Cultura 10/06/2021

Agustí Villaronga: “Els directors som uns mercenaris”

El mallorquí presenta al Festival de Màlaga 'El ventre del mar', singular reconstrucció d'un naufragi històric del 1816

4 min
L'equip d''El ventre del mar' al Festival de Màlaga
Disponible en:

BarcelonaUna pel·lícula sobre un naufragi rodada enmig d'una pandèmia. Casualitat? “Sí, però les casualitats mai són del tot casuals”, diu Agustí Villaronga (Mallorca, 1953), que ha presentat aquest dijous al Festival de Màlaga El ventre del mar, la pel·lícula “més personal” de la seva carrera i una de les més inesperades: el projecte sorgeix durant el confinament, que va enxampar el director a Mallorca quan estava a punt d'estrenar una obra al Teatre Principal de Palma.

“La pel·lícula va sorgir de la dificultat per poder expressar-me amb normalitat. Va ser un acte de rebel·lió”, diu el director. “Jo havia escrit una obra de teatre per a dos personatges i se'm va ocórrer fer-la en cinema, amb pocs diners i en poques setmanes. Sense la pandèmia la pel·lícula no existiria, perquè hauríem anat a parlar amb televisions i plataformes i no és un projecte fàcil de vendre. En canvi, així, l'hem fet ràpid i amb molta llibertat”.

Tràiler d''El ventre del mar'

El ventre del mar parteix d'un llibre d'Alessandro Baricco, Océano mar, concretament d'un capítol –que porta el títol de la pel·lícula– que reflexiona sobre un dels naufragis més tràgics de la història naval, el de la fragata francesa Alliance el 1816 davant les costes del Senegal. Va ser el que va inspirar el famós quadre de Théodore Géricault El rai de la Medusa: abans que el vaixell s'enfonsés, alguns tripulants van construir un rai de 12 metres de llarg on van amuntegar-s'hi 147 persones que van viure un horror, perduts a la deriva i enfrontats els uns als altres. Només en van sobreviure nou.

'El rai de la Medusa', de Théodore Géricault

Dues mirades enfrontades

El que més interessa a Villaronga de la història és la manera en què Baricco s'hi aproxima, amb dues perspectives molt diferents: la de l'oficial mèdic Savigny (“una persona freda i analítica”) i la d'un dels mariners, el Thomas (“més visceral, empàtic i solidari”). “És com un viatge a les profunditats, però no només les del mar sinó al més profund de l'ésser humà”, diu el director, que per retratar la batalla entre aquests dos personatges va comptar amb Roger Casamajor i Oscar Kapoya i un grup de figurants en què hi ha majoria de persones afrodescendents amb la idea de crear un paral·lelisme amb la situació actual de la crisi dels refugiats al Mediterrani, un gest que també es fa explícit quan el film introdueix imatges reals de migrants naufragant documentades pel fotògraf Francesco Zizola.

Oscar Kapoya a 'El ventre del mar'

Si quan es parla dels naufragis sol posar-se el focus en les ferides del cos i de l'ànima, és com si El ventre del mar volgués parlar de les de l'ànima. “Un naufragi és un fet tràgic però pot ser qualsevol cosa, una guerra o un desastre natural –explica–. Com diu Baricco, només una persona que no hagi estat en perill pot ser realment lliure. Les que viuen experiències tan extremes poden sobreviure físicament, fins i tot mentalment, però hi ha una part que queda inconsolable. Mai podran ser les mateixes persones”. No és un discurs gaire llunyà al tema central de la filmografia de Villaronga: l'empremta de l'horror en les persones. “Sí, però aquí són adults i jo acostumo a fer servir personatges en el trànsit de la infància a la pubertat o de la pubertat a la maduresa, que és un moment en què els fets marquen més”.

Entre el cinema, el teatre i la literatura

La llibertat amb què Villaronga filma El ventre del mar li ha permès alternar el blanc i negre i el color i adoptar un estil narratiu juganer en què conviuen –de vegades dins una mateixa seqüència– l'artifici d'un escenari teatral i el realisme d'un rodatge al mar. En part respon a una necessitat: el pressupost era escàs i no es podia estirar més el braç que la màniga. “No teníem els mitjans per rodar Titànic, però només els necessites si vols rodar des del naturalisme –diu–. Vam preferir utilitzar una mena de màscara que barreja literatura, teatre i cinema: el teatre permet l'abstracció, la literatura aporta el pes de la paraula, que és molt important aquí, i el cinema li dona una dimensió poètica i la identificació amb els personatges”.

Oscar Kapoya i Roger Casamajor a 'El ventre del mar'

El ventre del mar és la pel·lícula més experimental d'Agustí Villaronga juntament amb Aro Tolbukhin: en la mente del asesino, pionera en la hibridació de ficció i documentals. Ell la sent com una de les pel·lícules més personals que ha fet. “També perquè m'agafa gran –matisa–. Són temes que ja he tractat però ara ho faig amb un pòsit de vida i experiència que abans no tenia”. Però el director manifesta una certa distància amb la idea d'autoria. “Al cap i a la fi, els directors som uns mercenaris. A mi se m'identifica molt amb el cinema d'autor, però jo en realitat he fet poques pel·lícules que siguin realment meves. Pa negre, Incerta glòria, El rey de la Habana són pel·lícules que neixen de la productora, i també algunes de les primeres. Tu hi deixes la teva empremta i personalitat com a narrador, però no tens la llibertat que he tingut ara amb El ventre del mar”.

¿El retorn de Villaronga a Mallorca, on no rodava des d'El mar, té a veure també amb aquesta llibertat? “Va ser casualitat, per trobar-me aquí durant la pandèmia –explica–. Però en el fons no és casualitat: si estava preparant una obra a Mallorca quan va esclatar la pandèmia és perquè no m'agrada viure tan desvinculat de Mallorca, està sortint gent que fa coses interessants i no me n'assabento perquè visc fora”. ¿Ha trobat a faltar rodar en la seva terra, en el seu mar? “La veritat és que no, jo no trobo a faltar res –diu després de rumiar una estona–. T'acostumes a viure amb el que hi ha. Jo he donat moltes voltes i arriba un moment que ja no mires enrere”.

stats