Mentre rodaven It: episodi 2, segona part del díptic que adaptava al cinema una de les novel·les més importants de Stephen King, el director argentí Andy Muschietti i l’actor suec Bill Skarsgård van començar a jugar amb la idea d’explorar els orígens del monstre que interpreta Skarsgård al film, el pallasso devorador de nens Pennywise. “Ens interessava sobretot el seu costat humà –aclaria Muschietti durant el recent Festival de Sitges–. Al llibre es parla d’un tal Bob Gray, que es maquillava com a pallasso i es convertia en Pennywise. En algun moment, It va decidir prendre aquesta forma per fer-ne de les seves, i això ens fascinava”.

Vet aquí que una vegada hi havia un festival en què els contes eren malsons violents de sang i vísceres, i les protagonistes, objecte de tortures i amputacions. A Sitges, el petit regne del terror del Garraf, s’ha coronat aquest dissabte com a millor pel·lícula La hermanastra fea, que reinterpreta el conte de la Ventafocs des del punt de vista de la germanastra lletja, sotmesa a un infern de primitius tractaments estètics per ser la noia més bonica del ball del príncep. El jurat que presidia la cineasta nord-americana Mary Harron ha premiat la pel·lícula de la noruega Emilie Blichfeldt, una debutant que es converteix així en la cinquena directora que triomfa al festival després de Sally Potter (Orlando, el 1993), Jennifer Lynch (Surveillance, el 2008), Karyn Kusama (The invitation, el 2015) i Veronika Franz, que el va guanyar l’any passat per El bany del diable (codirigida amb Severin Fiala).

Quan fa uns dies li preguntaven a Joe Dante per un projecte que finalment no havia pogut dirigir, ell va dir: “Això millor que l'hi pregunteu a Terry Gilliam, que ell en sap molt, de projectes fallits”. Hi ha pocs cineastes de qui els seus èxits (Monty Python, Brazil, Dotze monos, El rei pescador, etc.) són tan coneguts com els seus entrebancs a l’hora de tirar endavant projectes (com El secret dels germans Grimm i, sobretot, L’home que va matar el Quixot). Tot plegat fa que Gilliam (Medicine Lake, Estats Units, 1940) sigui un dels directors més estimats pels aficionats al fantàstic, un lluitador infatigable que als 84 anys ha desplegat la seva envejable energia i bon humor durant la seva visita a Sitges, on aquest divendres rep el Gran Premi d’Honor del festival.

El professional, Nikita, El cinquè element, Lucy... Luc Besson (París, 1959) fa ja unes dècades que demostra que el cinema europeu pot tenir ambició comercial i competir de tu a tu amb Hollywood. Amb Dracula, que ha presentat aquest dimecres al Festival de Sitges, el director francès aborda la novel·la de Bram Stoker potenciant-ne molt la dimensió romàntica, traslladant l'acció de Londres a París i introduint-hi unes gàrgoles digitals que el príncep de les tenebres té com a servents al seu castell. És la primera gran producció que estrena Besson després que el 2023 un jutge el declarés innocent de la denúncia per violació que va interposar el 2018 l'actriu Sand Van Roy; més endavant es van afegir les acusacions anònimes de conducta sexual inapropiada de vuit dones al portal francès d'investigacions Mediapart.

“Déu meu, el paio que ha fet totes aquestes pel·lícules ha de ser un maníac”, va comentar el director Ben Wheatley sobre el muntatge d’escenes de la seva filmografia que es va projectar aquest dimarts al Festival de Sitges abans de lliurar-li el premi Màquina del Temps. Un premi molt especial per al britànic, perquè Sitges va ser “el primer festival de cinema” al qual va anar, abans i tot de dirigir pel·lícules. “Anaves al bar i allà hi havia George Romero, i pensaves: «¿Deuen ser així tots els festivals?». Vaig passar tres dies emborratxant-me, veient pel·lícules i parlant de cinema, va ser increïble”.

És el Bruixot Suprem de Marvel, el millor Sherlock Holmes de les últimes dècades i, també, l’estrella més esperada d’aquesta edició del Festival de Sitges. Benedict Cumberbatch (Londres, 1976), nominat dues vegades a l’Oscar –per The imitation game i El poder del gos–, ha visitat aquest dilluns el festival per presentar Esa cosa con alas, un drama psicològic de Dylan Southern protagonitzat per un dibuixant de còmics aclaparat per la mort de la dona, incapaç de sostenir tot sol la feina, la criança de dos fills i, sobretot, la salut mental. Recaragolat sobre la seva pròpia pena, el dibuixant comença a manifestar el dol en forma del corb antropomòrfic que protagonitza la novel·la gràfica en què està treballant; una presència fantàstica (i ambivalent en les seves intencions) que empeny la pel·lícula cap al territori del conte gòtic de terror.

Com explica al documental King on screen, disponible a Filmin, el director Mike Flanagan se sentia molt atret per les pel·lícules de terror però li feien tanta por que, als 10 anys, va decidir provar amb els llibres de terror i va llegir It, de Stephen King. “Va ser un gran error –recorda–. No volia seguir llegint perquè estava molt espantat i tenia malsons terribles, però m’importaven tant els personatges que no podia parar. I em vaig adonar que cada capítol m’oferia una oportunitat per aprendre a ser valent. Perquè això és el terror, un entrenament per exercitar el coratge en petites dosis i en un espai segur. Va ser l’inici del meu viatge en el terror i Stephen King es va convertir en el meu heroi”, explica.

La gran estrella d’aquesta edició del Festival de Sitges es diu Indy i és un retriever de Nova Escòcia que, malauradament, no ha vingut al festival. “S’ha quedat a casa dels meus pares i està molt feliç jugant amb el gos que tenen”, explica Ben Leonberg, el director de Good boy. L’Indy, esclar, és el seu gos, que apareix en gairebé totes les escenes d’una pel·lícula que subverteix les convencions del cinema de terror adoptant el punt de vista del típic quisso que, en aquestes pel·lícules, ensuma d’una hora lluny que a la casa hi ha alguna cosa maligna al soterrani o un esperit que corre per les golfes. A Good boy, l’Indy percep una presència sobrenatural que amenaça el seu amo i que li està consumint la salut, però no té manera d’explicar-l'hi. A través de la seva mirada preocupada, de l’expressió d’alerta o de les orelles alçades llegim totes les emocions d’un animal: la lleialtat, la impotència, l’angoixa i, sobretot, la por de perdre el que més t’estimes.

Joe Dante (Morristown, Nova Jersey, 1946), el director de les dues parts de Gremlins, Piranya o El xip prodigiós, és un nom imprescindible per explicar el cinema popular dels anys 80. Forjat en l’ètica de sèrie B de la factoria Corman, va aconseguir l’èxit de la mà de Steven Spielberg, que va veure en ell el director ideal per a un guió sobre unes petites criatures amb un gran potencial per al caos. El Festival de Sitges l’homenatja aquest any com un dels seus grans herois.

“Estem junts perquè ens estimem o perquè ens hem acostumat l’un a l’altre?”, es pregunta a Together la mestra interpretada per Alison Brie, que cada vegada té més dubtes sobre el seu xicot, un músic reticent al compromís, sense perspectives professionals i, últimament, amb poques ganes de fer l’amor. A la crisi de parella s’hi afegeix un altre problema: el fenomen sobrenatural que fa que no es puguin allunyar molt l’un de l’altre i que, quan es toquen, les seves carns es fusionin. El malson perfecte o la solució als problemes conjugals?

“Tinc la sensació que ha passat molt de temps i que ens hem fet tots molt grans”, diu amb un somriure nostàlgic Julia Ducournau (Paris, 1983) tot rememorant la primera visita que va fer al Festival de Cinema de Sitges per presentar la seva opera prima, Cru, una de les sensacions de l’edició de 2016. “Tinc grans records del festival, m’ho vaig passar genial", afegeix. Nou anys i una Palma d’Or després (per Titane), Ducournau encara és aquella jove alta i magnètica que, per tarannà i gustos cinematogràfics, es podria confondre amb el públic del festival, però ara inaugura Sitges amb Alpha. Ha deixat els texans i les samarretes a l'armari i allà on va l’envolta un estol de fans i càmeres, com pertoca a una de les directores estrella del nou cinema europeu.

Si el Festival de Sitges fos un monstre seria sens dubte un kaiju, un gegant de mida inabastable que concentra del 10 al 19 d'octubre prop de 400 projeccions de cinema fantàstic, terror i altres gèneres. L'Escorxador Centre Cultural torna a cobrir l'absència del Cinema Retiro, tancat per reformes, en una edició marcada per les visites de Benedict Cumberbatch, Terry Gilliam i Joe Dante, entre d'altres.

En els primers compassos de La cabana sinistra (The lodge), la pel·lícula del 2018 de Severin Fiala i Veronika Franz, una mare de dos fills deprimida i abandonada es dispara un tret a la boca. Quan es va projectar a Sitges, alguns espectadors van començar a aplaudir, com s’acostuma a fer al festival amb les escenes de violència brutal; però davant l’estupefacció de la resta del públic, horroritzat, els aplaudiments van morir de seguida en un silenci incòmode i confús. L’anècdota resumeix la particular manera d’entendre el terror d’aquesta parella de cineastes austríacs, al·lèrgica a les convencions del gènere de terror. “No pensem en les nostres pel·lícules com a films de terror, això són etiquetes de les distribuïdores i els agents de vendes –diu Fiala–. Nosaltres simplement trobem una història o un personatge i la seguim”.

Caramboles poètiques del calendari d’estrenes, El baño del diablo coincideix rimant a la cartellera amb Salve Maria. Tant la pel·lícula de Severin Fiala i Veronika Franz com el film de Mar Coll parlen de dues protagonistes femenines afligides per l’appel du vide, expressió francesa que descriu la crida del buit, els pensaments sinistres intrusius i, en general, la temptació de deixar-se arrossegar per la maldat pura. En els dos casos, tot i que un relat tingui lloc a la Catalunya urbana en temps actuals i l’altre a l'Àustria rural del segle XVIII, el vertigen fosc que fa embogir aquests dos personatges és el mateix: la por de perdre totalment la pròpia voluntat i, per tant, la identitat, després d’un canvi vital significatiu.

Quan encara no havia fet els vint anys, el seu paper d'estudiant de casa bona en un institut elitista a la sèrie Élite va llançar a la fama Ester Expósito (Madrid, 2000) i la va convertir en la dona espanyola amb més seguidors a Instagram –ara ho és Georgina Rodríguez amb 64, 2 milions–. Superada la commoció, Expósito sembla decidida a marcar el rumb de la seva carrera, primer amb el thriller de terror Venus, de Jaume Balagueró, i ara amb El llanto, la inquietant intriga sobrenatural del debutant Pedro Martín-Calero. L'ARA va parlar amb l'actriu sobre la seva curta però intensa carrera durant la recent visita al Festival de Sitges.

En la gran triomfadora d’aquesta edició del Festival de Sitges no hi ha monstres ni criatures sobrenaturals. A El baño del diablo, que tant el jurat de la secció oficial com el de la crítica i el jurat Carnet Jove han proclamat merescudament com a millor pel·lícula d’aquesta edició, el terror prové d’una societat patriarcal i ultrareligiosa que reserva a les dones la maternitat com a únic paper. Una societat que no preveu pitjor pecat que el suïcidi i que, per tant, ofereix a les víctimes de la depressió profunda una alternativa esgarrifosa: assassinar una criatura innocent per ser detingudes, absoltes del pecat per un sacerdot i, finalment, condemnades a mort; un pla infal·lible per evitar la condemna a l’infern dels suïcides.

El 13 de novembre del 1971, Steven Spielberg va estrenar el seu primer llargmetratge al canal ABC, que al veure el bon resultat d’El dimoni sobre rodes va estrenar la pel·lícula als cinemes. 53 anys després, un Spielberg torna a estrenar opera prima, i ha passat al Festival de Sitges, que aquest divendres ha acollit la première mundial de Please don’t feed the children, el tens thriller de terror distòpic de Destry Allyn Spielberg (Los Angeles, 1996), la filla del director de Tauró.

El torturat pianista de Shine, el marquès de Sade de Quills, l’empresari teatral de Shakespeare in love, el professor de dicció de Jordi VI d’Anglaterra a El discurs del rei... L'actor australià Geoffrey Rush (Toowoomba, 1951) va aconseguir la nominació a l’Oscar per aquests papers –i fins i tot l’estatueta, per Shine–, però el Gran Premi d’Honor que el Festival de Sitges li entrega aquest dijous se l’ha guanyat sobretot pel seu paper de capità Hector Barbossa a Pirates del Carib, que va interpretar en les cinc entregues de la saga. “Els actors de Pirates del Carib som com una família –ha explicat Rush a Sitges–. Ens vam conèixer el 2002 i vam seguir fent pel·lícules fins al 2017. Vam viatjar per tot el món, alguns van tenir fills, d’altres van morir... Ens sentíem com en una gran producció de la Warner dels anys 30, amb les grans estrelles de la casa i uns diàlegs magnífics”.

Quan ja havia estat nominat a l’Oscar pel curt musical 7:35 de la mañana, Nacho Vigalondo (Cabezón de la Sal, 1975), va estrenar el seu primer llarg al Festival de Sitges: Los cronocrímenes (2007). Disset anys després hi ha tornat a presentar Daniela forever, singularíssim drama sobre el dol en clau de ciència-ficció que recupera el Vigalondo de les premisses boges i brillants, en aquest cas sobre un home que acaba de perdre la nòvia en un accident mortal i comença a prendre una droga que li provoca “somnis lúcids” en què es retroba amb ella, somnis que transcorren en un món basat en els seus records al qual pot donar-li forma al seu gust. Si fa no fa, com un director en una pel·lícula. “Exactament –diu–. De fet, hi ha un moment en què el protagonista es permet tenir un concert privat d’Hidrogenesse al Temple de Debod i mentre ho rodàvem m’adonava que allà era jo, amb una de les meves bandes favorites de tots els temps tocant per a mi. És gairebé un caprici sinistre”.

La fita més impressionant duta a terme els últims anys per un artista català ja té la seva pel·lícula. El Mago Pop lands in USA, que s'ha estrenat aquest diumenge al Festival de Sitges, documenta el camí recorregut per Antonio Díaz (Badia del Vallès, 1986) des que s'anuncia el seu debut a Broadway i la compra d'un teatre a Branson, a Missouri, fins a l'estrena de l'espectacle Nothing is impossible a l'Ethel Barrymore Theather de Nova York. Una història d'èxit en què Díaz obre la seva intimitat –el seu sentit de l'humor de barri, l'emotivitat a flor de pell, un perfeccionisme boig– i alhora posa en valor la feina del seu equip, que l'acompanya en una aventura nord-americana no exempta d'entrebancs, com la première del xou a Branson, que acaba amb l'artista decebut i emprenyat, tancat al seu camerino.