1. Per sort, fa sol. Un bon cel blau ajuda a asserenar les ànimes tristes. Potser no les consola, però en un matí de funeral, i encara més en un enterrament d’hivern, s’agraeix que no hi hagi pluja, ni boires, ni inclemències afegides que t’arrosseguin a la pèrfida nostàlgia. Rere un altar laic, amb els boscos de Collserola de teló de fons, els amics parlen primer. Són la colla, a prova d’aquesta bomba que és el pas del temps. S’havien conegut a l’escola i havien continuat veient-se, amb agenda i ganes, fins una setmana abans, quan encara s’havien entaulat tots junts al millor restaurant de Bellaterra. Expliquen anècdotes d’àpats, de cigars, de cigalons de rom i de viatges a Colòmbia que ens fan reviure com si hi haguéssim estat. Sona Lluís Llach i apareixen els sis germans –tres nois i tres noies– a l’escenari. Seixanta-tres anys són massa pocs, per morir-se, però són molts de convivència, per conèixer el teu germà millor que ningú, en cada època de la vida. Els seus records es gronxen entre l’humor i l’enyor que acaben d’estrenar i que els fa tant mal com unes sabates noves. Et diuen com era de malparit, de petit, i els assistents que l’han conegut de gran, en la bonhomia professional, riuen. Et confessen que ells estan atònits de veure com els mitjans de comunicació li han fet lloances en les notícies sobre la seva mort. I en obituaris de diari encara més. Intuïen que era a bo, a la feina, però no tant o no tan reconegut. S’abracen tots sis, en una elegant dansa de germanor, i sonen més notes de Lluís Llach mentre, a la pantalla, passen fotografies espigolades, d’aquí i d’allà, de moments esparsos de felicitat. “No sabia que fos tan guapo”, em diu una cosina que tenia asseguda al costat. Obrim un debat estèril en veu baixa, que s’acaba de cop i volta. Tot d’una a l’oratori es congria el silenci més espès. Rere l’altar laic de la cerimònia hi ha les dues úniques persones de la sala que no li deien pel nom. Ells li deien “papa”. Els dos fills, el gran i la petita, parlen agafats de la mà. No arriben a la trentena i se’ls acumulen els moments, a pinzellades, amb la necessitat de compartir-los. Excursions, rialles, aquella manera tan seva de contemplar el mar des de Menorca, o de cuinar paelles picants per a molta gent. I, per damunt de tot, l’amor per la mare, la història construïda a Sabadell per tots dos. L’emoció arriba a les últimes files, la dels amics, coneguts i companys de feina. Se sent algú que somica, un altre es moca discretament i, quan s’endevina una llàgrima, s’agraeix una mà a l’espatlla vingui d’on vingui. Cada frase dita pel fill explota, com una granada de mà, al cor d’algú. No totes peten al mateix moment. Els sentiments, moltes vegades, esclaten quan menys t’ho esperes. A vegades el detonant és una paraula, un record, una emoció sobrevinguda que ha fet drecera. La vídua no parla. La mare tampoc. Massa pena. No és llei de vida, acomiadar un fill. I sona Boig per tu, l’himne que ens hem fet nostre per a cada mostra d’amor. Quina sort que hagi fet sol. I quina llàstima no haver tastat la teva paella de gambes.

L'Ave Maria de Schubert i El cant dels ocells de Pau Casals són les peces musicals més demanades als funerals de Catalunya, segons una llista elaborada per Àltima —que gestiona 43 tanatoris, 14 complexos crematoris i 19 cementiris arreu del país—. El rànquing segueix amb Un beso y una flor, de Nino Bravo; Paraules d'amor, de Joan Manuel Serrat, i el Virolai, de Josep Rodoreda. Entre les 10 primeres cançons més demanades n'hi ha una en anglès (My Way, de Frank Sinatra, en novena posició) i dos en castellà (Mediterráneo, de Serrat al número 6, i Salve Rociera, de Manuel Pareja-Obregón al 8). La desena posició és per a l'Adagio en si menor, d'Albinoni. El llistat s'ha extret dels més de 16.000 serveis funeraris duts a terme al llarg del 2025 a les instal·lacions de la companyia.

En poques hores el focus ha passat de Mazón a Pedro Sánchez. La carrera política de Mazón, i segurament també la personal, va morir ahir, en directe, apartat de la salutació a les víctimes al costat dels reis d’Espanya i insultat per les víctimes, que li van dir de “rata” en amunt.

Al final del funeral del Papa, el periodista Jordi Llisterri felicitava TV3 per “la sobrietat i la dignitat de la retransmissió”, lamentant que hi ha ocasions en què aquest tipus d’esdeveniments es narren com si fossin partits de futbol. Els adjectius s’ajustaven al que vam veure. Carles Costa va repartir el joc entre els experts a la taula, la periodista de la casa Mireia Prats i Francesc Romeu, periodista i capellà, col·laborador recurrent en matèria eclesiàstica. Com ha sigut habitual des del decés de Francesc, en alguns moments la informació i l’anàlisi acaben derivant en una emocionalitat evangèlica que perd una mica la distància. Des de Roma, Xavi Coral i Ferran Moreno completaven la mirada a una posada en escena monumental i sumptuosa. Tot i els desitjos del papa Francesc de rebaixar l’ostentació vaticana i les inèrcies periodístiques de parlar de senzillesa, l’espectacle va ser majestuós i teatral. Les formes geomètriques que dibuixava la munió ordenada d’assistents, el disseny arquitectònic de la plaça Sant Pere, les zones cromàtiques uniformes que provocava la indumentària dels religiosos i la narrativa visual èpica dels drons i les càmeres elevades feien inevitable pensar en la influència fílmica de Leni Riefenstahl.

Si una cosa sap fer molt bé l’Església catòlica és transmetre contundentment poder i autoritat a través de la roba. Els bons dissenys són aquells que no cal canviar amb el pas del temps i que, per tant, es converteixen en eterns. En el seu cas, duen una indumentària que parteix de l’època medieval i que ha sobreviscut amb poques variacions fins a l’actualitat. Un fet que explica per què peces com la sotana són un vestit, ja que, en el moment de codificar-se la seva vestimenta, els homes encara no duien pantalons. Una indumentària que parteix d’una senzillesa formal per reforçar la idea de pretesa renúncia als béns materials, que cau a miques quan veus desplegaments com els d’avui, on l’Església exhibeix com un paó els tentacles del seu poder.

No és l'Església catòlica ni el Vaticà qui ha pagat el funeral del papa Francesc, sinó un benefactor anònim. Així ho va deixar per escrit el mateix pontífex en el seu testament, datat el 29 de juny del 2022, on deia que aquesta figura misteriosa assumiria íntegrament les despeses del seu funeral.

Aquest dissabte, la plaça de Sant Pere del Vaticà serà testimoni del funeral del papa Francesc. La mort de Jorge Mario Bergoglio el passat Dilluns de Pasqua obre una sèrie d'incògnites, entre les quals qui assistirà al funeral del pontífex. L'acte està previst per a aquest 26 d'abril a les 10 del matí, després que el fèretre hagi passat tres dies en una capella ardent. Un cop s'hagi celebrat la cerimònia, el cos del Papa serà traslladat a la basílica de Santa Maria Major per a la seva sepultura.

La pèrdua d’un familiar és un moment que esquinça i fa trontollar les estructures internes. Encara que remogui o que la situació sigui incòmode, les criatures i els adolescents necessiten trobar respostes a les seves inquietuds sobre la mort. A la família, és l’hora de la conversa: que aflorin les creences que es tenen i se’n pugui parlar de manera reposada i oberta. L’avi ha anat al cel? O la vida s’acaba i ja està? El que fem i diguem, marcarà, en gran manera, com infants –i de retruc també nosaltres– transiten per aquest dol. Veure el cos inert l’ajudarà a adonar-se que l’avi ja no tornarà a ser-hi com abans? Aquesta i d’altres qüestions al voltant de com viuen la mort infants i joves les respon Marta Butjosa, educadora i terapeuta.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, no preveu reunir-se amb les famílies de les més de 200 víctimes de la DANA ni tampoc té previst convocar-los a curt termini. Així ho ha avançat aquest dilluns abans que se celebrés el funeral pels difunts del temporal a la catedral de València, que s'ha omplert de gom a gom per retre'ls un últim homenatge. "No s'ha plantejat encara, vull respectar la fase de dol", ha deixat anar el cap del Consell en una roda de premsa per anticipar una nova línia d'ajudes a les persones que han perdut un vehicle.

Que difícil, ser mestre de cerimònies d'un funeral. Sempre em pregunto qui són, aquestes persones que treballen als tanatoris i que oficien les cerimònies laiques, cada vegada més freqüents. Què han estudiat, com es preparen, per què han triat dedicar-se a això. Un capellà sap que va amb la feina, però ells? I com s'ho fan, per sostenir les emocions que omplen la sala en els moments de comiat, tan dolorosos? Admiro el que fan, i alhora trobo que és una tasca molt ingrata: he d'admetre que quan els sento parlar de les persones que no hi són sempre penso que són impostors, que les seves paraules no són de veritat. M'enfado per dins (injustament, ho sé) perquè parlen amb sentiment de persones que no han conegut, i voldria cridar-los que no en tenen ni idea, que es queden curts, que aquella amiga, aquell cosí, aquella tia, transcendia absolutament les seves paraules. Que si l'haguessin conegut, ho sabrien. Això també em passa, esclar, a les cerimònies religioses: i aquest capellà, amb quina autoritat parla de la meva àvia?  

Davant la mort d'una persona estimada un dels dubtes que més es repeteix entre el nucli familiar és si els infants han d'anar o no al tanatori o al seu funeral per acomiadar-la. És aconsellable o, en canvi, és un patiment que podem estalviar a les criatures? "En principi és recomanable que hi vagin, però cal explicar molt bé a l'infant el que passarà, que és una manera d'acomiadar aquella persona i cal preguntar-li si vol compartir aquest moment amb la resta de la família", explica Natàlia Artigas, psicòloga especialista en dol de la unitat neonatal de l'Hospital Josep Trueta de Girona. "Els infants no sempre tenen ben definit el tema de la mort i aquests rituals els permet fer real la pèrdua i participar en aquest comiat i fer-ho dins la seva comunitat familiar, cosa que l'integra dins el procés de dol", afegeix.

Com una pel·lícula seva, amb música de Carles Cases, escenografia de Bel·lo Torras i envoltat de bons amics. Així ha sigut el comiat de Ventura Pons, celebrat aquest dijous al Tanatori de les Corts, una cerimònia emotiva marcada per la mort sobtada del cineasta. Torras, directora d’art "en 27 de les seves pel·lícules" ha escampat flors al voltant del fèretre de Pons. "Ja ho vam fer per a una escena de Mil cretins on hi havia prínceps i princeses en fèretres, i ho volia reproduir per a ell, que també era un príncep. És l'última escenografia que et faig, Ventura", ha dit Torras. En aquest comiat l’han acompanyat autoritats com la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, així com l’exalcalde Xavier Trias. També amics com Pilar Rahola i personalitats del cinema com l’actriu Maria Rodríguez; la presidenta de l’Acadèmia del Cinema, Judith Colell; el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, i els productors Lluís Miñarro i Paco Poch.

"Perdoneu l'expressió, però en Culla ho va deixar tot lligat i ben lligat, també aquesta cerimònia". Amb aquesta picada d'ullet historiogràfica, l'abat de Poblet, Octavi Vilà, ha retratat aquest divendres l'historiador Joan B. Culla, mort als 71 anys a causa d'un càncer que se li va declarar fa una dècada i que en l'últim any i mig l'havia anat debilitant. El funeral, solemne i molt concorregut, celebrat al monestir de Sant Cugat, l'han oficiat set capellans, amb Vilà i mossèn Carles Cahuana al capdavant. En l'homilia, Cahuana, que ha assistit espiritualment el difunt en les darreres setmanes, ha glossat la seva fortalesa a l'hora d'acomiadar-se: "Creia que ja havia fet tot el que havia de fer, i ha marxat serè i agraït a Déu i a la vida".

Arriba un dia inexorable en el qual topem amb la mort. Quan ens envesteix el moment irreversible, el mai més amb algú estimat, que ens trenca i fa que les paraules s’amanyoguin pregonament, ¿hi ha lloc per a la innovació que ens ajudi a pair-ho? La fuliolenca establerta a Balaguer Remei Capitan Artacho demostra des del 2019 que és necessari i possible viure millor la mort amb homenatges de vida. Especialista en dol i responsable de la primera empresa al país dedicada al servei integral d’organització de cerimònies de comiat personalitzades i acompanyament a les famílies, el seu nom és un dels dotze del projecte Lleida, terra de dones transformadores (www.donestransformadores.cat ).

Deia Ibáñez que sempre que arribava a una sessió de firmes i veia la gentada que l’esperava sentia una fiblada de satisfacció, però també de por per la feinada que suposava. Aquest dilluns el dibuixant ha congregat una petita multitud per última vegada, uns pocs centenars d’amics, familiars i lectors que s’han acostat al Tanatori de Sancho de Ávila per acomiadar-se del pare de Mortadel·lo i Filemó. També hi han fet acte de presència les autoritats: la consellera de Cultura, Natàlia Garriga; el ministre de Cultura, Miquel Iceta, l’anterior alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el seu successor, Jaume Collboni, entre d’altres. A Ibáñez, poc aficionat a la pompa i circumstància, segurament li hauria fet més il·lusió la visita de la Valèria i la Martina, de 10 i 7 anys, fans de Mortadel·lo, que s’han acostat al tanatori amb els seus pares per portar-li un dibuix de comiat.

La idea pot semblar absurda: una botiga de souvenirs en una ciutat en guerra. ¿Qui vol anar de vacances a un país on cauen bombes?

Lisa Marie Presley, única filla d'Elvis Presley, va ser homenatjada diumenge per centenars de persones que es van desplaçar fins a la mansió de Graceland, a Tennessee, per assistir al funeral de la cantant i compositora. Presley, que va heretar Graceland del seu pare, que també està enterrat a la cèlebre casa de Memphis, va morir el 12 de gener després de ser hospitalitzada d'urgència per una aturada cardíaca. L'autòpsia, però, no va resultar concloent per determinar la causa de la mort de Presley, que tenia 54 anys.

El funeral de Benet XVI es va convertir en un fenomen insòlit perquè un papa mai havia enterrat un altre papa. Malgrat això, les retransmissions televisives a Espanya no van fer un seguiment continuat de l’acte, sinó que van anar interrompent l’emissió per atendre altres qüestions informatives. Els Reis d’Orient van contraprogramar la cerimònia religiosa en els informatius matinals. Els canals de notícies de 24 hores, com el de TVE i el 3/24, van seguir de forma intermitent el funeral, relegant-lo, en múltiples ocasions, a un petit requadre a la pantalla. En comparació amb l’atenció mediàtica que va rebre el comiat de Joan Pau II, Benet XVI va punxar a nivell televisiu.