Joe Dante: “Prefereixo treballar amb un pressupost baix i fer pel·lícules personals”

SitgesEl creador d’ El xip prodigiós, Gremlins i Exploradors és un dels pares del cinema popular dels 80. Joe Dante (Nova Jersey, 1946) va tancar Sitges ahir amb la comèdia de terror Burying the ex, en què una noia torna de la tomba convertida en zombi per a desgràcia del seu xicot.

Burying the ex parla en clau d’humor i terror sobre com és de difícil trencar amb algunes parelles.

Sí, hi ha molta gent amb relacions que no funcionen però que, per no fer-li mal a l’altre, mai fan el pas. Originalment era un curt que el director va expandir. Abans de rodar ell em va preguntar si el volia veure, però vaig pensar que era millor no fer-ho. I encara no l’he vist.

El film està rodat de manera independent i amb pocs mitjans, com quan treballava amb Roger Corman.

He tornat a les meves arrels. S’ha rodat en vint dies, que per a Roger Corman hauria sigut un luxe. Els que vam començar amb el Roger vam aprendre uns quants trucs per rodar ràpidament i estirar la jornada, tant en les grans produccions com en les petites. I t’asseguro que Coppola va fer servir aquells trucs a Apocalypse now.

A Burying the ex el protagonista és un fanàtic del cinema de terror. És un reflex del seu públic actual?

La majoria dels personatges del meu cinema són forasters, gent que no encaixa en la societat. La idea de l’estrany és molt important en el terror. Frankenstein, la Mòmia, l’Home Llop..., els monstres icònics en el fons són paios que no encaixen. I això és molt atractiu, sobretot per als nens.

¿Vostè es considera un estrany dins de Hollywood?

Absolutament! Les pel·lícules que feia amb el Roger ni tan sols rebien crítiques, s’estrenaven directament als autocines. I això tampoc era un gran problema, perquè no eren gaire bones i així els errors passaven inadvertits. Però fins i tot quan treballava per a Spielberg em preguntava què feia dirigint una gran pel·lícula d’estudi com The twilight zone.

Per què va deixar de treballar per als estudis després de Looney Tunes?

Perquè cada vegada era més difícil imbuir la meva personalitat a les pel·lícules. Quan els pressupostos són tan alts no es considera la possibilitat que la pel·lícula no sigui un gran èxit, i tot s’uniformitza. Mira les pel·lícules de superherois: són entretingudes, però totes iguals. Jo prefereixo treballar amb un pressupost baix i fer pel·lícules personals.

Molts cineastes troben més llibertat a la televisió. Però el terror no acaba d’arrelar a la petita pantalla.

Perquè el terror funciona millor en històries autoconclusives i les sèries necessiten personatges recurrents. American horror story va trobar una bona solució canviant d’història i de personatges cada temporada.

Veurem algun dia Gremlins 3?

Fa vint anys que se’n parla. Estic segur que algun dia es farà, però no crec que sigui una seqüela. No es pot fer amb els mateixos actors perquè la majoria ja són en residències geriàtriques. Suposo que serà un nou començament. Però fins a quin punt es podran allunyar de l’original? Els fans del film n’estan molt, dels personatges. ¿Volen veure un nou Gizmo? No ho tinc massa clar.

Sitges fa un homenatge a Dick Miller. Què significa ell per a vostè?

Hi ha dues raons per les quals llegeixo guions: una és per saber si els vull dirigir i l’altra és per si hi ha algun paper per al Dick. És el meu actor preferit. I al llarg dels anys he aconseguit que surti en totes les meves pel·lícules, excepte en una en què el van tallar en el muntatge final.