La invasió alemanya de Polònia l’1 de setembre de 1939 va ser una espurna en un context ja saturat de tensions, aliances rígides (amb mi o contra mi) i potències disposades, o potser fins i tot resignades, a entrar en un conflicte total. Avui, en canvi, tot i que el món continua sent perillós i inestable, la lògica de l'escalada militar no és la mateixa. Per això, fins i tot davant d'agressions tan greus com la invasió russa d'Ucraïna o l'atac dels Estats Units a l'Iran, no s’ha produït res semblant a l'inici de la Tercera Guerra Mundial. Agradi o no, un element clau continua sent la dissuasió nuclear. Des del 1945, les grans potències saben que un conflicte directe podria derivar en una brega nuclear de conseqüències apocalíptiques. Aquesta consciència ha creat un sistema de contenció mútua que, paradoxalment, fa improbable que certes guerres vagin a més. En el cas d’Ucraïna, tant l’OTAN com Rússia han calibrat moltíssim els seus moviments per evitar un enfrontament directe. També han mesurat el llenguatge per referir-se al possible ús d'aquestes armes terribles, fins i tot en el cas d'un incontinent verbal com Trump.

La Fiscalia de Barcelona ha tancat la investigació per tortures a l'activista i filòloga Blanca Serra, la primera víctima que es va dirigir directament a la Fiscalia de Memòria Històrica i no als jutjats. D'aquesta manera, li reconeix la condició de víctima del franquisme i ho fa per primera vegada sobre la base de la llei de memòria democràtica de l'any 2022.

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha rebutjat concedir les mesures cautelaríssimes sol·licitades per la Fundació Nacional Francisco Franco per paralitzar de manera immediata la seva il·legalització, impulsada pel govern espanyol. Així consta en una interlocutòria, a la qual ha tingut accés l'ARA, en la qual el tribunal argumenta que no hi ha "raons d'urgència". La decisió admet recurs.

El projecte establert de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat per construir un edifici de l’Audiència Provincial a l’actual "solar històric” de la ciutat (passeig Lluís Companys, 1-5) és un total despropòsit. I ho és tant en termes de contingut com de procediment.

Si als dirigents del PP els molesta que els qualifiquin d'hereus ideològics del franquisme, més els valdrà acostumar-s'hi. Seran considerats així, i de manera més que merescuda, mentre prenguin decisions de govern tan antidemocràtiques, venjatives i doloroses com la que es va imposar, amb els vots de Vox i del mateix PP, al ple del Parlament del dimarts 10 de març. La llei de memòria democràtica, derogada finalment en aquesta sessió després de diverses anades i vingudes de politiqueig de baix to, no era una llei contra ningú, sinó una llei de reparació que oferia, després de més de vuitanta anys de dolor i oblit, un reconeixement a les víctimes del franquisme i als seus familiars.

De rutes transfrontereres de l’exili republicà, que ressegueixen els mateixos traçats que milers de persones van fer a peu de manera clandestina durant la Guerra Civil, des de Portbou fins a Maçanet de Cabrenys, n'hi ha un munt. Durant els últims anys, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb els ajuntaments de l'Alt Empordà, ha procurat estudiar-les i senyalitzar-les degudament. Ara, però, se n'afegeix una de nova a la llista que, per primera vegada, ha estat senyalitzada també en col·laboració amb les administracions occitanes. El primer itinerari de memòria democràtica fet conjuntament amb la Catalunya del Nord.

Figueres va ser definida com la Gernika catalana pel gran nombre de morts que hi van causar els bombardejos feixistes durant la Guerra Civil. Enmig d’una de les més mortíferes pluges de bombes, a la plaça del Gra, una infermera va trobar la petita Elena plorant amb desesperació entre els cossos mutilats i les runes. La nena es va llançar als braços de la infermera, mentre les bombes no paraven de caure sobre la població civil. L'Elena va ser localitzada anys després a la població francesa de Fumel, on la infermera ja se l'havia afillat pensant que havia quedat òrfena. La petita va poder tornar amb els seus pares, però mai més va poder oblidar el soroll dels avions i les bombes sobre la ciutat, ni tampoc, esclar, la infermera que l’havia salvat i cuidat com a una filla. Com un malson, el brunzit de les aeronaus també va quedar gravat per a tota la vida a la memòria dels protagonistes de les sis històries que s'expliquen a l'obra de teatre Soroll d'avions, escrita per Manel Puig, dirigida per Àngels Barrientos i Maria Rosa Oliveres i interpretada per actors de dues companyies amateurs.

“Alabado sea el santísimo sacramento”, deixava anar la monja de bon matí de forma ben sonora al mig del dormitori. I elles, mig adormides al llit i amb els ulls encara enganxats per les lleganyes, contestaven a l'uníson de forma mecànica: “Sea para siempre bendito y alabado”. Les monges les despertaven així dia rere dia. Maria Forns ho recorda a la perfecció, malgrat que ja fa més de mig segle. Tenia 16 anys quan la van internar en un convent en contra de la seva voluntat.

El Bagdad hi és sempre. Amb el seu cartell imponent, l’enllumenat quasi enlluernador, la inspiració òbviament aràbiga en els adorns i complements i la icònica imatge de la noia sortint de la llàntia d’Aladí. Són cinquanta anys de vida. Doncs sí, aquest desembre el Bagdad compleix mig segle. Avui és essencialment un reclam turístic, que alhora és un agent dinamitzador del barri on es troba, l’irreductible Paral·lel, l’avinguda dels teatres i la faràndula que ha viscut dècades millors, temps d’esplendor que molts desitgen fer reviure. La revitalització d’El Molino i l’etern projecte de reobertura de l’Arnau són epifanies encara no complertes. La Joana viu al veí carrer Vila i Vilà i recorda els temps en què el Paral·lel era un bullidor, un formiguer, un rusc d’energies en contacte. I el Bagdad? No hi ha entrat mai, però se l’estima igual com a part de la fesomia imprescindible del seu entorn quotidià de quasi tota la vida.

Els cinquanta anys de la monarquia espanyola ostentant la prefectura de l'Estat han trinxat el bloc dretà. L'acte que havia de ser per commemorar el mig segle dels Borbons ostentant aquesta responsabilitat a l'Estat d'ençà de la mort de Francisco Franco tindrà l'absència de l'extrema dreta de Vox. El partit de Santiago Abascal ha anunciat aquest dimarts que no hi participarà i plantarà, un altre cop, el rei Felip VI. "No participarem en el sainet que té preparat el govern, que és una oda al règim totalitari de Sánchez", ha afirmat la portaveu de Vox a la cambra baixa, Pepa Millán, que ha evitat pronunciar-se sobre el dictador.

A tocar de l'estació de tren de Girona, hi ha una plaça que dona la benvinguda al viatjant amb llambordes i plàtans centenaris on habiten centenars d'estornells. La majoria dels gironins la coneixen per ser "la plaça del Bar Núria", un establiment amb llicència de quiosc freqüentat tant per qui matina com per qui estira la nit. Però el que pocs gironins saben és que el nom real de la plaça, Poeta Marquina, homenatja un barceloní que no tenia cap vincle amb Girona i que, un cop acabada la guerra, es va convertir en un dels grans exponents de la propaganda falangista. També va ser l'autor de la primera lletra oficial que va tenir l'himne espanyol, la Marxa reial, per encàrrec d'Alfons XIII. Els més grans encara recorden que antigament es deia "plaça del Carril". A la part més propera a les vies elevades hi havia situada l'estació del tren de França, fins que el 1974 es va construir el viaducte. Les llambordes actuals en són testimoni: existeixen perquè bona part de la plaça encara és titularitat d'Adif. És a dir, de l'Estat.

Aquesta setmana, RTVE ha estrenat un curtmetratge documental titulat A flor de tierra sobre les anomenades exhumacions primerenques de les fosses del franquisme. L’emissió es va acompanyar d’un especial moderat per Xabier Fortes. Els dos programes es poden recuperar a la plataforma RTVE Play.

Les passejades pels que eren els carrers principals de la Barcelona anterior a l’Eixample poden donar disgustos de seguretat, de brutícia, de deixadesa. Podem entendre que la pressió demogràfica i turística a què estan exposats fa difícil mantenir-los sempre en perfectes condicions. El que em resulta incomprensible és la dèria per amagar el bo i millor que tenen i allò que representen. Tothom deu haver passat per davant de l’edifici que hi ha al final de la Rambla, baixant a mà esquerra, sobre els possibles usos del qual s’ha parlat molt. Sempre les referències són a “la foneria de canons”. Hi ha una placa que ho recorda per als ciutadans i per als turistes.

A molt llarg termini, l'oblit és inevitable i fins i tot raonable: és bo que les ferides cauteritzin. Una altra cosa ben diferent és escurçar-ne els terminis, forçar la desmemòria interessadament. En termes polítics, l'oblit deixa de ser llavors raonable i es pot transformar fàcilment en una irresponsabilitat. Permetin-me proposar un exemple extrem. La campanya de Cèsar a l'antiga Ilerda, l'actual Lleida, va ser un episodi crucial de la Segona Guerra Civil romana l'any 49 aC. Va passar ben a prop del meu poble, tot allò, però seria incapaç de declarar-me partidari de Cèsar, del seu rival Pompeu o dels cabdills ilergets. Allí, a la vora del mateix riu, del Segre que els romans anomenaven Sícoris (Verdaguer encara parla de lo Sícoris aurífer), també es va fer efectiu l'inici de la caiguda de Catalunya al final de la Guerra Civil. El gener del 1938 la defensa militar republicana s'havia escapçat a Seròs, a set quilòmetres de la Granja d'Escarp, i el coronel Juan Perea va ordenar que s'abandonés la línia de fortificacions. La meva mare va venir al món al cap de pocs dies, enmig d'aquell ambient caòtic i desesperat. El que va passar després és prou conegut i assumit com a propi... per part d'algunes generacions. Per a d'altres, aquest coneixement comença a ser molt esquemàtic o, en el pitjor dels casos, nul, tal com es pot apreciar en certes melonades que avui expandeix l'extrema dreta amb acne. Tot i fer referència a un mateix lloc, doncs, aquest segon oblit no té cap mena de justificació; d'aquí mil anys ja ho veurem.

Madagascar rebrà el pròxim diumenge tres cranis humans que aquesta setmana li ha lliurat el govern francès en compliment, per primer cop, de la llei del 2023 que obliga a la devolució de restes humanes perquè rebin un enterrament digne. Han passat 128 anys des que les tropes franceses, en plena conquesta colonial de l'oest de l'illa africana, van massacrar l'ètnia sakalava, i van matar i decapitar el rei Ampanjaka Toera. Posteriorment, les calavera del monarca i dos dels seus guerrers van ser traslladades fins a París i durant anys han estat exposades al Museu d'Història Natural de la capital francesa.

Fa molt de temps que la societat catalana lluita, a través de les entitats memorialistes i de drets humans, per una política pública de memòria que estigui a l’altura del patiment viscut, de la veritat que encara es nega i del futur democràtic que volem construir. Aquesta lluita ha estat constant, transversal i persistent. I, d'entre totes les demandes, una destaca amb força simbòlica: la resignificació de l’edifici de Via Laietana 43.

Ja és al BOE: la comissaria de Via Laietana, a Barcelona, ha estat declarada pel govern espanyol espai de memòria democràtica, que vol dir que hi posaran unes plaques dient que allà s’hi torturava, però la Policia Nacional que ocupa l'edifici no serà traslladada. Perquè, per a l’Estat, això no va de memòria sinó de poder, concretament d’ostentació i exercici del poder, de continuar tenint penjada una bandera espanyola en un balcó molt visible de la capital de Catalunya, no fos cas que algú s’hagués oblidat de qui mana aquí. La Policia Nacional va ser substituïda pels Mossos d’Esquadra i, per tant, l’argument del ministre Bolaños dient que els agents no marxaran perquè és una comissaria "molt important, cèntrica, necessària per a l’ordenació de la seguretat ciutadana" és una pura fal·làcia. 

La comissaria de la Via Laietana ja és formalment un espai de memòria, però continuarà acollint la Policia Nacional espanyola. El Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) d'aquest dimarts publica la resolució del govern espanyol per la qual "l'edifici situat a la Via Laietana, 43", seu de la Brigada Politicosocial durant el franquisme, és declarat com a "lloc de memòria democràtica". Contràriament al que reclamaven les entitats memorialistes i els partits catalans, però, la resignificació formal de la prefectura no implicarà el trasllat de la policia espanyola.

Avui fa vuitanta-nou anys del cop d'estat en què els feixistes i una part de l'exèrcit espanyol es van aixecar en armes contra el govern democràtic i legítim de la República. Hem de començar per escriure això, que durant molt de temps s'ha considerat una obvietat, perquè ha començat a deixar de ser-ho. Els relats es desdibuixen, les idees es tergiversen. El negacionisme és la primera passa del pensament ultradretà, autoritari, il·liberal. Primer neguen l'existència d'allò que els molesta; a continuació, i malgrat que segons ells no existeixi, apareix la pulsió de destruir-ho. La memòria de la Guerra Civil és, per a l'extrema dreta espanyolista (la de Vox, però també la de bona part del PP), un baluard a conquerir, un estendard que també necessiten prendre de les mans de l'esquerra. Els rojos, els zurdos, com en diuen ara, adoptant el llenguatge de guerra oberta de Milei i les extremes dretes llatinoamericanes. Els rojos, els zurdos, tota aquesta gent que odien tant.

Si tot va bé en aquesta revetlla de Sant Joan, Sant Andreu de la Barca purificarà els mals esperits amb les fogueres i també estrenarà els murals gegants que, durant aquests dies, estan pintant set artistes en diferents racons d’aquesta localitat del Baix Llobregat. L’objectiu no és només tenir un impacte estètic en les parets mitgeres en què intervenen els muralistes, sinó que la idea és “recuperar i reivindicar la identitat local” a través de l'art, segons explica Ramon Ferrer, tècnic de Cultura de l’Ajuntament.