Mentre a Espanya el retorn definitiu de Joan Carles I continua sent un debat encès i incòmode, el rei emèrit ha trobat el reconeixement en el lloc més inesperat: la República Francesa. Només uns dies després de rebre el caliu del públic a la plaça de toros la Real Maestranza de Sevilla, on una part de l'audiència en reclamava la tornada i la normalització de la seva figura, l'emèrit es prepara per ser homenatjat en un escenari carregat de simbolisme. No serà la primera vegada que visiti l'Assemblea francesa: ja ho va fer el 1993. Resulta paradoxal que França, la nació que va forjar la seva identitat moderna sobre l'enderrocament de la monarquia borbònica, ara li obri les portes de la seu de la seva sobirania nacional. La imatge de Joan Carles I entrant a l'Assemblea Nacional de París per ser premiat suposa un gir irònic de la història: el Borbó que a casa seva genera divisió institucional i política, a la França més republicana és rebut com un actiu històric digne d'elogi.

La pressió pel retorn del rei emèrit Joan Carles I arriba fins i tot a la plaça de bous. Que la tauromàquia és una afició de l'excap d'Estat és sabut, però des del 2019 no freqüentava una plaça per rebre una ovació, que és el que rep sempre que les trepitja per part del seu públic fidel. L'aplaudiment fervorós es va tornar a produir aquest Diumenge de Pasqua, quan va assistir a la Real Maestranza de Sevilla per veure el retorn del torero José Antonio Morante de la Puebla, que ha donat suport al PP i Vox en ocasions diferents. Els assistents, dempeus, li van retre homenatge malgrat l'ombra allargada de corrupció que el persegueix. A la plaça de bous de Las Ventas de Madrid ja va rebre una forta ovació el maig del 2019 i també va tastar la plaça d'Aranjuez el juny del 2019.

El rei emèrit està "bé" i "tranquil", tot i els atacs a l'Iran dels Estats Units i Israel. No se m'havia acudit patir per ell, però aquesta notícia publicada aquest dilluns a RTVE m'ha fet recordar que, efectivament, Joan Carles I encara viu al golf Pèrsic. La seva mansió a Abu Dhabi està en obres i, des de fa uns mesos, s'ha instal·lat en un luxós hotel dels Emirats Àrabs Units. Que ningú pateixi, perquè l'escalada bèl·lica no sembla que li hagi d'impedir tornar a Sanxenxo aquest mes per participar en les regates.

Aquesta setmana no s’ha conegut cap secret rellevant sobre el cop d’estat del 23-F, però ens ha deixat per a la història les hilarants converses telefòniques de la dona d’Antonio Tejero i una nova ficada de pota estratègica d’Alberto Núñez Feijóo.

La desclassificació dels papers del 23-F confirma el que ja vàrem intuir en aquell moment: que la precipitació de Tejero, el colpista intemperant, va ser una sort. Va aixecar el teló abans de temps, indignat per la falta de decisió dels seus col·legues de conspiració. Massa aspirants a dictador. Només el va seguir Milans del Bosch, deixant els altres en un estrany fora de joc que va tenir la virtut de desfer complicitats i generar una certa desbandada entre els que feia temps que es mobilitzaven i pressionaven per aconseguir un enduriment del règim: buscaven un cop d’estat de saló, amb el rei com a patró, i es van trobar amb una envestida sinistra al Parlament espanyol que no varen saber culminar. I així, la situació es va girar de cop.

Aquesta setmana ha suposat una nova prova per al sistema de monarquia parlamentària del qual es va dotar Espanya a l'aprovar la Constitució. La desclassificació dels documents amb relació a l’intent de cop d'estat del 23-F ha generat diversos debats, en especial pel que fa a la possible tornada del rei emèrit i a les condicions en què es podria dur a terme. Davant de la polèmica, la casa reial ha sigut ràpid de reflexos. Des del Palau de la Zarzuela s’ha deixat molt clar que Joan Carles I pot tornar a residir en territori espanyol quan ho decideixi. Però el missatge contenia una advertència. Si ve, ha de ser conscient que aquest pas implica que "hauria de recuperar la residència fiscal a Espanya". Pot ser que aquest sigui el factor decisiu que n'impedeix el retorn. Les investigacions de la Fiscalia sobre l'emèrit que van quedar en no res no han de suposar que un cop instal·lat una altra vegada aquí operi una mena de garantia de confidencialitat i desinterès sobre les seves finances i patrimoni. En aquestes condicions és poc probable que Joan Carles I abandoni la possibilitat que té ara d'anar i venir quan vulgui i que s'instal·li novament aquí amb tranquil·litat, que en el seu cas significa poder prescindir de les atencions de la hisenda pública que la ciutadania rep habitualment.

Si adaptéssim la idea de Tolstoi a la monarquia, podríem formular-la així: totes les monarquies estables s’assemblen; cada monarquia en crisi ho és a la seva manera. 

La desclassificació dels documents del 23-F apuntala la versió oficial i referma que va ser el rei emèrit qui va frenar el cop d'estat. I és aquest relat el que ha portat el PP a sortir en defensa de Joan Carles I tot just l'endemà de fer-se pública aquesta documentació. "Crec que seria desitjable que el rei emèrit tornés a Espanya", ha afirmat Alberto Núñez Feijóo en un missatge a X. Fonts de la Moncloa consultades per l'ARA passen la pilota a la Casa del Rei. "El rei emèrit pot tornar quan vulgui. Ningú li ha negat l'entrada a Espanya. Depèn d'ell tornar. És un afer que competeix a la Casa del Rei, no al govern ni al líder de l'oposició", afirmen des del govern espanyol. Al seu torn, fonts de la Casa del Rei s'han espolsat la incòmoda pregunta sobre un possible retorn d'Abu Dhabi al·legant que és una "decisió personal" de l'exmonarca.

Tots els colpistes deien que parlaven en nom del rei. El general Alfonso Armada, el tinent general Jaime Milans del Bosch i també el tinent coronel Antonio Tejero. Però ningú ha pogut demostrar mai que tinguessin el vistiplau de Joan Carles I per intentar el cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Els 153 documents que ha desclassificat el govern espanyol aquest dimecres, de fet, abonen la tesi oficial, que el rei va ser un dels salvadors de la democràcia, el títol oficiós que li van assignar a partir d'aquell dia. El rei va parlar amb Milans del Bosch i amb Armada per exigir-los que deposessin la seva actitud i el seu secretari personal, Sabino Fernández Campo, ho va fer amb Tejero, que en una d'aquelles casualitats que semblen dignes de les teories de la conspiració, ha mort aquest mateix dimecres als 93 anys.

Fa uns dies els arqueòlegs han descobert unes restes subterrànies en un hotel del centre de Barcelona que canvien radicalment el mapa de l’antiga Bàrcino. Per les pedres trobades, els científics han arribat a la conclusió que el fòrum no seguia la direcció nord-sud, sinó l'est-oest. Tot un capgirament per a la història antiga de la capital i una merescuda eufòria dels excavadors. Doncs bé, les desclassificacions dels papers del 23-F no han causat cap alegria ni gairebé cap sorpresa: no només perquè no s’ha canviat el mapa oficial establert sobre el cop d’estat fallit, sinó que les poques pedres noves trobades només confirmen que a la presó hi van anar a parar tots els que ho eren, però que no hi eren tots els que ho eren.

Tres mesos abans del 23-F ja hi havia rumor de sabres a Espanya. El govern d'Alfonso Suárez estava debilitat i dins de la Guàrdia Civil ja corrien idees i plans sobre com sabotejar el règim constitucional. Alguns d'ells es detallen en un document sense firma, datat el novembre del 1980, que figura entre els desclassificats d'aquest dimecres –i que alguns llibres sobre el 23-F ja havien anat apuntant–. Segons aquest informe, consultat per l'ARA, els colpistes havien plantejat diversos fulls de ruta per desempallegar-se de Suárez i substituir el seu govern per un de més afí, sense passar en cap cas per les urnes. I, dins de les diverses famílies dels militars, hi havia un grup vinculat a l'operació Galàxia –un altre pla de cop d'estat de l'any 1978 que també tenia Antonio Tejero de protagonista– que plantejava matar el rei Joan Carles I si no s'alineava amb el nou règim.

Entre la informació desclassificada aquest dimecres pel govern espanyol sobre l'intent de cop d'estat del 23-F, hi ha notes dels serveis d'intel·ligència espanyol. L'aleshores Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID) en va elaborar una a principis de febrer de 1982, gairebé un any després dels fets i poques setmanes abans del judici als seus responsables, en la qual recollia sospites que Joan Carles I havia mantingut "entrevistes confidencials i sigil·loses" amb "alguns dels principals" autors del 23-F. "S'assegura que, en efecte, el rei s'ha entrevistat confidencialment amb el tinent general Milans del Bosch; s'assenyala que per sobre de tot es pretén que la corona no surti lesionada del procediment i que, en tot cas, els intents en tal sentit no provinguin dels principals processats i de reconeguda vocació monàrquica", diu el document del CESID.

Aquesta setmana ha fet 45 anys de l'intent de cop d'estat del 23-F i el govern espanyol ha decidit que era el moment de desclassificar-ne la documentació que fa anys que es guarda amb pany i forrellat. "Desclassifiquem un episodi difícil, però important. [...] Avui, fem una mica millor el país i la democràcia", ha afirmat el president espanyol, Pedro Sánchez, des d'un acte a Astúries. "L'ordre per a l'aixecament del secret ha estat publicada a primera hora d'aquest dimecres al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), on es justifica la necessitat de fer públics els "assumptes, documents, informacions, dades i objectes" relatius a l'aixecament militar liderat per Antonio Tejero, Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch. Es tracta de 153  "unitats documentals" que ja s'han fet públics. Es poden consultar aquí.

El 23 de febrer del 1981, el general Alfonso Armada va entrar al Congrés amb una idea "de govern de salvació nacional" i en va sortir detingut, després que el cop d'estat fracassés, entre altres, per les disputes entre colpistes. Segons s'ha anat publicant des de llavors, aquell executiu hauria tingut el mateix Armada com a president del govern, al costat dels socialistes Felipe González (vicepresident econòmic), Gregorio Peces-Barba (Justícia), Javier Solana (Transports) i Enrique Múgica (Sanitat); dels diputats comunistes Jordi Solé Tura (Treball) i Ramón Tamames (Economia); dels de la UCD Pío Cabanillas (Hisenda), José Luis Álvarez (Obres Públiques), Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (Educació i Ciència) i Agustín Rodríguez (Indústria); dels representants d'Aliança Popular Manuel Fraga (Defensa) i Manuel Saavedra (Interior); d'altres militars com José Antonio Sáenz de Santamaría (Autonomia i Regions) i de representants de la societat civil, com l'exministre franquista José María López de Letona (vicepresident econòmic), Carlos Ferrer Salat (Comerç), Antonio Garrigues Walker (Cultura) i Luis María Anson (Informació).

Segons la narrativa oficial, el 23-F va ser el dia en què tot podia haver caigut, el dia en què la fràgil i incipient democràcia espanyola es va salvar a ella mateixa (mitjançant la intervenció providencial del rei Joan Carles) de la procel·losa tradició de cops d'estat i pronunciaments que estalona la història espanyola moderna. En realitat, però, va ser el dia en què la democràcia espanyola es va acabar de configurar tal com és: ja tenia Constitució, institucions i reconeixement internacional, i li faltava només un cop d'estat. Un copet d'estat que funcionés com a profecia autocomplerta: ho veieu, com hi ha remor de sabres? Ho veieu, com hem d'estar agraïts al rei Joan Carles per haver-nos donat (i, a sobre, salvat) la democràcia? Ho veieu, com tot penja d'un fil i val més no formular massa exigències perquè tot es pot fer malbé d'un moment a l'altre? Per si de cas, i perquè ningú vulgui córrer massa (perquè cap extremisme d'esquerres o cap reclamació nacional de catalans o bascos torni a despertar la bèstia feixista), procedirem a fer la Loapa i així tot quedarà més harmònic (les sigles Loapa, en castellà, volen dir llei orgànica d'harmonització autonòmica; va ser, com aquell que diu, una involució abans de començar). En una mesura important, l'esperit de la Transició va consistir en una gestió cautelosa, i sovint cínica, de les trampes que els poders de l'estat li posaven a l'estat mateix, en l'ardu i no tan modèlic camí (hi va haver desenes de morts) d'un règim a l'altre.

Andreu Mountbatten Windsor i Joan Carles I són parents llunyans: cosins tercers separats per una generació. En una cerca sobre l'ex cap d’estat espanyol dins els més de 3,5 milions d'arxius desclassificats pel departament de Justícia dels Estats Units sobre el pederasta Jeffrey Epstein, el nom de Joan Carles apareix en comptades ocasions, almenys sota la seva identitat o com a King o King of Spain. Fins ara, el missatge més revelador localitzat per l'ARA fa més referència a Corinna Larsen, la seva examant, que no pas al mateix monarca. Epstein s’hi refereix en una resposta adreçada a Olivier Colom, exassessor diplomàtic de l'expresident francès Nicolas Sarkozy: "[...] Està intentant implicar-nos en negocis a Rússia. No l’he trobada mai, però no em fa bona espina". És un correu del 2013, un any abans de l'abdicació. Andreu, una ovella de la reialesa europea tan negra com Joan Carles –n'hi ha moltes més, com demostren els arxius esmentats–, pot acabar, si fa no fa, de la mateixa manera que el Borbó: refugiat a l'Orient Mitjà amb l'objectiu d'estalviar a la Corona britànica la vergonya de tenir-lo sota el seu sostre, com la Zarzuela se l'estalvia amb l'emèrit després de tota la corrua d'escàndols que l'han esquitxat.

La publicació de Reconciliación (Planeta), les memòries de Joan Carles I, ha provocat malestar a la Zarzuela no només per les opinions polèmiques que expressa (per exemple els seus elogis a Franco) sinó perquè exposa sense embuts el seu ressentiment cap als qui el van fer marxar d’Espanya, així com el seu gust pel luxe i els diners.

Dos dies abans que les polèmiques memòries del rei emèrit Joan Carles I surtin a la venda a les llibreries d'Espanya, ha arribat un controvertit i inesperat missatge promocional pronunciat per ell mateix. Aquest dilluns s'ha difós un vídeo en què l'exmonarca, amb una bandera espanyola de fons, fa una reivindicació del seu regnat i envia un missatge directe als joves perquè secundin el seu fill com a cap d'estat: "Us demano que doneu suport al meu fill, el rei Felip VI, en aquesta dura tasca que és unir tots els espanyols i que Espanya segueixi jugant un paper tan rellevant al món", ha assegurat l'emèrit. Un al·legat que no ha agradat gens ni mica al Palau de la Zarzuela: fonts de la casa reial consultades per l'ARA deixen clar que no tenien coneixement previ d'aquest vídeo, que no saben "quin és el seu objectiu" i que no el veuen "ni oportú ni necessari".

Tres setmanes després de la publicació a França de les memòries del rei emèrit, Joan Carles I ha ofert aquest dimecres una entrevista a la televisió pública France 3 en què desgrana idees del llibre, Reconciliación. En una conversa molt amable, el pare de l'actual rei de la Corona espanyola repassa els moments clau de la Transició i parla de Felip VI, per a qui sempre té bones paraules. Tot i això, el rei emèrit creu que la situació política espanyola i el context mundial l'han situat en una posició complicada.

Ara ja no n'hi queden i la memòria pública sovint és curta, però durant molts d'anys, el rei Joan Carles va comptar amb totes les complicitats possibles. Més que complicitats, adhesions. Més que adhesions, submissions. Joan Carles era un cap d'estat que aprofitava el seu càrrec (obtingut de mans de Franco, com explica ell mateix al seu llibre, sense cap rastre de vergonya per aquest motiu) per fer negocis en benefici propi. Però el més rellevant és que això ho feia amb l'aquiescència o els ulls grossos de tothom: dels successius governs d'esquerra i de dreta, de la justícia, de l'Agència Tributària (a la qual defraudava sistemàticament), de les patronals d'empresaris, de l'Església (que mai va veure res de reprovable, tant com agrada als bisbes espanyols pronunciar-se en assumptes terrenals, en l'escandalosa conducta del monarca), i, per descomptat, dels mitjans de comunicació, que mantenien, de grat o per força, un ferreny pacte de silenci en tot el que tenia a veure amb la Corona.