, la pel·lícula connecta la tragèdia històrica amb l'actual crisi humanitària dels naufragis de refugiats a les costes europees.

]]>

Corneliu Porumboiu (Vasliu, 1975) és un dels noms imprescindibles de la brillant fornada de directors romanesos que durant la primera dècada del segle XXI va ser elevada a la categoria de Nova Onada gràcies a l'èxit de Quatre mesos, tres setmanes i dos dies, de Cristian Mungiu, o 12:08 a l'est de Bucarest, del mateix Porumboiu, obres d'un estil cru i realista que escruten les tensions i contradiccions de la societat romanesa. Per això sorprèn que la seva última pel·lícula sigui un thriller criminal que arrenca a les illes Canàries, on s'ha desplaçat un policia romanès a sou d'uns traficants de droga per aprendre a utilitzar el silbo, el xiulet ancestral que utilitzaven els pastors guanxes per comunicar-se a les muntanyes i que avui dia encara s'ensenya a les escoles perquè no acabi desapareixent.

]]>